Vam arribar a Baracoa a mitja tarda. Aquesta ciutat és en certa forma un altre mon. Els baracoans han conservat una mare de fer una mica diferent a la resta, degut a l’aïllament en que va viure. Fins que no es va construir la carretera de La Farola, en el 1964, no s’hi podia arribar per terra. Això l’hi ha donat aquest caràcter propi.
Està en un extrem de l’illa, a uns 900 Km de l’Havana i és curiós que està més propera a Haití que a la ciutat de Santiago que està en la mateixa illa. Llegeixo que el nom de la ciutat pot voler dir “existència del mar”, ja que es troba entre el mar i la muntanya. En un altre lloc he trobat que vol dir “terra alta” en araucà.
A mi Baracoa em va agradar molt. La vaig trobar una ciutat tranquil·la, d’una mida que et permet recorre-la fàcilment. Em va semblar que la gent era de pell més fosca que a Santiago i aquí no hi havia tanta gent demanant o bevent a les places.
S’hi respira un ambient informal. Quan van al centre, al voltant de la catedral i la casa de la trova, s’arreglen i van molt elegants, però quan estan al seu carrer, als voltants del centre, vesteixen de forma molt informal. Em va xocar veure molts homes amb el tors nu, i també molts descalços. Les cases em van semblar totes en millor estat que en altres ciutats; hi ha cases senzilles i altres més elegants, però no es veuen en males condicions.
És la ciutat més antiga de Cuba, la primera que van fundar els espanyols, a l’agost del 1511. De fet Cristòfol Colom va arribar a Baracoa el novembre del 1492. Diuen que l’hi va impactar la naturalesa i la gent d’aquí. També l’hi va xocar molt el que ara s’anomena “el yunque”; la va descriure com una muntanya alta i quadrada que sembla una illa. Realment és així, un turó de parets gairebé verticals, retallada i separada de les altres muntanyes del voltant, amb la part de dalt molt plana.
Tot i que Colom hi va arribar en el 1492, la ubicació de la ciutat es va decidir l’any 1510, en el lloc que els nadius ja anomenaven Baracoa. Diego Velázquez de Cuellar, al que anomenaven el “adelantado”, era el que seleccionava els llocs on aposentar-se. Es va instal·lar aquí i va declarar que aquesta vil·la era la capital. Va crear càrrecs com el d’alcalde i el d’algutzir; es va construir l’ajuntament i al cap de poc una església.
Poc després l’església es va convertir en catedral. Baracoa va incorporar els costums catòlics espanyols: les misses, els bateigs, casaments, enterraments, processons.... Ara be, al cap de quatre anys el “adelantado” va marxar a fundar la ciutat de Santiago i hi va traslladar la catedral.
Amb la creació de Santiago la ciutat de Baracoa va perdre importància i població. Diuen que van quedar-hi tan sols unes 50 persones, que vivien de la ramaderia i el contraban.
Aquesta costa estava plena de corsaris i pirates, pel que els espanyols per protegir els vaixells mercants i evitar invasions franceses i angleses, van construir defenses en quatre punts de la costa.
Baracoa era el punt més aïllat i llunya de les grans ciutats del país, pel que sovint enviaven a les presons d’aquí als rebels. Aquí va estar empresonat durant cinc mesos Céspedes, un dels pares de la independència.
El castell de Seboruco era una de les tres fortaleses defensives de Baracoa. Estava en un turó, que era una antiga terrassa marina. El castell es va construir en el 1739 però al llarg dels anys es va anar ampliant i se li van anar fent modificacions.
Alguns canvis són de l’època de l’ocupació nord americana en el 1898, que el van fer servir de caserna per les seves tropes. Va ser també un centre de tortura i després de la revolució del 1959 va servir de caserna per la milícia. La reconstrucció més important, segons la placa que hi ha a la porta, és del 1900. En el 1970 es va convertir en hotel i el 1992 es va rehabilitar significativament.
