19 de maig 2019

Bangladesh_4. Bagerhat.

Arribar a la població de Bagerhat va costar una mica, ja que no hi havia indicacions o eren poc clares, el cas és que el guia o el xofer, tenien que anar preguntant. És curiós ja que és una ciutat que forma part del patrimoni de la humanitat per la Unesco. Suposo que la gent local ja sap on és, i de turisme n’hi ha poc. La ciutat antiga està a la vora de l’actual població. 

Bagerhat es troba a la confluència de dos grans rius, el Ganges i el Brahmaputra. La seva superfície era de 50 Km2 i va arribar a tenir més de tres centes mesquites. 

Bagerhat la va fundar Khan Jahan, que popularment se’l coneixia com Khan Jahan Ali. Era un sant sufí que va governar un ampli territori en la regió de Khulna al nord de Sundarbans. Va rebre el títol de Ulugh Khan, en referencia al seu origen uzbek i també el de Khan-i-Azam que indicava la seva categoria d’oficial del sultanat de bengala. Segons les inscripcions que hi ha en les monedes del segle XVI la ciutat que va fundar es deia Khalifatabad. 

La fundació va ser a començaments del segle XV. Sembla que Khan Jahan va venir a Bengala després de que les tropes de Tamerlà ataquessin la ciutat de Delhi. Quan va arribar aquí va aconseguir que el sultà de Delhi, primer, i després el de Bengala, l’hi concedissin com a feu una zona del bosc de manglars de Sundarbans. 

Va netejar fer netejar la zona que estava coberta de vegetació per poder-hi construir la ciutat. Es considera que Khan Jahan va fundar la primera colònia musulmana en el districte de Khulna. 

Els dos títols que se l’hi donaven, Ulugh Khan i Khan-i-Azam estan gravats a la seva tomba. Diuen que això indica que quan va fundar la ciutat no anava per lliure sinó que ho feia amb el vist-i plau del sultà. 

Va ser un gran constructor; va construir diverses poblacions en aquesta zona, equipant-les amb mesquites, madrasses (escoles islàmiques), palaus, edificis governamentals, carreteres i ponts. També va excavar diversos embassaments, dighis, en tot el districte. Es diu que va construir una carretera que unia Bagerhat amb Chittagong, a l’altra banda de la badia. Per aquella època devia ser una gran obra d’enginyeria. 

Un dels seus monuments més emblemàtics és la mesquita Shat Gumbad de Bagerhat construïda en el 1450. Dels embassaments, els dos més rellevants son el Khanjali dighi que està prop de la tomba de Khan Jahan i del que deriva el seu nom, i el Ghora dighi prop de la mesquita Shat Gumbad. 

Khan Jahan va introduir un nou estil arquitectònic que porta el seu nom i que estava inspirat en l’estil emprat a Delhi. 

Quan va morir el van enterrar en la tomba que havia construïr ell mateix. La gent sent una gran veneració per aquest home i venen fins aquí per visitar-la i resar en aquest mausoleu. 

Després de la seva mort la ciutat devia entrar en una fase de declivi i poc a poc va anar caient en l’oblit i la vegetació va ajudar a amagar-la. 

Era una de les ciutat perdudes del mon antic. No se quan es va redescobrir, però sí que he llegit que la restauració es va iniciar en el segle XX. Moltes construccions estan en mal estat ja que la vegetació, la humitat i la salinitat del sòl han erosionat moltles pedres. En la restauració s’ha preservat l’estil que tenia en el segle XV i també els materials emprats son del mateix tipus. Va passar a formar part del patrimoni de la Unesco en el 1983. 

El primer que vam visitar va ser el seu mausoleu, que està restaurat. Al davant hi ha el khanjali dighi, que sembla un llac i en les seves aigües diuen que hi viuen cocodrils. 

Segons la creença popular si els hi ofereixes menjar, pollastres o cabres, se’t concedirà el desig que demanis. En el recinte del mausoleu hi ha una gàbia on dipositar els animals. Després el guardià del mausoleu crida als cocodrils que de seguida surten a menjar les ofrenes que els hi fan. 

