Sempre m’agrada donar unes pinzellades de la història del país,
però no sempre em resulta fàcil. En aquest cas, ja havia escrit tot aquest
capítol i en anar escrivint sobre els diferents llocs me n’he adonat de que per
aportar molta informació m’havia perdut el fonamental: tenir clar l’espai i
període corresponent a l’Imamat Ibadita, l’Imamat d’Oman, el Soldanat de Masqat
i Oman i el Soldanat d’Oman, i també la relació amb l’Imperi Omanita.
El tema de la prehistòria i els primers habitants no aporta
massa a la història del país però a mi sempre m’ha agradat i he anat a molts
dels llocs que es consideren bressol de la humanitat, així que aquí no puc
deixar de parlar-ne, tot i que no vaig visitar cap jaciment arqueològic.
Prehistòria
En textos sumeris, escrits al voltant del 2300 aC, es parla
d’una regió anomenada Magan, rica en coure i diorita d’on provenien aquests
materials que arribaven a Mesopotàmia. La majoria de proves arqueològiques i
geològiques suggereixen que Magan formava part de l’actual territori d’Oman.
Ara bé, la seva localització no és segura i alguns arqueòlegs situen Magan en
algun lloc al sud del Baix Egipte, a Núbia o al Sudan i d’altres en territoris
de l’Iran o de Pakistan.
Hi ha evidències arqueològiques (mines, fargues, etc) de que
Oman tenia coure. Hi ha alguns textos que esmenten el coure portat de Magan.
Les dues estàtues de pedra negra de Manixtusu (tercer rei de l’imperi Accad)
són d’una pedra abundant a Oman; unes altres dues estàtues i un obelisc de
Manixtusu són de diorita, que també és abundant a Oman. La fusta coneguda com a
“Meix-Magan” és de Dalbergia sissoo, un arbre present a Oman.
L’any 2011 es va descobrir un jaciment que conté més de 100
fragments superficials d’eines de pedra pertanyents al Complex Nubià tardà,
conegut fins ara només per excavacions arqueològiques al Sudan. S’ha fet una
estimació amb tècniques de luminescència i donen a aquest Complex Nubi Àrab
aproximadament uns 106.000 anys.
Les dades recollides mitjançant aquesta metodologia demostren
que fa 130.000 anys, la península Aràbiga era relativament més càlida, cosa que
causava més pluja, convertint-la en una sèrie de terres habitables i
exuberants. Durant aquest període, els nivells del sud de la Mar Roja van
baixar i només tenien 4 quilòmetres d’amplada. Això oferia una finestra de
temps breu perquè els humans creuessin fàcilment la mar i la península cap a
llocs oposats com Djebel Faya. Aquests primers migrants, fugint del canvi climàtic
a l’Àfrica, van creuar la mar Roja cap al Iemen i Oman, van travessar l’Aràbia
durant condicions climàtiques favorables.
Actualment hi ha 2.000 km de desert inhòspit entre la mar Roja
i Djebel Faya, als Emirats Àrabs Units, però fa uns 130.000 anys, el món estava
al final d’una era glacial, la mar Roja era poc profunda i es podia creuar a
peu o en una petita balsa, i la península Aràbiga s’estava transformant d’un
desert sec a una terra verda.
S’han descobert eines de pedra paleolítiques en coves del sud i
centre d’Oman, i als Emirats Àrabs Units prop de l’estret d’Ormuz, a la sortida
del Golf Pèrsic. Les eines de pedra, algunes de fins a 125.000 anys,
s’assemblen a les fabricades pels humans a l’Àfrica en el mateix període.
Oman tenia relació amb les tres primeres grans civilitzacions
(Egipte, Mesopotàmia i la vall de l’Indus). Entre 2600 i el 2000 aC, al nord
d’Oman es va desenvolupar una civilització anomenada Umm An Nar. Se n’han
trobat nombroses restes, sobretot tombes en forma de torra. Alguns historiadors
creuen que aquesta civilització era la que en els textos sumeris apareix com a
Magan. També hi ha qui identifica la província de Dhofar, al sud com la Terra
de Punt (país dels Déus) mencionada en diversos textos egipcis.
