Morombe és una petita ciutat entre Toliara i Morondava.
És la capital dels vezo i el seu centre econòmic. El seu nom vol dir “la gran
platja”. I realment la platja que teníem just davant l’hotel era gran i molt
bonica. Però no vam visitar la ciutat ja que ben d’hora al matí vam sortir per
anar cap a Manja que es troba cap a l’interior. En el segle XIX havia sigut la
capital d’un petit regne.
Per arribar a Manja cal creuar el riu mangoky. Aquest riu
és un dels més importants de Madagascar, amb una llargada de 564 Km. Neix a les
terres altes a la ciutat de Fianarantsoa i travessa l’altiplà de bemaraha abans
d’arribar al delta que dóna al canal de Moçambic.
Degut a la desforestació continuada que està patint el país
la conca del riu ha patit una greu erosió que fa que hi hagi molts bancs de
sorra que creen petits llacs i illetes, abans d’arribar al delta. Drena
relativament poc; en el punt més alt el riu està a 1440 metres i el més baix a
240 m, amb una alçada mitja de 778 m, sent les part més elevades les de la zona
est, o sigui a les terres altes. Aquesta conca és una vall al·luvial,
descarrega de promig uns 526 m3/segon, però canvia molt segons si és
l’època de pluges o la seca. Al gener pot abocar 1600 m3/segon
mentre que al mes d’octubre només 93 m3/segon. Les illes i barreres
que es formen en la conca son canviants de forma.
En deixar la costa i anar cap a l’interior sorprenen els
camps d’arròs. Un 40% del cultiu de Madagascar és arròs. Ja n’havíem vist a les
terres altes. En trobem que estan coberts d’aigua i d’altres on ja va creixent
la planta amb el seu color verd brillant tant característic. Sempre els he trobat
molt bonics els camps d’arròs i el que aquí hi dóna un toc especial és que es
veuen també els baobabs, el que fa que sigui un paisatge diferent.
Pel camí, crec que era a Mangolovolo, hi ha un gran baobab
sagrat. Hi ha un camí, desviació d ela pista principal que hi porta. La gent
del poble ens van dir que els de l’altre cotxe havien passat per allà per anar
a visitar-lo. O sigui que vam agafar la pista, que estava infernal. Van ser
dotze kilòmetres però no veiem els altres ni trobàvem el baobab. Hi havia
diverses desviacions, és un paisatge de sorra i matolls espinosos. Algun que
altre baobab, però a mesura que ens allunyem del poble hi ha poca gent per
preguntar. Quan ja desconfiàvem de trobar al baobab i als altres vam creuar un
xicot que anava amb tots de nens. Ens va dir que estava allà mateix i va acompanyar
al xofer a veure’l. Realment estàvem a tocar.
 |
| Baobab sagrat |
El gran baobab, un dels més vells
que existeixen és impressionant. Sí que se’l veu vell! Està envoltat per una
mena de tanca de filferro.
En arribar-hi vam trobar a tot el poble esperant-nos
per fer-nos pagar entrada. Deien que era un baobab sagrat, que hi ha les ànimes
de tota la gent que mor al poblat i que cal fer un ritual quan se’l visita. Ja podíem
dir que no volíem entrar ni fer cap ritual, que ens havien enganyat portant-nos
cap allà. La situació es posava tensa, estaven enfadats, cridaven, tots els
homes ens envoltaven. Vam haver de pagar 5000 ariarys cadascú i volíem marxar
ja a buscar els altres, que no els havíem trobat allà, però no ens deixaven,
deien que calia fer el ritual, entrar a tocar del baobab i oferir rom i tabac. Estaven
enfadats perquè no portàvem ni una cosa ni l’altra. El xofer va acabant pagant
alguna cosa més per aquestes ofrenes ja que els ànims estaven molt exaltats.
 |
| Cerimònia demanant permís als ancestres |
El
baobab és curiós de veure, però tampoc val massa la pena el trajecte fins allà
i tota la bronca que es va muntar. La cerimònia no tenia res d’especial. Vam
entrar al tancat i el cap del poblat va recitar una mena de pregària, va tirar
una mica de líquid (suposo que rom) al peu de l’arbre i en menys de 5 minuts ja
s’havia acabat tot. La cerimònia és per demanar permís als avantpassat per
passar per allà, per això nosaltres insistíem en que no volíem passar per allà,
no volíem anar a veure el seu poble, que ens havien enredat però que anàvem cap
a Manja. Però van aconseguir el que volien, i van marxar tots satisfets amb la
recaptació.
Entre una cosa i l’altra se’ns havia fet molt tard, ja
que teníem que refer els 12 Km de pista i continuar per la pista principal
direcció al riu mangoky per agafar el transbordador. Per fi arribem a la riba
el riu és força ampla i el transbordador està a l’altra banda deixant altres
vehicles. És un enginy format per tres barques amb un entramat de fusta a
sobre. Els nens es banyen i ens saluden divertits. Es veuen molts bancs de
sorra enmig del riu. Creuem i continuem per l’altra banda. El paisatge segueix
sent àrid.
 |
| Ferry per creuar el riu mangoky |
Anem parant en alguns dels pobles, la gent és alegra i
les diferencies en les construccions són xocants. Hi ha algunes cases de dos
plantes amb una base d’obra, mentre altres són només de fusta i molt més
precàries.
En una parada que hem fet a les afores ‘un poble he vist grup de
gent a l’entrada del poble, ens miraven però no s’apropaven. Jo tenia un parell
d’ampolles d’aigua buides, i com que en molts altres llocs ens les demanaven m’hi
vaig acostar per donar-los-hi, si les volien. M’apropava a ells, estaven
expectants, em miraven com preguntant què volia d’ells, o què em passava. Quan
ja estava bastant a prop els hi he ensenyat les ampolles i els hi he preguntat
si les volien. Llavors s’han relaxat i han enviat un nen que em vingués trobar
i les agafés.
El paisatge va canviant de forma subtil, apareixen més baobabs
i més cactus pop. Anem creuant força gent, alguns van embolicats amb una tela
que tant serveix per abrigar-se quan fa fred com es pot utilitzar per fer
farcells i penjar-se’ls a l’espatlla.
Les dones es cobreixen la cara amb una pasta groga o
ocre, per protegir-se del sol. La tenen en pols que quan la mullen se l’escampen
fent una capa protectora.
Un dels problemes del país és que es cremen els terrenys perquè
sorgeixi herba fresca i son els brots nous dels que s’alimenten els zebús.
L’hotel al que arribem és molt bàsic, petits bungalows
amb el llit i poc més. Hi ha llum gràcies als generadors, però no hi ha aigua
calenta. I al bany tinc una granota que em fa companyia.
Els nens de per aquí són divertits, ens tenen una certa
por, però també curiositat. Alguns ens veuen turistes i intenten treure’ns
alguna cosa, demanen el què sigui, d’altres no, d’altres els hi agrada parlar,
fer bromes, que els hi facis fotos sense demanar res.
El poble de Manja és bastant poblat; el mercat està apunt
de tancar quan nosaltres hi arribem. Ha sigut un dia llarg de viatge.
