03 de setembre 2017

Sud de Xina_1. Yunnan. Shangri la.

Aquest és un viatge pel sud de Xina, començant per la província de Yunnan, passant per les províncies de Guizhou i Guangxi, per acabar en la de Guandgdong, visitant les grans ciutats de canton i Hong Kong.

El nostre objectiu era arribar a Shangri-la. Volàvem amb la companyia Finnair, amb escala a Hèlsinki i d’aquí cap a Chongqing on teníem que agafar un altre vol. Ja a Barcelona hi havia molt caos per la vaga del personal del control de seguretat. El vol de Hèlsinki a Chongqing era llarg, unes hores. 

Vam arribar a Chongqing a les 7 del matí; vam recollir l’equipatge i per sortir has de passar-lo per l’escàner. Teníem que anar a la terminal de vols nacionals. Vaig treure diners d’un caixer automàtic; el canvi és més bo que si vas al banc de xina, però la comissió que em va cobrar el BBVA fa que em sortís pitjor el canvi (2000 yuans, que és el màxim que es pot treure en caixers, m’han costat 273 euros, mentre que al banc serien deu euros menys). El canvi al banc està en 7,6 yuans per euro. 

Hi ha un bus per anar d’una terminal a l’altre. Vam arribar a la terminal dels vols nacionals abans de les 9 del mati. No obrien la facturació del vol cap a Shangri-la fins a 2/4 d’una del migdia. El vol estava previst per 2/4 de 4 de la tarda. Va ser una mica pal esperar per allà amb les maletes. 

És un aeroport força nou, i hi ha molt moviment de gent, també bastantes mesures de seguretat. 

Un cop vam poder facturar encara vam seguir unes hores més tirats per allà ja que van retardar la sortida. Mentre esperàvem ens van donar una safata amb menjar: hi havia una mica de tot, però picant. Vaig prendre només l’arròs blanc. No va ser fins a les 7 de la tarda que vam sortir cap a Shangri-là. Tot plegat va resultar un viatge molt llarg i pesat fins que no vam arribar a destí. A l’avio ens van donar una mena de pasta d’arròs premsat. No estava malament del tot. 

Vam deixar les coses a l’hotel i vam sortir a donar una volta per tenir un primer contacte amb la ciutat. Va ser relaxant després de les hores passades en aeroports. 

L’hotel on estàvem quedava molt a la vora de la turística, que és el que correspondria a la ciutat antiga. A la llum del capvespre resultava agradable, lloms groguenques, cases de color terrós,... i pluja. Un viatge passat per aigua, des del primer dia fins al final. 

La primera impressió va ser agradable. Hi havia bastant turisme, però l’ambient és distes. Moltes botigues de material de muntanya, d’artesania, petits restaurants... una mica de tot. Hi ha una plaça que té al centre una estupa il·luminada i una altra plaça molt més gran, al peu del turó d ela tortuga, en el que es veu a dalt de tot un temple i més avall un gran molí d’oracions, característic del budisme tibetà. D’aquell vespre no recordo massa més cosa. Va ser a la tarda següent que vaig passejar amb tranquil·litat pels seus carrers i places. 

La vall on es troba el comptat de Shangri-la està a 3200 metres d’alçada, al nord de la província de Yunnan. La seva població és majoritàriament d’ètnia tibetana, tot i que també hi ha naxis. Per això l’arquitectura, la cultura i la llengua d’aquesta zona és molt peculiar, ja que és la fusió de la tibetana i la naxi. Sembla que el tibetà que es parla aquí no l’entenen els tibetans del Tibet o dels altres comptats tibetans. Llegeixo que hi ha 147 comptats tibetans i que aquest és el més gran i ben conservat, però no sé si això és part de la propaganda per atraure turisme.

Fins a l’any 2001 aquest era el comptat de Zhongdian. Es va fer el canvi de nom per promoure el turisme. El nom de Shangri-la es va treure de la novel·la d’aventures “Horitzons perduts” de l’escriptor britànic James Hilton que es va publicar en el 1933 i de la que després es va fer una pel·lícula. En aquesta obra es parla d’un lloc fictici, idíl·lic i romàntic, anomenat Shangri-la. Per descriure aquest lloc es va inspirar en els escrits de Joseph Rock, que va estudiar entre d’altres llocs, el nord de Yunnan. 

Joseph Rock va néixer a Viena en el 1884 i com molta gent de la seva època tenia interessos i coneixements molt amplis; era botànic, lingüista, explorador i geògraf. Es va instal·lar a viure a Honolulú en el 1907, però entre el 1922 i el 1949 va viure al sud-oest de Xina, per estudiar la seva vegetació, la llengua i la seva gent. Part dels seus estudis es va basar en la regió de Yunnan. Va escriure diversos articles pel National Geographic i va dirigir la publicació del primer diccionari de la llengua Naxi. 

Els tibetans que viuen en aquesta vall l’anomenen Gyalthang, que vol dir “planes reials”. 

