Sortim d’hora de Manja per tornar cap a la costa, anem cap
a Belo-sur-Mer. Son uns 120 Km de pista. Pel camí trobem famílies que van amb
els carros i el zebús cap al mercat. Molts dels carros estan pintats i
decorats, i encara que estan envellits per la pols dels camins queden molt be.
Per la pista hi ha molt trànsit de carros i també alguns camions, quan passa
algun vehicle la gent que va amb els carros s’enretira o se surten del camí per
deixar pas. Vam trobar un grup de famílies, potser anaven 6 o 7 carros, s’havien
aturat en un clar a la vora del camí i vam passar una estona amb ells. Les dones
eren molt guapes, moltes tenien el cabell llarg, recollit en dues trenes que
portaven enrotllades al cap. Anaven tota la família, homes, dones i nens. Em va
sorprendre un noi que jo no l’hi hagués posat més de 18 anys, amb un parell de
criatures, la gran d’uns 5 anys i la seva dona que a mi em semblava força més
gran que ell. Però suposo que el clima i la vida que fan curteix de manera que
es fa difícil dir l’edat d’aquelles noies. 
Creuem diferents poblats, amb cases senzilles, on es fa
molta vida a l’aire lliure. Les dones estan molent el gra, en els morters de
fusta, i alguna nena imita a les grans amb un morter de la seva mida. Tot i l’aridesa
del paisatge, seguim trobant camps d’arròs i els zebús, que es passegen pel
camp per remoure la terra amb les seves potes. Els fan donar voltes amunt i avall del camp
uns quants cops.
No poden faltar al llarg del camí els baobabs, de forma
diferent, mes tipus ampolla, però també bastants de caiguts, mig podrits per la
base. Del baobab s’aprofita tot, el fruit és comestible, les fulles tenen
aplicació medicinal i l’escorça per fer cordes. Molts boscos de baobabs han
desaparegut perquè els han cremat per poder tenir terra per cultivar o pels
ramats. Amb l’objectiu de protegir-los és pel que s’han creat tants parcs
nacionals i reserves. 
Vam parar en un restaurant pel camí vam prendre una
mariscada increïble; hi havia eriçons, ostres a dojo, una amanida de cloïsses i
gambes, hi havia cranc, algues, molta quantitat i molt variat. Molt fres i a
cap de nosaltres l’hi va sentar malament res. Ens va costar 16000 ariarys, poc
més de cinc euros.
I poc després de dinar vam arribar a Belo-sur mer, al eco-lodge
de Menabe.
 |
| Belo-sur mer |
Belo-sur mer és un petit poble de pescadors, que a més de
dedicar-se a la pesca es dediquen a la construcció d’embarcacions. Construeixen
dos tipus d’embarcacions els daus o dhows i les goletes. El dau és un vaixell
de vela tradicional dels països àrabs però que també s’ha utilitzat a l’oceà
índic. Per a la navegació els mariners s’orientaven amb les estrelles
utilitzant un instrument anomenat kamal, que determina la latitud a partir de l’angle
que formen l’estrella polar i l’horitzó. Aquestes embarcacions a vela feien les
rutes comercials entre el golf pèrsic i l’Àfrica oriental. La càrrega que duien
d’anada cap a Àfrica eren dàtils i peix i en el viatge cap al golf pèrsic duien
fusta dels manglars. Generalment aprofitaven els monsons en el viatge cap a Àfrica.
Són vaixells petits amb un buc llarg i estret.
 |
| Belo-sur mer |
La goleta és un vaixell de dos o més pals, amb les veles
unides als pals en la direcció proa-popa. Aquesta embarcació va aparèixer en el
segle XVIII i va desaparèixer en el XIX. Son originaries de la Bretanya
francesa.
La platja és fantàstica, amb sorra blanca coral·lina, i
els cocoters que m’encanten per la seva silueta, amb el tronc una mica corbat,
segons com bufa el vent en la zona on es troba.
 |
| Drassanes de Belo-sur mer |
Vam sortir a passejar per la platja arribant fins al
poble, les drassanes, on es veu un dels vaixells de fusta a mig construir. També
es pot arribar al poble per l’interior però és més agradable i més curt anar
per la platja. La marea està baixa i queden algunes illes a les que s’hi pot
accedir fàcilment caminant; això ens va permetre arribar a un altre poblat, o
millor dit, un grup de famílies que havien acampat per allà. Els nens reien en
veure’ns en banyador, tenien ganes de tocar-nos, però no s’arribaven a atrevir,
fins que n’hi va haver un de més decidit i ho va fer, llavors tots volien tocar
la meva pell, infinitament més blanca que la seva. Quan va començar a baixar el
sol vam tornar cap a l’hotel, però la marea havia pujat, i allà estàvem en
aquella illa sense veure cap pas de terra per arribar a la platja. A l’anada
havia vist unes dones que creuaven per l’aigua i que no els hi arribava més
amunt del genoll, per tant, teníem que trobar aquell pas. Vam seguir les
petjades i vam localitzar el pas. Pel que semblava en altres zones era més
fons, però just aquell pas era franquejable fàcilment. O sigui amb les sandàlies
a la mà i la càmera de fotos enlaire vam anar creuant poc a poc, perquè no
tenia massa clar si en algun moment s’enfonsaria. Vam aconseguir arribar aterra
i no ens havíem mullat més amunt de la cintura!
 |
| Belo-sur mer |
La costa està plena de roques que són conglomerats de petxines.
I els bungalows estan a tocar de la platja. És molt agradable sentir el soroll
del mar a la nit.
Al matí em vaig aixecar d’hora i vaig sortir a passejar
pel poble. Aquest cop vaig anar per l’interior enlloc de per la costa. Vaig
arribar a l’església que està sobre un turó, és de ciment i no té res d’especial.
Se sentien cants i vaig acostar-m’hi. Hi
havia gent a fora, i a dins, unes 30 persones, de totes edats, homes i dones,
tot i que predominaven les dones. El capellà era blanc, hi havia una família
que semblava francesa. L’ambient durant al missa era distès, els nens, la gent
entrant i sortint. Quan he arribat era l’hora del sermó. Parlava en malgaix
però després ha dit unes paraules en francès a la família estrangera que estava
allà. És o menys la idea era que tinguem en compte quan fem fotos al nens, que
els podem fer sentir importants i macos o al revés, de que ningú es fixa en
ells, i sentir-se ignorats.
 |
| Belo-sur mer |
Jo és una cosa que intento tenir en compte, fer-los-hi
fotos és un joc, una forma d’establir contacte, de parlar-hi. No escullo els nens
que són més guapos, sinó que en general els hi faig a tots els que volen, perquè
els hi agrada posar-s’hi, mirar-se després... Això de les càmeres digitals és
un gran què. Ensenyar una foto a un grup de nens, sobre tot si son petits és
genial. Es poden passar estona mirant la foto, sembla que s’aprenguin fins al
més mínim detall. I el curiós és que a vegades hi veuen coses que jo en fer la
foto no m’havia fixat: pot ser un arbre, una persona, el que sigui. Els hi
agrada veure als seus amics, algun cop fins i tot fan un petó a la pantalla.
