Madagascar_10_De Belo-sur-mer a Morondava

Avui anem cap a Morondava. Comprem alguna cosa per menjar en el poble, abans de començar la ruta. Fa molta calor i tothom s’amaga a l’ombra, jo entro al cobert on hi ha el mercat del peix; les noies tenen ganes de parlar de saber coses del nostre país i als nens els hi encanta fer poses davant la càmera. 

La ruta és semblant a la que hem anat veient per tota aquesta banda de la illa, la costa occidental. S’assembla una mica al sahel, el terreny és sec, amb matolls espinosos baixos i baobabs. Enmig d’aquest paisatge un tant àrid, sorprèn trobar un llac, en el que hi creixen flors aquàtiques, em sembla que son nenúfars. També hi ha una xarxa posada i a la vora de la riba hi ha una família acampada allà amb els carros i els zebús. Els nois pesquen i ens ensenyen els peixos que han atrapat.

Els zebús semblen pacífics però pel que vaig veure també son tossuts; pel camí venia un noi amb una bèstia d’aquestes que estava una mica descontrolada. La duia lligada pel morro però l’hi costava portar-la pel camí. L’animal es negava a anar per allà, embestia els arbres i volia embestir també els cotxes. Van aparèixer una altres xicots a ajudar-lo a controlar-lo. Feia bastant respecte, gairebé por, veure’l tant enfurismat. Veia la força que feien els nois per mantenir-lo a ratlla i era impressionant.

Aquesta escena del zebú em va recordar una altra al Ladakh, amb un iak. Anava un senyor gran amb un iak que també sense saber massa perquè va perdre el control. Van fer allunyar a tots els que hi havia per allà, per deixar espai, si no el podien aturar, i uns quants homes joves armats amb pals van aconseguir reduir-lo i evitar que el senyor gran que el duia, no patís cap mal.

Al llac hi ha gent banyant-se i pescant o recollint flors, tenen les teles netes esteses sobre la gespa, al sol, perquè s’assequin.

Dinem a la vora del llac, i tot i que l’entorn és molt bonic, els mosquits són un incordi. Hi ha un munt de bitxos voladors que piquen i no sembla que facin massa cas dels repel·lents de mosquits de cap mena, ni dels ultrasons ni dels químics.

Continuem ruta per arribar a Morondava i veure la posta de sol a l’avinguda dels baobabs.

Morondava és la capital de la regió de Menabe. Menabe era un gran regne sakalava fundat en el segle XVI. El primer rei va ser Andriamisara però el que realment fa fer prosperar i engrandir el regne va ser el seu fill que va estendre’l fins més enllà del riu mananbolo i fins a Majunga. Va traslladar la capital que estava a Mahabo a Morondava. Ara be, a la seva mort el reialme es divideix en tres parts: la Boina que és la zona de Majunga, Menabe on hi viuen els sakalava i els vezo i el regne mahafaly que és la part del sud de Tuléar. Així doncs, Menabe és la regió entre dos rius, el mangoky al sud i el mananbolo, al nord. És una zona poc habitada, té uns 6 habitants per Km².

Un dels fets que va afavorir l’expansió i importància dels sakalava va ser que controlaven els principals centres de comerç d’esclaus de la costa oest amb l’ajut d’alguns comerciants antaloatra.

El comerç d’esclaus entre els segles XVI i XVII

No hi ha massa documentació sobre el mercat d’esclaus d’aquesta zona; la major part de la documentació prové dels escrits dels portuguesos, que no s’hi van involucrar massa. En canvi si que van participar en l’intercanvi d’ivori i d’or. El fet que no hi hagi massa documentació sobre el mercat d’esclaus en la regió de Madagascar i les Comores ha fet passar desapercebut aquest fet. Jo no hi havia pensat mai si en aquella zona també hi havia tràfic o no. I pel que se sap ara, hi va haver un tràfic d’esclaus força important per tal de cobrir les demandes que en feien a la península aràbiga i al golf pèrsic. Necessitaven esclaus com a ma d’obra, per feines molt diverses: a les cases, soldats, mariners, guardes, pescadors de perles, concubines, per treballar els camps... Eren esclaus islamitzats. Els captius que envien a Aràbia son en molts casos nens o adolescents, d’ambdós sexes i els ensenyen a les cases on els envien a treballar.

A la costa nord-oest s’hi estableix una població islàmica que s’anomena Antalaotra. Ocupen uns quants ports i tenen costums que s’assemblen als dels swahilis dels continent i de les Comores. És una societat mercantil amb establiments portuaris que es desenvolupa entre els segles XIV i XV. En el segle XVII un dels ports més importants és Boeny, i un jesuïta que la visitava en aquella època explica que sovint hi arriben vaixells àrabs i swahilis i que la gent parla el malgaix i el swahili. La riquesa de les ciutats portuàries dels anatalaotra es basa, en bona part en el comerç d’esclaus.  

En els territoris interiors, com les terres altes on hi ha els merina, devien haver-hi enfrontaments per capturar presoners i poder vendre’ls com esclaus. Per això en els enfrontaments l’objectiu no és matar als enemics sinó agafar-los vius per poder-los vendre. La major part dels esclaus que arriben a la costa provenen de les muntanyes. I després són venuts als comerciants àrabs, swahilis o de les Comores.

