Est de Turquia-20. Diyarbakir i la seva història

 Arribem a Diyarbakir, una gran ciutat, i tornàvem a la calor. Només havíem tingut un respir al mont Nemrut, la resta de dies a 40-42 graus a l’ombra, i amb nits per sobre dels 30 graus. Això passa factura i no gaudeixes tant de les coses. A la llibreta que sempre porto a sobre tenia anotat que la ciutat no m’havia entusiasmat. Em sorprèn una mica ja que mirant ara les fotografies he recordat moltes de les coses que vam veure i va ser molt interessant. Potser ho vaig escriure al migdia, i era la impressió del primer moment, en part per culpa de la calor i el cansament que provoca; però hi ha un altre detall que em va provocar rebuig, i és que en llocs transitats de la part antiga hi havia pintades a terra banderes d’Israel, per ser trepitjades.

La ciutat es troba a la riba del Tigris, l’altra riu que rega Mesopotàmia, juntament amb l’Èufrates. Està considerada la capital del Kurdistan turc. El seu nom en kurd és Amed.

La ciutat es va construir en un altiplà basàltic, el turó Amida, al costat del riu i de les terres fèrtils i cultivables de la vall, que amés era una posició defensable. Això ha fet que hagi estat habitat de forma continuada; a més, es troba en una cruïlla d’antigues rutes comercials, el que l’hi ha permès ser un important centre comercial i agrícola.

L’assentament més antic del que s’han trobat evidències en aquest turó se situa entre el 4200 i 3800 aC, i seria d’una comunitat local. Es pensa que podria haver existit una ciutat al peu del turó, en el període d’Uruk, i que s’hagués anat estenent fins a on hi ha la ciutadella a l’interior de la fortalesa.

En aquest turó s’hi ha trobat també restes del període Hurrita- Mitanni, del segon mil·lenni aC (el regne Hurrita dels Mitanni).

El document històric més antic que s’ha trobat a 25 km de la ciutat, és l’estela de l’emperador accadi Naram-Sin (2254 aC-2218 aC), net de Sargon.

En els textos assiris s’esmenta Amida, com la capital d’un regne semític. Amb el declivi de l’Imperi Assiri hi va haver una migració significativa de la seva població (anomenats arameus, caldeus, siríacs o també assiris) cap a les ribes del Tigris; això era cap al 1050 aC.

Degut a la seva situació estratègica i a la proximitat de l’aigua, es va trobar enmig dels conflictes entre els romans i els perses.

L’emperador Constanci II va establir, en aquest turó d’Amida, una ciutat guarnició mentre lluitava contra els sassànides, cap al 330. Les tropes de Sapor II de Pèrsia van assetjar la ciutat durant 73 dies. Va ser per resistir aquests enfrontaments que Constanci II havia fet construir les muralles de la ciutat, que encara es conserven. Sapor II es va apoderar de la ciutat l’any 359. Després els romans la van recuperar, però en el 502 ho va haver una nova invasió per part dels perses.

Poc després, en el 505 o 506, el rei persa Kavadh va decidir fer les paus amb l’Imperi Romà d’Orient; a canvi de diners la ciutat d’Amida tornava a formar part de l’Imperi Bizantí.

Havent recuperat la ciutat, Justinià I va fer reparar les muralles i reconstruir la ciutat; a partir del 532 se sap que ja estava reconstruïda.

Abans de la conquesta musulmana del segle VII aquí s'hi va establir part important de la tribu àrab de Bakr ben Wakil, procedents de la regió de Kufa (a l’actual Iraq). En la segona meitat del segle VII, en les terres que hi havia lliures a la regió s’hi van instal·lar altres tribus àrabs, els Banu Mudar i Banu Rabia. Els Banu Bakr són els que es van instal·lar a Amida, Diyar Bakr, terra dels Bakr.

Els omeies van capturar la ciutat l’any 639. Van establir aquí una base militar per mantenir el control i per recaptar impostos. I amb els omeies s’introduïa l’islam.

La ciutat va estar primer sota control omeia, després abbàssida, i quan aquest califat va començar a fragmentar-se, a finals dels segle IX, va estar sota domini de diferents dinasties autònomes. En el 1183 va dependre del soldanat aiúbida, en el 1260 envaïen la ciutat els mongols, després va estar governada per federacions turques rivals, fins que en el segle XVI els safàvides, perses, es van apoderar de la ciutat. L’any 1514 eren els otomans els que conquerien la ciutat de Diyarbakir.

Hi va haver dos breus períodes de temps en que els safàvides van reconquerir la ciutat: 1603-1618 i 1623-1624.

En el període otomà la ciutat es va convertir en un centre administratiu i una important base militar per controlar la regió. Va esdevenir una ciutat pròspera, coneguda pels seus artesans del vidre i el metall.

Històricament, Diyarbakır produïa blat i sèsam. Conservaven el blat en magatzems, amb cobertes de palla i branquetes d'arbres de regalèssia; amb aquest sistema els blat es podia conservar fins a uns deu anys.

A finals del segle XIX i començaments del XX, exportava a Europa, panses, ametlles i albercocs. Es criaven cabres d'angora i s'exportava la seva llana, el moher. Fins aquí hi venien comerciants d'Egipte, Istanbul i Síria per comprar cabres i ovelles. Un altre producte que es produïa, però essencialment per us local, era la mel. També s’havien dedicat a la sericultura, la cria de cucs de seda.

Abans de la Primera Guerra Mundial, aquí hi havia sis mines de coure en actiu; el mineral que s’extreia principalment era la tenorita, un òxid de coure, CuO. S’extreia a mà i ho feien els kurds. Bona part del mineral s’exportava a Anglaterra. En aquesta regió també es produïa ferro, guix, carbó, calç i quars, però principalment per a ús local.

Entre els segles XVI i XIX els principats kurds eren entitats semi-independents.

Les dinasties kurdes més antigues conegudes sota el domini musulmà (del segle X al XII) són la hasanwàyhida, la marwànida i la xaddàdides, seguida per la dinastia aiúbida fundada per Saladí. Entre l’any 983 i el 1085 la dinastia marwànida és la que va governar la regió de Diyarbakir.

La batalla de Caldiran el 1514 és una data important en la història kurda ja que marca l'aliança dels kurds amb els turcs. El Sharafnameh, de 1597, és el primer relat de la història kurda.

En època del soldà otomà Selim I, durant el conflicte dels otomans amb els safàvides, en el 1514,  van establir relacions amb els kurds, i en un primer temps aquesta relació va ser positiva. Els kurds, liderats per Idris Bitlisi, es van posicionar al costat dels invasors otomans contra els safàvides, durant la batalla de Caldiran. Les forces kurdes van tenir un paper important en la conquesta de Diyarbakır i altres parts d'Anatòlia oriental, que estava en mans dels safàvides.

El soldà Selim I va recompensar als kurds, per la seva ajuda a fer-se amb el control d'Anatòlia Oriental, amb exempcions fiscals i militars quan era necessari, així com l'estatus semi-autònom, que va ser protegit i reconegut pels otomans. Aquest sistema autònom estava governat per tribus kurdes i es transmetia de pares a fills, eren els principats kurds, que van ser autònoms fins al 1736 o potser va ser fins una mica més tard.

A l’Imperi Otomà als kurds se’ls coneixia com la Nació Negra i als turcmans com la Nació grisa.

El vilayet (província) de Diyarbekir, que tenia la seva capital a Diyarbekir, limitava amb l'Eufrates (oest), el Tigris (est), les terres altes d'Armènia (nord) i el desert de Síria (sud). La zona governada per l'Imperi Otomà des de 1534 va gaudir de prosperitat basada en la seva ubicació al llarg de la Ruta de la Seda. La zona era preindustrial i la majoria dels habitants eren agricultors de subsistència o pastors. Hi havia una important diversitat ètnica i religiosa.

Després de la guerra amb els russos, 1828-29, la relació dels governants otomans amb la població kurda es va començar a tensar.

Les reformes del soldà Mahmud II van centralitzar molt més el control de l’imperi i va afeblir el poder dels kurds en la seva autonomia, o sigui que interferia en el sistema tribal kurd. Això va propiciar que després sorgís el Moviment Nacional Turc.

Les tribus kurdes es van resistir a les reformes impulsades pel soldà, i aquest va reprimir la resistència kurda.

