Deixem enrere la capital per anar cap a la zona més occidental de l’illa, cap a la província de Pinar del Rio. Primer anem cap al poble de las Terrazas, que es troba gairebé a la frontera entre la província de l’Havana i la de Pinar del Rio. De fet, des del 2011, pertany a la província d’Artemisa.
Just sortir de la ciutat ja et trobes a la natura, amb una exuberància de vegetació impressionant. El color verd és el predominant.
La comunitat de las Terrazas està a 70 Km de l’Havana, a la serralada del Rosario, declarada reserva de la biosfera per la Unesco. L’origen d’aquest projecte es remunta al 1968 quan el govern va posar en marxa pla de reforestació massiu de les terrasses dels turons i muntanyes de la serralada del Rosario.
La desforestació d’aquesta regió era deguda a que s’havia anat cremant la fusta per fer carbó. I en regenerar la vegetació es volia també evitar l’erosió i fixar el terreny.
El projecte incloïa també la creació d’un poble, amb la idea de donar vida a la zona però amb un desenvolupament rural sostenible. És una comunitat d’uns mil habitants i les cases es van construir respectant l’entorn. Està a la vora d’un llac i des del 1994 s’ha potenciat el turisme, s’organitzen excursions, a peu, a cavall o en bicicleta, per donar a conèixer aquesta regió.
Per potenciar el turisme es va construir l’hotel Moka; el nom ve del cafè que van cultivar els colons francesos que van viure aquí. És un recinte molt agradable, plenament integrat en l’entorn. I aquí hi ha el cafè de la Maria. Era la propietària i creadora d’un dels cafès que serveixen, que està molt bo; conté a més del cafè un licor que fabriquen en aquesta regió.
L’any 1714 l’hi van regalar una planta del cafè a Lluis XIV de França. D’aquesta planta original, els francesos van intentar portar-la cap a les seves colònies a Amèrica, però no ho van aconseguir fins al 1723.
El capità del vaixell es deia Mathieu de Clieu i malgrat una travessia un tant difícil, va aconseguir que una de les plantes arribés amb vida a la Martinica. Expliquen que va haver de renunciar a part de la seva aigua per regar les plantes i així i tot, tan sols una va sobreviure. Va ser suficient perquè arrelés el cultiu del cafè en la illa i s’estengués a la resta de les Antilles.
Els francesos van implantar el cafè a Santo Domingo en el 1735. Amb el temps va arribar a ser la principal productora i exportadora de cafè del mon, fins al 1791. La revolució francesa del 1789 va desencadenar també canvis en les colònies. A Santo Domingo, a l’inici del conflicte no hi estaven involucrats els esclaus, però més tard en el 1791, liderats per Touissant Louverture, hi va haver la revolta dels esclaus, que va portar a l’abolició de l’esclavatge i a la creació de la república d’Haití. Amb la guerra la producció de cafè es va veure molt afectada. Aquest fet va contribuir a que en altres zones del carib agafessin el relleu. 
Aquesta insurrecció va fer que molts francesos fugissin cap a Cuba. El govern espanyol de l’illa veia amb bons ulls l’arribada de colons blancs ja que aportaven nous coneixements pel desenvolupament agrari industrial. De fet entre 1789 i 1850 van anar arribant diferents grups de colons francesos a Cuba. 
La serralada del Rosario és una de les zones on hi va haver una gran implantació dels cafetars francesos. Abans de la implantació del cafè en aquesta zona hi havia granges de porcs, que durant tres segles havien resultat molt rentables.
Els nous arribats ho havien perdut tot en fugir i els grangers, veient que el cafè podia reportar molts diners, els hi venien o deixaven a crèdit les terres. Poc a poc les muntanyes del Rosario es van anar omplint de plantacions de cafè. Per això es van anar talant el bosc. 
Va arribar a ser un important productor de cafè i bona part l’exportaven a Estats Units.
El poble està a la vora d’un llac i l’entorn és molt bonic. Com que era diumenge estava molt ple de gent. Bona part era turisme local. Des de fa uns tres anys s’organitzen viatges per la illa, a un preu una mica més assequible, perquè els cubans puguin conèixer el seu país.
