Aquí les coses van a un altre ritme. A les 7 del matí vam tenir un problema amb el wàter, no es podia aturar i l’aigua va acabar inundant tot el lavabo. Vam avisar a recepció, al cap de deu minuts va pujar un noi i s’ho va mirar. Com que ja havíem aconseguit tancar l’aigua i no seguia vessant va dir que avisaria perquè recollissin tota l’aigua que cobria el terra (que era molta). A les 9 encara no havien vingut. L’aigua seguia allà. No van tenir cap pressa per recollir-ho i evitar que es filtrés al pis de sota.
Avui visitem el museu de la revolució. Està ubicat en el que era el palau del president Batista. En realitat va ser el palau presidencial des del 1922 al 1960. Inicialment tenia que ser el palau provincial, però la seva decoració feta per Tiffany’s, amb pintures als sostres i escalinates de marbre, va captivar a la primera dama de la república i va aconseguir que el palau passés a ser presidencial en lloc de provincial.
El març del 1957 aquí hi va haver l’atemptat frustrat al president Batista. Un grup de cinquanta persones van entrar al palau amb la inteció de matar al president, teòricament des dels terrats d’edificis veïns tenien que donar-los-hi suport, però aquest suport no va arribar. I Fulgencio Batista va poder fugir.
La sala dels miralls té una porta camuflada que dona al despatx presidencial i a tocar d’aquest hi havia també un passadís secret per escapar o amagar-se, si era necessari. Molts dels joves que van participar a l’assalt van morir. A la façana de l’edifici es veuen encara els impactes de bala.
El museu és molt gran, per una banda veus com era el palau, el despatx, la sala de reunions, el telèfon recobert d’or... Em va xocar veure-hi un altar.
Hi ha un munt de coses de la revolució, del Fidel, el Che i de Cienfuegos. Objectes de quan estaven a la Sierra Maestra durant la revolució. La noia que ens ho explica ho fa molt amè i és interessant.
Per mi era el primer contacte amb molts dels noms de l’època, perquè a part d’ells tres hi havia molts d’altres. Una d’aquestes figures va ser la Celia Sánchez, que va ser la primera dona en agafar les armes en aquesta revolució. Bona part del material que es mostra en el museu l’havia recollit ella. Va ser una figura clau en el moviment 26 de juliol. Va participar en batalles però també molt en organització i estratègia. Va aconseguir el suport dels camperols de les planes per ajudar als rebels.
Vilma Espín, la que va ser la dona de Raul Castro també va tenir un paper clau; se la coneix especialment pel seu treballa favor dels drets de les dones.
El museu recull objectes de tota mena, roba tacada de sang, estris quotidians que havien utilitzat els líders de la revolució, fotografies,.... una bona diversitat de material. I com que era el primer museu sobre la revolució va estar be. Al final del viatja ja estava una mica saturada del tema.
En sortir del museu vaig continuar passejant cap a l’Havana vella. Hi ha mil i un racons per descobrir. La franja marítima, per l’avinguda céspedes té també els seus punts interessants. I per l’interior, descobrim una casa amb un pati que és com una mena de centre comercial, ja que hi ha diferents botigues, algunes d’artesania, especialment paper maché. També venen cotxes antics fets en ceràmica, o plaques de matrícula.
Per tot arreu, a la que hi ha una ombra està ple de gen. Uns mengen o beuen alguna cosa, d’altres toquen o canten, i la majoria estan a la fresca que donen els arbres. Per casualitat vaig anar a petar a una placeta molt agradable, en la que hi havia un mercat d’animals; em sembla recordar que hi havia gossos i ocells en gàbies. Hi havia molta gent mirant els animals. I allà mateix una escultura de Sancho Panza, o com diu el rètol el Sancho de l’Havana. En una de les placetes hi tocant, o no fent res.
En un altre racó vaig visitar una de les cases palau. Les habitacions conserven els mobles i objectes antics. Son cases molt fresques, gràcies al pati central i les corrents d’aire que es creen. La gent és amable i els hi agrada ensenyar-t’ho i explicar-te la història. No has de pagar entrada en molts llocs, però si que et demanen que donis alguna cosa pel seu manteniment. Alguns d’aquests edificis son galeries d’art.
Com més recorro la ciutat més me n’adono de que hi ha grans contrastos. Edificis restaurats, bonics i cuidats, i altres que cauen a trossos. És per manca de recursos? És per desídia? No tinc del tot clar si només es problema econòmic o és la inèrcia d’anys de fer el que et manen i prou, el que ha portat a aquesta situació. Em sorprèn que tenint tothom un nivell cultural alt no cuidin alguns aspectes, com la higiene ambiental, per evitar malalties. Hi ha carrers que fan fàstic, estan plens de bassals.
El que no falta enlloc és la música. Per tot arreu trobes algú tocant, o cantant. En els restaurant i bars no falten mai. Ho porten a la sang i suposo que també és la seva via d’escapament de la realitat que els hi toca viure.