El soldà Abdul Hamid II, que va pujar al tron en el 1876, va centralitzar encara més el poder, en un intent de controlar la integritat de l’imperi. Va atiar els odis religiosos contra les comunitats no turques. En aquella època les relacions amb els kurds eren bones. Va afavorir els atacs dels kurds als armenis en la zona del llac Van, que era el cor de la nació Armènia, i això va provocar una insurrecció en el 1885.

Aquest soldà va crear un regiment de cavalleria, el hamidiye, al que hi van entrar molts kurds, i el va fer servir per assetjar als armenis que vivien a les províncies orientals de l’imperi. La massacre dels armenis del 1894-96 s’atribueix a aquest regiment, especialment el bany de sang que hi va haver per aturar la revolta armènia del 1894 a la localitat de Sasun, en la regió del llac Van.

Aquest regiment també va participar en la massacre de Diyarbakir. Aquesta massacre formava part del que es va conèixer com les massacres Hamidianes, sobre la població cristiana, especialment armènia i assíria.

Aquests fets van tenir lloc entre el 1894 i el 1896, en el vilayet (província) de Diyarbakir, per part del grups ètnics turcs i kurds.

Els atacs estaven dirigits inicialment cap als armenis, instigats pels polítics i clergues otomans, amb l’excusa de que pretenien atemptar contra l’estat. De seguida es va convertir en un pogrom general anticristià, quan les matances van arribar al vilayet de Diyarbakir i als voltants de Tur Abdin, que estaven habitats per cristians d'ètnia assíria. Els relats contemporanis situen el nombre total d'assiris assassinats entre 1894 i 1896 en uns 25.000.

L’origen d’aquestes matances va començar amb períodes de fam i d’inestabilitat. A l’agost del 1888 els agàs kurds van dirigir atacs contra els pobles assiris de Tur Abdin, i van morir 18 persones. El patriarca de l’església ortodoxa siríaca va demanar una investigació dels fets als otomans, però no va obtenir cap resposta. L’any següent hi va haver una altra incursió kurda en diversos pobles cristians assiris, durant la qual van morir 40 persones.

Aquests esdeveniments van ser l’inici de les massacres que caracteritzarien al vilayet de Diyarbekir durant la dècada següent.

Les massacres hamidianes van començar l’any 1894, quan uns 4.000 armenis de Sasun, en una de les províncies armènies de l’imperi, prop del llac Van, es van rebel·lar contra les tribus kurdes que els exigien impostos tradicionals. Les autoritats locals van informar al sultà de que hi havia una gran revolta, així que hi va enviar a l’exèrcit juntament amb el regiment de cavalleria Hamidiye, i van tenir també l’ajut de les tribus locals kurdes. Després d'enfrontar-se amb els rebels armenis, els kurds van anar als pobles cristians, els van cremar i van matar als seus habitants. Van morir més de 7.500 armenis.

La intervenció de les potències europees va portar a la destitució del governador del vilayet de Bitlis, el gener de 1895. Els tres poders europeus, britànics, francesos i russos creien que reformant el govern local ajudaria a prevenir la violència i van proposar al soldà Abdul Hamid II un pla de reformes, que el soldà no va acceptar.

El 30 de setembre de 1895, un partit armeni va organitzar una manifestació a Constantinoble, per demanar que s’implementessin les reformes proposades pels europeus. Després de la manifestació els barris cristians de la ciutat van ser atacats per multituds musulmanes enfadades i la ciutat va caure en el caos. La massacre de Constantinoble va ser seguida per més conflictes entre musulmans i armenis en altres zones; sempre morien més cristians que musulmans. Finalment a l’octubre del 1895 se signava el document de les reformes.

Els musulmans tenien en general una visió distorsionada del que representaven  aquestes reformes d’inspiració europea; creien que es volia crear un regne armeni sota la protecció de les potencies europees, i que per tant el domini islàmic s’acabaria. Per això la desconfiança envers els cristians i augmentaven els enfrontaments entre musulmans i cristians.

Els civils musulmans van comprar grans quantitats d'armes i municions. Un influent xeic kurd, va incitar als musulmans de la ciutat en contra dels cristians. Els notables musulmans de Diyarbakır, que havien perdut la seva confiança en el soldà, li van telegrafiar dient que Armènia s’havia conquerit amb sang i només la lliurarien amb sang.

La massacre que va tenir lloc a la ciutat de Diyarbakır, entre el 1 i 3 de novembre de 1895.

Un mes abans havien nomenat governador de la ciutat a un funcionari que ja s’havia distingit per la seva persecució als cristians a Mardin. Aquest governador va fer que els cristians nobles i els líders de la comunitat enviessin telegrames de gratitud a Constantinoble pel seu nomenament.  Això va provocar un gran rebuig per part de la població cristiana, armènia i assíria; van tancar les botigues, van ocupar les esglésies armènies impedint les cerimònies religioses i van estar tocant les campanes, durant tres dies i tres nits.

Unes 1200 persones van signar una petició, que van enviar al Patriarcat Armeni, per protestar pel seu suport al governador. El bisbe assiri de la ciutat es va veure obligat a buscar refugi al consolat francès. Les protestes van continuar durant deu dies, fins que es va rebre una resposta del Patriarcat.

Tot plegat va crear descontent entre els musulmans que volien cremar botigues dels cristians, però que el comandant de l'exèrcit ho va impedir. L'anunci de les reformes va crispar l’ambient corrien rumors sobre els plans violents que tenien els musulmans. El governador va advertir als musulmans que s'abstinguessin de qualsevol atac contra els cristians, recordant-los que l'islam prohibia l'assassinat.

L’origen de la massacre no està clar, però l’ambient ja estava molt caldejats. Diuen que el dia 1 de novembre de 1895, uns individus no identificats van disparar disparessin contra la Gran Mesquita, Ulu Camii, durant la pregària del migdia. La noticia que l’hi havia arribat al cònsol francès era que tot havia començat quan un policia havia disparat a un caldeu que passava per allà, durant les oracions; els documents otomans informaven que els assiris havien començat a disparar mentre els musulmans resaven.

Després del primer moment, els musulmans van començar a atacar als armenis que hi havia per allà, i de seguida la persecució dels cristians es va estendre per tota la ciutat. Van començar els saquejos als que s’hi van unir tant civils com funcionaris governamentals. Van cremar tot el barri del mercat i l’incendi es va descontrolar, destruint centenars de botigues i tallers; diuen que el fumes veia des de més de 50 km de distància. Als cristians que no van poder escapar els hi disparaven.

Al matí següent els barris cristians era atacats de forma sistemàtica, cremats, i les famílies assassinades. Salvaven a les noies que les segrestaven per convertir-les a l’islam.

El vicecònsol francès va deixar escrit que les autoritats van tancar les portes de la ciutat per por de l'arribada de tribus kurdes, que estaven a les afores de la ciutat, i que no diferenciaven entre musulmans i cristians en les seves incursions.

Alguns cristians es van poder armar i defensar pels carrerons del barri, uns 3.000 es van refugiar al monestir dels caputxins i 1.500 van anar al consolat francès. El consolat francès va ser atacat per la multitud, que va disparar contra les muralles.

La massacre encara va continuar un tercer dia. Després es va aturar, ja que per ordre del governador qualsevol persona que fes servir una arma podia ser castigat. Fora de les muralles s’hi havia reunit uns 2500 kurds, però no se’ls hi va deixar entrar a la ciutat i no van participar en les matances.

Segons l’informe oficial otomà, van morir 480 cristians i 130 musulmans. Un altre informe diu que haurien mort almenys 1.191 cristians, entre ells uns 1000 armenis i uns 150 assiris, i 195 musulmans. Aquest mateix informe diu que haurien desaparegut unes 2.000 persones. Segons el vicecònsol britànic que hi va anar l’any següent, deia que haurien mort uns 1.000 cristians, suposant que els desapareguts haguessin sobreviscut. 155 dones van ser segrestades pels kurds.

A molts cristians que van sobreviure a la matança els van obligar a convertir-se a l’islam, a punta de pistola. Uns 25.000 armenis s’haurien convertit durant les massacres, però molts d’ells van retornar al cristianisme un cop va passar la persecució i van poder tornar a casa seva.

Els assiris van patir menys que els armenis; els seu barris no van quedar totalment arrasats. Uns anys més tard, el sentiment anticristià, a la ciutat seguia present.

Les massacres en els pobles de les rodalies de la ciutat van continuar durant 43 dies més.