Hi ha un mur, de color vermellós, que envolta el recinte. Un cop a dins hi ha el mausoleu amb al tomba de Khan Jahan, una construcció de parets blanques i la cúpula vermellosa. Segons algunes referències de l’any 1866 el terra estava cobert de rajoles amb diversos dibuixos i colors, en les que predominava el blau i el groc. El sepulcre fabricat en pedra negra conté inscripcions de l’alcorà en àrab i persa, i també hi ha inscripcions que detallen alguns fets de la seva vida. 

Com en les altres tombes de l’islam, el sepulcre està cobert amb una tela verda. La gent s’atura al seu davant a resar. Al pati hi ha un altre edifici on hi ha una altra tomba, la de Pir Ali, que no he aconseguit saber qui era. I just al costat de l’entrada al recinte hi ha la gàbia pel bestiar que farà d’ofrena als cocodrils. 

Actualment el que es pot veure són dos nuclis separats poc més de 6 Km. Un és el que està al voltant del mausoleu i l’altre al voltant de la mesquita Shait Gumbaz. 

Des del mausoleu vam anar caminant cap a la mesquita de les nou cúpules. No està massa lluny, uns deu o quinze minuts. Em va sorprendre. No tenia la pinta típica de mesquita a les que estem acostumats. No hi ha minaret, no sé si en algun moment en va tenir. 











És una construcció feta de totxanes vermelloses, rectangular, amb les nou cúpules petites cobrint el sostre. Té tres arcades d’accés i les cantonades tenen forma de columna. I aquesta construcció es troba en un terreny cobert de gespa, i el contrast del rogenc i el verd fa molt bonic. 

A l’interior hi ha tan sols restes de la decoració que havia tingut, a l’igual que el treball decoratiu amb les totxanes, de la façana s’ha perdut gairebé tot. 

La següent mesquita que vam visitar va ser la més important, la de Shait Gumbad, o variants d’aquest nom. És de les més antigues del país, construïda en el 1440. Es feia servir tant pel culte religiós, com per escola islàmica i també com a sala de reunions. 

Actualment és un recinte molt arreglat, en el que hi ha un petit museu que no vaig visitar, em sembla que estava tancat. En els jardins hi ha diferents frases que t’acompanyen fins al que és l’edifici de la mesquita. Una d’aquestes frases em va agradar, deia “un poble sense coneixement del seu passat, origen i cultura és com un arbre sense arrels”. 

La mesquita ja de lluny impressiona. L’estructura és similar a la de les nou cúpules però a una altra escala, molt més gran. Una estructura rectangular amb moltes arcades a la façana, torres a les cantonades, construïda en totxana vermella i amb el sostre ple de cúpules. Com en l’anterior, aquí també juguen amb el contrast de colors, el vermellós de la construcció amb el verd de l’entorn. 

Donada la seva grandària el seu interior és impressionant. És una sola sala, amb un munt d’arcades suportades per columnes de pedra. Els arcs i els sostre blanc. Un cop més jugaven amb els colors per generar sensacions. Llegeixo que té 60 columnes. 

Hi ha diversos mihrabs, en els que per la seva decoració es combina la pedra i la terracota. 

Al costat del recinte de la mesquita hi ha l’embassament Ghora dighi. Hi ha diverses llegendes sobre el seu nom. Ghora en bengalí vol dir cavall. Es diu que Khan Jahan mesurava l’embassament muntat a cavall, quan el cavall es va aturar en un punt, va deixar de mesurar. Altres diuen que aquí s’hi feien curses de cavalls. 

Quan Khan Jahah es va instal·lar aquí hi havia molts problemes per tenir aigua dolça per beure. Per això prop de les mesquites va fer construir aquests embassaments, i també prop de la zona Sundarbans on l’aigua que hi havia era salada. L’aigua que hi havia en aquestes basses era l’única aigua dolça de la que disposaven. 

L’entorn de Ghora dighi resulta agradable, conserva més l’aspecte natural; l’altre té una escalinata per arribar a l’aigua. Aquí es poden veure flors aquàtiques, i parelles festejant a l’ombra dels arbres. 

A uns deu kilòmetres de Bagerhat vam tenir una altra agradable sorpresa. El temple anomenat Kodla Math. Una construcció més o menys piramidal, de totxana vermellosa, que a l’igual que en els casos anteriors, està envoltada de verd. 

