Deixem enrere Vinankulos per continuar en cotxe cap al sud, fins arribar a Morrungulo.
És un poble molt petit, o això em va semblar, però no el vam veure, ja que
estaven en uns lodges a prop de platja. Com per tot arreu, casetes per
famílies. En la que jo vaig estar hi havia una habitació molt àmplia, i després
al pis de sobre, un altra espai amb dos llits, que no tenia porta ni res. A
baix , la cuina i menjador també estan oberts, com sota un porxo. No em va
semblar molt acollidora, però potser és perquè vam arribar-hi ja de vespre i
vam marxar al matí, amb el que no hi vaig estar gaire.
Ens van preparar el sopar, en un restaurant que crec que era del propi
resort, i quan estàvem de sobretaula ens avisen que treuen la llum a les 9,30; em
sembla que quedava un quart d’hora. Ens van dir que la deixarien una mica més
però vam tenir el temps just de tornar a les casetes i ficar-nos al llit.
Al matí vaig poder veure el mar, la casa on jo estava quedava més enrere.
Vaig anar a veure la sortida del sol, i me’n vaig adonar que a tocar de la
platja la vegetació és molt frondosa. Està molt tranquil, tan sols hi ha unes
nenes que estan amb la seva família de vacances, estan jugant a desfer els
turosn de sorra que es formen amb els moviments de l’aigua.
Continuem cap a Inhambane, una mica més al sud. S’ha de creuar un canal per
arribar-hi, però el nostres vehicle no pot passar amb el ferry, o sigui que va
a donar la volta per carretera mentre nosaltres creuem amb una barca.
Aquesta ciutat és una de les mes antigues de Moçambic; va ser fundada en el
segle X pels comerciants àrabs. Vasco da Gama va arribar aquí en el 1498 i com que va ser molt ben rebut va
anomenar la regió Terra da Boa Gente. Els portuguesos s’hi van
instal·lar de forma permanent l'any 1534 i el 1546 hi van construir un fort. Tota aquesta regió
va quedar sota el seu control l'any 1728.
En el segle XVIII el comerç d’ivori i d’esclaus des d’aquest port era
important. També es van instal·lar aquí molts indis.
L'any 1775 hi va haver una gran revolta dels musulmans, amb els suport de
la població local vatonga, contra els portuguesos. El motiu va ser que els
portuguesos volien controlar el comerç.
Els musulmans van mantenir durant mesos
l’accés a Inhambane tallat. Els portuguesos van necessitar reforços militars
des de illa Moçambic i l’ajuda d’algun cap local per sufocar la revolta. Com a
represàlies se’ls hi van confiscar terres i esclaus; els musulmans van tenir el
suport i ajuda d’un cap vatonga.
En els anys següents, la ciutat va ser atacada un parell de cops, un d’ells
per pirates de la illa de la Reunió. A mitjans del segle XIX la ciutat comença
a créixer. Es construeix la catedral i una mesquita. Però al llarg del segle XX
la seva importància va disminuir.
Hi ha molt moviment de barques creuant el riu per arribar i sortir de la
ciutat. La gent va carregada de paquets i mercaderies. La marea està baixa, i es
veuen petites barques de pesca a la platja. Pel passeig que voreja la platja no
hi ha ningú, és molt tranquil; hi ha una zona residencial, amb casetes molt
cuidades, amb jardins amb flors i arbres.
La ciutat conserva alguns edificis de
l’època colonial, però com que son llocs oficials no es poden fotografiar.
Prop de la costa hi ha dues esglésies, crec que una d’elles és la catedral. Una és molt moderna i l’altra, molt més antiga està tancada i descuidada. Al costat seu un munt d’ampolles de vidre, sembla un abocador. Fa pena de veure.
Hi ha dos mesquites, amb les parets molt blanques que contrasten amb el cel
blau i l’entorn verd. La més petita m’agrada per la sobrietat.
Continuo
passejant i arribo al centre urbà; allà hi ha més moviment de gent, grans
avingudes, moltes botigues, algun bar, algun restaurant....
Tot i que és una
ciutat, amb tots els equipaments, hi ha molts edificis que necessiten pintura.
Hi ha edificis moderns, però en els carrerons l’estil de les cases és més
tradicional.
La gent és amable. Jo anava buscant una casa de fotografia per
comprar una tarja de memòria per la càmera i preguntava a uns i altres perque
no en veia cap. Una noia va sortir de la botiga per indicar-me, un altre em
volia acompanyar...
En un quiosc del carrer on venien piles, i coses diverses
me n’oferien una utilitzada que tenien tirada en un calaix. Al final la vaig
trobar en el mercat, en que hi havia de tot, des de menjar, robes i estris de
casa a parades d’artesania i de coses d’electrònica. Aquests mercats son com
uns grans magatzems, i si dones voltes i preguntes, acabes trobant-hi gairebé
de tot. 