Antigament aquesta ciutat s’anomenava Dukezong. Tot i que hi ha indicis de que la zona ja estava habitada en el paleolític, i que abans de la nostra era ja hi havia societats tribals assentades aquí, sembla que l’origen de la ciutat és del segle VII d. C. i seria una de les poblacions més antigues de la regió. 

Aquesta ciutat es va construir al voltant d’un turó, el turó de la tortuga, i en origen sembla que un rei tibetà local va fer construir una fortalesa al peu d’aquest turó. Després les cases es van distribuir en forma radial sent el centre aquest turó. Alguns autors ho han relacionat amb una ciutat anomenada Shambala que diuen que apareix en alguna escriptura budista tibetana. En aquests escrits es parla d’una ciutat en les muntanyes nevades que té la forma de flor de lotus amb vuit pètals. 

En un altre lloc diuen que la fortalesa es va construir durant la dinastia Ming, o sigui que com a molt d’hora en el segle XIV, quan la família Mu de Lijiang, va ocupar aquesta ciutat. 

Tot el que he trobat sobre aquesta ciutat és un tant confós. Sembla que quan es va voler potenciar el turisme es va publicar molta informació que pogués agradar i atraure al turisme, i no està clar què és verídic i que és una mica de ficció per fer el lloc més atractiu. 

Quan es va fundar aquesta població es va trobar caolí, una argila blanca que trituraven i podien fer servir per pintar. Van pintar totes les cases de blanc i per això el poble va rebre el nom de Dukezong, que vol dir ciutat de pedra blanca. Diuen que a les nits clares aquesta antiga ciutat lluïa com si fos de plata. També se li donava el nom de ciutat de llum de lluna. 

Donada la posició estratègica d’aquesta població, a tocar del Tibet, proper a la província de Sichuan i també de la frontera amb Myanmar (Birmània), era una parada obligada en la ruta del te i els cavalls. Era un lloc d’intercanvi entre tibetans i han. Durant el segle XVII va ser un important centre comercial i era un mosaic d’ètnies i cultures. Era el punt d’intercanvi de les mercaderies de les terres altes (carn, llet, cavalls...) per les de les baixes (te i arròs). 

Durant la guerra amb el japonesos, aquests havien ocupat Myanmar pel que molts productes que es necessitaven a Yunnan, i especialment a Kunming, tenien que venir de Lhasa, creuant les muntanyes del Himàlaia.  
Tot i la importància que havia tingut en el passat, l’antiga ciutat de Dukezong o Zhongdian, no sé quan va canviar el nom, va anar quedant abandonada. La gent es traslladava a viure a la nova ciutat que emergia, ja que les cases antigues en l’estil tibetà-naxi no tenien el mateix confort. No tenien aigua corrent ni electricitat i la ciutat tampoc tenia clavegueram. A partir del 1975 aproximadament va anar-se buidant. 

Ara be, les cases tradicionals tenien un estil de construcció preparat pels terratrèmols, i eren barates de construir ja que els materials eren assequibles (argila, sorra, fusta) i la ma d’obra era la família i amics. 

La gent que la va visitar a finals del segle XX la descriuen com una ciutat gairebé deserta, abandonada, polsosa, sense cap encant. 

El renaixement de l’antiga ciutat es va iniciar en el 2002 quan un suec i el seu soci o sòcia de Sichuan van llogar una de les cases velles per obrir-hi un bar. Un any més tard uns altres dos estrangers van obrir un pub anglès. Això va atraure l’atenció de la gent i també del secretari del partit comunista de Lhasa, que va veure el potencial turístic que podia tenir l’antiga ciutat Zhongdian. 

Així que l’any 2004 el partit es va decidir a potenciar aquesta ciutat, com a centre de turisme ètnic. Es van pavimentar els carrers, utilitzant pedres que semblessin antigues, també les làmpades que es van posar imitaven les de les antigues ciutats tibetanes dels anys 1930 o 1940. 

Sembla que en el marc de la campanya publicitària es van començar a publicar llibres sobre la historia de la ciutat. També van sorgir relats de ficció sobre aquest lloc, es parlava dels seus anteriors ocupants, senyors de la guerra, bandits, santons... He llegit algun comentari un tant crític sobre aquest tema, que qüestiona si tot el que se n’explica és veritat o està escrit perquè agradi al turista.

Va ser amb aquest afany d’atraure turisme que es va canviar el nom de la ciutat pel de Shangri-la. I es va construir el molí d’oració gegant que hi ha en el turó de la tortuga. Volien que fos el més gran del mon. També descriuen la ciutat com la més ben conservades de les ciutats antigues del mon tibetà, però la seva renovació va ser en el 2005 i en el 2016. 

Els primers que van muntar negocis en les cases de la ciutat antiga volien preservar l’arquitectura tradicional i van adaptar els negocis a les cases, però poc a poc va anar arribant més gent per fer negocis aquí (estrangers i d’altres regions de Xina)i en molts casos es van tirar les cases antigues a terra per construir-ne de noves. També en el pla de renovació potenciat pel govern. 