Diverses fonts esmenten que les autoritats otomanes havien obligat els clergues d'alt rang, inclòs el patriarca de l'Església ortodoxa siríaca, a signar documents oficials que afirmaven que el caos va ser causat per una revolta armènia. Això va portar a un menyspreu generalitzat entre els cristians que ocupaven esglésies i impedien que el clergat celebrés la missa. Alguns sacerdots fins i tot van ser maltractats per ells. Aquesta va ser una de les raons esgrimides per les autoritats otomanes per justificar alguns dels assassinats.

L’any 1915 hi va haver una nova massacre de població cristiana al vilayet de Diyarbakir; van perdre la vida la majoria dels d'armenis, cristians siríacs, ortodoxos grecs i grecs catòlics que hi vivien. El genocidi va ser ordenat pel governador Mehmed Reshid, en part amb el suport del Comitè Central de la CUP (Comitè de la Unió i el Progrés); algunes tribus kurdes van participar-hi i això va provocar divisió entre ells ja que alguns no hi estaven a favor.

La província era ètnicament i religiosament diversa. Els musulmans otomans dominaven les àrees urbanes. La majoria dels armenis de Diyarbekir eren agricultors i habitaven 249 ciutats i pobles concentrats al nord del vilayet; pertanyien a l'Església Apostòlica Armènia, a l'Església Catòlica Armènia o eren protestants. Els cristians siríacs de Diyarbekir consistien en l'Església Ortodoxa Siriaca, l'Església Catòlica Siriaca, l'Església Catòlica Caldea, l'Església de l'Orient i els protestants.

Després de l'agost de 1914, les requises en temps de guerra van ser una oportunitat per implementar la política d'economia nacional de la CUP reclutant armenis econòmicament actius i confiscant-los propietats. La nit del 18 al 19 d'agost de 1914, el basar de la ciutat de Diyarbekir va ser incendiat pel cap de policia, seguint ordres dels governador, Mehmed Reshid. La policia i la gendarmeria no van fer cap esforç per apagar les flames i van impedir que els botiguers rescatessin les seves mercaderies. En total 1.578 botigues i magatzems van quedar destruïts, la majoria propietat d'armenis i siríacs. Com que l'acte era massa escandalós, Reshid va ser destituït i el va substituir Hamid Bey.

La situació a Diyarbakir va empitjorar durant l'hivern de 1914-1915 quan l'església de Sant Efraïm va ser vandalitzada i quatre joves del poble siríac de Qarabash van ser penjats acusats de deserció. Dos d’ells van ser penjats aquí a Diyarbekir el 18 de febrer, i observava l’operació Hamid Bey, que el dia abans s’havia vist obligat a dimitir.

Els siríacs que es van reunir per protestar per l'execució van ser apallissats per gendarmes i dos van morir com a resultat. Al març, molts soldats no musulmans van ser desarmats i traslladats a batallons de treball on van ser posats a treballar en la construcció de carreteres. Les dures condicions, els maltractaments i els assassinats individuals van provocar moltes morts.

Hamid havia de ser substituït inicialment per Mustafa Bey, el governador de Bitlis, però les pressions dels cercles locals de la CUP, van fer que Mustafà fos rebutjat i al seu lloc es nomenés a Reshid, que va assumir el càrrec el 25 de març. Havia sigut escollit pel seu historial de violència en contra dels armenis, ja que va ser un dels membres fundadors de la CUP.

En el període en que no va estar governant a Diyarbakir va tenir diversos càrrecs a l’Iraq, va orquestrar assassinats i va crear un exèrcit privat circassians, que va portar amb ell a Diyarbekir quan hi va tornar. Reshid va organitzar un comitè per a la “solució de la qüestió armènia”. El 6 d'abril, seguint l'ordre de Talat, Reshid va reemplaçar l'alcalde moderat que tenia la ciutat per un radical antiarmeni, i va completar l'ompliment de tots els llocs clau de la ciutat amb incondicionals de la CUP.

Molts funcionaris locals es van negar a seguir les ordres de Reshid i van ser substituïts, entre maig i juny del 1915. Les confederacions kurdes van rebre pressions perquè permetessin que els seus clients siríacs fossin assassinats.

Per Reshid tots els armenis eren una amenaça i conspiraven per fer actes revolucionaris. L'1 d'abril, va llançar una gran operació contra la deserció a Diyarbekir i va exigir la rendició de totes les armes. Els registres sense ordre judicial pels districtes armenis, anaven acompanyats de violacions, detencions arbitràries i actes diversos de violència contra els armenis.

Dues setmanes després, més de 600 artesans i notables armenis havien sigut detinguts i torturats per extreure informació sobre amagatalls d'armes. No estava content amb els resultats i va demanar reforços a Constantinoble, però no l’hi van enviar i laseva actuació es va tornar més radical.

El 20 d'abril, armenis de totes les confessions religioses i els partits Dashnak, Hnchak i Ramgavar es van reunir per discutir una proposta d'autodefensa, però no tenien prou armes i no van poder tirar-ho endavant.

El genocidi armeni va començar a l’abril del 1915, tot i que les ordres no es van donar fins a finals de juny. Al vilayet de Diyarbakir l’extermini sistemàtic dels cristians estava liderat per Reshid i no seguia ordres de ningú. Ell va ser el responsable dels fets ocorreguts.

No es va prendre cap acció contra Reshid per exterminar a cristians no armenis, ni tan sols per assassinar a funcionaris otomans, que no estaven d'acord amb les massacres. I l’any 1916 se’l va recompensar amb el nomenament com a governador d'Ankara.

El novembre de 1918, durant l’ocupació d’Istanbul, Reshid va ser arrestat i va sortir a la llum el seu paper en les massacres de Diyarbakir. Més tard es va escapar de la presó el gener de 1919, però es va suïcidar després de ser acorralat per les autoritats locals el mes següent.

La pèrdua de la població cristiana a Diyarbakir entre 1915 i 1916 va ser del 83%. L’església apostòlica armènia va perdre un 97% de la seva població, l’església catòlica armènia un 92%, l’església catòlica caldea un 90%, l’església catòlica siríaca un 62%, l’església ortodoxa siríaca un 72% i el protestantisme un 69%.

L’any 1916 començava la deportació dels kurds. Talat Paixà, referint-se a les deportacions, va declarar: “per evitar que els refugiats kurds continuïn la seva vida tribal i la seva nacionalitat allà on hagin estat deportats, els caps han de ser separats de la gent comuna per tots els mitjans, i totes les personalitats i líders influents han de ser enviats per separat a les províncies de Konya i Kastamonu,  i als districtes de Niğde i Kayseri. Els malalts, els ancians, les dones i els nens sols i pobres que no poden viatjar seran assentats i recolzats a la ciutat de Maden i als comtats d'Ergani i Behremaz, per dispersar-los als pobles turcs i entre els turcs”.

El 1916, al voltant de 300.000 kurds de Bitlis, Erzurum, Palu i Muş van ser enviats a Konya i Gaziantep durant l'hivern i la majoria d'ells van morir de fam. A Diyarbakir el govern hi va portar migrants dels Balcans. Per poder tornar a Diyarbakir els kurds necessitaven un permís.

També en el 1916, l'Imperi Rus, amb l'ajuda d'assiris i armenis, va massacrar al voltant de 8.000 kurds a Rawandiz.

Fins i tot després de la dissolució de l'Imperi Otomà i la creació de Turquia, les deportacions de kurds van continuar.

Després de la dissolució de l'Imperi Otomà i la divisió de l'antic Imperi Otomà per les potències europees, els kurds es van dividir entre la recentment creada Turquia, la Síria francesa i l'Iraq britànic. El Regne del Kurdistan, un petit regne dirigit per Mahmud Barzanji, estava en contra de les fronteres dibuixades pels britànics. El Regne del Kurdistan va durar de 1921 a 1925, quan va ser absorbit per la resta de l'Iraq britànic.

Ja he comentat que el nom de la ciutat en kurd és Amed, però el nom oficial és Diyarbakir, i és el que se l’hi va donar en el 1923, quan es va crear l’estat turc, i vol dir terra dels Bakr.

Diyarbakır està considerada la capital del Kurdistan turc; en una enquesta del 2006, un 76% dels habitants de Diyarbakir van afirmar que la seva llengua habitual, d’us diari era el kurd. Actualment és un important centre polític, cultural i econòmic per als kurds de Turquia.

Després de les massacres per motius religiosos musulmans-cristians, va esclatar el conflicte ètnic, entre l’estat turc i el PKK, el Partit dels Treballadors del Kurdistan.