Més tard, entre els segles VIII aC i VI dC, la província de
Dhofar va formar part de la civilització sud-aràbiga, un grup de regnes que
compartien la mateixa cultura, especialment l’escriptura; aquesta regió formava
part del regne de Hadramaut (a l’antic Iemen). Els viatgers grecs i romans
l’anomenaven l’Aràbia Feliç.
Domini persa
Degut al seu desenvolupament i a la seva posició estratègica
oberta a Àfrica i a Àsia, Oman va atraure a molts conqueridors.
Cir II el Gran, fundador de la dinastia aquemènida persa, va
conquerir aquest territori; l’any 536 aC arribava a Sohar i va batejar al país
com Mazoon. Amb l’arribada dels perses, els àrabs es van refugiar a l’interior
i a la costa al sud de Masqat.
Entre els segles VI - IV aC els aquemènides, van controlar o va
influir indirectament en el territori de l’actual península d’Oman. El
principal centre polític era l’assentament costaner de Suhar.
Cap al 250 aC els governants parts van prendre el control del
golf Pèrsic i van estendre la seva influència cap a Oman, ja que necessitaven
controlar les rutes comercials de la zona, per la qual cosa van establir
diverses fortaleses al territori.
Al segle III aC els sassànides van succeir als parts en el
domini de la zona fins a l’arribada de l’islam quatre segles després.
Va ser els sassànides el que van difondre més la cultura persa
a Oman, així com les tècniques d’irrigació que encara s’utilitzen actualment.
Els perses van ocupar el litoral i hi van fundar almenys una
colònia, amb el nom de Batn Ardashir, i una fortalesa anomenada Dastajird, prop
de Suhar; van empènyer les tribus azadites cap a l’interior o cap a les
muntanyes. Les tribus instal·lades a la regió de Tuwam es van trobar
encerclades, es van reagrupar en diversos oasis però van quedar exclosos del
comerç marítim i els recursos naturals com la pesca, i especialment la de les
perles, un recurs molt important.
A mitjans del segle V dC, la tribu àrab azd va arribar pel sud
i es va instal·lar a la regió de Sharqiyah, a l’est del país, i van situar la
seva capital a Kalhat. Després van conquerir Sohar i van expulsar als perses
l’any 640.
Els perses van influir considerablement en l’art local i en
matèria d’agricultura; el sistema d’irrigació que encara es fa servir, el
falaj, ve de l’època persa.
Imamat ibadita
Els omanites se senten orgullosos d’haver adoptat l’islam de
forma voluntària ja en vida del profeta Muhàmmad.
L’any 630 (o 632), Amr ibn al-As va arribar a Oman duent una
carta del Profeta, dirigida als dos fills d’Al-Julanda, Abd i Jaifar, que
governaven conjuntament el país. Oman va ser un dels primers països de la
península aràbiga a seguir l’islam i ho va fer abans de la mort de Mahoma (632).
El primer Imamat d’Oman va néixer amb la voluntat de crear un
estat musulmà, pur i perfecte. El primer imam ibadita, Julanda bin Massoud, va
ser elegit l’any 751, a Nizwa.
L’ibadisme és un corrent minoritari de l’islam que encara es
practica a Oman. Era la branca principal dels kharigites, dels que
representaven el sector moderat, i se la considera una de les escoles
jurídiques més antigues del món musulmà, sorgida menys de 50 anys després de la
mort del profeta Mahoma.
L’imamat ibadita era un sistema polític i religiós basat en
l’elecció. La seva organització era flexible, cosa que li va permetre perdurar
malgrat els períodes de dominació estrangera, o de la deriva dinàstica.
L’any 750 es va obrir la primera ruta cap a la Xina, el que va
afavorir el creixement del comerç. Va ser llavors que el port de Sohar van adquirir gran rellevància, ja que era
aquí on s’aturaven els vaixells per proveir-se d’aigua i aliments.
La prosperitat de Sohar es va acabar l’any 971, quan els perses
van envair la ciutat i la van destruir.
