15 de novembre 2024

Est de Turquia-66. Mar Negra. Ayder.

Tornem enrere fins a Ayder. Un petit poble de muntanya que es troba a uns 30 km de la costa.

Aquesta és una zona on hi ha plantacions de te; pertanyen a petits propietaris que després venen la collita a dues empreses, una pública i l’altra privada.

Es troba a 1350 metres d’altitud, a la serralada Kaçkar. El primer que fem és anar a veure la cascada, ems embla que és la cascada Gelin Tulun, o vel de la núvia.

Segueix plovisquejant i fa fred. Hi ha molt turisme, especialment d’Emirats Àrabs, de l’Índia... És el típic poble de muntanya, amb les casetes a banda i banda de la carretera, i com que és un atractiu turístic, hi ha moltes botigues on venen regals, predominant el tei les avellanes.

De la carretera, que és el carrer principal, surten carrerons a banda i banda, costeruts. Vagis cap a on vagis et toca anar pujant i baixant.

En aquesta regió de la mar Negra hi viuen els lazes i els hamshenis.

Els lazis o lazes era una tribu caucàsica unificada cap a finals del segle I o en la primera meitat del segle II. El nom de Lazoi apareix per primer cop en l’època cristiana, esmentada per Plini i per Claudi Ptolomeu.

En el segle II els lazoi habitaven al sud de Sukhumi (capital d’Abkhàzia) i a l’est de Trebisonda, a la vora de la mar Negra. Els lazoi van anar agafant importància en els segles següents; el país de l’antiga Còlquida se’l coneixia com Lazica o Lazika.

A començaments del segle VI els lazes ja eren cristians; hi ha constància que Justinià I (527-565) va restaurar un temple a Lazika, el que vol dir que ja hi havia un temple anterior.

Es van convertir a l’islam en la segona meitat del segle XV.

El seu ofici tradicional és forner o pastisser i en moltes ciutats de Turquia els que exerceixen aquest ofici són lazes o d’origen laz. Molts també van treballar en aquesta feina a Rússia fins a la Segona Guerra Mundial i tornaven al seu país amb dones russes que es convertien a l’islam. Són en general bons negociants, emprenedors i controlen el mercat immobiliari a Istanbul. També són molt bons mariners i formen la majoria de la tripulació de molts vaixells turcs.

La seva nació i llengua, avui molt minoritària, té elements de l’antic idioma de Còlquida però està emparentat molt directament amb el mingrelià, dialecte georgià. Unes cent mil persones són d’aquesta ètnia a Turquia (però només un terç parla la llengua) i uns milers a Geòrgia i a la República Autònoma d’Adjària, de Geòrgia. Hi ha petites comunitats de laz a Rússia i Alemanya.

Els Hemshin (nom oficial turc) o Hamshen (nom armeni) són d’origen armeni, i viuen en la costa de la mar Negra.

Dos prínceps armenis, Hamam i Shapuh Amatuni, que van perdre els seus dominis a mans dels àrabs, es van traslladar a l’Imperi Bizantí al segle VIII amb 12.000 dels seus habitants i es van establir a la ciutat de Tambut, a les muntanyes. Van rebatejar la ciutat amb el nom de Hamamashen, que va evolucionar a Hamshen o Hamshin  Aquest grup d’armenis va prosperar a les muntanyes Pòntiques i, pràcticament aïllat d’altres poblacions armènies, va desenvolupar el seu propi dialecte de l’armeni.

La majoria d’aquests armenis eren cristians de l’Església Apostòlica Armènia. L’any 1461 aquesta àrea va ser conquerida per l’Imperi Otomà i entre els segles XVI i XVIII molts Hamshen es van veure obligats a convertir-se a l’islam. Els que es van negar a convertir-se van fugir.

Actualment parlen el turc, em sembla que s’ha perdut la seva llengua original. Es dediquen al cultiu del te i del blat de moro, la cria de bestiar i l’apicultura.

A la nit vam anar a sopar a un petit local entranyable. El cartell que hi havia al carrer amb el menú escrit en una pissarra no l’enteníem, i una noia que passava ens va explicar una mica què hi preparaven. De seguida va sortir la mestressa, i ens va animar a entrar. No teníem llengua comuna però amb el traductor del mòbil i molt bona voluntat per ambdues parts vam aconseguir encarregar el menjar. 

Era una sala familiar, cuina i menjador tot en una peça. A més de la dona que era gran, hi havia dos homes de la mateixa quinta, jo diria que més de 65 anys. No sé si eren família o molt bons amics, el cas és que de seguida es van posar tots tres a la feina; un feia la sopa, l’altra fregia unes pastes, el tercer cuinava les boles de carn. Ens van engegar la televisió per si volíem mirar el partit de futbol.

Vam menjar molt be, molt econòmic i va ser molt agradable i tots tres eren molt agradables, tot i que la que va interactuar més amb nosaltres era la dona.