El punt àlgid del conflicte va ser en les dècades de 1980 i 1990; en aquesta època la població de la ciutat va créixer significativament ja que molts camperols es van refugiar a la ciutat fugint dels combats i també hi havia els que havien hagut de marxar perquè el govern turc buidava els pobles.

Les revoltes kurdes van començar al segle XIX i es van anar produint al llarg de tot el segle. L’any 1925, liderats pel Xeic Said, els kurds i els turcs que s’oposaven a les reformes, van iniciar una revolta; s’oposaven a les reformes occidentals i volien retornar a un califat islàmic. Van intentar capturar Amed, Diyarbakir que estava sota control turc, però no van aconseguir-ho. Tres anys més tard hi havia una nova revolta, i progressivament aquesta regió es va convertir en el centre de la resistència política kurda.

Ja en el segle XXI els habitants de Diyarbakır han patit de nou molta violència, per part de diferents grups: les forces de seguretat turques, el PKK i l'Estat Islàmic de l'Iraq i el Llevant (ISIL).

El 30 de novembre de 2002 es va establir l'estat d'emergència. L’any 2005, l'alcalde kurd va protestar perquè el govern turc privava a la zona dels recursos que li pertanyien, procedents de projectes o fons europeus o internacionals.

Al març de 2006 van esclatar intensos combats al voltant de Diyarbakir, entre el PKK i les forces de seguretat turques; a la ciutat hi va haver grans disturbis i l'exèrcit va tancar temporalment les carreteres a l'aeroport de Diyarbakır, i també van tancar, escoles i negocis, no sé si obligats o de forma voluntària.

Entre el 8 de novembre de 2015 i el 15 de maig de 2016, bona part del barri de Sur (el barri històric de Diyarbakir) va ser destruït, degut als combats entre l'exèrcit turc i el PKK. La ciutat va patir molts atacs, tant contra objectius militars com civils. Pel que he llegit eren bombes i atacs provocats pel PKK; al llarg del 2016, una bomba al costat d’una carreta, un bombardeig, un camió bomba, un altre bombardeig prop d’un edifici de la policia...

Trobo un article de l’any 2016 en el que expliquen l’origen de la represa de l’activitat per part del PKK.

El 7 de juny de 2015 hi va haver eleccions legislatives a Turquia i el Partit Democràtic del Poble, HDP, esquerra pro-kurda va tenir prou escons per entrar al parlament, per primer cop. Llavors l’estat turc va iniciar una sèrie d’operacions militars a tot el sud-est del país, on és la zona predominantment kurda, i no es va poder formar govern. Es van haver de repetir les eleccions el dia 1 de novembre del 2015.

Abans de la nova data de les eleccions hi va haver molts enfrontaments entre el PKK i l’exercit turc. Unes setmanes abans de les eleccions el partit HDP va patir diversos atacs gihadistes, a diverses ciutats, entre elles, aquí a Diyarbakir.

L’ofensiva d’hivern, com la va anomenar el govern, la justificava dient que calia expulsar els militants que estaven vinculats al PKK, que era un partit prohibit.

Quan va començar aquesta ofensiva a Diyarbakir, molta gent abandonava Sur, que és el centre històric emmurallat. Duien el poc que havien pogut agafar. Els soldats turcs i els vehicles blindats estaven a fora a punt d’entrar.

Els que no havien fugit de la ciutat, vivien en unes condicions precàries, sense electricitat ni aigua. Diuen que hi havia els cossos dels morts, civils i combatents, pels carrers, ja que les famílies no havien pogut recuperar els cadàvers.

A la ciutat es va establir el toc de queda. L’Associació de Drets Humans de Turquia deia que el govern estava impulsant el conflicte.

Aquí a Sur molts kurds volen l’autogovern ja que el govern i l’exèrcit turc no actuen d’acord amb el dret internacional.

A finals de gener del 2016 es van documentar 40 civils morts durant els tocs de queda, només al districte de Sur, de Diyarbakir, i 198 en tota la zona.

Després de les eleccions, els serveis de seguretat van detenir centenars d'activistes i membres del partit HDP, en les poblacions on aquest partit havia obtingut molts vots.

En els barris kurds més actius es van organitzar uns grups armats de defensa, els YDG-H, que van cavar trinxeres i aixecar barricades, creant zones fora dels límits de les forces de seguretat turques i anunciant l’autogovern dels barris.

L'exèrcit turc va estar lluitant simultàniament contra els militants del YDG-H a les ciutats kurdes i realitzant atacs aeris a les bases del PKK a les muntanyes de Qandil, a la frontera entre Turquia i l'Iraq.

El 26 de gener del 2016 més de 20.000 persones haurien fugit del districte de Sur. I a la que van començar els tocs de queda la xifra devia augmentar. Es van destruir moltes de les cases durant els combats.

Diuen que el que el missatge que volia donar el govern era que si demanes autogovern et destruïm la casa.

El govern es defensava dient que no era una operació en contra del poble kurd sinó en contra dels terroristes. I justificava l’allargament dels tocs de queda, com una mesura per a restablir l’ordre.

Un dels molts que va morir assassinat aquí a Sur, el novembre del 2015, va ser un advocat de drets humans conegut pel seu suport als drets polítics i culturals kurds.

S’ha presentat una denuncia al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH), en nom de les famílies que van viure sota el toc de queda, per ser il·legals. Per ara, el moment en que es va escriure aquest article, 2016, el TEDH ha condemnat els abusos individuals comesos per l'estat turc durant els tocs de queda, però ha rebutjat els casos perquè els tocs de queda siguin considerats il·legals.

Segons la constitució de Turquia els tocs de queda no són legals. I diuen que Europa se’n renta les mans perquè l’hi interessa donar suport al govern turc, per frenar els fluxos migratoris cap a Europa.

Un informe del 2018 posa de manifest que, des de l’any 2015, un 72% del districte de Sur (centre històric de Diyarbakir), ha estat destruït per poder-lo reurbanitzar, iq eu s’han ignorat les lleis dissenyades per protegir els monuments històrics. No s’han reparat els bens culturals que van quedar malmesos durant el conflicte, i molts edificis històrics que estaven registrats com a tal estan completament destruïts.

En oposició a l’estat turc que volia reconstruir la ciutat eliminant qualsevol vestigi de multiculturalitat, a començaments del segle XXI, van començar a sorgir veus crítiques, que volien donar a Diyarbakir una imatge de ciutat de cultura, reclamant visualitzar les herències que s’havien erradicat de forma violenta, no turques (kurdes) i no musulmanes (armènies). Es volia recuperar el patrimoni cultural cosmopolita de Diyarbakir. Però sembla que la historia recent de violència política queda amagada.

En un article del 30 de maig d’aquest any 2024, o sigui poc abans de la nostra arribada, llegeixo que han detingut al propietari del cafè Pine, que havia anunciat feia quinze dies que en el seu local tot seria en kurd.

Advocats i polítics han condemnat aquesta detenció, perquè és un dret legítim i legal prestar serveis en llengua kurda, tot i que l’argument per la seva detenció és dir que és un delicte. Acusen al propietari de fer propaganda terrorista pel sol fet d’oferir serveis només en kurd.

Des del Partit per la Igualtat i la Democràcia dels Pobles Kurds, també van condemnar la detenció. Consideren que és un atac contra el poble kurd i les llengües natives.

Els nacionalistes turcs estaven furiosos i el propietari del local va dir que els no kurds també eren benvinguts a la seva cafeteria, i que així podien aprendre kurd.

Els kurds són el segon grup ètnic més gran de Turquia després dels turcs. La seva llengua indoeuropea és parlada per almenys 25 milions de persones repartides per Turquia, l'Iraq, Síria i l'Iran, i en comunitats de la diàspora de tot el món.

No es coneix el nombre exacte de kurds que viuen a Turquia, ja que la constitució turca prohibeix la recopilació de dades sobre l'ètnia. S’estima que poden ser entre un 12 i un 35% de la població total de Turquia. Els kurds dominen les províncies orientals i sud-orientals de Turquia, però més de la meitat de la població kurda ha s’ha desplaçat cap a ciutats més desenvolupades de l’oest, per tal de trobar feina.

En els primers anys del seu govern, el president Erdogan va oferir alguns canvis polítics sobre la llengua kurda, com cursos optatius en kurd, programes acadèmics per educar professors de llengua kurda, canals de televisió en kurd i senyals de carrer en kurd on la població kurda és majoritària. Però poc a poc s’han anat revertint aquests concessions i els kurds estan patint una assimilació forçada.

