Guantánamo és la província més oriental de Cuba. La seva capital de la província té el mateix nom i està a gairebé 1000 Km de l’Havana. La província limita amb la base naval d’Estats Units, que està a la costa.
Hi ha una carena muntanyosa que més o menys divideix la província i propicia que tingui dos climes ben diferenciats. Per una banda, té un clima àrid i desèrtic, i a l’altra cantó, quan t’apropes cap a Baracoa la vegetació és exuberant.
El trajecte des de Santiago a Baracoa passa primer per la part desèrtica. És una sorpresa. El que abunden son els cactus, i escassegen els arbres. 
El que anomenen la “loma de la gobernadora” o també la “loma de la herradura” ara s’ha convertit en un punt turístic. Des d’aquí es té bina vista sobre la vall de Guantánamo, sobre la badia i també la base naval americana.
Per poder veure be la vista hi ha un mirador a la que pots accedir pagant alguna cosa i el noi que està allà, si pagues, et deixa mirar amb prismàtics.
Hi ha una mena de bar, diuen que restaurant, però no funcionava. Ni els banys tampoc. Això si hi havia algú venent pintures.
L’entorn em va sorprendre per l’aridesa i pels cactus. Crec que va ser l’únic lloc de tota la illa amb un paisatge així.
Després vam continuar fins a la platja del Guanal. Hi havia moltíssimes famílies, que havien arribat en busos un xic desballestats. La platja era molt plana i l’aigua estava neta. Els lavabos no eren massa recomanables, estaven fets un fastig. En canvi el menjar molt bo i barat. 
En una de les casetes compraves el menjar i en l’altra la beguda. Es pagava amb moneda local, el cup. Vaig veure que tenien xocolata i en vaig comprar. Tenien xocolata negre o amb llet. Jo vaig comprar la negra. Era una mica amargant però em va semblar deliciosa. Una rajola em va costar 10 cups, que equival a mig euro.
Per anar cap a Baracoa es creua la carena muntanyosa, pel coll de la cotilla, i a l’altre banda el paisatge canvia dràsticament. El verd ho impregna tot.
Aquesta via s’anomena el viaducte de la farola i va ser inaugurat en el 1965. Segons llegeixo és una carretera de formigó de 6 metres d’amplada que porta en 30 Km de la costa sud a la costa nord. S’arriba als 450 metres sobre el nivell del mar. Aquesta carretera va permetre l’accés a la ciutat de baracoa per terra, ja que sinó s’hi tenia que accedir des del mar.
És una obra d’enginyeria, ja que el paviment de la carretera està sostingut per pilons de formigó ancorats a la roca. Donada la complexitat de la seva construcció es considera una de les set meravelles de l’enginyeria civil a la illa de Cuba.
Per la carretera hi ha gent amb paradetes venent alguns productes. Una de les coses que venen son boles de xocolata negre, pur. En vaig comprar una bossa en la que n’hi havia tres, de la mida d’una mandarina una mica gran i em va costar l’equivalent a un euro. Per prendre’l així tal qual, ratllat es massa amarg, cal afegir-l’hi una mica de sucre. Amb nata està bo. 
També venien plàtans i uns paquetets que contenien una mescla de mel, fruits secs, coco i xocolata. Era curiós.
El paisatge era impressionant i també em sorprenia trobar aquella gent allà, en una carretera gairebé deserta, esperant per vendre alguna cosa. Alguns dels venedors eren nens.