En algun escrit del 1640 es diu que cada any arribaven a la costa provinents de les muntanyes, caravanes amb uns 2000 o 3000 captius a més d’un important nombre d’animals. Els antaloatra tenen el monopoli d’aquest comerç a l’igual que els swahilis el tenen a la costa africana.

Les Comores juguen també un paper important en el comerç d’esclaus. És el punt on es fa la redistribució dels esclaus que provenen de Madagascar. Pel que expliquen mentre son a les Comores s’intenta que es reprodueixin abans d’enviar-los al seu destí.

Els sakalava

Els sakalava són famosos pels seus rituals funeraris; malauradament moltes tombes han sigut espoliades i moltes de les escultures que hi havia han desaparegut. Per evitar més pillatge i actes vandàlics el govern ha declarat l’art funerari sakalava patrimoni nacional.

Els fundadors del regne sakalava eren maroseranana, que vol dir els que tenen molts ports. Juntament amb els bara, son els que tenen més característiques africanes. Però com que el regne sakalava venia de la fusió d’altres regnes, hi ha una certa diversitat en aquesta ètnia. Per exemple, els makoa, descendents d’esclaus son també sakalaves i les famílies més importants són descendents d’un altre grup els antesaka.

Com ja he comentat, havien format part del regne de Menabe i després havien format confederacions entre els regnes veïns. Gracies al comerç amb els europeus, van ser els primers a tenir armes de foc, i durant un temps van ser l’exèrcit més potent del país. A finals del segle XIX l’exèrcit dels m,erina els va vèncer i van quedar ja sotmesos a l’administració merina fins que va venir l’ocupació francesa.

Viuen essencialment dels ramats, diuen que tenen més zebús que els sakalaves que són. La seva importància ha anat decaient i les seves terres van sent ocupades per altres grups.

Hi ha dues tradicions importants relacionades amb l’art funerari sakalava. Una son les tombes, de fusta, amb escultures decorant-les i un pal amb un crani a sobre. Cada deu anys es fa la cerimònia del bany de les relíquies. Una altra cerimònia és la que es fa quan l’esperit d’una persona morta fa temps posseeix a un dels vius. A través d’un mèdium es pot interrogar a l’esperit i a vegades dona consells per curar gent que han demanat la seva ajuda. El culte als difunts és molt important, i els avantpassats segueixen influint en la vida dels vius a través d’aquestes cerimònies. De fet, els avantpassats passen a convertir-se en divinitats i son els intermediaris entre el deu creador i els homes. 

Madagascar_9

Sortim d’hora de Manja per tornar cap a la costa, anem cap a Belo-sur-Mer. Son uns 120 Km de pista. Pel camí trobem famílies que van amb els carros i el zebús cap al mercat. Molts dels carros estan pintats i decorats, i encara que estan envellits per la pols dels camins queden molt be. Per la pista hi ha molt trànsit de carros i també alguns camions, quan passa algun vehicle la gent que va amb els carros s’enretira o se surten del camí per deixar pas. Vam trobar un grup de famílies, potser anaven 6 o 7 carros, s’havien aturat en un clar a la vora del camí i vam passar una estona amb ells. Les dones eren molt guapes, moltes tenien el cabell llarg, recollit en dues trenes que portaven enrotllades al cap. Anaven tota la família, homes, dones i nens. Em va sorprendre un noi que jo no l’hi hagués posat més de 18 anys, amb un parell de criatures, la gran d’uns 5 anys i la seva dona que a mi em semblava força més gran que ell. Però suposo que el clima i la vida que fan curteix de manera que es fa difícil dir l’edat d’aquelles noies.

Creuem diferents poblats, amb cases senzilles, on es fa molta vida a l’aire lliure. Les dones estan molent el gra, en els morters de fusta, i alguna nena imita a les grans amb un morter de la seva mida. Tot i l’aridesa del paisatge, seguim trobant camps d’arròs i els zebús, que es passegen pel camp per remoure la terra amb les seves potes.  Els fan donar voltes amunt i avall del camp uns quants cops.

No poden faltar al llarg del camí els baobabs, de forma diferent, mes tipus ampolla, però també bastants de caiguts, mig podrits per la base. Del baobab s’aprofita tot, el fruit és comestible, les fulles tenen aplicació medicinal i l’escorça per fer cordes. Molts boscos de baobabs han desaparegut perquè els han cremat per poder tenir terra per cultivar o pels ramats. Amb l’objectiu de protegir-los és pel que s’han creat tants parcs nacionals i reserves.

Vam parar en un restaurant pel camí vam prendre una mariscada increïble; hi havia eriçons, ostres a dojo, una amanida de cloïsses i gambes, hi havia cranc, algues, molta quantitat i molt variat. Molt fres i a cap de nosaltres l’hi va sentar malament res. Ens va costar 16000 ariarys, poc més de cinc euros.

I poc després de dinar vam arribar a Belo-sur mer, al eco-lodge de Menabe.

Belo-sur mer

Belo-sur mer és un petit poble de pescadors, que a més de dedicar-se a la pesca es dediquen a la construcció d’embarcacions. Construeixen dos tipus d’embarcacions els daus o dhows i les goletes. El dau és un vaixell de vela tradicional dels països àrabs però que també s’ha utilitzat a l’oceà índic. Per a la navegació els mariners s’orientaven amb les estrelles utilitzant un instrument anomenat kamal, que determina la latitud a partir de l’angle que formen l’estrella polar i l’horitzó. Aquestes embarcacions a vela feien les rutes comercials entre el golf pèrsic i l’Àfrica oriental. La càrrega que duien d’anada cap a Àfrica eren dàtils i peix i en el viatge cap al golf pèrsic duien fusta dels manglars. Generalment aprofitaven els monsons en el viatge cap a Àfrica. Són vaixells petits amb un buc llarg i estret.