M’he estes molt més del que volia en aquesta introducció a la ciutat, però m’ha servit per aprendre molt més de la complexitat de la seva societat. Una de les coses que m’ha impactat és descobrir que els kurds (ja sé que no es pot generalitzar) van participar en la persecució religiosa de cristians, al costat dels turcs, i que després ells, com a grup ètnic no turc, són maltractats i perseguits pel govern turc.

Est de Turquia-19. Pont Nissibi

Va estar fent vent tota la nit i a les 7 del matí s’estava força be de temperatura, 23 graus, tot i que ja es notava que el sol tornaria a escalfar. L’hotel estava a Karadut, tot i que no vam arribar a veure la població. Des d’aquí vam continuar pel sud del país, cap a l’est, direcció Diyarbakir que era el nostre destí d’aquell dia; uns 170 km de cotxe.

Al cap de poca estona de sortir vam trobar de nou amb el pantà d’Atatürk en el riu Èufrates, i ens vam aturar per veure el pont Nissibi, que va entrar en funcionament en el 2015.

Quan l’any 1992 es va construir la presa i es va omplir el pantà d’Atatürk el pont que hi havia a la carretera que unia Kahta amb Diyarbakir i que permetia creuar l’Èufrates va quedar cobert per l’aigua. El trànsit entre Adıyaman i Diyarbakır es va haver de desviar per altres carreteres i també amb un ferri que creuava pel pantà.

Per millorar la comunicació es va construir aquest nou pont, que creua el pantà i diuen que escurça el trajecte en uns 60 km. El nom de Nissibi correspon a una antiga ciutat que hi havia prop d’aquí. 

Est de Turquia-18. Mont Nemrut, el tron dels déus

Fa molts anys havia vist alguna imatge d’uns caps molt grans, tallats en pedra, trobats a Nemrut; aquestes escultures van despertar la meva curiositat i les ganes de visitar algun dia aquest indret per poder veure-ho al natural.

Arribem al mont Nemrut a mitja tarda, per poder veure la posta de sol des d’aquí. En llocs amplis passa que quan veus fotografies tens imatges parcials i et fas una composició, que no sempre s’ajusta a la realitat. En certa forma és el que em va passar; era diferent a com m’ho havia imaginat, tot i que no tinc una idea clara del què esperava trobar;  tampoc sabia massa bé què era aquest lloc, i de fet, m’ha dut força feina fer-me una idea del que representava. 

Dalt de la muntanya hi ha un túmul, per tant ja ho associes a una tomba, però era més que això. És molt interessant pujar fins aquí, i com més llegeixo sobre aquest indret més em fascina i m’intriga.

El mont Nemrut, Nemrut Dağı, és una muntanya de 2.134 metres d'altitud, propera a la ciutat d’Adiyaman. Sobre la muntanya hi ha un túmul artificial on se suposa que hi ha la tomba del rei Antíoc I de Commagena, però pel que jo sé, encara no s’ha trobat la cambra funerària. Al voltant del túmul és on hi ha les escultures gegantines que havia vist en fotografies.

No s’ha de confondre el mont Nemrut amb el volcà Nemrut que està prop del llac Van.

Nemrut, pel que he anat llegint, és més que un mausoleu al rei de Commagena, és un santuari. Posar ordre a tota la informació que he anat recopilant m’ha costat una mica, i potser hi haurà repeticions o algun tros pot fer-se pesat, però ja que ho he trobat m’agrada compartir-ho.

Aquest santuari el va fer construir Antíoc I de Commagena, pertant, de nou ens trobem parlant d’aquest regne que es va crear cap al 163 aC i va perdurar fins al 72 aC.

L’origen de Commagena seria la rebel·lió de Ptolemaios contra els selèucides. Després, Samos II (130-100 aC), fundador de la capital Samosata, i Mitridates Kallinikos I (100-69 aC) van defensar aquest estat, mitjançant matrimonis polítics, amb els selèucides, al sud, i amb els parts, a l'est.

Mitridates I estava emparentat, per la banda materna, amb el macedoni Alexandre el Gran, i per la banda paterna, amb el rei persa Dario I. Va ser Mitridates I el que va donar el nom de Commagena al regne. Commagena en grec antic volia dir comunitat de gens, o famílies, en referència a la unitat de les creences, la cultura i les tradicions dels seus avantpassats orientals i occidentals.

Antíoc I va succeir a Mitridates I en el 69 aC, i va dur el regne al més alt nivell econòmic i cultural. Els santuaris i tombes del mont Nemrut i d’Arsameia, es van construir en aquest període. Durant el regnat d’Antíoc I el regne de Commagena estava considerat amic dels romans, i gràcies al seu suport al cònsol romà, va assolir les seves fronteres més àmplies.

A la mort d’Antíoc I el van succeir Mitridates II (36-20 aC) i Antíoc III (20 aC-17 dC). Després amb Antíoc IV (28-72 dC), hi va haver un altre període d’esplendor, gràcies a que aquest rei havia renovat les bones relacions amb els emperadors romans. 

Però l’any 72 dC el governador de Síria va acusar a Antíoc IV de Commagena de traïció contra els romans, i van emprendre la conquesta de les terres del regne de Commagena i les van incorporar a la província romana de Síria.

Abans de començar a preparar aquest viatge jo no havia sentit a parlar mai d’aquest regne; de fet la seva existència, es va començar a donar a conèixer en el 1881. Sembla que en documents antics no hi ha referència a Commagena.

Evidentment, els pastors i gent local que pujava a la muntanya coneixien l’existència dels caps gegants de pedra, però el món científic no en tenia ni idea. Va ser l’any 1881 que es va trobar aquest lloc de culte a la muntanya de Nemrut.

Els primers en veure-ho van ser alemanys, però he trobat dos noms: un militar Helmut Von Moltke, i un enginyer de ferrocarrils de l’Imperi Otomà, també alemany, Karl Sester. Es parla més de Karl Sester perquè, si no estic confosa, és qui va donar a conèixer l’existència d’aquest lloc, i va despertar l’interès dels científics, tant otomans com estrangers, pel regne de Commagena. Ja vaig comentar que Sester va trobar també el túmul de Karakus.

L’any 1882 els arqueòlegs alemanys Otto Puchstein i Karl Humann, van fer la primera exploració, fotografiant, fent mapes i documentant el jaciment. Van anotar també les inscripcions en grec que hi havia darrera de les estàtues del deus que es trobaven en dues terrasses a l’est i l’oest del gran túmul, que s’alça 49 metres per sobre del cim de la muntanya.

L’any 1883, hi va haver una altra expedició, aquest cop turca, dirigida pel director del Museu Arqueològic Imperial d’Istanbul, Osman Hamdi. Es van fer algunes excavacions parcials, i els resultats es van comparar amb els obtinguts per la missió alemanya.

Els arqueòlegs alemanys, Humann i Puchstein van publicar els resultats de les excavacions fetes en el territori del Regne de Commagena en el 1890. Després la investigació sobre aquest regne i sobre Nemrut va quedar interrompuda durant molts anys, tot i que a partir del 1896 es van publicar alguns estudis sobre aquest espai sagrat o hierotesió d’Antíoc I. Com ja vaig dir en parlar de Karakus, l’hierotesió, una paraula grega, era el lloc de culte i enterrament de la família reial.

No va ser fins ben entrat el segle XX que es va tornar a despertar l’interès pel regne de Commagena. I aquí apareixen dues figures rellevants: Friedrich Karl Dörner, arqueòleg i epigrafista alemany, i Theresa Goell, arqueòloga americana.

L’interès de Dörner per Nemrut va començar en el 1936 i dos anys més tard, juntament amb l'arquitecte R. Naumann, van fer algunes investigacions que van publicar, l’any 1939, com “Investigació a Commagena”.

Després de la Segona Guerra Mundial, en el 1951, Dörner va tornar a la regió, per excavar a Arsameia, que era la seu reial del regne de Commagena; en aquesta població és on hi ha l’hierotesió del rei Mitridates I, que va fer construir el seu fill, Antíoc I.

Theresa Goell va començar a treballar en excavacions a l’Orient Mitjà en la dècada de 1930, i em sembla que és quan va sentir a parlar de Nemrut. Va ser després de la Segona Guerra Mundial, l’any 1947, quan va visitar Nemrut per primer cop. Estava treballant en les excavacions de Tars, i durant les vacances d’estiu, en que s’aturava el treball al jaciment, va aprofitar per anar a visitar Nemrut. Sembla que la primera impressió no va ser gaire bona, ja que deia que estava fet un desastre.

