Ja fa dies que he tornat de Cuba i em costa posar-me a escriure doncs el viatge m’ha provocat sensacions contradictòries. Vaig tornar amb la sensació de haver trobat pobresa i misèria per bona part de la població. Per altra banda miro les fotografies i veig alguns edificis pintats, façanes boniques i places cuidades. Però també tinc gravades les imatges de carrers on les aigües residuals baixen pel costat de la vorera o les cases estan a punt de caure. Després d’estar recorrent la illa me’n vaig adonar de que hi ha molta gent que malviu, que han de fer equilibris per poder sobreviure. En canvi a d’altres, no sembla que els hi vagi tant malament, són els que poden aconseguir diners dels estrangers o els que tenen familiars a fora i poden rebre ajuda.
L’altre cosa que m’ha provocat també sensacions estranyes és el tema de la revolució. Quan jo era jove tenia una idea romàntica de la revolució cubana i dels seus líders. Ara venint d’allà, sento tristesa; em sembla que estan encallats en el passat. Tot son eslògans revolucionaris, per tot arreu, els museus i monuments, tot gira al voltant de la revolució. Ja sé que és part de la seva historia, però d’aquests fets fa 56 anys! Els somnis que tenien en el seu moment no sembla que s’hagin complert. La situació del país s’ha degradat de mala manera.
Fent el mateix viatge no tothom veu les mateixes coses, o les percepcions dels fets són diferents. Per mi ha sigut un viatge interessant, m’ha permès descobrir els paisatges d’aquesta illa caribenya, els seus monuments, la seva música; m’he fet una certa idea de tarannà dels cubans i he intuït una mica com és la seva vida. Però en un règim de control absolut es fa difícil conèixer la realitat, els sentiments de la seva gent enfront de la seva situació. He consultat diferents pagines web, llegit llibres i m’he fet una idea més amplia. Però també arriba un moment que no costa saber que creure. Cercant informació per internet m’he trobat que quan accedeixes a pàgines critiques amb el règim, de seguida trobes una altra en la que acusa als seus autors d’estar pagats per la CIA.
Un dels llibres que he llegit i m’ha agradat molt és “La pasión según Carmela” de Marcos Aguinis. Aquesta novel·la està basada en la història d’una metgessa neurocirurgiana cubana, Hilda Molina. Aquesta metgessa va participar en la revolució, i com tants d’altres joves, després es va desencantar de com havien anat les coses. Va tenir càrrecs polítics i va fundar un centre mèdic important. El seu desacord amb el govern la va dur a renunciar a tots els seus càrrecs en el 1994 i en el 1996 va tornar totes les distincions que l’hi havia concedit el govern revolucionari. En algunes pagines web he trobat que les seves discrepàncies amb el poder eren perquè pretenien que prioritzes el tractament a malalts estrangers, que pagaven amb dòlars, en front dels cubans. En canvi, la pagina Ecured la deixa de volta i mitja i diu que la van destituir per corrupció, que cobrava dels Estats Units per fer propaganda contra Cuba. O sigui que com més coses llegeixo més difícil em sembla tenir una idea real del país i de la història dels seus actors.
En parlar de Cuba i la seva ubicació venen al cap les paraules Carib i Antilles. Les Antilles és un arxipèlag que es troba a l’oceà atlàntic, davant d’Amèrica central i el golf de Mèxic i sota de la península de Florida. Aquest arxipèlag està format per les illes Bahames, al nord, les grans Antilles i les petites Antilles. La zona de mar compresa entre Amèrica central i del Sud i les grans i petites Antilles, és el mar Carib. Cuba forma part de les grans Antilles i la seva costa nord està banyada per l’oceà Atlàntic i la costa sud pel mar Carib. Les Antilles són les primeres terres que va trobar Colon en el 1492.
Arribar a Cuba des de Barcelona és una pallissa. Vaig volar a Madrid i després un vol de 10 hores fins a l’Habana. Els tràmits en arribar no van ser massa llargs, ja que hi havia molta gent treballant en el control de passaports i visats. En sortir una de les coses que impacta, tot i que t’ho esperes, és l’escalfor i la humitat que hi ha. Entre el cansament del vol i el xoc tèrmic em sentia molt cansada. El vol arribava a les 7 de la tarda pel que en sortir en un moment es va fer fosc. Vaig tenir la sensació de que es feia fosc molt més ràpidament que aquí. Per tant, el trajecte des de l’aeroport fins a la capital va ser ja de fosc. Em va sorprendre que hi havia molt poca llum per tot arreu. I també que hi havia molts edificis en molt mal estat.
L'hotel Plaza esta molt ben situat i la recepció està molt be. L'habitació és força espaiosa però bastant deteriorada. La humitat ho destrossa tot: la pintura salta, els endolls plans, de 110 V, estan mig caiguts i no aconsegueixes que s’hi aguanti l’adaptador. El que se salva és la dutxa, que no està malament. Si mires les fotografies per internet sembla una passada d’hotel. De totes formes, això passa per tot arreu, que no pots fer molt cas de les fotografies que pengen.
Com que estem molt cansats anem a sopar prop de l’hotel. Menjo el que en diuen un “uruguayo” que és carn de porc, pernil dolç i formatge, mentre esperem ens prenem el nostre primer mojito, que em resulta summament refrescant. Acompanyo la carn amb un got de vi i en total em surt a uns 13 euros el sopar.