Fem un petit passeig per veure la vegetació i els ocells de la regió. El bosc és frondós i es poden veure flors diverses, entre elles, algunes orquídies. També hi ha un arbre que sempre que el veig em crida l’atenció, perquè es pela; té una mena de pell molt fina que salta fàcilment. Entre els ocells recordo el zunzuncito, perquè em va fer gràcia el nom, és l’espècie més petita dels colibrís, té uns 6 cm de llarg, el seu cant és agradable i a mi que tinc mala vista em costa de veure. 
L’altre ocell que vam veure és el tocororo, també endèmic de Cuba i que l’han agafat com a símbol nacional. Les seves plomes tenen els colors de la bandera cubana i és un ocell que no sap viure en captivitat, per aquests dos motius se’l va escollir símbol del país. També hi havia el sinsonte, menys vistos de color i també força petit.
Una cosa que em crida l’atenció són les teules que fan servir: son rodones i planes, amb una peça per subjectar-les unes a les altres. Amb aquestes teules, la teulada de les cases queda plana. Ho trobo curiós.
Les palmeres reials son molt importants per tota la illa. La yagua és la part que hi ha entre les branques i el tronc, una gran làmina robusta i flexible, que té moltes aplicacions. En el recorregut que fem trobem que ho ha fet servir per construir una paperera.
En les plantacions de cafè hi ha diferents espais, un per cada etapa de tractament del cafè. Hi ha unes grans terrasses on es deixava el fruit per assecar. Després amb un molí anomenat tahoma es separava amb cura la closca. Després les esclaves classificaven de forma manual els grans de cafè, segons la seva qualitat.
En un racó es pot veure les restes d’un dels habitatges dels esclaus. Però de fet, queda molt poca cosa. Em costa fer-me a la idea de com era una plantació de cafè.
En aquesta comunitat de las Terrazas s’hi ha instal·lat alguns artistes. N’anem a veure un que fabrica paper i després el decora i l’utilitza. Ens explica que va arribar un moment, suposo que cap al 1990, en que els artistes no tenien paper on poder plasmar el seu art. O sigui que es van haver d’espavilar per fabricar-se’l.
Ell recicla el paper de les oficines, el posa en remull durant quatre dies, que és el que triga la tinta en desprendre’s i flota, amb el que es pot separar. Després tritura el paper en una batedora, que s’ha fabricat a partir d’una rentadora (de roba) antiga. Al·lucino amb el seu enginy! S’ha hagut d’anar construint tot el material necessari. Quan ja té la polpa de paper, per donar-l’hi color la posa en aigua d’alguna planta. O sigui, primer posa la planta en remull, quan ja té l’aigua colorejada i posa la polpa de paper.
Té els fulls de paper estesos, com si fos roba i també una premsa. En un espai força reduït ho fa tot i a més encara té un racó per posar les coses que ven. És impressionant.
Després anem cap al riu en un dels llocs que hi ha preparat per banyar-se i fer pic-nic i hi ha també algun restaurant. Com que és diumenge està a tope de gent. Moltes famílies banyant-se en les piscines naturals, les criatures jugant... molt bullici i tots els llocs de menjar plens. O sigui que marxem a buscar un altre lloc.
Per la carretera trobem un altre lloc on poder menjar. Com a reclam a peu de pista hi ha una taula ben parada amb tovalles i copes de vidre. Ens ofereixen porc al forn. Tenen allà mateix un gran forn on hi cap el porc sencer. Boníssim. Ho acompanyen amb alvocat, iuca i moros i cristians, que és arròs, amb mongetes. N’hi havia amb arròs blanc i amb arròs negre. L’alvocat estava gustosíssim, mai n’havia pres un d’igual. Després vaig veure que per tota la illa el tenen i és boníssim. Aquest dinar ens costa 6 CUCS i el refresc un cuc més. O sigui un preu molt bo pel que vam menjar.
El senyor que porta el local m’explica que el seu avi era canari. La gent que vas trobant, molts tenen avantpassats espanyols. El que no sabia és que hi havia hagut bastanta emigració canària cap Cuba, i també es sorprenent que la proporció de dones canàries que van marxar cap a Cuba era més gran que les de les dones de la península.