Després va venir un període d’invasions successives: els turcs,
en el 1064, després els Basrawi provinents d’Iraq, els turcmans, altre cop els
perses, els mogols... A finals del segle XV el país estava dividit en diversos
petits estats.
Control portuguès
Oman s’havia convertit en una nació pròspera per als mariners;
del port de Sohar sortien els dhows per comerciar amb els països veïns. Sembla
que Sohar era una de les ciutats més importants del mon àrab.
A principis del segle XVI, després de la descoberta del Cap de
Bona Esperança per Vasco i els seus mariners de camí cap a les Índies, els
portuguesos van ocupar Masqat.
L’any 1508, Masqat, que era la principal ciutat portuària, va
passar a mans portugueses, a l’igual que altres ciutats costaneres. Durant
l’ocupació van fortificar tots els ports, per protegir-se de rebel·lions
internes i de l’amenaça turca, que era molt present ala regió. A Masqat van
construir els forts bessons, Djalali i Marani (1587 i 1588) dominant Suhar i
Kalhat.
L’alliberament d’Oman dels portuguesos va ser gràcies a l’imam
de Rustaq, Nasir bin Murshid, fundador de la dinastia iarúbida, i membre de la
secta ibadita.
Nasir bin Murshid va regnar del 1624 al 1649. Va arribar al
poder en un moment caòtic, marcat per la caiguda de l’antiga dinastia i
l’absència de llei a l’interior del país, mentre que els portuguesos
controlaven els principals ports costaners. En una sèrie de campanyes, va
establir la seva autoritat sobre les tribus omanites.
A principis del segle XVII, la dinastia governant Nabhani
s’havia debilitat i controlava només la meitat del regne. L’interior del país
estava dividit en diversos petits estats i regions tribals. Les tribus
ibadites, originàries del Iemen, en el seu moment formaven la gran majoria,
però amb el temps, les tribus sunnites Nizar havien aconseguit un poder
similar, en part gràcies a la immigració.
Dos germans Nabhani competien pel poder i cap al 1615 un dels
germans va morir, i va entrar en la lluita pel poder un cosí, Omair bin Himyar,
que l’any 1617 va derrotar a l’altre germà. Però Omair bin Himyar va morir cap
al 1624, i era el darrer de la dinastia, així que es va desencadenar una lluita
per la successió.
Els principals candidats provenien dels Yaareba, una de les
tribus més establertes i poderoses. L’assemblea de notables es va reunir a
Rustaq i va elegir per unanimitat al xeic Nasir bin Murshid Al-Yaarebi com a
imam.
El nou imam no va ser acceptat per tothom i es va enfrontar a
una amenaça potencial per part de les tribus Nizar. Nasir bin Murshid va
començar immediatament a imposar el seu control sobre l’interior del país; va
reforçar el seu exèrcit i va prendre les ciutats principals així com els forts
de Rustaq i Nakhal.
Nizwa, l’antiga capital de l’imamat ibadita va tornar a ser
capital. Nasir va aconseguir unir les tribus al voltant d’un objectiu comú:
expulsar els portuguesos, que havien pres el control de les ciutats costaneres
de Sour, Qurayyat, Mascat i Sohar.
Van haver de fer diverses campanyes entre 1633 i 1643 abans
d’aconseguir el control d’algunes ciutats; l’any 1643 aconseguien capturar el
fort de Sohar i en el 1646, signava un acord comercial amb Gran Bretanya.
Dos anys més tard, es reprenien els combats amb els
portuguesos, que conservaven encara Masqat. Finalment aquell mateix any 1648 se
signava un tractat molt favorable per als omanites. Nasir bin Murshid va morir
l’any següent i va ser enterrat a Nizwa.
El va succeir el seu cosí, Sultan ibn Sayf, que va regnar del
1649 al 1679. Va ser el segon imam de la dinastia iarúbida. Va completar l’obra
del seu predecessor, expulsant els portuguesos d’Oman. La darrera fortalesa que
els hi quedava, Masqat, va caure al gener del 1650. Va enfortir el poder
marítim omanita, i va dur la seva lluita contra els portuguesos a les bases que
tenien a l’Índia i a l’Àfrica Oriental. Sota el seu regnat, el país va gaudir
de pau i una prosperitat creixent.
