Vam sortir de Victòria a les 3 h del matí per arribar a Mbilizi amb temps
per agafar el ferry cap a Kariba. És un trajecte de 22 hores amb pensió
completa. Vam deixar l’equipatge al cotxe i vam agafar tan sols el sac de
dormir i el necessari per pel trajecte. L’Stanford va per carretera i ha
d’entrar a Zàmbia per arribar a Kariba. La previsió és que faci tot el dia ruta
i arribi a la una de la matinada. 
El trajecte és en part pel riu Zambeze i després es va pel llac Kariba fins
a la població del mateix nom. Al ferry hi van pujar bastants cotxes i un
minibus com el nostre, però no n’hi ha cap que porti carretó, com portem
nosaltres; és per això que ha d’anar per carretera. El preu per passar un
d’aquests minibusos és d’uns 1200 dòlars. Té capacitat per 200 persones, però
em fa l’efecte que érem menys.
Mentre esperem per embarcar m’entretinc amb la gent que està allà, mirant
com pugen els cotxes i mirant-nos a nosaltres. Hi ha moltes criatures, però
també gent gran. Com passa per tot arreu, als nens els hi encanta que els hi
facis fotografies i mirar-se-les després, buscant qualsevol petit detall que jo
no he vist en fer la fotografia.
Vam instalar-nos a la sala, amb unes cadires que s’estiren i quedes estirat
del tot, semblant al llits que a casa anomenàvem “plegatin”. Altre gent van
acampar a la part de dalt i alguns ja no van tenir lloc a dins i es van
instal·lar amb matalassos a fora. A mig matí i a mitja tarda serveixen te i
cafè amb galetes, i serveixen també dinar i sopar; tot inclòs excepte les
begudes. Hi ha 4 dutxes i quatre lavabos, tot amb aigua que es bombeja del riu.
El trajecte que fa el ferry és anar creuant el llac kariba; el paisatge és una mica monòton. A les 12 van
servir el dinar, hi havia una mica de pollastre,dos tipus d'amanides, mortadel·la,
formatges amb melmelada de préssec, te i cafè. El menjar estava be però una mica
escàs ja que quan els hi ha tocat als últims de la cua els hi quedava poca
cosa. Els cambrers i tripulació son molt amables.
La gent que hi ha en aquest trajecte: un grup de francesos, majoritàriament
criatures i adolescents, uns quants sud-africans, alguna parella, alguna famila
petita, i el que destaca més és que la gran majoria és gent blanca.
Com ja he comentat, la història d’aquest país és complexa, hi ha blancs que
van néixer aquí i senten que aquesta és la seva terra, la historia del país és
també part de la seva història. La meva visió de les coses ha canviat amb els
anys. Quan vaig estar a Namíbia em feia sentir malament veure que tots els
negocis eren dels blancs i que els negres després de treballar marxaven cap a
les seves fràgils casetes enmig del descampat. Ara he llegit molt més sobre la
història del país, sobre la gent que hi havia viscut, i suposo que també els
anys i els viatges m’han ajudat a veure que les coses no son mai senzilles, no
és tot blanc o negre, bo o dolent. Hi ha molts matisos. Potser haurien de poder-hi
viure tots sense problemes. El problema d'aquesta zona és que és rica, que hi
ha diamants, hi ha mines... Si no fos per això potser haguessin tingut una vida
més fàcil. Ara sembla que hi ha bona relació, el govern va veure que necessitava
als blancs perquè l'economia remuntés.
El riu Zambezi neix a neix a Zàmbia i fa de frontera entre aquest país i Namíbia i també amb Zimbabwe. Creua Moçambic, per desembocar en forma de delta al canal de Moçambic.
El Zambezi passa per un altiplà
que es troba entre els 900 i els 1200 metres. Les cascades Victoria es troben
entre l’alt i el mig Zambezi, i el mig Zambezi acaba al pantà de Moçambic.
Al voltant de
l’any 1500 aquest riu s’anomenava Cuama. Vasco de Gama va ser el primer europeu
que va arribar a la seva desembocadura, en el 1498. En el 1552 un cronista
portuguès se n’adona de que el que uns anomenen riu Cuama, en una altra zona
l’anomenen Zembere. Una mica més tard, el 1597, un frare dominicà, també portuguès,
fa constar que a aquest riu l’anomenen Zambeze i que el seu nom és el d’un
poblat que hi ha més amunt.