Belo-sur mer

La goleta és un vaixell de dos o més pals, amb les veles unides als pals en la direcció proa-popa. Aquesta embarcació va aparèixer en el segle XVIII i va desaparèixer en el XIX. Son originaries de la Bretanya francesa.

La platja és fantàstica, amb sorra blanca coral·lina, i els cocoters que m’encanten per la seva silueta, amb el tronc una mica corbat, segons com bufa el vent en la zona on es troba.

Drassanes de Belo-sur mer

Vam sortir a passejar per la platja arribant fins al poble, les drassanes, on es veu un dels vaixells de fusta a mig construir. També es pot arribar al poble per l’interior però és més agradable i més curt anar per la platja. La marea està baixa i queden algunes illes a les que s’hi pot accedir fàcilment caminant; això ens va permetre arribar a un altre poblat, o millor dit, un grup de famílies que havien acampat per allà. Els nens reien en veure’ns en banyador, tenien ganes de tocar-nos, però no s’arribaven a atrevir, fins que n’hi va haver un de més decidit i ho va fer, llavors tots volien tocar la meva pell, infinitament més blanca que la seva. Quan va començar a baixar el sol vam tornar cap a l’hotel, però la marea havia pujat, i allà estàvem en aquella illa sense veure cap pas de terra per arribar a la platja. A l’anada havia vist unes dones que creuaven per l’aigua i que no els hi arribava més amunt del genoll, per tant, teníem que trobar aquell pas. Vam seguir les petjades i vam localitzar el pas. Pel que semblava en altres zones era més fons, però just aquell pas era franquejable fàcilment. O sigui amb les sandàlies a la mà i la càmera de fotos enlaire vam anar creuant poc a poc, perquè no tenia massa clar si en algun moment s’enfonsaria. Vam aconseguir arribar aterra i no ens havíem mullat més amunt de la cintura!

Belo-sur mer

La costa està plena de roques que són conglomerats de petxines. I els bungalows estan a tocar de la platja. És molt agradable sentir el soroll del mar a la nit.

Al matí em vaig aixecar d’hora i vaig sortir a passejar pel poble. Aquest cop vaig anar per l’interior enlloc de per la costa. Vaig arribar a l’església que està sobre un turó, és de ciment i no té res d’especial.  Se sentien cants i vaig acostar-m’hi. Hi havia gent a fora, i a dins, unes 30 persones, de totes edats, homes i dones, tot i que predominaven les dones. El capellà era blanc, hi havia una família que semblava francesa. L’ambient durant al missa era distès, els nens, la gent entrant i sortint. Quan he arribat era l’hora del sermó. Parlava en malgaix però després ha dit unes paraules en francès a la família estrangera que estava allà. És o menys la idea era que tinguem en compte quan fem fotos al nens, que els podem fer sentir importants i macos o al revés, de que ningú es fixa en ells, i sentir-se ignorats.

Belo-sur mer

Jo és una cosa que intento tenir en compte, fer-los-hi fotos és un joc, una forma d’establir contacte, de parlar-hi. No escullo els nens que són més guapos, sinó que en general els hi faig a tots els que volen, perquè els hi agrada posar-s’hi, mirar-se després... Això de les càmeres digitals és un gran què. Ensenyar una foto a un grup de nens, sobre tot si son petits és genial. Es poden passar estona mirant la foto, sembla que s’aprenguin fins al més mínim detall. I el curiós és que a vegades hi veuen coses que jo en fer la foto no m’havia fixat: pot ser un arbre, una persona, el que sigui. Els hi agrada veure als seus amics, algun cop fins i tot fan un petó a la pantalla.

Madagascar_8

Morombe és una petita ciutat entre Toliara i Morondava. És la capital dels vezo i el seu centre econòmic. El seu nom vol dir “la gran platja”. I realment la platja que teníem just davant l’hotel era gran i molt bonica. Però no vam visitar la ciutat ja que ben d’hora al matí vam sortir per anar cap a Manja que es troba cap a l’interior. En el segle XIX havia sigut la capital d’un petit regne.

Per arribar a Manja cal creuar el riu mangoky. Aquest riu és un dels més importants de Madagascar, amb una llargada de 564 Km. Neix a les terres altes a la ciutat de Fianarantsoa i travessa l’altiplà de bemaraha abans d’arribar al delta que dóna al canal de Moçambic.

Degut a la desforestació continuada que està patint el país la conca del riu ha patit una greu erosió que fa que hi hagi molts bancs de sorra que creen petits llacs i illetes, abans d’arribar al delta. Drena relativament poc; en el punt més alt el riu està a 1440 metres i el més baix a 240 m, amb una alçada mitja de 778 m, sent les part més elevades les de la zona est, o sigui a les terres altes. Aquesta conca és una vall al·luvial, descarrega de promig uns 526 m³/segon, però canvia molt segons si és l’època de pluges o la seca. Al gener pot abocar 1600 m³/segon mentre que al mes d’octubre només 93 m³/segon. Les illes i barreres que es formen en la conca son canviants de forma.