L’any 1951 hi va tornar, per organitzar una expedició, amb l’esperança de trobar la tomba d’Antíoc I de Commagena i poder-la excavar. Llavors va saber que Dörner també estava planejant fer-hi una expedició, i va acceptar col·laborar amb ell. Em sembla que els hi van concedir el permís a tots dos, però que tenien que treballar plegats.

La missió conjunta tenia el seu mèrit, ja que a part de la competitivitat  entre científics, s’hi afegia el fet de que Döner era alemany i Goell era jueva. Van saber gestionar be les coses, prioritzant la recerca; van acordar que Goell dirigiria l'excavació al cim del mont Nemrut, amb l’ajuda de Döner com a epigrafista, i Dörner excavaria l'assentament que hi havia al peu de la muntanya, Arsameia, i que Goell l’ajudaria.

Dörner i Goell van treballar junts a Nemrut des del 1953 fins al 1956, ininterrompudament, i per última vegada en el 1958.

Goell va dedicar els anys 1960 i 1961 a la publicació dels resultats dels seus estudis, i en el 1963 va tornar a Nemrut per fer una exploració geofísica amb l’esperança, un cop més, de detectar la tomba, però sense èxit. I en el 1973 visitava Nemrut per darrer cop.

L’any 1973, Goell va restaurar l'altar del foc, però no va poder continuar treballant a Nemrut a causa de la seva edat i a diversos problemes de salut. Fins a la seva mort, als 84 anys, va publicar pocs articles sobre Nemrut. L’any 1983, va demanar a Donald H. Sanders que recopilés els resultats del seu treball, i al cap de 13 anys de treball meticulós, Sanders va compilar l'obra de Goell i va preparar una obra de dos volums en anglès titulada “Nemrud Dağı: The Hierothesion of Antiochus I of Commagene” que es publicava l’any 1996 i que em sembla que és l’obra més completa que hi ha sobre aquest santuari de Nemrut.

Va morir al desembre del 1985. L’any 1990 va rebre un màster, a títol pòstum, en reconeixement al seu treball sobre la història de Commagena. L’any 2006 es va fer un documental sobre la seva vida, la Reina de la Muntanya.

L’any 1984, Dörner i un grup d'investigadors alemanys i experts del Ministeri de Cultura i Turisme, van dur a terme algunes reparacions a Nemrut. L’any 1984 la salut de Dörner va empitjorar i aquest va ser el seu últim any actiu a Nemrut. Va morir en el 1992.

Dörner va fer diverses publicacions amb els resultats de les seves investigacions a Nemrut i Arsameia. L’obra més important la va publicar en el 1981 i sis anys més tard publicava una nova versió ampliada que es va traduir al turc.

Uns anys més tard, el professor Sencer Şahin Şahin, que havia sigut alumne de Dörner, va realitzar investigacions geofísiques per determinar la ubicació de la cambra funerària, un cop més sense èxit, i va treballar en la reconstrucció i presentació del santuari.

Una altra contribució de Şahin és la traducció al turc del “nomos” del rei Antíoc I, que es va publicar en el 1998. Ja explicaré després que són aquests textos gravats anomenats Nomos.

El túmul del mont Nemrut forma part del Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des de l’any 1987. Segons consta a la web s’hi ha inclòs perquè és un important conjunt de monuments arquitectònics i escultòrics que testimonien la fusió de les tradicions d'estils perses, hel·lenístics i anatòlics; el seu disseny complex i la seva escala colossal es van combinar per crear un projecte inigualable en el món antic; l'alta tecnologia utilitzada que no es veia en cap altre lloc en aquella època.

Per construir aquest santuari em sembla que es va aplanar el cim de la muntanya, i en el centre del cim es va construir el túmul, que té 150 metres de diàmetre i uns 50 metres d’alçada.

Al voltant del túmul hi havia el santuari, que el formaven tres terrasses tallades a la roca: est, nord i oest. Aquest és el recorregut que es fa ara quan es visita el santuari. Antigament s’accedia al túmul per dues vies sagrades processionals, des del nord-est i des del sud-oest. Hi havia una altra via al nord que arribava fins a una font. Goell va poder identificar aquestes vies gràcies a la inscripció que hi havia en una estela.

Donada la dificultat per detectar la cambra funerària, on hi hauria els ossos o les cendres d’Antíoc, l’arqueòloga Theresa Goell suggeria que aquesta cambra podria estar excavada a la roca de la muntanya i que estigués coberta pel túmul.

Vam pujar a Nemrut per escales, és una pujada fàcil. Un cop arribes gairebé a dalt tens dues opcions, circumval·lar el túmul per la dreta o per l’esquerra; és a dir començar per la terrassa est o per la de l’oest. Nosaltres vam començar per la terrassa est i acabar a l’oest per veure la posta de sol des d’allà. De baixada vam anar pel camí que queda davant de la terrassa oest. No tinc clar si aquestes eren les vies processionals que es feien servir en l’antiguitat.

L’arribada a la terrassa est és impressionant. Totes lesfotografies que ja he anat posant, són d'aquesta terrassa est. A l’esquerra queda el túmul i als seus peus una sèrie d’escultures gegants, assegudes, sense el cap que el tenen col·locat davant.

Al cantó dret, hi ha el que anomenen l’altar del foc; és una terrassa elevada, davant de les escultures i amb vista a la vall. En el zoroastrisme, que havia sorgit en el segle IV aC i s’havia estes per Pèrsia, el lloc de culte és l’altar del foc o el temple del foc, que es considera sagrat.

Les estàtues que hi ha a les terrasses est i oest són similars i representen a les mateixes divinitats.

Les escultures estaven elevades i s’hi accedia per unes escales que hi havia a banda i banda. He trobat una pagina web en la que hi ha diversos models de les terrasses de Nemrut i que permeten imaginar com havia sigut en el passat.

https://www.learningsites.com/NemrudDagi/NemrudDagi_models.php

Com es pot veure, aquesta terrassa est tenia dos nivells excavats a la roca. En el nivell superior és on hi havia arrenglerades 5 estàtues gegants, d’entre 7 i 9 metres d’alçada, tallades en pedra calcària. Estaven flanquejades per animals guardians: un lleó i un àliga a cada costat, que representen la força i la vigilància.

Cada escultura representa a més d’una deïtat: armènies, gregues i perses, seguint el principi del sincretisme. D’esquerra a dreta les escultures corresponen a: el propi rei Antíoc;  Commagena, la deessa de la fertilitat, l’única deïtat femenina en aquest panteó; Zeus i Oromasdes; Apol·lo, Mitra, Helios, Hermes; i Hèrcules, Artagnes, Ares.

Diuen que en la seva època, quan estaven ben polides deurien brillar amb el sol i es podrien veure des d’una gran distància.

Quan es va descobrir el lloc els caps ja estaven per terra; no se sap si van caure per efecte d’algun terratrèmol o si va ser per la ma de l’home. Amb la caiguda es van trencar i estan força malmesos.

A més de les estàtues colossals, hi ha sòcols d'esteles davant dels altars, situats simètricament a la terrassa est, i al llarg de l'amplada de la terrassa a la terrassa oest per la seva estretor. Aquestes esteles estaven decorades amb relleus dels avantpassats d’Antíoc; en les d’un costat hi havia representats els avantpassats perses i en les de l’altre costat hi havia representats els avantpassats macedonis.

Hi ha indicis de que hi havia un sender fortificat que connectava les terrasses est i oest.

El petit regne de Commagena estava sotmès a tota mena de perills, ja que per l’oest s’apropaven els romans i per l’est els parts. Durant el regnat d'Antíoc, Commagena es va convertir en el centre de la lluita despietada entre aquestes dues superpotències i té molt mèrit que es mantingués independent.

El regne de Commagena tenia una gran diversitat cultural; es barrejaven els usos i costums hitites, perses i hel·lenístics. Per poder gestionar be el regne, Antíoc va instaurar un sistema religiós que aglutinava la diversitat religiosa i cultural de les diferents ètnies. Per això les escultures que hi ha aquí representen una divinitat, però que inclou divinitats de cada cultura. A més, vinculava aquest sistema religiós a la seva dinastia, i divinitzava al rei i a la seva família. Per això la seva estàtua està en el panteó de divinitats.

Tot plegat era una forma de reforçar la seva autoritat i la de la seva dinastia. Antíoc va impulsar el culte imperial com una via per assolir la felicitat i la salvació del seu poble.

El culte imperial no va tenir massa èxit després de la mort d’Antíoc I; ara be, alguns dels seus successors es van fer construir també la seva tomba en aquesta muntanya.

