Vam fer una excursió de tot el dia a l’arxipèlag de Bazaruto,
que està format per cinc illes. Ara llegeixo que alguna de les illes està unida
al continent, o sigui que la impressió que tenia veient-les des de Vinankulos
era certa. També diuen que les illes de Bazaruto i Benguerra devien estar
unides en el passat ja que en totes dues s’hi pot trobar el cocodril del Nil. 
Una de les coses que
destaca de les illes és el coral. El fet de ser una zona una mica aïllada a
ajudat a que quedes al marge de les guerres que hi havia al continent i que s’hagin
conservat en bon estat. En el 1971 es va convertir en parc nacional per
preservar algunes de les seves especies marines, com les tortugues marines.
La població d’aquestes
illes viu dels recursos naturals, com és la pesca, però no son recursos suficients
i hi ha força pobresa. La construcció d’hotels a sigut beneficiós per la
població ja que ha creat llocs de treball.
L'excursió val 95 dòlars
i té una durada de unes 6 h; amb el preu està inclòs el menjar: 2 entrepans, una
magdalena i fruita. Les begudes es pagaven a part. La primera illa que vam
visitar va ser Benguerra. Està a uns 45 minuts d ela costa. Em va agradar molt.
La sorra és molt blanca i s’hi poden veure els dibuixos que fa l’aigua sobre la
sorra, quan es retira; hi ha algunes plantes verdes, i com que queden petits
bassals d’aigua, s’hi reflecteixen les dunes.
És genial poder passejar per allà, sentir la immensitat
de l’entorn i la teva petitesa... A més, feia bon dia cosa que a mi m’ajuda a
trobar-ho tot molt més bonic.
Després vam anar cap a l’escull de coral per tal de que els
que volguessin poguessin fer snorquel. A mi no em va i em vaig quedar a la
barca. És curiós ja que no està a massa distància de les illes, que son de
sorra i aquesta barra rocosa, allà al mig. L’aigua és molt clara, a mi em
sembla veure algun coral des de la mateixa barca i alguns peixos blaus. Aquest
arxipèlag és patrimoni de la UNESCO per la riquesa del seu fons marí.
Mentre érem allà ha arribat un núvol negre i s’ha girat
vent, amb el que han hagut d’acabar el bany i pujar a la barca de nou i hem
anat cap a la illa que dona nom a l’arxipèlag, Bazaruto. El paisatge és molt bonic i encara que no es faci
snorquel val la pena l’excursió.
A Bazaruto la sorra és molt blanca i just on desembarquen
tots els turistes hi ha una gran duna, a la que no pots deixar de pujar-hi. Aquí
tens els dos efectes, el de la marea retirant-se i a més la gran duna caient
just sobre el mar. Hi trobem alguns grups de gent, però com que l’espai és
ampli queda bastant diluït.
En pujar a la duna el que em va sorprendre més és el que
hi ha a l’altre banda, la que no dona sobre el mar, sinó cap al centre de la
illa. Veus una conca amb camps cultivats, es divisa algú treballant en un
camp... El contrast amb la sorra blanca és molt bonic. 
En la illa hi ha tota una banda formada per un sòcol de
roca fosca, d’origen volcànic. El color de l’aigua alterna entre el blau i el
verd maragda, segons el fons marí.
Vaig trobar moltes closques de cargols marins i em vaig
dedicar a fer-los hi fotografies. Em semblava haver llegit algun cop que les
closque a l’hemisferi sud tenien el gir de l’espiral en sentit contrari al de l’hemisferi
nord. Com que allà n’hi havia un munt em vaig dedicar a observar-les i
fotografiar-les, ja que en aquell moment no recordava cap a on és el gir de les
que hi ha per aquí. En tornar ho he comparat i son iguals. Estiguis a hemisferi
nord o sud l’espiral gira en el mateix sentit, i les que van diferent son les
excepcions.
Mentre dinem apareix un ocell tipus àliga però més petit;
fa piruetes i em recorda el llibre del Joan Salvador Gavina. Una turista que
estava prop meu amb alguna cosa de menjar als dits l’hi ha pres. Prova què és
mentre vola i el du agafat entre les potes. Com que no l’hi agrada el deixa
anar. Però hi torna, torna a sobrevolar on estem i agafa alguna altra cosa. 
La gent
ja l’hi ofereix menjar i tinc la sensació que a aquest ocell el que l’hi agrada
és practicar la pesca de coses, potser exhibir-se i jugar. N'hi ha més d’ocells
de la mateixa família, però només un es dedica a atrapar coses dels dits de la
gent per deixar-les anar després.
