La gent és amable i simpàtica i em fa gràcia la diversitat de tons de pell que tenen. És una llàstima els problemes que tenen molts d’ells per subsistir. Per tot arreu hi ha gent que et demana alguna cosa, sabó, diners...
Vam agafar uns cotxes antics per anar a donar una volta per altres barris de la ciutat. Els cotxes estan molt ben cuidats i els hi han posat botzines amb sons diferents, que van canviar segons l’humor o el moment. En el que jo anava de tant en quant l’hi agradava posar el so d’un cavall, especialment quan avançava a un altre vehicle. L’objectiu és cridar l’atenció i atraure altres clients, a més de divertir als passatgers. Generalment es va amb la capota baixada, ja que veus millor per on vas passant. Va ser divertit.
Vam creuar pel barri xinès i després vam anar cap a vedado i el nou vedado. Són barris residencials, amb jardins i arbres, ben cuidat. Són barris més moderns que centre Havana. Es van començar a construir a finals del segle XIX. És un barri administratiu, amb oficines, bancs, ministeris... i també hi ha llocs d’oci, teatres, museus...
Aquesta zona estava fora de les muralles antigues de la ciutat. El nom sembla que ve de que un temps estava vetat instal·lar-se en el litoral i prelitoral, per controlar i evitar les incursions pirates.
La creació del barri residencial s’origina en el 1858. El disseny del barri tenia en compte diferents factors, entre altres que pogués circular el vent, que hi haguessin parcs, cada casa tenia que disposar del seu jardí. A l’inici del segle XX el barri del vedado va progressar molt. Alguns caps mambis es van construir cases aquí i també nous rics que comerciaven amb Estats Units. A partir dels anys 1930 part de la població va canviar de barri i el vedado va quedar per les classes mitges. En aquesta època comencen a construir-se els grans blocs de pisos, i alguns casinos i hotels. Amb la revolució les cases dels que van marxar van passar a mans de l’estat. 
Arribem a la plaça de la revolució, que està en el barri del vedado. Va ser construïda durant el govern de Batista, era la plaça cívica, després de la revolució va canviar el nom i va adquirir més importància, al menys cara l’exterior. És una plaça immensa, on es fan totes les grans manifestacions i discursos governamentals, on aquests dies el papa hi va dir la missa. Aquí hi ha el palau de la revolució, que es la seu del govern, la biblioteca nacional, el teatre nacional... també hi ha un gran monument que commemora el centenari del naixement de José Martí. Amb els seus 130 m d’alçada, és l’edifici més alt de l’Havana. A dalt hi ha un museu. Jo no vaig anar-hi, però en tornar em van explicar d’algú que hi havia estat fa poc, que volia pujar-hi i cada cop l’hi deien que l’ascensor estava espatllat. Al final cansat d’anar-hi cada dia a veure si ja estava arreglat, va preguntar si sabien quan estaria en funcionament. La resposta va ser que duia 14 anys així. 
José Martí és un personatge emblemàtic per tots els cubans. De pare valencià i mare canària, va néixer a l’Havana en el 1853. Home polifacètic, filòsof, poeta, polític, periodista... Va fundar el partit revolucionari cubà que va impulsar la guerra de la independència contra els espanyols (1895-1898). Però va morir al començament de la guerra, als 42 anys. Tot i que va morir jove, havia fet ja moltes coses. Als setze anys havia publicat el primer diari i les seves obres literàries van ser molt conegudes. Es troben frases seves per tot el país. Als 18 anys va entrar en una lògia maçònica, a l’igual que Céspedes, un altre dels líders de la independència cubana. La constitució maçònica cubana declara que la maçoneria és la institució orgànica de la moralitat, entenent la moral com el respecte a un mateix i a la societat en la que viu.
En les façanes de dos dels edificis de la plaça hi ha les siluetes, en mida gegant, del Che Guevara i de Camilo Cienfuegos.
Vam continuar el recorregut amb els cotxes i ens vam aturar al parc almendares. Va ser una grata sorpresa, a tocar de la ciutat hi ha un espai verd i frondós, fresc, amb un riu, el almendares.
El parc em va sorprendre per l’exuberància, però el que em va xocar més va ser veure una cerimònia religiosa a baix a la llera del riu. Era com una mena de bateig, unes persones de blanc, una altra que oficiava la cerimònia, la purificació amb l’aigua del riu. En aquest parc és habitual veure cerimònies de santeria, ofrenes als peus dels arbres i altres rituals. La santeria és el sistema religiós dels afrocubans.
La darrera parada és al parc John Lennon. És fosc però així i tot val la pena ja que m’ha permès buscar informació sobre aquesta plaça i adonar-me’n de la importància que té per ells.
El desembre de 1990 hi va haver en aquest part el primer gran concert d’homenatge a John Lennon. Un grup de músics i artistes van organitzar aquest concert, en memòria seva però també en homenatge als Beatles que havien estat prohibits a Cuba en els anys 1960-1970. El lloc original on es tenia que fer el concert no era aquí, però els hi van anar denegant el permís per fer-lo en altres llocs que proposaven. Al final va sorgir la idea de fer-ho en aquest parc i els veïns del barri van donar-hi tot el seu suport per poder-lo dur a terme. Amb molta presencia policial el concert va tenir lloc. I per les coses que he llegit, va ser molt emotiu, suposo que propiciat per les traves que havien tingut.
Malgrat les prohibicions a la musica rock, els joves es reunien ja en aquest parc per escoltar-la d’amagat. Sovint eren descoberts i maltractats. Llegeixo que un noi va morir pels cops rebuts.
Deu anys més tard, els que havien prohibit als Beatles al país, van assistir a un acte, en el mateix parc, en el que es destapava l’estàtua de Lennon, creada per un escultor cubà. Aquest escultor va dir que volia retre homenatge a una persona contestaria, plena de dimonis i de somnis.
Actualment els turistes passen a veure l’escultura, però també la gent del país, diuen que seuen al seu costat, a vegades l’hi porten flors. Al començament la gent robava les ulleres de l’estàtua, per això van provar d’enganxar-les però tampoc va servir, ja que les trencaven. Ara hi ha un vigilant, que l’hi posa les ulleres quan arriben els turistes, perquè puguin fer la fotografia, i després les guarda.
L’escultura és molt realista, se’l veu assegut en el banc, deixant lloc per poder-hi seure al costat. I al terra, al seu davant, hi ha gravat un fragment de la seva cançó Imagine, amb la seva cal·ligrafia “diràs que soc un somniador, però no sóc l’únic”.