En deixar la costa i anar cap a l’interior sorprenen els camps d’arròs. Un 40% del cultiu de Madagascar és arròs. Ja n’havíem vist a les terres altes. En trobem que estan coberts d’aigua i d’altres on ja va creixent la planta amb el seu color verd brillant tant característic. Sempre els he trobat molt bonics els camps d’arròs i el que aquí hi dóna un toc especial és que es veuen també els baobabs, el que fa que sigui un paisatge diferent.

    

Pel camí, crec que era a Mangolovolo, hi ha un gran baobab sagrat. Hi ha un camí, desviació d ela pista principal que hi porta. La gent del poble ens van dir que els de l’altre cotxe havien passat per allà per anar a visitar-lo. O sigui que vam agafar la pista, que estava infernal. Van ser dotze kilòmetres però no veiem els altres ni trobàvem el baobab. Hi havia diverses desviacions, és un paisatge de sorra i matolls espinosos. Algun que altre baobab, però a mesura que ens allunyem del poble hi ha poca gent per preguntar. Quan ja desconfiàvem de trobar al baobab i als altres vam creuar un xicot que anava amb tots de nens. Ens va dir que estava allà mateix i va acompanyar al xofer a veure’l. Realment estàvem a tocar. 

Baobab sagrat

El gran baobab, un dels més vells que existeixen és impressionant. Sí que se’l veu vell! Està envoltat per una mena de tanca de filferro. 

En arribar-hi vam trobar a tot el poble esperant-nos per fer-nos pagar entrada. Deien que era un baobab sagrat, que hi ha les ànimes de tota la gent que mor al poblat i que cal fer un ritual quan se’l visita. Ja podíem dir que no volíem entrar ni fer cap ritual, que ens havien enganyat portant-nos cap allà. La situació es posava tensa, estaven enfadats, cridaven, tots els homes ens envoltaven. Vam haver de pagar 5000 ariarys cadascú i volíem marxar ja a buscar els altres, que no els havíem trobat allà, però no ens deixaven, deien que calia fer el ritual, entrar a tocar del baobab i oferir rom i tabac. Estaven enfadats perquè no portàvem ni una cosa ni l’altra. El xofer va acabant pagant alguna cosa més per aquestes ofrenes ja que els ànims estaven molt exaltats. 

Cerimònia demanant permís als ancestres

El baobab és curiós de veure, però tampoc val massa la pena el trajecte fins allà i tota la bronca que es va muntar. La cerimònia no tenia res d’especial. Vam entrar al tancat i el cap del poblat va recitar una mena de pregària, va tirar una mica de líquid (suposo que rom) al peu de l’arbre i en menys de 5 minuts ja s’havia acabat tot. La cerimònia és per demanar permís als avantpassat per passar per allà, per això nosaltres insistíem en que no volíem passar per allà, no volíem anar a veure el seu poble, que ens havien enredat però que anàvem cap a Manja. Però van aconseguir el que volien, i van marxar tots satisfets amb la recaptació.

Entre una cosa i l’altra se’ns havia fet molt tard, ja que teníem que refer els 12 Km de pista i continuar per la pista principal direcció al riu mangoky per agafar el transbordador. Per fi arribem a la riba el riu és força ampla i el transbordador està a l’altra banda deixant altres vehicles. És un enginy format per tres barques amb un entramat de fusta a sobre. Els nens es banyen i ens saluden divertits. Es veuen molts bancs de sorra enmig del riu. Creuem i continuem per l’altra banda. El paisatge segueix sent àrid.

Ferry per creuar el riu mangoky

Anem parant en alguns dels pobles, la gent és alegra i les diferencies en les construccions són xocants. Hi ha algunes cases de dos plantes amb una base d’obra, mentre altres són només de fusta i molt més precàries. 

En una parada que hem fet a les afores ‘un poble he vist grup de gent a l’entrada del poble, ens miraven però no s’apropaven. Jo tenia un parell d’ampolles d’aigua buides, i com que en molts altres llocs ens les demanaven m’hi vaig acostar per donar-los-hi, si les volien. M’apropava a ells, estaven expectants, em miraven com preguntant què volia d’ells, o què em passava. Quan ja estava bastant a prop els hi he ensenyat les ampolles i els hi he preguntat si les volien. Llavors s’han relaxat i han enviat un nen que em vingués trobar i les agafés.

El paisatge va canviant de forma subtil, apareixen més baobabs i més cactus pop. Anem creuant força gent, alguns van embolicats amb una tela que tant serveix per abrigar-se quan fa fred com es pot utilitzar per fer farcells i penjar-se’ls a l’espatlla.

Les dones es cobreixen la cara amb una pasta groga o ocre, per protegir-se del sol. La tenen en pols que quan la mullen se l’escampen fent una capa protectora. 

Un dels problemes del país és que es cremen els terrenys perquè sorgeixi herba fresca i son els brots nous dels que s’alimenten els zebús.

L’hotel al que arribem és molt bàsic, petits bungalows amb el llit i poc més. Hi ha llum gràcies als generadors, però no hi ha aigua calenta. I al bany tinc una granota que em fa companyia.

Els nens de per aquí són divertits, ens tenen una certa por, però també curiositat. Alguns ens veuen turistes i intenten treure’ns alguna cosa, demanen el què sigui, d’altres no, d’altres els hi agrada parlar, fer bromes, que els hi facis fotos sense demanar res.