Darrere de les estàtues, idèntic en les dues terrasses, hi ha inscrit en grec antic, “és la voluntat d'Antíoc (nomos)” i en la inscripció s’esmenten els déus de les escultures, amb els seus noms grecs i perses, en referència a la posició unificadora de Commagena entre l'est i l'oest. També expressa la seva voluntat de ser enterrat aquí, així com els rituals que s’havien de realitzar en el seu honor.

L’objectiu del nomos o Llei Sagrada d’Antíoc, era guiar al seu poble, per això es troba gravat en tots els santuaris de Commagena.

Diuen que aquesta inscripció, el nomos, és el testament d’Antíoc. A part de les diferències en l'ortografia, el contingut del text en les dues terrasses és el mateix.

La inscripció següent la va desxifrar Puchstein, l’any 1882:

“El seu cos, que va romandre en excel·lents condicions fins a la vellesa, per descansar en pau després que el seu esperit, estimat pels déus, sigui enviat al tron de Zeus-Oromasdes al cel”.

No sé si aquesta es va desxifrar en la mateixa època i si va ser la mateixa persona.

“Qui presumeixi d’anul·lar o ferir o d’interpretar malament el just tenor d’aquesta regulació o els honors heroics que un judici immortal ha sancionat, la ira dels dimonis i de tots els déus perseguirà, tant a ell com als seus descendents, irreconciliablement, amb tota mena de càstigs”.

En el Nomos Antíoc instrueix al poble sobre com i quan havien d’honrar els grans déus. Antíoc diu: “Aquest Nomos és proclamat per mi, però és el poder dels déus el que el fa llei”. A més, Antíoc diu que és la seva intenció revelar aquesta llei a “Commagena i a estrangers, reis, governants, homes lliures, esclaus, tots els que formen part de la humanitat i només difereixen per naixement o destí”.

Antíoc va demanar fermament que tothom actués d'acord amb aquesta llei. També va incloure la gent dels temps futurs: “Es demana a totes les generacions futures d'humans que posseeixin aquesta terra per la causa dels temps interminables, que segueixin la llei sagrada”.

Diuen que és destacable que faci referència a la gent del futur. Entenia que després d’ell i del seu regne vindrien altres pobles a viure aquí.

També es pot llegir el seu testimoni al final de la seva vida: “He arribat a la convicció que ser pur i just no només és la possessió més segura que els humans podem guanyar, sinó que també ens dona l'alegria més profunda que podem tenir. Aquesta convicció ha portat al meu poder pròsper i a l'ús beneficiós d'aquest. Tota la meva vida, vaig estar davant dels meus súbdits com una persona que considera el seu respecte pels déus com la seva arma de defensa més fiable. Per això vaig escapar, contra tota expectativa, dels perills més grans, vaig dominar situacions imprevistes i desesperades i vaig passar la meva vida, rica en anys, en felicitat”.

El terra d’aquesta terrassa originalment estava pavimentat amb lloses blanques; algunes d'aquestes lloses s’han fet servir pel pedestal on hi ha l'Horòscop del Lleó, a la terrassa oest.

Les aportacions més importants al coneixement del regne de Commagena  i al sistema religiós, basant-se en les inscripcions, van ser les de Theresa Goell.

Continuem pel camí cap a la terrassa nord. De fet, crec que quan parlen de la terrassa nord es refereixen al tram de camí que uneix les altres dues terrasses, la de l’est i la de l’oest.

Hi ha un llarg mur de 80 m de longitud, amb estàtues d’àligues en el seu extrem, però no s’hi han trobat estàtues monumentals com en les altres terrasses. Els investigadors es plantegen dues hipòtesis: que aquesta terrassa estava inacabada o bé que era un sender processional.

De les valls del voltant arribaven els peregrins fins al peu de la muntanya. Allà els servents dels sacerdots els proveïen de menjar i beguda. Hi havia dos camins processionals per arribar al santuari de dalt de la muntanya; tots dos estaven senyalitzats amb una estela, prop del santuari. En aquestes esteles hi ha una inscripció en la que Antíoc informa als visitants que entren en terra consagrada i que s'han de comportar amb respecte.

El camí processional sud acabava a la terrassa oest i el nord conduïa a la terrassa nord. La rampa per on la gent accedia a la terrassa nord està molt desgastada i gairebé no es veu.

En aquesta terrassa és on es reunien els peregrins que pujaven pels diferents camins que hi havia al vessant de la muntanya. Les estàtues colossals d'un lleó i d'una àliga flanquejaven l'entrada. Malauradament, aquesta és la més malmesa de les tres terrasses.

Quan arribaven a la terrassa nord la gent ja estava preparada per a la seva trobada amb els déus. I des d’aquí anaven en processó cap a la terrassa est, a uns 85 metres, seguint una renglera d’esteles que separaven la terrassa nord de la resta del santuari. Aquestes esteles estan en blanc, sense gravats de cap mena; llegeixo que es devien deixar en blanc per als seus descendents, però se m’acut que potser té a veure amb els que opinen que estava inacabada.

Entre els dos buits de la sèrie de bases, el de l'oest va ser interpretat per Goell com una porta d'entrada a aquesta zona des del Camí Processional Sagrat.

El què es veu és en el cantó que dona a la vall, una filera de sòcols on hi havia les esteles, i aquestes estan caigudes. 

A continuació s’arriba a la terrassa oest, que té les mateixes divinitats representades, però que em sembla que estaven en diferent ordre que en la terrassa est. Els trets facials són grecs i les robes i pentinats d’estil persa.  En aquesta terrassa els caps estan escampats per terra.

Aquesta és la pinta que devia tenir, segons els models que hi ha a la web:  https://www.learningsites.com/NemrudDagi/NemrudDagi_models.php

Aquesta terrassa és relativament petita i no era adequada per a grans reunions. L’entrada de la terrassa estava custodiada per un lleó monstruós, que tenia tres caps.

Les cinc estàtues colossals representen a les mateixes divinitats que en la terrassa est; diuen que tenen  trets facials grecs i robes i pentinats perses. Jo no ho sé diferenciar.

Els caps d’Antíoc i el del déu Apol·lo-Mitra són força semblants; no se sap quina era la importància que tenia aquest déu per Antíoc, però l’hi va assignar un sacerdot propi per celebrar els seus rituals.

Apol·lo-Mitra és una combinació del déu del sol grec, Apol·lo, i el déu persa Mitra. L’origen de Mitra és antic, es remunta al 1.400 aC, que és quan va ser mencionat per primer cop, en un tractat sobre els hitites. Més tard apareix mencionat en els Vedes indis com un amic dels humans. És el mediador entre els déus i els humans.

Cada déu va atorgar un regal a la gent de Commagena; diuen que un dels regals que els hi va fer Mitra va ser el petroli.

Els soldats romans van quedar impressionats per Mitra que es va convertir en el seu déu favorit. I les legions romanes van propagar el culte a Mitra per tot el món antic. Mitra també era venerat a Anglaterra en santuaris subterranis.

A l’igual que en la terrassa est, als dos extrems de la filera de divinitats, hi havia també el lleó i l'àliga, símbols de la dinastia reial Commagena, representant la força i la vigilància.

Una diferència amb la terrassa oriental és que aquí no hi ha cap altar, però sí hi ha les lloses verticals on es presenten als avantpassats perses i macedonis d’Antíoc. Davant de les estàtues hi ha una filera de pedestals, sobre els quals s'alçaven els relleus o esteles dels avantpassats grecs. Perpendicular a aquesta filera n’hi havia una altra en la que estaven representats els avantpassats perses. D'aquestes esteles es conserven força bé les de Darios i Xerxes. Davant de cada estela hi havia un petit altar. S'han trobat inscripcions en dos d'aquests altars, però em sembla que són d’èpoques anteriors.

A més hi havia tres grans lloses amb relleus on apareix el monarca, Antíoc, saludant als déus, Apol·lo, Zeus i Hèrcules. Per honrar a cadascun d’aquests déus, el rei porta a la seva tiara les branques estilitzades de plantes o arbres, dedicades a aquest déu. Per a la deessa de Commagene la magrana, per a Apol·lo, el llorer, per a Zeus el roure i per a Hèracles, la vinya. Al darrera hi havia gravat el nom de la divinitat, però s’ha vist que anteriorment hi havia hagut alguna altra cosa escrita. Aquestes tres lloses estan flanquejades per dues més, en la de l’esquerra es veu a Antíoc amb la gent de Commagena, i en la de la dreta hi ha el relleu d’un lleó, que es coneix com l’Horòscop del Lleó, o l’horòscop del rei.