La dinastia iarúbida va governar Oman des del 1624 fins al
1742. Sultan bin Saif II, va ser el cinquè i darrer imam d’aquesta dinastia
ibadita. Va regnar del 1711 al 1718. A la seva mort el seu fill i successor
tenia tan sols 12 anys; era molt popular però els ulemes van escollir un altre
com a imam successor. Amb la lluita que hi va haver per la successió van
esclatar guerres civils en diferents indrets i es va acabar la pau i
prosperitat del país.
Dinastia dels Bu Said
Amb la situació de caos que vivia el país, amb la guerra civil
entre dues faccions, suportat cada bàndol per una tribu, els Hinawi i els
Ghafiri, els perses van aprofitar per
entrar per Sohar i ocupar aquesta població u arribar a Masqat en el
1743. El xa de Pèrsia en aquell moment era Nàdir-Xah Afxar, va regnar del 1736
al 1747 i va tenir el suport d’una de les faccions rivals en la guerra ; va ser
el fundador de la dinastia afxàrida.
Anteriorment Pèrsia ja havia ocupat la costa, però aquest cop,
estava donant suport a una dinastia que no era massa popular i això va impulsar
una revolta. El líder de la revolta, Ahmad bin Said al-Busaidi, va aprofitar
l’assassinat del rei persa, Nàdir Xah, l’any 1747 i el caos que això va
provocar, per expulsar als perses d’Oman.
Ahmad bin Said al-Busaidi (1694 - 1783) va ser el fundador de
la dinastia Al Bu Said. Va arribar al poder durant la Guerra Civil, quan els
perses havien ocupat grans parts del país. Durant el seu llarg mandat com a
imam, el país va prosperar i va recuperar la seva posició de lideratge al Golf
Pèrsic. Va ser elegit soldà de Masqat i imam d’Oman.
Ahmad bin Said tenia un ampli suport popular ja que era el que
havia alliberat el país dels ocupants perses. Veia el potencial econòmic que
tenia Oman per la seva ubicació en les rutes comercials i va establir aliances
amb els líders tribals implicant-los en negocis comercials. Ahmad bin Said va establir la seva seu a
Rustaq i des d’allà va governar durant 39 anys.
Ahmad bin Said va fomentar el desenvolupament de l’agricultura
i el comerç marítim. Per primera vegada en la història d’Oman, el país tenia un
exèrcit i una marina permanents.
A finals de la dècada de 1770 va intentar prendre el control de
l’estret d’Ormuz entre el golf d’Oman i el golf Pèrsic, una posició clau. Ahmad bin Said va restablir la posició de
lideratge d’Oman entre els estats del Golf Pèrsic.
El clan Al Busaid es va convertir en una dinastia reial i com
els seus predecessors, hi va haver lluites internes pel poder. A més de les
amenaces dins la família governant, hi havia freqüents desafiaments per part de
les tribus independents de l’interior. Aquesta dinastia va renunciar a l’imamat
després d’Ahmad bin Said. Les tribus de l’interior van reconèixer l’imam com
l’únic governant legítim, van rebutjar l’autoritat del sultà i van lluitar per
la restauració de l’imamat.
Les escissions dins la família governant es van fer evidents
abans de la mort d’Ahmad bin Said, el 1783, i més tard es van manifestar amb la
divisió de la família en dues línies principals: la línia del soldà ibn Ahmad
(va governar 1792 -1806), que controlava l’estat marítim, amb un control
nominal sobre tot el país, i la branca de Qais, amb autoritat sobre les zones
d’Al Batinah i Ar Rustaq.
Aquest període també va haver-hi una revolta a la colònia
omanita de Zanzíbar l’any 1784.
Durant el regnat del sultà Said ibn Sultan (1806-1856), Oman va
desenvolupar les seves colònies d’ultramar, aprofitant-se del comerç d’esclaus.
Com a potència comercial regional al segle XIX, Oman controlava l’illa de
Zanzíbar a la costa suahili, la regió de Zanj a la costa sud-est africana,
incloent Mombasa i Dar es Salaam, i (fins al 1958) Gwadar a la costa del mar
d’Aràbia de l’actual Pakistan.