Segons les inscripcions en bengalí que i ha a la façana va ser construïda per un brahman en el segle XVII en honor a la divinitat Tarka Brahma. És una estructura d’uns 18 metres d’alçada, amb tres portes, en tres de les seves cares. 

La decoració exterior és una meravella. Diuen que és estil xikhara o nagara de l’índia. L’interior menys espectacular, tot i que l’esglaonat de les totxanes és curiós. 

Des d’aquí vam continuar la nostra ruta cap a Mongla. Pel camí vam parar a dinar. Vam prendre peix fregit amb arròs blanc. El peix típic d’aquí és molt bo, i per sort meva les espines són grans i fàcils de localitzar. 

Després de dinar vam continuar ruta fins a un braç de riu que vam creuar amb una barcassa i vam arribar a on ens esperava l’embarcació amb la que recorreríem el manglar de Sundarbans.

18 de maig 2019

Bangladesh_3. De Dacca cap a Bagerhat.

Per anar cap a l’altra banda del riu, per explorar la zona de Sundarbans, teníem que agafar el vaixell rocket, però com ja vaig comentar, estava espatllat. Així que en vam agafar un altre que també viatjava de nit. 

Al vespre vam anar cap al port, on tots els vaixells que hi havia eren de dos pisos, molt grans. Com en el rocket, aquí també hi ha diferents classes. Em sembla que estàvem en primera classe. 

La nostra cabina tenia aire condicionat i ventilador, tot un luxe. Era minúscula. Per sort els llits eren bastant alts i la meva bossa de viatge cabia a sota, així ens podíem bellugar una mica millor. A fora hi havia un parell de dutxes i un parell de wàters. Estava tot molt net. 

Hi havia una classe superior, amb un poques cabines i saló privat, que també tenien bany privat. 

Després de deixar les coses vam sortir a comprar alguna cosa pel trajecte. Teníem el sopar inclòs, però vaig anar a comprar aigua. 

Al moll hi havia molt moviment ja que hi havia molts vaixells que sortien aquell vespre. La gent es saludava d’un vaixell a l’altre, es feien visites, comparaven el confort d’un i l’altre... 

Em vaig asseure en una de les taules que hi havia a fora, mirant l’ambient i escrivint. Feia molta xafogor. El curiós és que no vaig poder escriure gairebé res. Sempre hi havia algú o altre que s’aturava a mirar què escrivia, els hi feia gràcia que no entenien res, ja que escric en català. Se m’asseien al davant i es posaven a parlar, preguntant sobre la meva vida, sobre el país... 

Un noi d’uns 14 o 15 anys que estava en un altre vaixell va venir també a xerrar una estona. Alguns eren una mica indiscrets en les seves preguntes. 

El vaixell tenia que sortir a les 9 però ho va fer una mica abans. El sopa estava previst per les nou del vespre. 

Al vaixell hi ha força personal, cadascú s’ocupa d’un pis i mantenen les instal·lacions força netes. A fora hi feia calor i hi havia forces mosquits. 

Vam arribar a destí a les 5 del matí. Vam esperar que hagués baixat la resta de gent i després ho vam fer nosaltres. Fet i fet vam posar els peus a terra a les 6 del matí. 

Al moll hi havia força moviment, però res a veure amb l’ambient de Dacca. Aquí tot era molt més tranquil. 

Vam agafar els cotxes per que teníem que arribar fins a un altre punt del nostre recorregut on es tenia que creuar el riu i continuar altre cop per carretera fins a Bagerhat, que era el nostre objectiu. 

Ara be, abans d’arribar al lloc on s’agafa el ferri hi havia un camió espatllat que bloquejava la pista, així que mentre l’arreglaven vam aprofitar a esmorzar en un dels locals que hi havia allà. 

L’esmorzar que ens van preparar consistia en pa de pita i truita. A mi em va anar de meravella, ja que fins que no he esmorzat no tinc esma de res. 

En acabar de menjar vaig arribar-me fins a l’embarcador, on vaig veure arribar una barca carregada de motos. 