Els Monomatapa
pensaven que el Zambezi naixia en un gran llac. La regió del Zambezi era
coneguda pels geògrafs de l’època medieval com l’imperi dels Monomotapa.
Com ja he
comentat, el primer europeu a navegar per l’alt Zambezi va ser Livingstone
entre 1851-53. Va ser fent el descens del Zambezi quan va descobrir les
cascades Victoria. La població de la vall del riu Zambezi depèn de
l’agricultura ja que les terres regades pel riu son molt fèrtils i de la pesca.
A més la zona és rica en minerals, entre els que es troba també el carbó. A
més, les centrals elèctriques donen feina a la població.
Al nord oest del país la llengua majoritària és el Tonga. Aquesta llengua
també es parla a la zona de Zàmbia i Zaire. De fet, al voltant del 1880, segons
els escrits dels viatgers que havien arribat aquí, els Tonga vivien a les dues
bandes del Zambezi, i de fet tenien conreus a les dues ribes i creuaven el riu
amb barques.
En algunes zones els pobles estaven molt propers i per tal de delimitar el
territori es feien marques als arbres.
L’autoritat política en aquesta població tenia també autoritat religiosa;
creien que els governants eren reencarnació de l’esperit dels avantpassats
fundadors del clan. Per això eren també líders espirituals ja que estaven en
contacte permanent amb els avantpassats. Ara be, tot i que eren caps politics i
religiosos, no tenien gaires privilegis comparat amb els altres habitants del
clan.
Una diferencia entre els tonga i altres ètnies és que la descendència i
herència segueix una línia matrilineal; quan mor el cap del poblat el que
hereta el càrrec és el fill gran de la seva germana gran. O sigui que el
substitueix el seu nebot, no el seu fill.
Pels Tonga i els pobles que vivien a la vall del Zambezi, el riu tenia un
significat espiritual. Diuen que Livingstone va deixar constància que havia
observat que, en tres illes prop de les
cascades Victòria, els caps dels poblats feien ofrenes als deus i als
avantpassats. Altres viatgers, cap al 1870 també feien referència a que havien
vist a la gent fent ofrenes al riu; creien que el riu allotjava una divinitat
malèfica i que calia apaivagar-la i per això l’hi tiraven objectes diversos. En
les cerimònies per demanar la pluja s’hi sacrificaven animals. L’esperit del
riu és el Nyaminyami, que controla el riu i la vida que hi ha en ell.
Hi ha un altre divinitat venerada pels Tonga i que també té relació amb el
riu Zambezi, s’anomena Chimombe , el deu del ferro. Segons la llegenda aquest
era el cap d’un poble que es dedicava al treball de ferro i coure i que es van
instal·lar a la vall del Zambezi. Van tenir conflictes amb els locals, i crec
que Chimombe s’havia casat amb una dona de la població local, que el va matar.
Quan va morir explica la llegenda que el seu cos va dir que no l’enterressin;
poc després hi va haver una crescuda del riu i va desaparèixer el seu cos. Quan
les aigües van baixar en el lloc on hi havia hagut el seu cos s’hi va trobar un
objecte de ferro que semblava de la tribu dels Bemba, que vivien al nord oest
de Zàmbia. Aquest objecte podia haver arribat aquí perquè existissin relacions
comercials entre les dos tribus.
Hi ha uns espais, que anomenen Malenda, on habiten els esperits dels
avantpassats. Aquest espai estava protegit i adornat amb ullals d’elefant; això
va ser així fins als anys ~1850. A partir dels anys ~1870 el comerç d’ivori per
part dels portuguesos i dels sud-africans va anar augmentant el que va encarir
els ullals d’elefant i ja no era possible seguir mantenint aquestes
decoracions. Malenda representa un lloc sagrat per diferents tipus de
cerimònies; en la cerimònia per demanar la pluja s’acostumava a tocar el tambor
i es bevia cervesa, es sacrificava una cabra, que es cuinava i després es
menjava. Em fa gràcia llegir que calia cuinar-la sense sal. Em pregunto perquè
devien decidir que no es podia utilitzar sal?