Quan Gran Bretanya va prohibir l’esclavitud a mitjans del segle
XIX, l’economia es va enfonsar i moltes famílies omanites van emigrar a
Zanzíbar; Gran Bretanya va confiscar la major part de les possessions
d’ultramar.
L’any 1868 Azzam ibn Qais Al Said es va autoproclamar imam, i
per bé que nombroses tribus del clan Hinawi el van reconèixer, mai no va ser
elegit seguint la tradició ni va ser aclamat com a imam.
L’imam Azzam va comprendre que per unificar el país calia que
una autoritat unifiqués les tribus de l’interior d’Oman. El seu govern va ser
interromput el 1871 pels britànics, que van interpretar la seva política
d’unificació de les tribus omanites com una amenaça contra l’ordre establert.
Per unificar Oman Azzam va recórrer a la força, cosa que provocà la revolta de
les tribus del clan Ghaziri. Els britànics van recolzar financera i
politicament a Turki ibn Said Al Said, el rival d’Azzam. Turki derrotà Azzam,
que morí en batalla a les afores de Matrah el gener de 1871.
Imamat d’Oman
Si ho tinc ben entès, l’imamat d’Oman era continuació de
l’anomenat imamat ibadita.
Una de les característiques de l’Imamat Ibadita és que el
càrrec d’imam no era hereditari sinó que era electe; els líders religiosos
(ulemes) i tribals elegien a l’imam. Seguien l’ibadisme, una branca pacífica de
l’islam pròpia de la regió. Laseva capital s’ubicava principalment en ciutats
de l’interior, com Nizwa o Rustaq.
L’imamat controlava la zona muntanyosa central i les valls
interiors d’Oman. En canvi el soldanat de Masqat i Oman dominava la franja
costanera i tenia relacions estretes amb el Regne Unit.
L’any 1913, les tribus de l’interior es van revoltar per
recuperar l’imamat tradicional enfront del soldà de la costa.
La fi del conflicte va tenir lloc entre 1954-1959, quan el
soldà Said bin Taimur, amb el suport britànic, va derrotar les forces de
l’últim imam (Ghalib al-Hinai), es va dissoldre l’imamat i el soldà va
consolidar el territori de l’actual Oman.
L’imamat d’Oman va ser un estat que va existir dins del
soldanat de Masqat. L’imamat comprenia les zones interiors de l’actual Oman,
mentre les zones costaneres i Dhofar obeïen al soldà de Masqat.
L’any 1911 Sàlim ibn Ràixid al-Kharussí va iniciar una revolta
amb el suport de les tribus ibadites de l’interior, en contra del soldà de
Masqat i va proclamar l’imamat d’Oman el 24 de maig de 1913. La proclamació de
l’imamat va portar a la guerra, que va durar fins al 1920.
Amb la mediació britànica el 1920 es va signar el Tractat de
Sib, que pretenia establir un estat autònom a l’interior, però que no va
solucionar el problema, ja que no reconeixia una autoritat suprema sinó que
establia una autoritat compartida entre el soldà i l’imam, cadascun amb un
territori; a l’interior només reconeixien l’autoritat de l’imam i la capital
estava a Nizwa. Sàlim va morir el 23 de juliol de 1920 i es va designar un nou
imam, Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad ibn Abd-Al·lah al-Khalilí al-Kharussí.
L’imamat de 1920 a 1955 va deixar de pagar impostos a Masqat i
no va acceptar als seus funcionaris. Tenien els seus propis passaports, emesos
a Aràbia Saudita, i l’imam va arribar a demanar el seu ingrés a la Lliga Àrab.
A la mort de l’imam el maig de 1954, el soldà Saïd ibn Taymur
va intentar estendre la seva autoritat a l’interior i el nou imam, Ghàlib ibn
Alí al-Hinaí, designat el 3 de maig, li va fer front amb les armes.
El soldà, ajudat pels britànics, va sortir vencedor; el tractat
de Sib es va declarar anul·lat i esva suprimer l’imamat (17 de desembre de
1955); l’imam va marxar a l’exili a l’Aràbia Saudita.