Un cop arreglat el camió es va poder avançar i vam agafar el ferri. Durant el trajecte vaig estar parlant amb un noi que anava en una moto i que em va explicar que era policia a Dacca. Com a la capital, aquí també tenen curiositat per saber on anem. L’hi vaig acabar ensenyant l’itinerari amb el recorregut previst. 

A l’altra banda del riu vam agafar de nou els cotxes i ja ens vam dirigir cap a Bahergat sense més entrebancs. 
Com que tota aquesta zona és un delta em costa saber en cada etapa quin riu estem creuant. No tinc massa clar quin trajecte vam fer amb el vaixell quan anàvem de nit, i tampoc el tram de carretera.

12 de maig 2019

Bangladesh_2. Dacca: Festival d’any nou.

La nit a l’hotel no havia sigut gens tranquil·la. En alguna habitació propera a la meva estaven fent una festa, suposo que amb motiu de la celebració del nou any. 

Estava cansada i morta de son, però no podia dormir amb aquell soroll. No era tant sols música, parlaven, cridaven, picaven.... al final vaig aconseguir relaxar-me i imaginar que estava al teatre, perquè potser era això el que estaven fent. Algunes estones recitaven algun text, hi alternaven cançons, crits forts, xiscles, picar de peus, un so que em recordava cavalls a galop, arrossegaven alguna cosa, com si fossin cadenes... Havia començat als voltants de la set de la tarda i van plegar cap a la una de la matinada, i vaig arribar a endormiscar-me imaginant el que devien estar representant. 

Després d’esmorzar vam anar cap al parc Ramna on se celebrava la festa d’any nou. Vam anar-hi en rickshaws. Aquest dia tothom es vesteix de forma tradicional i es dedica a passejar. El Papón també es va posar la camisa llarga i pantaló a joc, vestimenta típica dels homes. 

La festa de l’any nou bengalí s’anomena “pohela boishakh” i no és exclusiva de Bangladesh sinó que també se celebra a la part de Bengala occidental i a Assam i Tripura. És una festa bengalí, en la que aquesta és la característica que els uneix, independentment de la seva religió o lloc d’origen. 

El mes anomenat “boishakh” es considera que és un mes de bons auguris i és per això que molta gent es casa en aquesta època. L’inici del nou any, es considera que és un bon moment per emprendre nous reptes, iniciar negocis, o qualsevol altre cosa. 

Segons el que he llegit per celebrar i donar la benvinguda al nou any es fan actes culturals, i es fa una desfilada a primera hora del matí, tothom vestit de forma tradicional. Aquell dia la gent té la casa ben neta, es visita als familiars i es rep als que et venen a veure. Es cuinen plats especials per oferir als visitants. 

Nosaltres vam sortir a les nou del matí i al parc hi havia molta gent ja, majoritàriament famílies, ben engalanats, amb vestits de colors que destacaven sobre el verd del parc. A l’entrada repartien ventalls en els que hi havia escrita alguna cosa, em sembla que era una frase per desitjar bon any. 

Hi havia molts joves, tant a l’entrada com a dins del parc, que duien una paleta de pintor per pintar a la gent que es deixava. Pintaven a la cara o al braç. 

Hi havia dones que duien un punt vermell al front, o millor dit, entre les celles. El vermell és un dels colors predominant; algunes dones i nenes duien una corona de flors, que en molts casos era de flors vermelles. Aquestes corones poden ser de flor fresca o be de plàstic. Molta gent les duia de flors naturals. 

La gent passejava pel parc, o s’asseia sobre la gespa, i sobre tot, es feien fotografies. Gairebé tothom anava amb el seu mòbil i es feien selfies. Moltes persones se’ns apropaven i ens demanaven per fer-se selfies amb nosaltres. Era un seguit de fotografies! La curiositat era mutu entre ells i nosaltres. A mi ells, homes i dones o criatures, em semblaven elegants i molt fotogènics amb els seus vestits de festa. I per ells, nosaltres amb la nostra indumentària de viatge (funcional i poc elegant) i unes faccions ben diferents de les seves també els hi cridàvem l’atenció. 

Com en molts altres països, el que destaca més son les dones i nenes, pel color dels vestits i els seus accessoris. Em va cridar l’atenció que hi havia dones amb mocador, i altres què no. Saris al costat d’altres estils de vestits. Sigui quina sigui la seva religió, estaven totes allà, amb les seves famílies gaudint de la festa. 