A començaments del segle XXI van proliferar els negocis de venta d’artesania, petits restaurants, cases d’hostes... L’artesania ja no era artesanal sinó que es produeix de forma massiva en les factories de Guangdong i altres zones industrials de Xina. Segons llegeixo, alguns dels mocadors de seda provenen de Índia i Nepal. 

En aquesta zona, a part de tibetans hi havia viscut i encara n’hi viuen, els Naxi. Shangri-la com a pas fronterer que era, tenia una comunitat multiètnica important. A part dels tibetans, una de les ètnies que també han viscut aquí són els naxi. Tant l’arquitectura com al llengua tibetana d’aquest comptat presenten una gran influencia naxi. I per altra banda, la religió dels naxi que viuen aquí és el budisme tibetà i mostren gran respecte pels lames tibetans i les seves ensenyances.

Així doncs, la ciutat gairebé abandonada del segle XX van renéixer en el segle actual, tornant a acollir a gent de diferents llocs. Gracies al seu passat tibetà i a que és una regió predominantment d’ètnia tibetana, quan en el 2008 hi va haver les revoltes al Tibet molta gent de Lhasa va fugir cap a la regió del Kham (Sichuan i Yunnan) i Amdo. Molts van venir a parar a aquesta ciutat. O sigui que va augmentar el nombre de tibetans, però tenien arrels diferents, i això alguns cops portava a discussions sobre què era tibetà i què no. 

Una nit de gener del 2014 la ciutat antiga es va cremar. Però de fet ja era una imitació de la ciutat antiga. Diuen que això passa en molts altres llocs de Xina, que el que es veu com antic es una renovació. 

El foc es va iniciar en una de les moltes cases d’hostes que s’havien obert; un calefactor massa proper a unes cortines les va encendre. La propietària quan se’n va adonar va córrer a buscar ajuda però el foc ja havia pres a les teulades de les cases veïnes. El foc va cremar durant deu hores i la mitat de la ciutat antiga va quedar destruïda (unes 200 cases). Ara be, aquestes cases eren noves, no feia ni deu anys que s’havien construït. 

En el passat, quan hi havia un incendi la gent el que feia de seguida era desmuntar el sostre de fusta i col·locar-lo en el centre de la casa, que no tingués res inflamable al voltant. Les parets d’argila de les cases, protegien el seu interior del foc. Només els sostres patien el risc d’encendre’s. Quan es va produir l’incendi, en el 2014, bona part de la població anava a fer el que havien fet sempre, per evitar l’expansió del foc, però la policia va prohibir l’accés a la zona que cremava per tal de protegir a la població. Segons els cossos de seguretat van evacuar a 2600 persones i ningú va patir danys. Ara be, una part de la gent que va perdre les cases era crítica amb l’actuació policial; segons ells, si haguessin pogut aplicar el sistema tradicional s’haguessin salvat moltes cases. 

Hi va haver uns mesos de discussions sobre les responsabilitats. Per una banda, la propietària de la casa d’hostes on es va iniciar l’incendi va ser arrestada immediatament i l’hi van caure 5 anys de presó. Se la va considerar responsable de la pèrdua de les dues cases veïnes, però no de la resta. Que es propagués l’incendi era culpa dels bombers, i per tant la responsabilitat del govern. Sembla ser que els dipòsits d’aigua estaven buits per evitar que es congeles l’aigua en les canonades i rebentessin. L’estació de bombers era nova, només tenia un any! 

Es van trigar uns quants mesos a repartir culpes i aclarir quina compensació es donaria als afectats. Finalment es va poder procedir a la reconstrucció de la ciutat. Es van portar arquitectes d’una de les universitats de Beijing per planificar la reconstrucció. Sembla que el document que es va preparar es parlava tant dels aspectes tècnics com estètics. Es volia construir una ciutat bonic i atractiva, que recordes les antigues ciutats d’estil tibetà-naxi. A l’estiu del 2015 la majoria d’edificis ja estaven altre cop en peu. Els constructors havien seguit les directrius que se’ls hi havia donat, s’havien utilitzat nous materials però les cases eren d’estil tibetà. Les parets, en lloc de ser de tova, com les tradicionals, es van construir en formigó i per simular l’antic estil es van recobrir amb pintura de color mostassa, imitant l’argila i se l’hi donava un aspecte rugós. 

Les entrades de les cases, es van pavimentar amb rajoles de pedra. L’aspecte dels carrers era més net i polit i també es veu molt mes regular. Les cases antigues tenien un pati davant i un darrera, però en les noves construccions això es va treure. 

En una fotografia de després de l‘incendi es veu el turó de la tortuga amb el temple a dalt encara en peu i el fastuós molí d’oració intacte, envoltat de runa, les cases del voltant no havien resistit. 

