Kariba es troba prop de la frontera amb Zàmbia, a
la vall del Zambezi. En aquesta ciutat es gestiona tot el turisme de la zona
del llac Kariba. El pantà de Kariba produeix electricitat que utilitzen
Zàmbia i Zimbabwe. El riu té un altre pantà a Moçambic, el Cahora Bassa que produeix
energia per Sud-àfrica, especialment per Johannesburg i a les cascades Victoria
hi ha també una petita central hidroelèctrica. 
La ciutat es va formar quan es va començar la
construcció de la presa, cap als anys ~1950, ja que es van anar assentant aquí els
treballadors de l’obra. La presa de kariba és una de les mes grans del mon. Té
una capacitat de ~185 Km3. La fondària del llac es entre 30-100
metres aproximadament. Llegeixo que aquesta massa tan gran d’aigua pot ser la
responsable, o al menys influir, en l’activitat sísmica de la regió. Abans
d’omplir el llac, la vegetació del que seria el fons es va cremar, per crear un
llit fèrtil. Després es van introduir al llac diferents especies de peixos i hi
ha també cocodrils del Nil i hipopòtams.
En a Kariba vam anar als lodges a deixar les coses i després vam pujar a
veure la presa. Aquí es pot veure la figura del deu Nyaminyami. Com ja he dit
és l’esperit que vetlla pel riu. Quan es va construir la presa la població es va
haver de traslladar de la vall a les terres altes. Deien que l’esperit del riu
no hi estava d’acord i per això mentre s’estava construint el mur de la presa
es va ensorrar dos cops, en el 1957 i en el 1958, creant inundacions i morts.
Els ancians tonga consideren que va ser la seva intervenció la que va permetre
aplacar a l’esperit del riu i que finalment es pogués acabar de construir la
presa. 
En un d’aquests accidents van desaparèixer tres treballadors. No trobaven
els cossos i van decidir tirar una vaca al riu per veure cap a on la portava el
corrent i veure si es podien recuperar els cossos. Diuen que es van trobar la
vaca, però només els seus ossos, ja que els cocodrils se l'havien menjat. Llavors
van buscar per aquella zona per trobar els ossos dels treballadors.
Sorprenentment van trobar els seus cadàvers sense que els cocodrils els
haguessin menjat. Deien que tot era obra dels deus, ja que s’estava construint
la presa en un lloc sagrat pels Tonga. 
La zona està bastant protegida i vigilada; no es poden fer fotografies a
les parets de la presa ni les instal·lacions, però si que es pot passejar pel
pont, on es veu be que la presa és compartida entre Zàmbia i Zimbabwe.
Al poble hi ha una església molt moderna, rodona i molt sòbria. I per tot
arreu un arbre que m’encanta, el “frangipan” (no sé com es diu en català) hi ha
el que té les flors roses i el de flors blanques, oloroses, i molt bonic.
També un monument a les víctimes dels accidents en la construcció de la presa.
Hi ha un petit museu que parla del projecte Noah, el projecte que va permetre
salvar als animals que vivien en aquella zona abans d’inundar-la. Va ser tota
una odissea, ja que no son animals inofensius.
S’explica l’historia d’un rànger
que es va enfilar a un arbre per rescatar una serp mamba, o el que va aconseguir rescatar un rinoceront
negre que s’havia quedat en una illa.
Es perseguia als animals, a vegades
durant hores per dirigir-los cap a fora. Alguns se’ls sedava per traslladar-los
fora de la zona del llac. Es van poder salvar uns set mil animals en aquesta
operació. Però també en van morir, perquè tenien por dels homes, s’allunyaven i
no se’ls va poder rescatar.
Els animals majoritàriament se’ls va traslladar cap a terreny de Zimbabwe
mentre que la població es va desplaçar majoritàriament cap a Zàmbia.
Passejant per Kariba trobem zebres pel carrer i diuen que també et pots
trobar elefants. Ho trobo curiós, ronden tranquil·lament acostumats a la
presència humana. A la tarda vam anar tot caminant cap al llac. Davant dels
lodges hi havia 2 zebres i pel camí trobem traces d'elefants però no en vam
veure cap. Hagués estat be trobar-los, però també deu impressionar lo seu si de
cop te’ls trobes al davant.Vam anar fins a un campament que està a tocar del llac, per intentar veure alguns animals. No vam tenir gaire sort. A llac es veien alguns hipopòtams, que es van acostar força fins a la vora; de tant en quant treien el cap i si no el que veies son les seves orelles minúscules.
Hi havia també cocodrils. A la vora
del llac, arran d’aigua, hi havia un noi del campament netejant una bomba, quan
va haver acabat i es va allunyar, va aparèixer per allà un cocodril. Em va
impressionar. Què hagués passat si apareix una mica abans? El noi anava
vigilant l’aigua per si sortia algun animal? Ens diuen que no ens apropem a l’aigua,
que és perillós. I és que jo no els veia venir; de cop un cocodril o un
hipopòtam emergia de l’aigua, bastant a la vora de la riba, sense que jo, que
estava mirant l’aigua buscant animals, els hagués vist. Suposo que cal
pràctica, acostumar-se a detectar petits canvis en la superfície de l’aigua....
Una mica més enllà del campament es veu una casa, un vehicle, veig un
senyor per allà a la vora, i de cop me n’adono que d’entre les mates apareixen
un parell d’elefants. L’home no s’immuta, passa pel seu darrera sense destorbar-los
i continua el seu camí. Vivint allà ja
hi ha d’estar acostumat, però quan veus la diferencia de mida entre ells i
nosaltres, impressiona.
Recordo que el Stanford m’explicava que els seus fills estan acostumats al
contacte amb els animals, i que algun cop veuen els elefants a fora de la casa,
per la finestra del menjador.
Ens endinsem per un camí seguint les petjades i les cagarades de l’elefant,
però no el trobem. Ens diuen que hem de tenir cura de tenir una via de sortida,
per si apareix algun animal. Si vas per la senda dels elefants has de tenir
sempre algun lloc per on escapar si venen; un moment donat ens vam trobar amb
el camí dels elefants i aigua al davant, cal mirar be per aniràs si venen.
Vam sopar en aquest campament, a l’aire lliure. Al vespre feia fresca. Em
va sorprendre una mica observar que al bar ho tenien tot enreixat. Ens van
explicar que de tant en quant passen animals per allà, a vegades quan la gent
està sopant. Hi ha un edifici d’obra, amb els lavabos, que son molt espaiosos,
i que si cal és on s’amaga la gent.