Aquest dia el centre de Dacca està destinat als vianants, no poden circular els cotxes, cosa que és un gran descans, hi ha un “silenci” sorprenent i que s’agraeix moltíssim. 

En algun lloc he llegit que va ser l’emperador mogol Akbar el que va introduir el nou calendari i la celebració de l’any nou, l’any 1556. Aquesta celebració es considera que forma part del patrimoni cultural bengalí. 

En el marc de les festes de l’any nou, hi ha el festival del Mangal Shobhajatra, que se celebra el 14 d’abril i que forma part de la patrimoni cultural immaterial de la Unesco des de l’any 2016. 

El mangal shobhajatra és un festival que organitzen estudiants i professors de la facultat de belles arts de la universitat de Dacca. Aquesta tradició va començar en el 1989 quan el país vivia sota una dictadura militar. Els estudiants volien portar l’esperança en un futur millor a la població i juntament amb el professorat, un mes abans de la festa d’any nou van començar a fabricar mascares i carrosses, amb simbolismes que allunyessin els mals esperits i obrissin la porta al progrés. Hi ha màscares de tot tipus, però alguns motius es repeteixen sempre: les màscares que representen el mal, les que evoquen la força i el coratge, i les que simbolitzen la pau. 

Aquell dia es venen diversos productes fabricats pels estudiants, per recollir diners per la restauració del patrimoni cultural del país. 

Aquest festival simbolitza l’orgull de la gent de Bangladesh per la seva cultura i tradicions. També la força i el coratge davant les forces del mal, i és un clam per la justícia i la veritat. També representa la solidaritat, el fet de compartir, unint el poble independentment de castes, religions, edat o sexe. 

El coneixement sobre aquesta festa i els seus objectius ho transmeten estudiants i professors a la societat. 

No obstant, aquesta festa (Mangal Shobhajatra) no té massa acceptació per part dels fonamentalistes religiosos, que han arribat a amenaçar als organitzadors. Per això els seus defensors diuen que s’ha convertit en una forma de lluita contra el fonamentalisme religiós. 

Aproximadament el 90% de la població és musulmana i els mes integristes consideren que el mangal shovajatra en no ser una activitat religiosa musulmana, va contra els seus valors religiosos. Fins i tot un líder religiós recomana als musulmans no anar a aquesta festa. Altres opinen que aquesta festa, com que també forma part de les celebracions hindús, els musulmans haurien d’evitar-la. Afortunadament no tots els líders religiosos opinen igual i es pot veure gent de tot tipus. 

Quan es va inscriure aquesta festa en el patrimoni de la Unesco, la gent va estar molt contenta, ja que era una forma de plantar cara i vèncer la por a la dictadura. 

Com ja he comentat el primer any que es va incorporar aquesta festa a les celebracions de l’any nou va ser en el 1989, davant de la facultat de belles arts, a la ciutat de Dacca. L’any següent, aquesta festa-concentració reivindicativa es va estendre per tota la ciutat, i sembla que això va ser un dels factors que va contribuir al final de la dictadura. 

He llegit una entrevista que havien fet a alguns dels que van organitzar la primera Mangal Shobhajatra. Explicaven que el seu objectiu era que la diversió i l’alegria fessin perdre la por que tenien tots a la dictadura. Els dictadors sempre volen imposar la por i eliminar la felicitat i diversió, i per això per combatre-ho van organitzar aquest acte. Van tenir problemes per fer-ho, van rebre amenaces i intimidacions de diverses bandes. 

És un dia en que es va a peu a tot arreu. No tinc gens clar quin recorregut vam fer per la ciutat, ja que s’havia d’anar esquivant en part les riuades de gent, els parcs amb porta d’entrada... Si no estic confosa, vam entrar en els jardins del museu de la independència; aquí hi havia molta menys gent i era agradable. Per aquests jardins vam trobar algunes parades de tir: molt senzill, uns cartrons feien de diana i unes pilotes de plàstic per fer punteria. Venedors de gelats, altres serveixen gots de beguda. 