L’actual ciutat antiga de Shangri-la és nova però segueix sent un lloc on es troben els que busquen noves oportunitats per obrir negocis, els turistes, viatgers... una barreja peculiar de gent que l’hi dona vida. Jo el que vaig veure més era turisme xinès; n’hi havia bastant, tot i que molt menys que en altres ciutats que vam visitar. Alguns anaven en grup, amb el seu guia amb bandereta per que el seguissin i els autobusos esperant a la porta de sortida de la part antiga. 

De fet el la zona “antiga” no és gaire gran, uns pocs carrers, i algunes places. De seguida vaig haver donat dues voltes i com que no soc massa d’entrar a botigues vaig acabar sortint per veure també la part més nova, no turística, amb carrers amplis, atapeïts de cotxes amb botigues que no estan destinades al turisme si no als habitants locals. I carrerons tranquils amb cases molt senzilles, en els que em miraven amb curiositat preguntant-se que se m’havia perdut per allà. 

A la plaça que hi ha al peu del turó de la tortuga hi ha un temple budista que vaig visitar; se sentia musica religiosa, molt suau. Es respirava tranquil·litat i el brogit del carrer, les masses de turistes i la pluja quedava en segon terme. S’hi estava be. 

Com ja he comentat, en aquesta plaça hi ha un gran molí d’oració daurat. Té 21 metres d’alçada i pesa 60 tones; diuen que calen al menys sis persones per fer-lo rodar. Volia pujar-hi, igual que al temple que hi ha més amunt però a mig em vaig haver d’aturar ja que em costava i tenia mal de cap. L’alçada em passava factura. Hi havia un home assegut al meu costat que també intentava recuperar-se. Així que vaig abandonar la idea i me’n vaig anar a descansar una mica a l’hotel. 

Quan ja estava més recuperada vaig tornar a sortir, M’havien dit que en aquesta plaça i en una altra que hi ha més al centre al vespre es reuneix la gent per ballar. Vaig anar cap allà. Poc a poc va anar arribant la gent. Era molt curiós. Hi havia gent de totes les edats i condicions. Ballaven fent una rotllana, alguns ho feien molt be, altres veies que imitaven als veïns, la gent s’hi afegia i sortia quan volia; era tot molt informal. Deixen les seves pertinences en el centre de la rotllana. Algunes persones grans duien el vestit tradicional, d’altres xandall o alguns americana... Gran diversitat. Em va fer pensar en una sardana improvisada. 

Després vam anar a sopar al cafè Noah. Vaig prendre una mena d’estofat de vedella amb patates, seba i pastanaga, condimentat amb comí, entre d‘altres coses. Vaig demanar una copa de vi que em va costar gairebé el mateix que el plat. En conjunt vaig pagar 65 yuans, o sigui una mica menys de 9 euros. 

L’hotel on estàvem allotjats era el Kokusri, molt ben situat ja que estava a cinc minuts de la part “antiga” i a més servien esmorzars, cosa que no fan en tots els hotels.

02 de juliol 2017

Montpeller_8: Palavas i Maguelone

Tenia ganes d’anar a veure els llacs que hi ha al costat del mar i amb el tramvia em semblava fàcil d’arribar-hi. Hi ha una línia que acaba a Pérols i Étang de l’Or. Hi havia algunes persones més que anaven fins allà perquè és on hi ha les platges, però era temporada baixa. A l’estiu hi ha un autobús que et porta fins a la zona de banys. A l’abril n’hi ha un cada hora, però ho vaig descobrir més tard. És un bus que no depèn del transport de Montpeller, no esta integrat en els seus bitllets i es paga apart. Diuen que és perquè no hi ha bones relacions entre els alcaldes de les poblacions implicades. 

Així que em vaig trobar allà, una mica amb la sensació d’estar en un punt mort. Volia veure el llac i el mar, però em trobava enmig d’autovies o carreteres amples difícils de creuar. La gent (dos o tres grups de dos o tres persones) que havia baixat del tram per anar a la platja van començar a caminar i els vaig seguir. 

El camí anava vorejant la carretera, algun tram era bonic, però molt tros no tenia gaire encant. Era d’hora encara però ja feia calor. I tot caminant vaig arribar, bastant acalorada, a un rètol que indicava Palavas. Pensava que allà trobaria algun lloc on seure i beure alguna cosa, però no. Era una zona de platges i apartaments turístics, i no hi havia res més. O sigui que no em va quedar més remei que seguir caminant fins que finalment vaig arribar al centre de Palavas les flots.

Em vaig sentir alleugerida. Per fi botigues i bars. Vaig trobar informació i turisme i em vaig poder situar on era i el que hi havia per allà. És un lloc agradable, ple de gent. Es curió perquè a una banda hi ha el mar, i a l’altra els canals que porten les aigües dels estanys fins allà. Em sembla que van ser uns 6 Km des de l’estació del tramvia fins aquí.

A informació i turisme em van dir que em podia arribar caminant a veure la catedral de Maguelone, però no em van dir a quina distancia estava. O sigui que a ple migdia em va donar per anar-me’n cap allà, pensant que no era molt lluny i que trobaria algun lloc per dinar en arribar allà. 