L’esmorzar és gairebé el primer contacte amb el país. Hi havia força varietat de pans, però poca cosa per acompanyar el pa. S’havien acabat les tasses netes i no n’havien posat més, amb el que vam agafar el cafè en got, però llavors es van acabar els gots... Em va fer l’efecte de que cuiden poc els detalls, o segons quins detalls. Per la capital era habitual trobar-te restaurants en que en el lavabo no hi hagués paper, però en canvi a la taula tenies estovalles de roba i les cadires recobertes amb tela per donar-los-hi un aire senyorial.
L’hotel té una terrassa des de la que es té una bona vista sobre la ciutat i alguns dels seus edificis emblemàtics, com és el de Bacardí.
L’edifici Bacardí el trobo molt bonic. Es va acabar de construir en el 1930 i en aquell moment era l’edifici més alt de la illa, amb 12 pisos i la part de dalt de tot té el símbol de la companyia, que és un ratpenat. Aquí hi havia les oficines d’aquesta empresa dedicada a la fabricació de rom. A finals del segle XX, es va iniciar un projecte de restauració d’edificis emblemàtics de l’Havana, amb ajuda internacional; un dels edificis restaurats va ser el de l’empresa Bacardi.
El fundador de la companyia, Facundo Bacardí, va néixer a Sitges i va emigrar a Santiago de Cuba en el 1830. A Sitges hi ha un museu, que encara no he visitat, en el que s’explica la història del rom Bacardi i el lligam amb aquesta ciutat catalana.
Els seus primers anys a la illa van ser durs, va treballar en diferents coses i amb forces fracassos. Es va casar amb una noia de la mateixa ciutat de Santiago i en el 1862, arruïnats, es van gastar el que els hi queda dels diners de la seva dona per comprar una vella destil·leria que es va convertir més tard en l’empresa Bacardi.
En el 1860 navegant pel carib, Facundo, va fer amistat amb un francès, que es diu que l’hi va transmetre el secret de com fabricar un bon licor. En aquella època, a la ciutat de Santiago hi havia tan sols 4 alambins destinats a l’ombetenció de rom per comercialitzar; ara be, segons diuen el producte era de molt mala qualitat i molt per sota del que es fabricava a Jamaica.
L’any 1862 els Bacardi compren una d’aquestes destil·leries, juntament amb un soci francès, Bouteiller. L’objectiu era obtenir un rom de millor qualitat, més fi i suau, que agradés a la burgesia colonial. Poc a poc, fent mil i una prova, van aconseguir-ho. Una de les incorporacions al sistema tradicional va ser l’envelliment en barriques de roure. Trenta anys més tard, a la fira mundial de París el seu rom va rebre la medalla d’or.
Llegeixo que quan era petit el rei Alfons XIII estava malalt, tenia febre i el metge l’hi va donar una mica de rom; l’endemà la criatura ja no tenia febre. Així ho van aprofitar per fer-se publicitat.
El símbol del ratpenat prové de que en la primera fàbrica hi va aparèixer un niu d’aquests animals. Segons les tradicions locals el ratpenat simbolitza optimisme i saviesa i en els països catalans està associat a la bona sort ( des de la conquesta de Valencia per Jaume I). Així que van agafar aquest animal com a símbol de la seva empresa, i com que molta gent era analfabeta el dibuix era molt visual i fàcil de recordar.
L’expansió del negoci cap a l’Havana, en el 1880, és obra del seu fill. En aquell moment ja era un rom molt popular i que havia guanyat molts premis, tant a nivell nacional com internacional. L’any 1888, en l’exposició universal de Barcelona va rebre un diploma d’honor i el mateix any tenien el títol de proveïdors oficials de la casa reial espanyola, i van incorporar l’escut en la seva etiqueta.
La família Bacardí va contribuir a la cultura cubana, ajudant i promocionant artistes. Va recolzar activament la independència d’Espanya i un dels fills va estar empresonat dos cops per aquest motiu. També van contribuir econòmicament en el Moviment 26 de juliol, per la revolució i l’enderrocament de Batista. Però l’any 1960 Fidel Castro va expropiar 300 empreses privades, entre elles, la dels Bacardi, tot i que segons diuen, havia promès respectar-la.
Les destil·leries Bacardí ja s’havien expansionat, a començaments de segle XX fora del territori cubà i tenien destil·leries a Puerto Rico. Van haver de modificar una mica el procés per poder obtenir un rom igual que el fabricat a Cuba, ja que l’aigua, entre altres coses, tenia molta importància en la qualitat i sabor del producte. El fet de tenir destil·leries fora del país els va salvar quan van haver d’abandonar Cuba.
La nacionalització de la destil·leria que havia sigut de Bacardí va passar a fabricar el rom Havana Club, que és el que ara es ven a Cuba, i que era la marca del rom fabricat per una família competidora dels Bacardi. Quan l’empresa i les destil·leries van passar a mans del govern revolucionari, com que els treballadors coneixien bona part del procés (ells diuen que tot) van poder seguir la fabricació. Crec que van tenir litigis amb els Bacardi ja que en un primer moment pretenien quedar-se també amb la marca Bacardi. Ara diuen que l’Havana Club és l’autèntic rom cubà.