Nosaltres estàvem allotjats en aquest hotel, l’hotel “el Castillo”. Conserva la forma de castell, però força modernitzat, amb piscina, jardins i habitacions que s’adapten als desnivells del terreny.... El millor de tot és la vista, sobre la costa i sobre “el yunque” que tant va impressionar a Colom. Com a hotel no està malament, tot i que el bany de la meva habitació tenia goteres. I la ubicació sobre el turó té avantatges i inconvenients. La vista és meravellosa i està allunyat de la música de la plaça i és tranquil.
Ara be, hi ha un bon tram d’escales per arribar-hi, que a la nit fa una mica de mandra. També pots pujar per la carretera, però és més llarg. A la nit, quan vaig tornar, vaig pujar lentament per la carretera; era agradable, des d’allà ja no se sentia la música, i pujant lentament, sentint els ocells, l’aire fresc, les estrelles.... donava molta pau.
Una altre de les fortaleses era el “fort de la punta” que es va acabar converitnt en restaurant. I el fort matachin, va servir de refugi a famílies sense recursos en els primers temps de la independència. Ara hi ha el museu municipal.
A finals del segle XVIII van arribar a la ciutat moltes famílies franceses que vivien a Haití i fugien de la revolució. La seva arribada amb idees noves va canviar el destí de la ciutat. Algunes aportacions franceses van ser la producció de mel, l’extracció d’oli de coco, van millorar el cultiu del cafè i van iniciar l’explotació del bananer. Això va fer que comencés a prosperar.
Al centre de la ciutat hi ha la catedral, en el lloc on hi va haver la primera església en el segle XVI, però que al llarg dels anys ha passat per diferents reconstruccions. La que hi ha ara és del 2011. El més rellevant de l’església és que a dins hi ha la “Santa Creu de la Parra”. Diuen que és la creu de fusta que va col·locar Colom quan va arribar aquí. És una de les 29 creus que va col·locar en el nou mon i és l’única que es conserva.
Quan vaig passar per davant de l’església estava tancada. Ens van dir que si trucàvem a la casa parroquial potser ens obriria. Jo preguntava per la creu de Colom, i no ens devíem entendre, perquè uns em deien que estava a la rectoria, altres a l’església.... per ells és la creu de la parra, cosa que jo llavors no sabia. Tampoc estava clar a quina hora obrien l’església, les informacions eren contradictòries. I quan ja havia deixat a dalt a l’hotel la càmera, llavors la vaig trobar oberta. Vaig buscar per tota l’església la creu i no la veia; al final vaig preguntar a una noia que hi havia en un banc i me la va assenyalar. Era gran, molt gran, en una mena de capella lateral a l’entrada, en la que ni m’hi havia fixat. Hi havia gent resant al seu davant. La veneren molt.
Davant la catedral hi ha una escultura del cabdill taïno Hatuey. El van matar en el 1512 perquè es va negar a convertir-se al catolicisme. Aquest home va arribar a Cuba fugint de l’Espanyola, (actual Haití i República Dominicana), per prevenir a la població sobre els estralls que feien els colonitzadors.
Va ser el primer en aixecar-se contra els espanyols, tot i que hi va haver poca gent que s’afegís a la seva lluita. Tot i ser pocs van aconseguir que els espanyols es repleguessin en el fort de Baracoa. Al final, però el van detenir i el van matar.
L’ambient al voltant de la plaça és molt agradable. De fet hi ha tot un carrer sense cotxes, ple de restaurants i bars. Vam sopar de meravella; jo vaig prendre unes gambes a la planxa boníssimes. Després vam anar a la casa de la trova; posen cadires al carrer i pots veure l’actuació. No pagues entrada, i si vols demanes beguda, però hi havia gent asseguda tranquil·lament gaudint de l’espectacle. Era un divendres, suposo que per això hi havia tant ambient. La gent anava molt arreglada, algunes parelles ballaven.... també hi havia vigilància. Una parella mixta, estrangera amb local, a la que van veure a la policia es van fer fonedissos. Malgrat aquesta vigilància, l’ambient era distès.