Al juliol de 1957, l’imam Ghàlib ibn Alí i el seu germà Tàlib
ibn Alí, van retornar des de l’Aràbia Saudita i van iniciar l’alçament de les
tribus de l’interior, que eren fidels a l’imamat. La major part dels xeics els
hi van donar suport, a més, l’imam tenia el suport dels països àrabs
conservadors.
El soldà va demanar la intervenció militar dels britànics, la
qual era diplomàticament complicada, però finalment Gran Bretanya va enviar
soldats i avions. Nizwa es va rendir l’11 d’agost després de forts bombardejos
de l’aviació britànica. La columna motoritzada manada per Robertson va entrar a
la ciutat sense trobar oposició i les forces de l’imamat es van retirar cap a
les muntanyes.
La fortalesa de Birq va ser una de les que més van resistir als
britànics i als soldats del soldà. Les forces de terra del soldà van anar
conquerint totes les fortaleses de l’imam durant el mes d’agost mentre els
britànics iniciaven la retirada el 16 d’agost. El 19 d’agost va arribar a
Masqat el resident britànic per al Golf Pèrsic, Sir Bernard Burrows, per
supervisar la darrera fase de l’evacuació. Per prevenir un rebrot de la guerra
va restar al territori un unitat britànica amb cinc tancs i les seves dotacions.
El 12 d’agost el Comitè Polític de la Lliga Àrab va presentar
el cas al Consell de Seguretat de l’ONU que en sessió d’urgència va condemnar
l’acció britànica com una flagrant agressió contra la integritat territorial,
independència i sobirania de l’estat d’Oman, però la inclusió a l’agenda no va
obtenir el nombre de vots necessari.
El març de 1958 els fidels de l’imam van atacar Nizwa, per
primer cop utilitzaven metralladores en el seu enfrontament contra les tropes
del soldà, manades per oficials britànics; es diu que probablement aquestes
armes els hi havien arribat des del Iemen. Alguns grups aïllats van mantenir la
lluita durant alguns anys. L’imam va morir l’any 2009.
Soldanat de Masqat i Oman
El Soldanat de Masqat i Oman va ser un estat històric i antic
imperi marítim a la península Aràbiga que cobria la zona costanera de Masqat i
l’interior d’Oman. L’any 1970, el territori va adoptar el nom oficial de
Soldanat d’Oman, sota el regnat del soldà Qaboos bin Said. Actualment Masqat
continua sent la capital.
A occident se’l coneixia com a Imperi Omanita. Va ser un estat
àrab i posteriorment un protectorat britànic. El territori d’aquest imperi
actualment està repartit, entre l’actual soldanat d’Oman, una part dels Emirats
Àrabs Units, i el territori de Gwadar al Pakistan.
L’Oman de la Treva o els
Estats de la Treva, va ser un conjunt de territoris administrats per xeics, que
van constituir un protectorat britànic a partir del 1820.
El soldanat estava format per dues regions culturalment ben
diferenciades; per una banda hi havia les tribus riques de la costa del
soldanat de Masqat, més secularitzades, i per l’altra, les tribus de
l’interior més pobres i amb més afecció
religiosa.
Tot i que l’interior d’Oman estava nominalment sota el control
dels soldans de Maqat, a la pràctica aquests territoris estaven dominats pels
imams conservadors de l’Imamat d’Oman, que practicaven l’islam ibadita.
El Soldanat de Masqat posseïa una flota significativa, que li
havia permès forjar un imperi marítim des de l’expulsió dels portuguesos de la
regió el 1650. Aquest poder va durar fins al segle XIX i els territoris
dominats per aquest soldanat s’estenien per Oman, els Emirats Àrabs Units, el
sud de Balutxistan i fins i tot Zanzíbar, davant la costa de Tanzània i altres
illes a les costes de Kenya i Moçambic.
El Soldanat de Masqat va dur a terme un lucratiu comerç
d’esclaus al llarg de la costa de l’Àfrica Oriental; es diu que es possible que
en el segle XV els soldanat ja hagués controlat les illes Mascarenyes, a l’est
de Madagascar.