Vam arribar al temple hindú Dhakeswari, que és el temple nacional hindú del país. Aquest títol de temple nacional se l’hi va concedir en el 1996, després d’una reivindicació continuada dels hindús del país des de que en el 1988 l’islam va ser declarada la religió de l’estat. Actualment és el centre de la cultura hindú i el lloc de pelegrinatge hindú més important del país. Abans ho era el Ramna Kali Mandir, però el va destruir l’exèrcit pakistanès durant la guerra d’independència. 

Segons les llegendes el seu nom vol dir deessa de Dacca, i el primer temple que s’hi va construir seria del segle XII. Es diu que l’havia fet construir el rei de la dinastia Sena, Ballal Sen. 

Descripcions que se’n van fer en el segle XIX el descriuen com un recinte amb una sèrie d’habitacions, una porta per on hi accedien els elefants, en el jardí algunes tombes, algunes pagodes... 

Antigament el temple ocupava un recinte molt més gran. Els musulmans van atacar el temple diversos cops, l’últim o un dels últims atacs va ser al desembre de 1992. Les celebracions més importants de l’hinduisme se celebren aquí. 

Durant la guerra, en el 1971 bona part de les estructures del conjunt del temple van quedar destruïdes. L’exèrcit paquistanès va utilitzar el temple principal com a magatzem d’armes. 

La historia de Dacca comença al voltant del segle VII, quan pertanyia al regne budista de Kamarupa; en el segle IX va estar governat per la dinastia Sena. Després va tenir governadors turcs i afganesos, descendents del sultanat de Delhi i en el 1608 inicia el seu període sota l’imperi mogol. Es va convertir en la capital de bengala .Durant uns cent anys va ser una ciutat important, amb prop d’un milió d’habitants, i dues comunitats de comerciants estrangers importants, portuguesos i armenis. Ara be, en el segle XVIII la capital de bengala es trasllada a la Índia i Dacca comença el seu declivi. L’any 1793 el creixement de la companyia de les índies orientals torna adonar rellevància a la ciutat, almenys durant uns anys, fins que va prendre el relleu Calcuta. 

La presència britànica va comportar algunes millores a la ciutat, en el 1874 es va introduir el sistema de distribució d’aigües, i quatre anys més tard, l’electricitat. L’any 1905 es va convertir en la capital de l’estat de Bengala de l’est i Assam. Quan hi va haver la partició de la Índia en el 1947 va ser la capital del Pakistan oriental. En aquest període molts hindús de Dacca van marxar cap a l’Índia i molts musulmans van arribar per instal·lar-se a la ciutat. Després de la guerra d’independència de Pakistan, en el 1971 es va convertir en la capital del nou estat. 

Tornant al temple hindú, hi ha molts especialistes que diuen que aquest temple no té l’estil que s’esperaria si hagués estat construït en el segle XII; el seu estil presenta més semblances amb l’emprat a bengala en l’època mogol. A part d’això, una altra de les coses intrigants és que en els textos antics no es menciona aquest temple. Hi ha autors que diuen que hi ha detalls que fan pensar que fos un temple dedicat al budisme tàntric; em sembla que es basa en unes estàtues trobades enterrades en aquest terreny. 

A començaments del segle XX es deia que aquest temple tenia uns 200 anys d’antiguitat i que l’havia fet construir un agent de la Companyia d’Índies Oriental. 

No vam tenir massa temps per visitar aquest temple. Era dificl bellugar-se per la ciutat i costava arribar als llocs. Feia calor i anàvem una mica cansats. L’entrada em va impactar, és bonica, blanca, que recorda una mica una escultura feta de merengue. I molta gent entrant i sortint. A dins el recinte, tan sols recordo unes capelles sota una lona, on hi havia molta gent asseguda a terra, resant. Em vaig descalçar per entrar i apropar-me als altars. Figures de les divinitats hindús, molt color, algun llum de neó... 

No vam recórrer els jardins per veure altres estructures, em va donar la sensació de que estava en obres aquell recinte. 

No massa lluny del temple hindú hi ha la mesquita Shahbaz Khan. Aquesta mesquita la va fer construir un ric comerciant de Dacca, en el 1679, que es deia Shahbaz. 