Aquestes esteles van passar desapercebudes l’any 1881, i va ser Osman Hamdi Bey, que les va trobar en les excavacions que va fer l’any 1882 durant les seves excavacions. Durant molts anys es van quedar tal i com s’havien trobat fins que Dörner les va reparar i les va col·locar en aquesta terrassa, l’any 1984. Però aquestes lloses són de gres i s’anaven deteriorant molt, i es va decidir traslladar-les al Laboratori de Restauració Temporal, l’any 2003. No sé on estan actualment.

Com he dit abans, en el Nomos el rei Antíoc va deixar instruccions de les cerimònies que s’havien de fer. Ho va deixar gravat darrera de les escultures de les dues terrasses.

Segons aquestes inscripcions hi havia dues importants celebracions anuals: el 16 d’Audnaios, dia del naixement del rei, que devia ser al desembre o al gener, i el dia de la seva coronació, el 10 de Loos, que probablement era el 14 de juliol.

El 10 de loos era també el dia de la Manifestació dels Grans Déus, com se l’anomena en una inscripció. Per aquesta festivitat s’aturava l’activitat a Commagena, i durant dos dies, la gent venia a la muntanya per les celebracions que s’hi feien, o be anava als santuaris locals, anomenats temene. En aquestes grans festivitats un gran sacerdot sacrificava animals, i els oferia als déus i també als peregrins que havien pujat fins allà.

La llosa del lleó astral, o l’horòscop del lleó, està considerat un dels horòscops més antics del món, i l’horòscop grec més antic conegut fins ara.

El cos del lleó es representa des del costat dret i la cara des del davant. Hi ha 19 estrelles de vuit puntes tallades al seu cos i zones circumdants; la seva posició es correspon amb la constel·lació del Lleó, tal com es descriu a l'antiga taula estel·lar d'Eratòstenes.

No havia sentit mai el nom d’Eratòstenes. Va néixer a Cirene (Líbia) l’any 276 aC i, com era habitual en aquella època, era erudit en moltes temàtiques diferents: astrònom, historiador, geògraf, matemàtic, filòsof i també crític teatral. Va deduir que la terra era esfèrica i va determinar la seva circumferència amb molta precisió.

Aquest lleó té al coll una mitja lluna, que simbolitza la lluna nova.

Hi ha els noms de Mart, Mercuri i Júpiter inscrits en lletres gregues sobre tres estrelles més grans, de 6 puntes enlloc de vuit com les altres; són els planetes.  

Per sobre de la lluna hi ha l'estrella Regulus. Regulus és una estrella molt brillat de la constel·lació de Lleó. Al llarg de la història de la humanitat aquesta estrella s’ha associat amb el rei. Diferent nom però tots relacionats amb el rei: a l'antiga Akkad era el rei de l’esfera celeste, a Babilònia el rei, a l’antiga Pèrsia el centre o líder de les quatre estrelles reials.

Per sobre del llom del lleó es representen tres estrelles amb setze puntes en lloc de vuit. No són estrelles sinó planetes. D'esquerra a dreta són Mart, Mercuri i Júpiter. A sobre d'ells s’hi poden llegir els seus noms grecs.

L'Horòscop del Lleó és una imatge congelada de les posicions dels cossos celestes en un moment determinat de la història.

En els primers estudis es va suposar que el rei Antíoc havia encarregat aquest horòscop, i que podria representar el què es veia al cel el dia de la seva coronació, o potser el dia de la construcció del santuari.... Per això es van investigar les configuracions planetàries entre el 100 aC i el 50 aC. Es van donar dates, 6 o 7 de juliol, del 61 aC o del 62 aC. Però les coses no acabaven de quadrar.

L’any 1987 Dörner trobava que era un error haver limitat l’interval de temps a estudiar. Considerava que la data correcta, que quadrava amb el relleu del lleó era el 14 de juliol del 109 aC. Explico una mica com va arribar a aquesta conclusió.

Es va suposar que dels quatre planetes que hi ha representats, els planetes lents, Júpiter i Mart, indicaven l’any, Mercuri el mes i la llunya marcaria el dia.

Partint d’aquesta premissa es van seleccionar els anys en què Júpiter es trobava a la constel·lació del Lleó tal com es representa a la llosa de pedra. D'aquests anys es van seleccionar aquells en què Mart també es movia per aquesta part de l'eclíptica. I el mateix per a Mercuri.

Després amb la seqüència dels planetes, Mart-Mercuri-Júpiter que hi havia en la figura del lleó, es va seleccionar la constel·lació del 14 de juliol de 109 aC. Per tant, aquesta seria la data que marca l’horòscop.

No en tinc ni idea d’astronomia i l’explicació que he trobat se m’escapa força; el que he entès és que el 14 de juliol de 109 aC, a una hora determinada, 2/4 i 5 de 8 del vespre, hora local, devia haver-hi un fenomen curiós al cel. Es devia veure Mercuri, i la conjunció de la Lluna i Regulus, l’estrella de la constel·lació del lleó.

Per la gent que havia pujar fins allà, devia ser una sorpresa contemplar el cel d’aquell capvespre.

El 14 de juliol es correspondria amb el 10 de Loos, que apareix en les inscripcions com el dia de la coronació. Per tant, aquesta data particular del 14 de juliol de 109 aC pot referir-se a la coronació del rei; si és així, deuria correspondre a la coronació del seu pare, Mitridates.

Aquell dia el rei i la seva cort es devien reunir al cim de la muntanya Nemrut per observar un fenomen curiós al cel.

Diuen que el que es veia quan el sol es ponia era la mitja lluna platejada i a sobre ben brillant, Regulus, l’estrella del rei. També es podia veure Júpiter, Mercuri i finalment Mart, el planeta vermell.

Les nits abans la gent de Commagena ja havia observat que els planetes anaven desfilant per sobre de l’estrella del rei, Regulus. Havia començat el 18 de juny, en que Júpiter va passar per dalt de Regulus; el 21 de juny va ser Mart i el 6 de juliol Mercuri. Se suposa que a la gent de Commagena els hi devia semblar que els déus donaven la benvinguda al nou rei.

Quan el sol ja havia desaparegut la lluna, seguida per Regulus es va amagar també darrera de la serralada del Taure. I diuen que només van quedar els déus al cel en el moment en que el nou rei rebia la diadema.

Si tornem una mica enrere, he dit que en el Nomos apareix que el 10 de loos és el dia la Manifestació dels Grans Déus,i que aquesta data s’associa també a la coronació del rei. Per tant, potser lo de la manifestació dels grans déus fa referència al fenomen astrològic que es donava aquell dia.

Ja he dit que per ara no s’ha trobat la cambra funerària, i hi ha una inscripció en la que es diu que si s’hi entra es patiran les conseqüències:

“El rostre d'un dimoni ha estat posat com a guàrdia, del qual els homes no poden desafiar ni alliberar-se”.

Probablement el darrer sacerdot de Commagena va abandonar aquest santuari del mont Nemrut en el 72 dC, després de que Antíoc IV de Commagena perdés la guerra contra els romans.

La població cristiana que va viure posteriorment aquí no en sabia res dels orígens d’aquest santuari. Creien que era obra del llegendari Nimrod, que apareix en l’Antic Testament, com a besnet de Noè. En el Gènesi se’l descriu com un heroi a la terra, i per això la gent d’aquí va anomenar la muntanya Nemrut, en honor al primer governant poderós de la terra.

Mentre contemplàvem la posta de sol feia fresca; sort que havíem pujat roba d’abric. Hi ha molta gent que puja aquí a l’hora de la pota de sol i quan s’amaga darrera les muntanyes es forma una bona cua per baixar.

L’hotel estava a la vora però no tenien massa cosa per menjar, i poques ganes d’entendre’ns; el cas és que no em podien preparar res que no fos picant. Amb uns altres del grup vam anar a l’hotel que hi havia una mica més enllà i van ser encantadors. Era un hotel petit, familiar, d'una família kurda. Ens van dir què tenien que ens podien preparar, i amb ajuda del traductor el mòbil, vam acordar les espècies i plantes aromàtiques que hi posarien. Vam prendre una sopa de llenties i pollastre al forn. Tenien aigua de font, però no ens vam voler arriscar i vaig prendre aigua amb gas. Van ser molt amables. Ens va costar 320 lliures turques, uns 10 euros.