En aquells anys, abans de la colonització, cultivaven cereals, tabac, cotó... Cada família tenia una part del terreny al·luvial, que és més fèrtil que la resta i així podien obtenir dues collites per any.
En els terrenys menys fèrtils hi feien créixer els joncs, que és de més fàcil cultiu. Cada poble tenia els seus graners, que es trobaven sempre una mica elevats de terra i que eren de dos tipus, per guardar-hi diferents productes: uns eren sense sostre, com una cistella oberta i els altres coberts i amb parets d’argila.
No podien tenir animals domèstics per culpa de la mosca tse-tse. Aquesta
mosca s’alimenta de la sang dels vertebrats i és la transmissora de la malaltia
de la son. L’únic animal que resistia a les picades d’aquesta mosca eren les
cabres. Sembla ser que la presencia de la mosca tse-tse en la vall del Zambezi
és una de les causes de que aquesta zona estigués poc habitada abans de la
colonització; la població local intentava eradicar-la, però amb la
colonització, en prohibir-ne les caceres per protegir els animals es va tornar
a estendre per tota la regió. El problema segueix sense estar totalment resolt ja
que les universitats segueixen tenint projectes en marxa per lluitar contra
aquesta mosca i la transmissió de les malalties que comporta la seva presencia.
Fins a mitjans del segle XIX havien cultivat el cotó i hi havia una
indústria tèxtil important. També la industria del ferro era rellevant.
Livingston quan parlava dels costums dels tonga va remarcar que el fet de que
els homes anessin despullats no era perquè no tinguessin teixits, sinó que era
una opció que havien pres. La industria del cotó no va poder competir amb
l’arribada de productes tèxtils manufacturats, que venien de fora. L’estil
tradicional de confecció de vestimenta era més lenta, tot i que la qualitat era
millor, però no podia cobrir la demanda que hi havia entre els anys 1850 -1900.
Comerciaven també amb la sal, que obtenien de les fonts termals riques en
minerals. En alguns casos agafaven la terra salina, hi afegien aigua, i quan
s’havien dissolt les sals, filtraven i després concentraven l’aigua fent-la
bullir, fins que cristal·litzava la sal.
També tenia importància la manufactura de tabac de pipa. Les fulles es es
deixaven assecar, després es col·locaven en un morter de fusta, barrejant-les
amb cendres d’àloe salvatge, s’humitejava amb aigua i es triturava. S’amassava
be la barreja i se l’hi donava forma de conus, que es deixaven assecar a
l’aire. El pes d’aquests conus variava segons la regió, podent ser de 0,5 kg
fins a 2 Kg, però en general acostumaven a ser de 1,5 Kg. Relats de viatgers
del 1875 deixen constància de que els comerciants tenen els conus de tabac tots
de la mateixa mida. Sembla ser que hi havia un important comerç de tabac entre
els tonga i les tribus de la vall del Zambezi i els ndebele.
L’esclavatge en aquesta regió del Zambezi va augmentar ràpidament al
voltant del ~1855, potenciat pels portuguesos i àrabs que els exportaven. Molts
cops compraven esclaus i ivori per unes poques llavors o robes. Ara be, a
finals del segle XIX, quan el comerç dels esclaus va de baixa, l’ivori comença a ser una mercaderia molt
desitjada; llegeixo algunes de les coses per les que es demanava l’ivori: les
tecles dels pianos, per les boles de billar, mànecs de ganivets i objectes de
decoració. Això va provocar una caça
desaforada d’elefants per aconseguir els seus ullals. Els portuguesos i els
agents locals es van adaptar als nous temps, i van dedicar-se a revendre els
esclaus al poble Tonga o a pobles que haguessin perdut molta població en les
guerres, a canvi d’ivori. 
La travessia pel llac kariba no ha sigut tant pesada com esperava. Vam
veure la posta de sol i la sortida de sol, de tant en quant es veia alguna illa
i al vespre i a la matinada es veuen les barques de pesca, les llums llunyanes,
que posen de manifest la vida que hi ha al riu. En alguna de les illes hi ha
elefants que hi arriben des de terra nedant i també vam veure algun hipopòtam. 