A principis de la dècada de 1820, el soldanat va perdre el
control de la major part dels seus territoris al Golf Pèrsic, que es van
convertir en els anomenats Estats de Treva que esdevindrien un protectorat
britànic i eventualment els futurs Emirats Àrabs Units. El cinquè soldà de la
dinastia Al Said, Said bin Sultan, va consolidar les possessions territorials
del soldanat, i l’economia d’Oman va prosperar notablement.
Ara bé, la flota omanita no va poder superar les flotes
europees tecnològicament millor preparades, així que el soldanat va perdre gran
part del seu comerç amb el sud-est asiàtic. La pressió del Regne Unit perquè el
soldanat abandonés el comerç d’esclaus va provocar una pèrdua de poder polític
i econòmic.
El 4 de juny de 1856, Said bin Sultan va morir sense designar
un hereu al tron i els membres de la dinastia Al Said no es van posar d’acord
sobre qui seria el governant. Amb mediació britànica, es van nomenar dos
governadors del clan Al Said, i el tercer fill del soldà, Thuwaini bin Said, es
va convertir en governador del soldanat de Masqat i Oman. El seu sisè fill,
Majid bin Said, es va convertir en el governant independent del Soldanat de
Zanzíbar el 19 d’octubre de 1856; a partir d’aleshores, els soldans de Zanzíbar
es van veure obligats a pagar tribut a Masqat.
El Soldanat de Masqat va ser atacat periòdicament des del
principi per les tribus ibadites de l’interior, ja que s’oposaven a la
influència dels governants més secularitzats de la costa, i el govern del
soldanat necessitava ser defensat pels britànics. Aquesta divisió històrica del
país entre els territoris costaners i interiors va continuar durant els segles
XIX i XX, fins que el soldà Taimur bin Feisal va concedir una autonomia
limitada als territoris interiors de l’Imamat d’Oman, que serien governats pels
religiosos ibadites des del tractat de pau de Seeb de 1920.
Les últimes possessions ultramarines del Soldanat de Masqat i
Oman va ser el port de Gwadar, situat a l’altra banda del golf d’Oman, que va
ser venut al Pakistan el 1958.
El descobriment de cru al Golf Pèrsic va agreujar les disputes
entre el soldà de Masqat i els imams de l’interior d’Oman. L’exploració
petroliera va començar a principis de la dècada de 1920, per la Anglo-Persian
Oil Company, tot i que el curs de la Segona Guerra Mundial va fer que aquestes
activitats fossin extremadament difícils.
L’últim imam d’Oman, Ghalib Bin Ali, va iniciar una revolta el
1954 quan el soldà va concedir llicències d’explotació a la Iraq Petroleum
Company, malgrat que els principals camps petrolífers es trobaven al territori
de l’Imamat d’Oman. Les hostilitats van cessar el 1955, però va esclatar un
conflicte encara més llarg que conduiria a la rebel·lió de Jebel Akhdar, en la
qual el soldà Said bin Taimur depenia fortament del suport militar britànic.
Iraq Petroleum, juntament amb el seu soci d’exploració, Petroleum Development
Oman, eren propietat de gegants petrolífers europeus que incloïa el successor
d’Anglo-Iranian Oil, British Petroleum, que va animar el govern britànic a
reforçar el seu suport al soldà davant els rebels.
La insurgència va començar de nou el 1957, quan l’Aràbia
Saudita va començar a donar suport als rebels ibadites, tot i que finalment el
soldà va aconseguir establir la seva hegemonia sobre la major part de
l’interior del país. El mateix any, les forces britàniques van bombardejar la
ciutat de Nizwa, la capital de l’Imamat, i van enderrocar la teocràcia ibadi.
Ghalib Bin Ali es va exiliar a l’Aràbia Saudita i les últimes forces rebels van
ser derrotades dos anys més tard, el 1959. El tractat de pau de Seeb va ser
derogat i l’autonomia de l’Imamat d’Oman va ser abolida.
