 |
| El nostre vaixell |
Matusadona es troba a la part sud del llac Kariba. Abans de la construcció
de la presa, en el 1958, es va declarar zona protegida, on no es podia caçar,
però no va ser fins al 1963 que es va convertir en reserva d’animals i en el
1975 va ser declarat parc nacional. La construcció de llac va canviar
l’ecosistema d’aquesta zona.
 |
| La plataforma |
Llegeixo
que bona part del parc el formen els espadats sobre la vall del Zambezi, amb
una alçada mitja de 1200 m. El parc cobreix una part del llac, de l’ordre del
5% del parc, i la part de terra que és la que jo no vaig visitar.
 |
| La barqueta adiconal |
Nosaltres visitem el parc de Matusadona per aigua. Vam llogar un vaixell
per fer un recorregut de dos dies per la part lacustre del parc. El vaixell
està molt be. A la part baixa hi ha els camarots, equipats amb dutxa i wàter,
tot amb aigua del llac, i mosquiteres. A la part de dalt hi ha una zona coberta
i una descoberta, és la sala, menjador i hi ha també una barra de bar. Un gran
congelador presideix la sala, on hi vam col·locar les begudes que ens havíem
comprat pel trajecte.
A la part descoberta hi ha també un petit jacuzzi. Pel
cantó de darrera del vaixell hi ha una mena de cistella de fregidora gegant,
per banyar-se en mig del llac sense que t’ataquin els cocodrils. A més d’aquest vaixell portem dos peces més: una barqueta petita per
apropar-se a terra i lligar el vaixell gran i una plataforma coberta i amb
seients, proveïda de motor, que permet apropar-se més a la vora i veure be els
animals.
Vam arribar a la zona que s’anomena “el bosc inundat” és molt curió. Com el
seu nom indica, quan es va construir la presa, part del bosc va quedar cobert
d’aigua, i el que es veuen son els troncs ressecs, que sobresurten. Fa molt
bonic, i el curiós és que s’hagin conservat en bon estat. Estan sempre en
contacte amb l’aigua m’hauria imaginat que estarien podrits, i no és així, es
veuen ressecs, i semblen molt fràgils. La navegació per aquest tros és
complicada ja que s’ha d’evitar trencar-los i s’han d’esquivar els que no
sobresurten però que son allà al fons.
Veiem també elefants i de bastant lluny impales. El nom impala ve del zulu,
i el nom científic de les impales Aepyceros melampus ve del grec i vol dir els de peus negres i banyes altes.
També es veuen cocodrils, que fan de mal fotografiar ja que son tant plants que
quan estan a terra queden gairebé coberts per l’herba. Impressionen quan els
veus a la vora.
Però amb diferència, el que veiem més son elefants. De totes
mides, en grup o sols, a terra o a l’aigua... elefants per tot arreu. Quan
estan en grup sempre n'hi ha un parell que fan guàrdia i quan detecten perill,
si ens apropem massa, es posen nerviosos i llavors fan un gest especial amb la
pota per avisar als altres. Els moviments que fan amb la trompa son curiosos,
m’agrada observar-los quan beuen i quan es remullen. I també quan arrenquen les
branques els girs que fan amb la trompa son sorprenents.
El paisatge és molt bonic i molt relaxant... Tot i que a mi tant temps de
relax al vaixell m’acaba cansant una mica.
A la tarda vam tornar a sortir amb la plataforma fins a l'hora de la posta
de sol. Vam anar pel mig del bosc inundat, esquivant els troncs, que no sempre
es fàcil. En algun moment vam encallar amb algun que hi havia a sota. La posta
de sol enmig del llac, entre aquells troncs blanquinosos és fantàstica. Els
ocells s’aturen a les seves branques i les vistes son com d’un mon encantat. És
molt agradable.
Al matí ens aixequem abans de la sortida del sol per agafar altra cop la
plataforma i tornar de nou al bosc submergit per veure la sortida del sol, i de
pas aprofitar a buscar els animals que a primera hora van a beure aigua al
llac.
La sortida del sol ha sigut molt bonica, el cel prenia colors rosats, per
anar canviant, poc a poc, cap al groguenc; m’agradava estar allà contemplant el
cel i sentint el silenci. Ja sé que sona estrany això de sentir el silenci,
però és l’absència de sorolls, o sorolls molt delicats, el lleuger so de
l’aigua, algun animal llunyà, el vent... van ser uns bons moments.
Vam tornar al vaixell a esmorzar i després vam fer una sortida per terra
amb els ràngers. Vam apropar-nos a terra amb la plataforma per recollir als dos
ràngers que ens acompanyarien. Van negociar el preu, perquè calia pagar a més
dels seus serveis, l’entrada al parc nacional de Matusadona.