El poble de Manja és bastant poblat; el mercat està apunt de tancar quan nosaltres hi arribem. Ha sigut un dia llarg de viatge.   

Madagascar_7

De Tulear a Andavadoaka

12 hores de ruta en 4x4 per pistes vorejant la costa per anar de Toliara a Andavadoaka. Anàvem parant en els pobles, per caminar una mica i veure’ls. El terreny és bastant àrid, i la gent encantadora. Els nens, com en molts llocs, encantats de que els hi facis fotografies, veure’s a la petita pantalla, i en molts casos els hi agrada sortir agafats, abraçats, gestos protectors dels germans o germanes grans envers dels petits. En un dels pobles hi ha discoteca.

Trobem els falsos baobabs, s’assemblen però el fruit és diferent, en lloc de ser ovalat o més o menys esfèric, són baines que pengen. És la forma de diferenciar-los ja que el tronc és enganyós. Hi ha molts tipus diferents de baobabs que difereixen especialment per la forma del tronc.

La pista en molts trams és de sorra de platja i dificulta la circulació ja que s’ensorra el cotxe. També tenim alguna que altra averia que ens retarda, però res de greu. El paisatge és àrid, amb una mica de vegetació espinosa; ens creuem amb algun pastor que porta el seu ramat de zebús. L’aire amb que caminen i la forma de tapar-se amb una tela que els hi fa mig de capa em recorda una mica la gent d’Etiòpia, prop de Lalibela.

Fa calor i quan veiem el mar és tota una sorpresa, després d’estona de sorra i polseguera, veure el mar, de color blau-verd i aigües super clares és un plaer. Les piragües que fan servir recorden de les del sud-est asiàtic. Són molt senzilles. És un tronc buidat que fa de cos de la barca i als laterals, a un costat o als dos, uns troncs prims enganxats a aproximadament mig metre del lateral, que l’hi donen estabilitat. S’anomenen piragua balancí. Es desplacen utilitzant unes pèrtigues llargues i porten veles quadrades o rectangulars que poden ser de qualsevol material.

Tota aquesta zona de costa, de Toliara fins a Morombe, és on hi viuen els Vezo, que vol dir pescadors. Viuen del mar i pel mar. Segons diuen, per un vezo el que viu a més d’un kilòmetre del mar ja no és un veritable vezo. Pel que sembla, els seus avant passats vezo devien venir des d’indonèsia amb unes embarcacions similars a les que fan servir ara. Son nòmades del mar, es poden instal·lar una temporada prop d’un poble o be només estar una nit o dos en un mateix lloc. Acampen a la platja i utilitzen la vela i les pertigues per muntar una tenda quan arriba la nit. Els pares transmeten als seus fills tots els coneixements sobre la pesca i la navegació.

Pels vezo el més important és la llibertat i s’ajuden molt entre ells. Quan una família ha de construir una piragua, els altres els ajuden. Les xarxes que fan servir per pescar tradicionalment eren de fibra de baobab, amb petxines penjant per donar pes, però poc a poc es van substituint per les de nylon.  

Per la pesca de la tortuga hi ha tot un ritual. Un cop capturada es diposita sobre una mena d’altar on es parteix i es reparteix la carn entre els homes, nois i nens. Diuen que és la voluntat dels ancestres.

Una diferencia dels vezo respecte a la majoria d’altres ètnies malgaixes és que no practiquen la circumcisió.

El fet de que sigui un poble nòmada havia preservat la riquesa de l’ecosistema ja que s’anaven desplaçant buscant llocs amb major quantitat de peix i per tant durant anys es va mantenir un bon equilibri entre la població i l’ecosistema. Ara be, l’augment de població, el canvi climàtic, l’aparició de nuclis urbans a la costa, centres turístics i indústria pesquera han canviat les coses. Per trobar peix i alimentar a les seves famílies milers de pescadors han de migrar molt més lluny, a vegades fins a 1000 Km de distancia, amb aquestes piragües que son un tant precàries. Molts cops han de desplaçar-se per mar obert, en trajectes que poden durar 8 setmanes.

En les famílies vezo tots es dediquen a la pesca, no és exclusiu del homes, les dones també s’hi dediquen i els nens ajuden i aprenen. Hi ha un proverbi vezo que diu que un vezo sense barca no existeix. Mai pesquen més del que necessiten i creuen que el fet de que la pesca sigui bona depèn de forces sobrenaturals, que poden ser esperits dels ancestres i als que no s’ha d'ofendre per evitar que et portin malastrugança. Quan han capturat peixos massa petits els tornen a l’aigua perquè diuen que sinó en poc temps no tindran peix.

Mentre els homes son a la mar pescant, les dones esperen a que baixi la marea per recollir crustacis i altres espècies en els esculls de coral que han quedat al descobert. Els productes s’assequen i es salen per conservar-los i vendre'ls després en els mercats locals.

Hem parat en un petit poble de pescadors, la platja és fantàstica, amb una sorra blanca molt fina que contrasta amb el color fosc de les roques. Va ser molt agradable el passeig per allà.

Després vam continuar per la pista, altra cop el paisatge àrid i trobem uns cactus llargs i prims, els cactus canelobre. Més enllà algun baobab, però al sorpresa és un dels baobabs, el color i decoració del seu tronc. És magnífic. Sembla fet exprés, però suposo que és degut a algun microorganisme que vius a l’escorça qui ho ha fet. Està tot el tronc decorat, a més com que és a la tarda la llum rogenca fa ressaltar més els dibuixos. Una magnifica sorpresa.

