Comencem la visita de l’Havana pel parc central, que és on hi ha l’hotel. És una plaça molt agradable, amb una escultura al centre de José Martí; és una estàtua en marbre erigida l’any 1905, en el desè aniversari de la seva mort. Com que havia nascut un 28 de gener al voltant de la plaça hi ha 28 palmeres.
José Martí era un poeta i periodista que va fa fundar el partit revolucionari cubà, en el 1891 i és un dels instigadors de la segona guerra per la independència de Cuba dels espanyols; va morir en aquesta guerra als 42 anys.
Va néixer a l’Havana en el 1853 i quan tenia 16 anys ja va ser empresonat per les seves idees revolucionaries. Deu anys més tard, el van deportar a Espanya. Va viure a diversos països d’america llatina i també a Nova York des d’on va fundar el partit revolucionari cubà. Lluita per l’emancipació d’america llatina del poder colonial. L’any 1895 va liderar el moviment insurgent de rebel·lió cubana dels mambis. Els seus escrits han inspirat als diferents dirigents, i frases d’ell es troben en moltes parets i cartells. 
Hi ha un edifici amb una façana impressionant, és el Gran teatre de l’Havana. Aquest edifici és del 1914 però anteriorment en aquest lloc ja hi havia hagut un altre teatre, el Tacón. Llegeixo que inicialment va ser la seu del centre gallec de l’Havana i que aquí es va tocar per primer cop l’himne gallec.
En el 1872, el gallecs residents a Cuba van fundar la societat de beneficència dels naturals de Galicia i més tard, en el 1879 es va ampliar al centre regional gallec de l’Havana. Una de les coses que promovia aquest centre era la cultura, i per això tenia una biblioteca i una escola d’ensenyament general i d’idiomes. També va potenciar el folklore gallec.
Llegeixo que va ser aquí on va néixer la bandera gallega i el seu himne. Sorprenent. Sembla ser que en el port de l’Havana onejava la bandera de la comandància naval de la Corunya, i els gallecs que vivien allà, creient que era la bandera de la seva terra, o per la raó que sigui, la van adoptar com a pròpia. L’any 1905 el centre gallec va comprar el teatre Tacón. Tenia també, entre d’altres coses, un hospital i una caixa d’estalvis. Però amb la revolució tot el que havien aixecat els gallecs residents a Cuba ho van perdre, i va passar a l’estat.
A l’igual que els gallecs, els asturians que van arribar a l’Havana també van crear el centre asturià, per ajudar als que arribaven.
En el parc, hi ha un home amb una màquina de fotografiar antiga, que es guanya la vida fent fotografies als turistes. La màquina és una antiguitat sorprenent. Diu que té 115 anys. Fa la fotografia, revela el negatiu i després la positiva i la passa a paper, en mida 10x10.
És un enginy casolà, a més de la càmera té a sota uns calaixets on hi ha els líquids per revelar i fixar la fotografia. Fa la fotografia, la revela i en poca estona la tens en paper. Em recordava una màquina de revelar que s’havia construït el meu besavi. L’home era molt simpàtic, amb ganxo, cosa que necessita per poder-se guanyar uns cucs.
En la mateixa plaça hi ha l’aparcament de cotxes d’època, lluents, de colors un tant escandalosos. És una altra forma de guanyar-se la vida per aquí. Si en el seu moment havies pogut tenir aquests cotxes, canviant el motor, arreglant-los, pots passejar als turistes per la ciutat.
A tocar de la mateixa plaça hi ha l’edifici del Capitoli Nacional, que a l’igual que el teatre, està en obres. És un edifici imponent, per la grandària i l’entorn, molt obert i enjardinat. S’assembla al de Washington, i em sembla que deien que és una mica més gran. Quan es va demolir la muralla de la ciutat per engrandir-la, aquesta zona era pantanosa i es va haver d’assecar per poder expandir la ciutat. Això passava al voltant del 1900.
Davant del Capitoli, cases porticades i façanes pintades de colors. Molta gent amunt i avall.
Passem davant de la porta d’entrada al barri xinès. Els espanyols no van ser els únics en venir cap aquí, a finals del segle XIX també hi van arribar els xinesos, que es van assentar en aquest barri, i van obrir-hi els seus negocis. Va ser el lloc del carib on s’hi van instal·lar més xinesos. A l’igual que en altres llocs, tenien les seves botigues i restaurants, els seus espectacles i fins i tot una cambra de comerç.
Com per tot el país, la situació va canviar amb la revolució: se’ls hi van confiscar els negocis, sense indemnitzar a les famílies. Molts van marxar. Al voltant de 1995 es va iniciar la restauració del locals. Actualment torna a estar en funcionament però ja no tots els que viuen i treballen allà son d’origen xinès. La porta d’entrada al barri és del 1999 i la va pagar el govern xinès. 
Un altre dels edificis que em crida l’atenció és l’antic edifici de la Societat de la Creu Roja. Aquesta societat es va crear en el 1909. Aquest edifici es va construir en el 1922 coma seu de la Creu Roja cubana. 
Anat cap a l’Havana vella, passem per la farmàcia la Reunion, que a més de ser una farmàcia en actiu, té una part de museu. Tres farmacèutics de Malgrat de Mar, van emigrar a Cuba en el 1853 i juntament amb un altre farmacèutic van fundar la societat Català, Sarra i companyia. Van obrir una farmàcia a la que van anomenar la Reunión, ja que venien tant medicaments homeopàtics com al·lopàtics.
Poc a poc els socis es van venent la seva part per tornar a Barcelona i en el 1877 queda com a únic propietari Josep Sarrà Valdejulí. Va renovar el mobiliari i la decoració i es va convertir en una de les farmàcies més distingides de la ciutat i diuen que la segona en importància en el mon.
Part del seu èxit va raure en que estava situada a la vora d’un pou d’aigua molt bona, que era idoni per la preparació dels fàrmacs. Amb el prestigi de la farmàcia també va augmentar el prestigi del seu propietari, que va cooperar en la fundació del col·legi farmacèutic i va ser el seu president en el 1882. Quan va morir, a finals de 1898, el fill gran que s’havia doctorat en farmàcia a la universitat de l’Havana se’n va fer càrrec. Va fer noves remodelacions i una gran ampliació del recinte.
La conversió de l’antiga farmàcia a museu data del 2004. Les làmpades són copia de les originals, i llegeixo que les van fabricar a Itàlia. S’ha reproduït tal com era a finals del segle XIX.
Em va agradar molt visitar-la, hi ha els mobles de fusta plens de pots de ceràmica, material de laboratori i també estan arreglant un laboratori, que em fa gràcia ja que les taules de treball em recorden una mica els de la facultat de farmàcia de Barcelona. Hi ha estris diversos, com el de fer pastilles, o cartells de la publicitat de l’època; un d’ells fa referència a la magnèsia efervescent, que va guanyar una medalla de plata.
És una ciutat de contrastos; hi ha edificis cuidats, reconstruïts i pintats, però també n’hi ha que estan en un estat deplorable. M’expliquen que cada setmana se n’ensorra un. També els cotxes xoquen per les diferencies. Hi ha molta gent per tot arreu i moltíssim turisme. Fa molta calor i xafogor.