En el lloc on anàvem a desembarcar hi havia uns elefants molt a prop, que
s’han enfadat molt, es posaven amenaçadors, pel que han decidit portar la
plataforma una mica més enllà. La caminada se’m va fer una mica pesada ja que
feia molta calor i gairebé no vam trobar animals. L’únic que vam veure de prop
eren elefants, i de lluny vam veure impales. Ho vaig trobar una mica decebedor.
Ja se sap, que vas seguint les petjades i les traces que deixen i no tens
garantia de trobar cap animal, però així i tot... sempre esperes tenir sort.
Això si, els ràngers ens explicaven sobre tots els excrements que trobàvem. He
après un munt sobre les defecacions dels animals! 
Les hienes ataquen amb els seus excrements, ja que son àcids i per tant
corrosius. Les seves caques són blanques ja que mengen els ossos, rics en
fosfat de calci, que és blanc.
Els elefants tenen comportament diferent mascle i femella: si ha passat un
mascle pots trobar junt la caca i el pipi, en canvi si està separat saps que
les petjades son d’una femella.
Les impales, van totes les femelles juntes i es posen a fer les seves
necessitats en cercle, amb el cul cap a l’interior del cercle i per tant, la
vista cap a l’exterior. Si ve un depredador cadascuna surt en una direcció i
quan ha passat el perill es tornen a reunir al mateix lloc. Quan vas caminant
veus el cercle amb un munt de boletes fosques, allà on s’han reunit les impales
a fer les seves necessitats. |
| La cistella pel bany |
Anàvem en fila de un, un dels ràngers al capdavant i l’altre al final,
armats amb un cetme. Vam trobar un cap de cocodril, del que ja només queden els
ossos. En un moment donat hem trobat uns elefants relativament a prop. Un
d’ells anava avançant, tot menjant i no ens veia. Vam aturar-nos a observar-lo.
De cop el vent devia girar o ens va sentir i va avançar cap a nosaltres. Era
gran, voluminós, em sentia petita allà davant. Va anar avançant molt lentament,
mirant-nos, amb un cert aire amenaçador; quan va veure que ens anàvem fent
enrere es va quedar tranquil.
Abans de sortir ens havien avisat que no havíem de dur res que es pogués
enganxar amb les branques, per si ens trobàvem amb algun animal i teníem que
fer marxa enrere. I que en cas de trobar-nos en alguna situació complicada
havíem d’esperar a que els ràngers ens donessin les instruccions de què fer. No
es podia parlar i teníem que anar en fila de un, i passi el que passi, no s’ha
de cridar, ni córrer, ni donar l’esquena a l’animal.
Suposo que si haguéssim trobat un lleó o un altre depredador a la vora,
hagués passat por, ja que amb l’elefant ja va ser emocionant. O sigui que
potser va ser una sort no trobar-los, però al menys trobar algun altre animal
que no fos molt perillós m’hagués agradat. M’agraden les emocions.
Vam veure impales, però mai a la vora, ja que a la que sabien que veníem
fugien corrent. Els ocells els avisaven de que hi havia intrusos a la zona i
fugien per potes. Diuen que també les avisen quan hi ha depredadors a la vora.
La tarda la vam passar al vaixell; feia calor i em vaig acabar mullant al
jacuzzi, que estava a coberta. Alguns es van banyar a la cistella. Com ja he
explicat, el vaixell porta una gran cistella reixada, com de fregidora gegant,
que va mig submergida a l’aigua. Es pot pujar o baixar segons l’alçada que
volen els banyistes. Com que està submergida al llac és aigua del Kariba, a
l’igual que la del jacuzzi i la de la dutxa. Diuen que en la zona central del
llac no hi ha problemes, que l’aigua és neta i sense bitxos. Jo no em vaig
banyar a la cistella, però amb l’aigua del jacuzzi o la de la dutxa no vaig
agafar cap malaltia. 
La tripulació del vaixell és molt amable, son tres i es reparteixen les
feines; tots ells son molt expressius. Hi ha el capità que té molta habilitat
per esquivar els arbres del bosc inundat. El cuiner, que a més és el que ens
porta amb la plataforma a passejar. I el que porta la barca petita i baixa a
terra a lligar el vaixell, que també frega els plats, para taula i ens porta el
menjar, fa el llit... Son molt atents i molt expressius.
Al voltant del llac es veuen muntanyes, però hi ha boirina i no es veuen
be, tan sols s’intueixen. La tarda al vaixell passa lentament, a la que es va
amagant el sol hi ha poca llum, es fa difícil llegir, i els bitxos voladors
comencen a empipar. Estem a la riba parats i és tipus aiguamolls, suposo que
per això hi ha tants mosquits i altres espècies voladores.