Per fi, després d’un llarg recorregut arribem a l’hotel coco beach, al costat del mar, amb una platja esplèndida al nostre davant, a punt per veure la posta de sol.

Excursió a l’illa de Passupic

Hi ha moltes illes properes a la costa de Andavadoaka, però la majoria són llocs sagrats ja que són centres funeraris. Només n’hi ha alguna a la que està permès anar. Amb unes piragües balanci ens allunyem del poble i creuem cap a una d’aquestes illes, crec que es deia Passupic o alguna cosa semblant. És genial, una platja de sorra blanca, un aigua clara i transparent, a una temperatura deliciosa. Els barquers han muntat un tendal amb la vela, la pèrtiga i els pals d ela vela. En un moment han construït un cobert. Va anar molt be ja que el sol era fort a ple migdia. Vam poder passejar per la platja, banyar-nos, arribar-nos a un poblet que hi havia més enllà. La gent es sorprèn de la meva pell extremadament blanca.

La sorra d’aquí és molt agradable, a diferencia de la de coco beach que és sorra blanca de coral, i per tant punxa i talla una mica, com he pogut notar quan hem anat a agafar les piragües.

Una estona em vaig asseure sota el tendal a llegir, però no vaig poder perquè un dels nois em va demanar el llibre per mirar-lo i es va posar a llegir-lo. L’hi va fer gracia que portés un llibre ne francès i que fos una novel·la sobre Madagascar.

Vam dinar a la mateixa illa, uns peixos a la brasa que ens van cuinar allà mateix. Molt bons. La nit abans, a l’hotel vam prendre llagosta.

Després de l’excursió hem tornat cap a Andavadoaka i hem agafat altre cop els cotxes per anar direcció Morombe, que està també a la costa. El paisatge canvia, veiem molts més baobabs. Un moment donat, per la pista, vam trobar molts gent que anaven molt arreglats i elegants. Darrera de tot el grup anava un cotxe amb un taüt al sostre i amb unes flors a sobre.
Arribem per la posta de sol a Morombe. 

Madagascar_6

Buscadors de safirs

El poble de Ilakaka i els seus voltants s’ha fet famós per les seves mines de safirs, ja que aproximadament els 50% dels safirs del mon provenen d’aquesta regió. Ara be, el descobriment de grans dipòsits de safirs és relativament recent, del 1998, i expliquen que en un any la població es va incrementar de forma espectacular, passant de tenir uns centenars d’habitants a tenir-ne uns milers. La base dels safirs és l’òxid d’alumini, el corindó. Els francesos ja havien trobat dipòsits de corindó, després de la segona guerra mundial, però la situació política del moment no els hi va permetre explorar i buscar pedres precioses.  El corindó dóna dos tipus de pedres precioses, el robí quan és vermell i rep el nom de safir quan és blau o d’algun altre color. Els safirs abans de tallar-los cal tractar-los per tal de millorar el seu aspecte i potenciar el seu valor. El més habitual és fer un tractament tèrmic, escalfant-los a 1700 o 1800 ºC per tal d’oxidar les petites impureses que poden contenir. Aquest tractament pot potenciar o fins i tot canviar el seu color respecte a quan està en estat brut. Els safirs de Madagascar contenen petites impureses de titani i zirconi. Un altra país ric en safirs és Sri-Lanka, per això quan es va conèixer l’existència de safirs a la illa, molts comerciants de Sri-Lanka i Tailàndia es van desplaçar cap a Madagascar i van contribuir al desenvolupament miner, ja que eren especialistes en el tractament d’aquests minerals.  

Els antics perses creien que la terra estava assentada sobre un safir gegant i que el seu reflex era el que donava color blau al cel.

Continuem per la RN7 direcció oest, cap a la costa. La gent dels pobles que creuem és molt amable i somrient. Com que parlen francès a més del malgaix em puc entendre amb ells. Tenen moltes ganes de parlar i en general, però especialment als nens, els hi encanta que els hi facis fotos. L’ambient és bastant rural, però en els pobles una mica grans no hi falta l’església. Trobem una parada de venta de canya de sucre, molt habitual en el continent africà i els puse-puse sempre a punt per portar a la gent o traslladar coses.

El baobab de la discòrdia

Pel camí veiem un baobab, el primer baobab del recorregut, i ens aturem per fotografiar-lo. De seguida apareix un noi d’uns 15 anys i ens demana diners, ja que  hem fet fotografies de l’arbre. Intentem raonar amb ell, de que no està en un espai tancat, que es un lloc obert, que tenim tot el dret a fer fotos, que enlloc diu que estigui prohibit. S’enfada molt, exigeix diners, diu que estem al seu país i que hem de pagar. Estava agressiu i molt pesat, amenaçador, amb el que hem acabem marxant. Són situacions en les que em sento malament.

Tomba mahafaly

Més enllà vam trobar unes tombes de la ètnia mahafaly. Hi havia un noi pintant-ne una. Són construccions de base quadrada o rectangular, amb les parets decorades, explicant la vida del difunt. A la part de sobre hi pot haver alguna altra decoració, banyes de zebús, o alguna escultura significativa pel mort. El noi que n’estava pintant una de nova ens deixa passejar per allà per contemplar els dibuixos i decoracions.