Soldanat d’Oman
Aixecaments freqüents com la rebel·lió de Dhofar, recolzats pel
govern comunista del Iemen del Sud, van induir els britànics a substituir el
soldà. Els britànics van triar un fill del sultà, Qaboos bin Said, format a
Occident, que va ser tancat al palau perquè el seu pare temia que pogués fer un
cop d’estat contra ell. Després del seu alliberament, Qabus bin Said, amb
l’ajuda de les forces militars britàniques, va fer un cop d’estat i es va
proclamar soldà de Masqat i Oman, l’any 1970. Els territoris recentment
consolidats es van reorganitzar i a l’agost de 1970 s’establia el nou Soldanat
d’Oman.
El 1976, un cop més amb l’ajuda britànica, el soldà va
assegurar la seva posició a tot l’interior, sufocant la rebel·lió de Dhofar.
El Soldanat de Sohar, va existir breument. L’any 1920, el xeic
Ali Banu Bu Ali, un parent del soldà Taimur bin Faisal, es va rebel·lar a la
ciutat del nord deS ohar i es va auto-proclamar soldà; va ser deposat pels
britànics l’any 1932.
En aquest mapa de la wikipèdia es pot veure l’evolució
territorial de l’imperi omanita.
Des del seu ascens al poder el 1970, el soldà Qabus va
equilibrar els interessos tribals, regionals i ètnics en la composició de
l’administració nacional. El Consell de ministres, la principal institució de
govern, està format per 26 ministres nomenats directament pel soldà. El Majlis
Al-Xura (Consell consultiu) té la funció de revisar la legislació econòmica i
social abans de convertir-la en llei. També pot convocar els ministres perquè
responguin dels seus actes.
El novembre de 1996 Qabus presentà al seu poble Els Estatuts
Bàsics de l’Estat, la primera constitució escrita d’Oman. Aquesta constitució
garanteix diversos drets dins de la llei alcorànica i tradicional del país. Va
suscitar alguns conflictes d’interessos en establir mesures que prohibien als
ministres tenir inversions en empreses i propietats públiques. També establia
les normes per a la successió del sultà: la família reial hauria de nomenar un
successor en els tres dies següents a la mort del soldà o acceptar l’últim
candidat recomanat per ell.
Segle XXI
El soldà Qabus va morir a principis de l’any 2020 i el va
succeir el seu cosí, Haitham ibn Tariq Al Saïd.
L’endemà de la mort de Qabus, Haitham va ser nomenat soldà
d’Oman per la família reial i pel testament de Qabus. En el seu primer discurs
públic va prometre mantenir la política de pau exterior del seu predecessor i
desenvolupar encara més l’economia d’Oman.
El 12 de gener de 2021, el sultà va emetre un reial decret
nomenant el seu fill gran, Sayyid Theyazin, com a príncep hereu del país. També
va canviar la Llei bàsica d’Oman per atorgar als ciutadans i residents
llibertat d’expressió i opinió, va eliminar una llei que permetia a l’estat
controlar les converses telefòniques privades, les xarxes socials o la
correspondència postal i va concedir la llibertat de practicar ritus religiosos
segons els costums reconeguts, sempre i quan no es vulneri l’ordre públic ni
contradigui la moral.
Al maig i juny de 2021, hi va haver moltes protestes contra el
govern pels problemes de caràcter
econòmic com l’atur i la corrupció. Alguns manifestants van ser arrestats i
després alliberats.
Oman sempre ha ocupat una posició estratègica a l’estret
d’Ormuz, l’entrada al golf Pèrsic, i es troba a 35 km de l’Iran. A causa de les
tensions polítiques a la zona, Oman s’ha interessat per mantenir l’estabilitat
i seguretat regional, sobretot davant dels conflictes entre l’Iran i l’Iraq i
l’amenaça potencial de l’Islam polític. Oman va mantenir relacions polítiques
amb l’Iraq durant la Guerra del Golf i recolzà les Nacions Unides enviant un
contingent de tropes a la força de coalició, i proporcionant armes i
subministraments per les seves fronteres. L’any 2001 algunes forces
nord-americanes van utilitzar bases en territori omanita per atacar
l’Afganistan en la seva guerra contra Al-Qaida.