Un cop més em vaig equivocar. Indicadors molt pocs, un camí de terra, vorejant el mar, urbanitzacions una darrera l’altre i ni un maleit arbre per poder tenir ombra. 

Quan ja estava relativament a la vora i defallia de gana i calor, vaig trobar un restaurant al costat d’un càmping. Estava a tope de gent i tan sols vaig poder menjar unes tapes i beure alguna cosa fresca a la barra. 

Finalment vaig arribar a Maguelone. Tothom em deia que calia anar-hi, que era molt bonic. Sí que ho és, però com que em va costar tant arribar-hi, en un primer moment em va decebre. 

L’antiga catedral dels Sants Pere i Pau de Maguelone és del segle XII. Es troba a 4 Km de Palavas, en una península. Va ser un dels llocs cristians més importants del Llenguadoc-Rosselló.

És un monument històric d’estil romà, seu del bisbat durant un mil·lenni. Durant el període romà aquí hi havia un port important. El bisbat hi va ser des de segle VI al XVI.

Aquesta zona té molta reputació també per les aus. Jo no vaig veure cap, no sé si per la calor, o perquè no era l’època. 

El lloc és curiós, una petita illa, envoltada pel mar i els llacs, vinyes i verd al voltant. És una antiga illa volcànica en la que s’hi ha trobat restes del període romà i etrusc. 

En el III concili de Toledo, l’any 589 hi ha constància de que hi va assistir el bisbe de Maguelone, Boeci. Aquest bisbat amb la seva catedral es diferenciava dels altres en que es trobava lluny de les aglomeracions urbanes. 

En el segle V la regió de Narbona estava en mans visigodes. La creació d’aquesta nova seu religiosa i política, era qüestió estratègica, en contacte amb el mar i el llac. En el segle VII el rei visigot Vamba va assetjar aquesta la població.

En el segle VIII amb la caiguda del regne de Toledo, els sarraïns van començar a pujar per la península Espanyola fins que van arribar i van ocupar aquesta illa. Però els francs, Carles Martell dirigint l’operació, els van fer fora i van arrasar l’illa que va quedar abandonada durant tres segles. Això va obligar a fugir al bisbe i a tota la comunitat religiosa que es van refugiar a terra ferma.

Ara be, hi ha una crònica d’algú que va estar aquí en el 798, en la que explica que hi havia quatre capellans celebrant missa. En el segle IX els comptes de Maguelon es van fer amb el control del bisbat, controlaven els diners i escollien el bisbe. 

Quan realment va prendre importància va ser en el segle XI, quan es va convertir en una petita ciutat episcopal fortificada, i el bisbe Arnaud, va fer reconstruir la catedral. Per evitar els atacs musulmans va envoltar-la d’una muralla i va fer construir un pont que unia l’illa a terra ferma. Hi havia un dels monjos que es dedicava a vigilar i controlar el pas per aquest pont. 

Aquí van venir a refugiar-se alguns dels papes de Roma quan hi havia conflictes. Maguelone era ric, ja que si ho he entès be, cobrava impostos per les salines, pels drets de pesca en el llac i el dret de pas. Així que durant tres segles va sr una població prospera. 

En els segles XII i XIII es va construir una nova catedral més gran, amb claustre de dos pisos, allotjaments pel bisbe i els visitants importants i altres edificis, destinats a allotjaments, infermeria, cementiri…. 

Com ja he dit, és una illa d’origen volcànic, que inicialment es trobava enmig de l’estany de Melgueil. Els canvis geogràfics amb el pas dels anys van fer que acabes convertint-se en una península. Fins al segle XI només s’hi podia arribar en barca pel llac o en un vaixell pel mar. Va ser en aquesta època que el bisbe Arnaud va fer construir un pont pel llac, per tal de que aquest bisbat no quedes aïllat de la diòcesis. Aquest pont enllaça l’illa amb Villeneuve les Maguelone. 

M’hagués agradat anar a veure el pont; sé que només està obert unes hores, però com que tenia encara per endavant altra cop la tornada i estava molt cansada, i tampoc sabia si estava gaire lluny, vaig desistir. 

En el segle XIII, gràcies a la seva ubicació aïllada, es va preservar com un centre catòlic ortodoxa, en front dels càtars, considerats heretges. 

Entre els segles XIV-XV és quan va començar la decadència de Maguelone o Magalona, tot i que als bisbes de Montpeller seguien enterrant-los aquí fins al 1602. 

A finals del segle XVI estava bastant en ruïnes, hospital destruït, la fortalesa mig caiguda, la catedral mig en ruïnes... L’últim personatge important que va viure a l’illa va ser el turc Mehemet Effendi, tresorer del sultà. El seu vaixell estava retingut en quarantena per l’epidèmia de pesta que hi havia a la costa i com a deferència al seu càrrec se’l va deixar esperar a Magalona. 

