L’última etapa del viatge: cayo Saetía. En realitat és una península que hi ha a la badia de Nipe, a la costa atlàntica.
En aquesta zona de la costa hi ha molt properes diverses badies, però la de Nipe és la més gran. Cristòfol Colom ja la va veure quan va arribar aquí en el 1492.
És una badia de bossa, una de les més grans del mon, d’aquests tipus, i la més gran de Cuba. Té uns 220 Km2 d’extensió, amb fondàries que van dels 9 als 25 m. Aproximadament un 10% de la seva aigua es renova diàriament, i en un màxim de quinze dies tota l’aigua de la badia ja es nova. 
La península de Saetía cobreix bona part de l’entrada de la badia de Nipe i també de la de Levisa. Es va crear artificialment el 1903, quan es va construir un canal de 100 m de llarg, que tallava la península de “entrecascos” per tal d’unir dues badies, Levisa i Carbonico, per facilitar la navegació entre els dos punts. 
El 60% de la seva superfície està coberta per bosc, però també hi ha prades. Té dotze platges, des de les que es pot accedir a l’escull de coral que protegeix la costa nord de Cuba. Hi ha una gran diversitat de manglars, el que afavoreix la vida marina. 
És una reserva de caça. Hi ha animals autòctons i altres importats. Hi ha zebres, búfals d’aigua, porc senglars, antilops i cérvols. Hi ha també cavalls i ramaderia.
El camí des de la badia de Taco fins a Saetía està mal indicat, com en altres llocs per aquesta regió oriental, manquen rètols i també es fa difícil trobar algun lloc on menjar. Al final vam dinar per 4 cucs; això és el que tinc apuntat però no recordo gens ni mica el lloc.
Pel camí no poden faltar els cartells propagandístics, amb frases que ja avorreixen, com aquesta de Fidel: “revolución es cambiar todo lo que debe ser cambiado”. Altres frases que havia anar recollint: Por encima de todo, Pátria, Unidos, vigilantes y combatives. Somos revolucionaris de pàtria o muerte. Mamá y papà educa a tu niño en un ambiente armónico así lograrás una vida feliz. Leer es crecer.
El país està ple de frases, pintades en gran, en cartells, a les parets... algunes instant a continuar la revolució, d’altres educatives. En lloc de la publicitat que tenim per aquí, allà era això. 
Tornem al cayo Saetía. El complex turístic no és massa gran i no hi havia suficients habitacions. Fora del recinte per turistes, que està vallat, hi ha una altra caseta, on s’allotgen els xofers i els militars. A mi em va tocar anar a dormir allà. L’habitació i tota la caseta molt bàsica. De seguida es van posar a netejar-la. 
En una de les hi havia ja uns quants militars, en una altre el nostre xofer i el guia amb més gent. No era confortable però era una sola nit. la calor que hi feia era infernal. Si posaves l’aire feia un soroll terrible, com si anés a esclatar d’un moment a l’altre, i engegar-lo i apagar-lo no era senzill ja que el comandament no funcionava i t’havies d’enfilar a una taula per accedir a l’aparell.
La part destinada als turistes sí que era agradable i com que podia anar allà a llegir o passar l’estona, no vaig tenir masses problemes. Per altra banda, a la nit, tornar cap a la meva habitació a la llum de la llanterna i la lluna, tenia el seu què. Estava allunya de de les llums, podies veure les estrelles i sentir els animalons nocturns que corrien per allà. 
Seguint algun dels camins que surten del complex turístic s’arriba a la platja. Està ple de manglars i ja es veu alguna iguana. A la tarda, quan vam arribar-hi l’aigua estava molt calenta. L’entorn boniquet tot i que força ple de mosquits. 
Hi ha forats a les roques de vora l’aigua, suposo que erosionat tant per l’aigua com pel vent. Hi ha una zona de sorra i una altra de roca, en algunes cavitats cristal·litza la sal.
Al costat del complex turístic hi ha unes cases en les que crien estruços. Al matí veig aquests animals passejant per buscar-se el menjar. També hi havia molts cavalls. Crec que organitzen recorreguts a cavall per la reserva.
Es veia tot bastant sec; ja deien que tot el país estava patint una gran sequera, que encara va continuar un temps més quan jo vaig tornar. Al matí, abans d’esmorzar, vaig estar passejant una mica pels voltants. Em va fer gràcia veure que tant els ocells com les sargantanes i llangardaixos buscaven l’ombra, el menjar que trobessin però a l’ombra, ja que encara que sigui d’hora, fa moltíssima calor.
Vaig veure una mena de sargantana amb la cua cargolada, era molt curiosa. Ara be, les zebres i demés animals que diuen que hi ha en el cayo jo no els vaig veure.
A mig matí vam anar cap a una altra platja de Saetía. Una platja fantàstica, de sorra blanca, aigües clares, més aviat càlides però sense ser desagradable. Era tal i com jo imaginava una platja al carib. Tranquil, tot i que hi havia altres turistes i un entorn fantàstic.
Com que és lloc de força afluència de gent, hi havia un vigilant. Si algú desapareixia de la seva vista en la zona de platja tocava el xiulet perquè tornés. No et podies banyar més enllà d’on ell controlava.
És un lloc molt ben condicionat. A la platja hi havia dutxes i hi ha un bar amb restaurant tipus autoservei. Estava bo i ben assortit; en general, anaven reposant a mida que s’acabaven les coses.
Per allà també hi corrien les iguanes i hi havia forces ocells. Vam passar la tarda agradablement fins que va ser l’hora d’anar cap a Holguín, a l’aeroport. Tornàvem cap a l’Havana.
Una de les coses que em va xocar és que el control de seguretat es passava, d’un en un i a porta tancada. Entraves, tancaven amb clau, et revisaven el que portaves i quan ja havies accedit a la sala d’espera tornaven a obrir la porta pel següent passatger.
L’altra cosa que em va sorprendre era la sala. No es veia la pista ni es veia res. Totes les finestres de la sala estaven tapades amb cortines. La porta per la que s’accedia a la pista també. I de tant en quant un dels vigilants de la porta obria per mirar a fora. La pista estava buida. Va haver-hi un endarreriment considerable i l’espera en aquella sala sense visió a fora era força pesada. No donaven informacions de cap mena.
Finalment vam poder sortir, No sé amb quant retard, ja que com que no podíem fer res més em vaig posar a dormir una entre dos cadires i així se’m va fer menys pesat. Vam arribar a l’Havana força tard.
Al matí encara vaig tenir temps de donar una volta per la ciutat, mirar alguna llibreria i tornar cap a l’hotel per acabar d’arreglar l’equipatge pel vol de tornada.
Crec que m’he fet una certa idea de la Cuba d’ara, que espero que duri poc i canviï; espero que els hi millori significativament la qualitat de vida, sense que perdin l’alegria i la música que els acompanya per tot arreu. Espero que puguin accedir al mon amb més facilitat de la que tenen ara. És un país que m’ha impressionat pels contrastos, per la sensació de que hi ha dos o tres o mil cubes en una, de que el que veus és la punta d’un iceberg. No saps que hi ha de cert, de real, en el que veus, el que llegeixes... entre els diaris oficials i els no oficials...
Un país en el que tot i que em podia comunicar, perquè parlen una llengua que conec, em resultava difícil arribar a la gent. Un país en el que, malgrat que hi he passat vint dies i l’he recorregut de punta a punta, segueix sent força desconegut i un tant incomprensible. M’ha agradat anar-hi, veure’l, conèixer el que he pogut, i a l’hora m’he saturat del tema de la revolució dels seus herois, les consignes i batalles.