He trobat dues interpretacions del que vol dir mahafaly, una és els que fan feliços i l’altra els que tenen tabús. Són pastors i viuen en grups petits. He llegit que en les seves tombes a sobre hi col·loquen uns pals de fusta tallada, anomenats aloalo. Jo no els hi vaig veure en les que vam trobar nosaltres. Ara pot tenir diferents dibuixos però antigament només hi representaven zebús i només alguns clans tenien dret a col·locar aquests aloalos.

Toliara o Tulear

Aquí s’acaba la RN7, a la costa occidental, al canal de Moçambic, més o menys a l’alçada del tròpic de capricorn. En el 1897 Gallieni, governador de Madagascar, trasllada els serveis administratius francesos a aquesta població i és quan esdevé realment una ciutat. Toliara era el nom abans de l’ocupació francesa.

És una ciutat gran, que té molta vida, un gran bulevard, molts puse-puse, cotxes... però no massa cuidat, al menys pels llocs per on vaig estar passejant. Hi ha un carrer que està ple de botigues de petxines, conxes i closques. Hi ha algunes peces molt boniques, estrelles de mar, esquelets i mandíbules de grans animals, i també molta cosa d’artesania de tota mena. Un cop més, la gent molt agradable, tot i que una mica insistents perquè compréssim.

Mercat de petxines 

Tenen força descuidat el pas cap al mar. Tenia ganes de veure el mar, estàvem en una illa i encara no l’havíem vist! Però el camí estava ple d’aigua estancada, i per tant, amb un núvol de mosquits a sobre. La platja és molt gran i hi ha espai per tot, per jugar a pilota, per buscar petxines, per passejar... era el capvespre i la marea estava baixa. La llum era molt bonica i malgrat el mal olor i lo poc cuidat que estava, em va agradar.

Hi ha els dos tipus de puse-puse, els tirats per homes i nois o els que ho porten enganxat a una bicicleta. Era un dilema quin escollir. Pateixes menys si vas amb el que va en bici, ja que l’hi costa menys esforç, però els que ho fan a peu també tenen que menjar! El primer que vaig agafar anava a peu. Era un noi fort, robust, però així i tot, em sentia malament allà asseguda mentre ell corria agafat al carro i tirant de mi. Per anar a sopar vam agafar un dels que anaven en bici. Ens havien parlat d’un restaurant i vam voler anar-hi. Als nois dels puse-puse els hi vam dir el nom del restaurant, el carrer, i com passa a vegades, diuen que si, que saben on és, però no és així. Ens van portar a un altre lloc. Un restaurant en el que ja hi havia alguns turistes sopant. Com que vam insistir en que volíem anar on havíem dit, van haver de preguntar com anar-hi. Ens van portar per carrerons foscos i al final vam arribar a una casa, en un carrer sense llums, on es veia el rètol del restaurant. Una porta que donava a un jardí. Els nois volien cobrar més del que havíem pactat perquè estava molt lluny... vam donar el que havíem acordat i vam entrar. Ells van marxar de seguida enfadats amb nosaltres.    

Va sortir el propietari a rebre’ns. Un francès afincat al país des de fa tres anys. Ens havien dit que en aquest restaurant hi havia música, ambient agradable, bon menjar... el jardí estava buit i a dins tampoc es veia a ningú. El primer que l’hi vaig preguntar era si el que havíem pagat als del puse-puse era correcte i l’hi vam explicar el problema amb els nois. Ens va dir que sí, que la quantitat estava be, i que no patíssim que en acabar de sopar trucaria a un taxi que ens tornés a l’hotel. Ens va explicar que actualment no és massa segur circular de nit, i que per això la única gent que hi va a sopar és la del barri. Ens explica que amb la crisi i el malestar polític no és massa segur ficar-se per aquests carrers a la nit. Però abans d’anar-hi no sabíem que estava fora del centre i en un racó tant fosc! Vam menjar molt be i ens vam prendre un bon vi blanc. 

Madagascar_5 Parc Nacional d'Isalo

El parc nacional d'Isalo es va inaugurar al 1962 i és molt extens, té unes 81500 hectàrees, en el massís ruïniforme d’Isalo. Està a uns 1000 metres d’alçada.

La població és majoritàriament bara, però com per tot arreu hi ha força barreja. Aquí més ja que la gent ve perquè la zona és rica en safirs, i hi ha una explotació de safirs a Ilakaka.

Aquest territori conserva la placa continental que unia fa uns dos milions d’anys, Madagascar i el continent africà. Les formacions rocoses son espectaculars, ja que en ser de gres, s’han erosionat donant les formes que es veuen actualment. Aquestes muntanya data del  període juràssica, fa uns 200 milions d’anys. En aquella època, el clima era humit i càlid. Ocupa uns 100 Km de nord a sud, amb roques de granit que poden tenir fins a 200 metres d’alçada.

Fa 600 milions d’anys, només hi havia un continent, que s’ha anomenat Pangea. Fa uns 300 milions d’anys es va dividir en dos: Laurasia al nord, i Gondwana al sud separats pel mar de tetis. Fa 135 milions d’anys es van separar euràsia, Amèrica i Àfrica. L’origen del massís d’Isalo prové de l’època en que encara era Gondwana, o sigui que Àfrica i la Índia estaven unides, i també Madagascar. Hi havia una falla en aquesta zona, que es va anar engrandint i es va anar omplint de sediments. Després hi va haver una compressió de la falla i va sorgir aquest massís. Per això, tot i que està en una illa, no s’hi ha trobat fòssils marins. Com tampoc s’han trobat esquelets fòssils humans que datin de l’edat de pedra i del bronze.