A l’edat mitja hi havia monjos i laics vivint en la illa. Hi havia un metge i un barber, que guarien i tallaven el cabell als malalts. L’infermer era el responsable de destil·lar aigua de roses i de tenir-ne en quantitat suficient pels malalts. També tenien una banyera en coure per que els que patien de mal de ronyons poguessin prendre un bany. 

Aquí s’acollia a tothom, tant als peregrins, com als pobres o els malalts, inclosos els leprosos. També es deixava entrar a sarraïns i jueus. Els dies de festes els pobres podien menjar amb els monjos després de fer el ritual bany de peus. Si el mal temps no permetia arribar fàcilment a l’illa se’ls hi portava el menjar a l’altra banda del pont.

En principi el cementiri estava destinat nomes als monjos i capellans, però alguns laics que volien gaudir de l’indulgencia concedida pels papes també estan enterrats aquí. 

Aquesta ciutat fortalesa tenia una de les torres que feia de far i torre de vigia. Des d’aquí es controlava el pas de vaixells i un trompetista avisava si hi havia perill. A més es dedicava a tocar les hores a la nit.
A l’hivern hi havia un monjo responsable de segellar les finestres que donaven al nord per evitar el fred. 

De tota aquesta majestuositat i vida no queda gaire cosa. Pel camí, poc abans d’arribar es pot veure l’illa i la catedral envoltada de vegetació. 

Hi ha moltes vinyes, el llac, i enmig el que queda de la catedral fortalesa amb les restauracions fetes al llarg dels segles. La porta d’entrada té un frontó en marbre, de començaments del segle XIII. A banda i banda de la porta, dos relleus també en marbre en que estan representats sant Pere i sant Pau que son del segle XII. 

L’interior és sobri, despullat de tot, una nau molt alta, impressionant. I se sent de forma suau, musica religiosa. Em va agradar estar allà asseguda, escoltant la música, en aquell indret allunyat de tot... 

A l’interior hi ha algunes tombes, de diferents èpoques, en marbre. Es pot pujar al pis de dalt, a la tribuna. El capellà oficiant pujava aquí dalt, per poder-se concentrar, però també perquè aquí hi fa menys fred i hi ha menys humitat que a la part baixa. En realitat és una altra capella, en la que hi havia lloc per tots els monjos, que van arribar a ser 60 en el segle XIV. 

Tot al voltant de la catedral hi ha jardins i alguns altres edificis tancats. Hi ha ombra i s’està be. Hi ha una àrea de pícnic al costat del llac, força ombrívola i agradable. 

Vaig passar una bona estona a Magalona i després vaig tornar a peu altra cop cap a Palavas. Com que ja coneixia el camí se’m va fer més curt que a l’anada que anava una mica perduda. Un cop a la població el primer que vaig fer va ser mirar els horaris de l’autobús cap a Étang de l’Or, ja que n’hi ha pocs i no tenia cap intenció de tornar caminant. 

Vaig aprofitar a visitar el museu de Palavas; el vaig trobar car pel que hi havia. En una sala hi havia un recull de fotografies i explicacions de l’evolució e la població. També hi havia de forma temporal una exposició de còmics. 

Per acabar amb la visita de Montpeller vaig anar a visitar l’església de Sant Roc i després al “carré de Sainte Anne”. És un espai dedicat a exposicions d’art contemporani. Aquesta església es va construir en el 1866-69, en el lloc on hi havia hagut una església del segle XI. La primera església del segle XII va quedar mig destruïda durant la guerra de religions en el 1562. En el segle XVII va ser restaurada, però veient que quedava massa petita es va reconstruir i és l’actual església de Santa Anna en estil neo-gòtic. 

L’any 1984 es va haver de tancar ja que van caure algunes pedres del campanar i era un perill. L’any 1992 es va iniciar la restauració i la conversió d’església en espai per exposicions i activitats culturals. 

L’exposició que hi havia quan jo vaig ser-hi tapava gairebé del tot l’interior de l’església. Decebedor. Em diuen que està dessacralitzada i que per tant no hi ha problema en posar aquelles obres. Per mi no és una qüestió religiosa, sinó que volia veure l’edifici interior, els vitralls.... I el que hi havia exposat em desagradava.

Montpeller_7: Museu Fabre

A l’extrem de l’esplanada Charles de Gaulle i els jardins del Champ de Mars hi ha Corum i el palau de congressos. Des de la plaça de la Cóemdie és un passeig agradable. Hi ha una col·lecció d’escultures peculiar, si no recordo malament eren totes iguals però pintades de diferents colors.

Al vespre aquest passeig està molt concorregut. Grups de joves i famílies prenent la fresca o menjant asseguts en un banc.

És en aquest passeig on hi ha el museu Fabre. Vaig dedicar bona part del matí a visitar-lo. Esta molt be i és molt gran. Hi ha pintura i escultura. Hi havia una exposició temporal curiosa. Teles pintades, trenades i després pintat a sobre. 

