En
arribar a la ciutat de Santiago em vaig adonar de que per aquesta zona de la
illa la gent és molt més fosca de pell. Hi ha molta població d’origen haitià.
A
Santiago i els seus voltants hi ha menys seguretat que en altres parts del
país. Per exemple, per anar a dinar a cayo granma, s’agafa el ferri, i vam
haver de deixar el cotxe vigilat.
Cayo
Granma és un illot que es troba a l’entrada de la badia de Santiago de Cuba; té tan
sols 2,2 Km2 i la seva població es dedica principalment a la pesca.
La historia
d’aquest illot està molt lligada a la de la ciutat de Santiago. En els atacs de
pirates i corsaris francesos i anglesos, al voltant del 1540 es pensa que
aquest cayo els hi servia de refugi donada la seva situació estratègica a la
boca de la badia.
Es considera
que el primer assentament estable en aquesta illa va iniciar-se a finals de
1870, quan la guerra per la independència. Després d’un atac dels mambisos (els
rebels de la guerra de la independència) a una guarnició espanyola, la població
d’aquella localitat van fugir i es van refugiar en aquest illot.
L’any 1877
s’hi va construir una ermita i al 1880 hi vivien unes 200 persones. A finals
del segle XIX va començar a ser un destí d’estiueig, amb el que es va
incrementar la construcció.
També va
tenir un paper clau en la guerra hispano-cubana- nord americana. Aquest és el
nom que l’hi donen els cubans al que nosaltres havíem estudiat com la guerra de
Cuba. En el 1898 Estats Units va intervenir en la guerra de la independència i
va ser quan Espanya va perdre Cuba, Puerto Rico i Filipines. Cuba va aconseguir
la independència quedant sota la tutela d’Estats Units.
Estats Units
ja feia molts anys que tenia interès amb les illes del Carib, ja que eren molt
riques i diversos presidents havien intentat comprar-les al govern espanyol
sense èxit. Per la seva banda, espanya no volia desfer-se de Cuba ja que el
volum del comerç que provenia de l’Havana era similar al de Barcelona.
En aquesta
guerra la població local va contribuir a la lluita per la independència
especialment en el transport, d’armes, de correspondència i de gent, i també
treballant com a pràctics del port.
Després de
la guerra, les cases d’estiueig es van restaurar i la presència americana va
influir en la construcció de centres lúdics, amb espai de banys, joc, esports
nàutics.... també hi havia uns carnavals nàutics (això és el que llegeixo però
no sé en què consistien). Amb tot això aquest illot va prosperar centrat en el
turisme.
També va
servir de suport als rebels que van lluitar contra les tropes de Batista. Abans
aquesta illa s’anomenava cayo Smith, i va ser amb la revolució del 1959 que se
l’hi va canviar el nom per cayo granma. Però amb la presa del poder per part de
Fidel Castro molts dels residents estrangers d’aquesta illa van haver de marxar,
amb el que la illa va recuperar en part l’aire tranquil del passat. En el 2002
es va iniciar un procés de restauració i de millora dels equipaments.
A
mi em va agradar. Amb el ferri en un moment estàs allà, i a més desembarques ja
en el restaurant. El menjar estava molt bo. Després de dinar vaig sortir per
donar la volta a la illa. Feia molta calor, però era agradable ja que vas
veient el mar. De totes formes, quan ja portava una estona caminant vaig
començar a trobar a faltar alguna ombra. Estava acalorada i se’m feia tard per
l’hora del ferri, amb el que al final vaig haver de córrer una mica.
Està
gairebé tot urbanitzat, amb casetes boniques, tot i que encara hi ha algun tros
en que es veuen els estralls d’un huracà. La gent amable i acostumada a veure a
la gent que surt a passejar després del dinar.