Tot i que el terreny és molt rocós, hi ha també molta aigua, rius que el creuen i fonts naturals, que han generat al llarg dels anys, amb l’erosió de l’aigua i el vent, les formacions que es veuen ara. El paisatge al llarg del parc és molt variat, trobant-se zones molt frondoses i humides que contrasten amb les zones rocoses i àrides. Hi ha diferents piscines naturals que creen racons idíl·lics. I no hi poden faltar els lèmurs, de diferents tipus, com els catta, els sifaka i els varika.

El fòssil més antic d’un primat que s’assembla als lèmurs seria de fa uns 60 milions d’anys, i s’havia trobat al continent africà; es pensa que poc després devien creuar a la illa. Fa uns 20 milions d’anys van aparèixer els primers primats en el continent i l’adaptació i evolució va fer que els lèmurs s’extingissin. Ara be, la illa de Madagascar s’havia anat aïllant del continent, no hi havia depredadors i els primers lèmurs no van necessitar adaptar-se gaire i evolucionar. Hi ha una gran varietat de lèmurs que es diferencien per les seves característiques físiques, però també pels sons o els hàbits, si són nocturns o diürns.

Comencem el nostre recorregut per sobre l’altiplà, crec que és el d’Horombe. Trobem algun fòssil de cucs, i hi ha unes plantes, més com arbres petits, que s’anomenen peu d’elefant, per la seva forma. Són molt curioses, un tronc com inflat, com si fos un càntir i després unes poques branques apuntant cap a dalt. N’hi ha de diferents mides, són molt curiosos. Em recorden els baobabs, però en miniatura. Les formacions rocoses són interessants, per les formes que agafen i el color de la terra i la pedra, entre ocre i vermellosa, prenent diferents tons.

Hi ha algunes tombes bara i sakalava, en enterraments sota pedres, o be en nínxols en les roques. Es poden veure formiguers i termiters en els troncs dels arbres. Des de dalt del plató, la vista és impressionant, a sota tot és pla, terra vermellosa, que contrasta amb el blanquinós de la roca sobre la que estem.

Espiant-nos des de darrera de les roques ens trobem un lèmur, que s’amaga quan el mirem i es queda tranquil·lament reposant en un sortint de la paret.  Vam baixar de l’altiplà per fer part del recorregut per la part de baix, cap al circ de Namaza. Alguna serp fina i del mateix color que la terra, es creua en el nostre camí.  Vam arribar a les gorges i les piscines naturals. Es sorprenent el canvi de paisatge, del terreny àrid arribem a la frescor dels arbres i l’aigua.

Va ser una bona caminada i feia calor. Per fi vam arribar al lloc per dinar. Un espai condicionat per poder cuinar, on hi ha unes dutxes i uns wàters. Hi havia alguns grups més de gent menjant. I alguns lèmurs marrons que no es fan enrere davant cap obstacle, s’apropaven a la gent buscant menjar. Aquests tan estan sobre els arbres com baixen a terra per aconseguir menjar. No són gaire grans i el més espectacular és quan aixequen la cua, un mica corbada enlaire, com si estesin alerta.

Després de dinar vam continuar caminant pel parc, per anar a veure el llac blau i el negre. Pel camí, allunyats dels lèmurs marrons vam trobar els catta, que a mi m’agraden molt més. Són de color més clar i tenen la cua ratllada i els ulls amb una tonalitat vermellosa. Als catta, i suposo que als altres també, els hi agrada el sol, la major part de les vegades els veus en llocs ben solejats.

Els llacs blau i el negre són bonics, en un entorn de roca, molt ombrívol. Els camins estan molt ben assenyalats i en algun punt hi ha graons tallats a la roca que faciliten el pas.

En alguna de les roques, en llocs bastant elevats i inaccessibles hem vist alguna tomba. Son enterraments definitius. Algunes ètnies fan la cerimònia de donar la volta als ossos. Fan un primer enterrament, en una cova tapada amb pedres, o a peu pla, i al cap de sis anys obren la tomba i netegen els ossos, fan una cerimònia i llavors sí que fan l’enterrament definitiu, en un punt elevat perquè no hi puguin arribar animals. És una tradició que s’ha anat perdent i ara hi ha poca gent que ho faci.

Isalo està al sud, el més al sud que arribem en aquest viatge. La gent és diferent, és més sorollosa que la gent del nord. Són ells que m’expliquen que se senten diferents. Com ja he comentat, molts dels d’aquí son bara, i la seva tradició de robar zebús ha convertit ara aquesta regió en una zona on hi ha bandits. Roben els zebús i maten als pastors, pel que molts dels pastors ara van amb un kalasnikov per protegir-se. Per això actualment es recomana circular amb precaució i no viatjar de nit.  

En el recorregut pel parc vam portar un guia i dos nois de suport, a més un cuiner i dos ajudants que són els que ens van preparar el menjar. Vam trobar alguns francesos, uns italians i un matrimoni gran alemany. Per lo bonic que és el lloc em va sorprendre el poc turisme que hi havia.