És el principal museu d’art de la ciutat. Tothom em deia que no podia deixar de veure’l. Es va crear a proposta del baró François Xavier Fabre (1766-1837) que era pintor i col·leccionista, i va donar la seva col·lecció d’obres d’art amb la condició de que fos l’inici per crear un museu. L’alcalde era amic de Fabre i també amant de l’art, a mes de ser el president de la societat de belles arts de la ciutat. Per unanimitat el consell municipal l’any 1825 va acceptar la donació feta per Fabre i es va construir el museu, que va obrir les portes el 1828.

El museu es va ubicar en un hotel particular, el de Massilian, del segle XVIII. Per ubicar-hi el museu es va ampliar l’edifici i es va utilitzar també un antic col·legi dels jesuïtes del segle XVII. 

L’any 2003 es va tancar per reformar-lo i no va tornar a obrir les portes fins al 2007. L’espai d’exposicions ocupa nou mil metres quadrats. S’ha conservat part de l’estructura del segle XIX, com es l’escalinata dissenyada pel propi Fabre, la sala que té un fris neo-etrusc i els sostres pintats i que havia sigut l’antic apartament de Fabre. 

Seguint l’exemple de Fabre, altres col·leccionistes van aportar peces al museu en el que hi ha pintura italiana, espanyola, holandesa, flamenca…. 

Frederic Bazille (1841-1870) era un pintor de Montpeller, precursor de l’impressionisme, i la seva família va fer donació de diverses obres al museu. Té en dipòsit, a més, obres d’altres museus, com del Louvre i del d’Orsay. Hi ha també obres de pintura moderna. I algunes escultures, algunes també d’autors de Montpeller i la regió. 

Una de les obres que em va cridar l’atenció era de Josep Ribera, anomenat l’espanyolet ja que era baixet. Nascut a Xàtiva en el 1591. L’obra és la de Santa Maria l’Egipcíaca, del 1641. En aquesta obra es representa la santa que expia la seva vida de cortesana retirant-se al desert. Em va commoure l’expressió de la cara, no sabria dir si hi veig tristesa, dolor, serenitat en el dolor... 

Maria Egipcíaca va viure a Egipte en el segle IV, era cortesana a Alexandria. Als 29 anys va trobar uns pelegrins que anaven a Jerusalem i va marxar amb ells. Quan va arribar allà es va adonar de que no era digne d’entrar a la basílica del sant sepulcre. Una força misteriosa l’hi ho impedia. Segons la llegenda va creuar el Jordà i es va retirar al desert, després d’haver-se purificat submergint-se tres cops en aquest riu. 

Durant 47 anys va viure com una eremita menjant les plantes que trobava. Un monjo que anava de pelegrinatge la va creuar i explicava que estava molt prima, que anava despullada i que duia el cabell blanc molt llarg i que li feia de vestit. L’home l’hi va donar un mantell i quan hi va tornar a passar un any més tard la va trobar morta embolicada amb el mantell que l’hi havia donat, i un lleó estava cavant la seva tomba. 

Una altra obra, aquest cop de Jean Ranc, nascut a Montpeller en el 1674 i que va morir a Madrid als 61 anys. Va ser un retratista de la burgesia parisenca, fins que al 1722 el van enviar a Madrid per pintar a la família reial, la família de Felip V. A diferencia de l’altre quadre, aquest el color és el que em va cridar l’atenció. Representa a Vertunme i Pomone, aquesta ultima si no estic confosa és la divinitat de la fruita.

Hi ha un quadre de Louis Béroud (1852-1930) impressionant. Aquest pintor havia treballat al Louvre i el va inspirar per fer diverses composicions. Va ser ell qui es va adonar en el 1911 del robatori de la Gioconda (o Mona Lisa). El quadre, Le salon carréau musée du Louvre, representa personatges dels quadres cèlebres que es dispersen per les galeries del museu. 

Rendeix homenatge a les obres mestres que es trobaven reunides en la sala quadrada del museu del Louvre. El quadre de fons representa les Noces de Canaa de Véronèse, però els que estan asseguts a la taula son personatges dels altres quadres de pintors de renom així com la gent que ha sortit dels quadres. Al centre, els que estan tocant uns instruments son Ticià, Veronese, Tintoreto, Bassano. 

Hi ha una escultura a mida real de Voltaire, obra de J. A. Houdon (al voltant del 1780), em va agradar molt l’expressió del rostre i les mans, molt vívida. Del mateix autor hi ha unes escultures en marbre de les estacions, que em van captivar. 

Algunes pintures d’autors montpellerins, entre elles alguna del propi François- Xavier Fabre. N’hi ha una que representa a un bandit italià que es va penedir de la vida que duia i se’n va anar a viure en una ermita i va ser allà on el va conèixer Fabre i l’hi va fer diversos retrats. 