És una mesquita fortalesa. El conjunt tenia bastions, l’edifici conegut com el diwan, que tenia dos pisos, la casa de banys, la mesquita, un altre edifici on hi ha una tomba...Hi ha una part que està reconstruïda, altres estan en bastant mal estat. 

Khwaja Shahbaz que va ser el fundador d’aquesta mesquita se’l coneixia com el mercader del príncep. La mesquita es va construir en el 1679, prop del parc Ramna. La mesquita té tres cúpules i està construïda en l’estil mogol. 

En el recinte de la mesquita, al seu davant, hi ha un altre edifici en el que es troba la tomba del seu fundador. Aquesta estructura té tan sols una cúpula. A les cantonades de la mesquita hi ha unes columnes que recorden les que es troben a vegades a les esglésies. Ni la mesquita ni la tomba tenen finestres. 

A fora del recinte hi ha dues paradetes on les dones i les nenes fabriquen corones de flors. Les típiques que avui porta molta gent al cap. 

Continuem el nostre camí i arribem a la zona universitària, on es veuen les diferents residencies d’estudiants, separats nois i noies. 

El Jagannath hall és on hi ha les residencies dels estudiants de les minories, hindús, budistes, cristians... Aquestes construccions son de l’època de la fundació de la universitat de Dacca, en el 1921 i presenten una estructura similar a la dels colleges d’Oxford. El complex conté la zona residencial, sales de reunions, menjadors, lloc de pregària, i camps d’esport. 

A mitjanit del 25 de març de 1971, durant la campanya del govern de Pakistan en contra dels intel·lectuals, l’exèrcit va entrar al campus i va matar a molts estudiants i personal que hi residia. Van matar també a les màximes autoritats acadèmiques, no sé si era el rector, degà... o quin càrrec era. Hi ha un monument dedicat a les víctimes de la guerra de la independència. 

En el campus hi ha també una part del que devia ser un temple hindú, suposo, i una gran estàtua de Buda. 

Des d’aquí ens dirigim cap a la facultat de belles arts. Pel camí trobem un conjunt escultòric curiós. Restes d’un vehicle accidentat, els seients, part de la carrosseria, fragments de l maquinària... tot pintat de blanc. 

Al recinte de la facultat de belles arts vam poder veure les màscares i carrosses. Cada any les fan noves; son vistoses i hi ha molta gent que va fins allà per veure-les. Hi havia moltes famílies fent-se fotografies al costat d’aquelles obres d’art de colors. Una de les figures que té més èxit és el tigre de bengala. 

Pel carrer vam trobar un camió que regalava ampolles d’aigua, coma campanya publicitària. La gent s’aglomerava allà per aconseguir ampolles per tot la família. Jo m’hi vaig atansar ja que tenia set, però en veure la gentada em retirava quan una de les moltes persones que intentaven aconseguir la seva ampolla, va defensar els meus interessos al que les repartia. Em va fer vergonya, però em vaig adonar que per ell era important aconseguir-me una ampolla d’aigua. La gent és encantadora i té moltes ganes d’ajudar-te. 

Com que era dia festiu no hi havia gaires restaurants oberts i era difícil trobar lloc per dinar. Així que altre cop vam anar a menjar a un restaurant xines. 

Dacca és una ciutat curiosa. El que és la part històrica està bastant malmesa però em sembla que es van fent obres de restauració. Un dels problemes de la ciutat és la superpoblació que té. Si no estic confosa en l’àrea metropolitana hi viuen uns 17 milions d’habitants. Molta gent de les zones rurals venen aquí a veure si tenen més sort. És una ciutat caòtica, plena de tricicles, que quan plou queda plena de bassals, amb una contaminació brutal. Molta gent va amb màscares contra la pols pel carrer. 

Malgrat tot això, la gent va molt neta i arreglada i és encantadora, molt servicial amb moltes ganes d’ajudar al foraster i amb una gran curiositat per nosaltres i el nostre mon. 

Una cosa que em va xocar és que per anar als llocs el Papon, el guia, havia d’anar preguntant. No sé si és pel fet de que habitualment la gent es desplaça en rickshaws o per que en ser el dia d’any nou hi ha passos tallats.... És una ciutat molt gran el que dificulta també saber-te tots els carrers.