Hi ha una altra pintura que em va cridar l’atenció. És d’un tal Jules Laurens, que va estudiar pintura aquí a Montpeller. Entre el 1846 i el 1849 va viatjar per Europa de l’est, Grècia, Turquia i Pèrsia, com a dibuixant en una missió científica. Sembla que la missió va ser un desastre ja que a Esfahan va morir el geògraf que dirigia l’expedició i a ell ningú li va pagar la feina feta. Ara be l’expedició l’hi va servir per inspirar-se per moltes de les seves aquarel·les. La que vaig veure en aquesta exposició representa les ruïnes d’una mesquita blava, amb les rajoles d’aquest color. Em va recordar una que vaig veure al kurdistan, a Hasankeyf. 

Un altre quadre en el que em vaig fixar és un d’Achille Lauge, una pintora francesa nascuda en el 1861, que feia servir la tècnica del puntillisme. El que em va cridar l’atenció va ser la llum. 

Davant del quadre del pintor parisenc Jean Hugo (1894-1984), m’hi vaig aturar perquè el color va fer de reclam. Després em vaig fixar en un parell més del mateix autor, en que conserva el mateix estil de formes, però menys color. 

A part d’això hi havia obres d’art modernes, peculiars però que em deixen força indiferent. 

Vaig dinar en una placeta, en un restaurant anomenat La Grillardine. Molt cuidat tant el menjar com la presentació. Plats amb un toc original. 

Després de dinar vaig anar a visitar la Panacée, que és el museu d’art contemporani. Molt modern i un estil d’art que em costa entendre. O sigui que va ser una visita ràpida. 

Vaig passejar pels carrers prop de Sant Denis, buscant les pintures a les façanes que enganyen l’ull. N’hi ha una fantàstica, sembla talment que hi hagi un balcó i un home allà... Costen de trobar, però vaig divertir-me buscant-les. 

Vaig acabar el passeig a la torre Babote. La historia d’aquesta torre comença en el 1740 quan els estats del Llenguadoc van decidir construir un observatori fent servir com a base una de les torres de la muralla. L’any 1745 quan es va acabar la construcció va passar a formar part de l’acadèmia de ciències i entre el 1757-1761 va ser la seu de la reial societat de ciències. 

Hi ha una llegenda que diu que en el 1783 Lenormand, l’inventor del paracaigudes s’hauria tirat des d’aquesta torre per provar-lo. 

Amb els anys l’observatori es va anar deteriorant i també els seus aparells i el rector de l’acadèmia va deixar de fer-se’n càrrec. L’any 1832 a la teulada d’aquest edifici s’hi va instal·lar el telègraf de Chappe o telègraf aeri, que consistia en dos braços articulats que permetien enviar informació xifrada cap a París. 

Hi havia dues línies una que passava per Nimes, Avinyó, Lió i Dijon i l’altra passava per Narbona, Tolosa, Bordeus, i Tours. També enllaçava amb Marsella, Toulon i Baiona. Aquest sistema era més ràpid que enviar una home a cavall amb el missatge, però quan va inventar-se el telègraf de fils, en el 1855, aquest va deixar de funcionar.

Llavors la facultat de ciències va recuperar de nou l’edifici, el va reacondicionar i va destinar-lo a observacions astronòmiques i meteorològiques, que es publicaven en un diari local. 

Quan la facultat va tenir un nou local la torre va quedar altra cop buida i en el 1899 s’hi va instal·lar-la societat columbòfila, dedicada als coloms missatgers. Això va durar poc, ja que en el 1903 va recuperar la funció astronòmica, amb la societat científica Flammarion.

La iniciativa de crear aquesta societat sorgeix de l’astrònom Coggia, que des de l’observatori de Marsella va descobrir en el 1874 un gran cometa que ara porta el seu nom. L’any 1883 va contactar amb Camille Flammarion, que havia publicat amb molt d’èxit L’astronomia Popular, i van crear les societats Flammarion a diferents ciutats franceses i ben aviat també a l’estranger. 

Camille va néixer en el 1842, es considerava un infant de la natura, perquè era d’un entorn camperol. Als cinc anys va observar un eclipsi solar mirant el sol reflectit en un cubell amb aigua. Diuen que tota la vida va guardar un record d’aquell primer contacte amb l’astronomia. Quan era adolescent l’hi agradava explicar la natura als seus companys de classe. 

Als 16 anys va escriure un manuscrit titulat “cosmogonia universal”. Poc després va entrar a l’observatori de Paris. Als 20 anys va publicar una obra titulada “La pluralitat dels mons habitats”. L’obra “l’astronomia popular” és del 1880. 

L’any 1950 l’alcalde va decidir que en aquest espai hi hagués el museu del vell Montpeller. 30 anys més tard l’edifici torna a estar dedicat a l’astronomia, aquest cop amb la instal·lació de la federació d’astronomia popular amateur del Midi. 

Hi ha una placeta al peu de la torre, molt tranquil·la, amb un bar-restaurant; és un lloc molt agradable per fugir del soroll dels cotxes i la gentada de la plaça de la Comédie.