El darrer dia a Tòquio vaig fer l’excursió a Nikko, que està a uns 140 km al nord de Tòquio. Abans de marxar vam deixar les maletes a punt per ser enviades cap a Gero; ens havíem de guardar una bossa petita amb les coses per dues nits i tres dies, inclosa la caminada per la ruta Nakasendo.
Nikko vol dir “llum del sol” i és un lloc molt visitat tant
pels seus santuaris i recintes sagrats, com pels onsens o balnearis d’aigües
termals.
He trobat un mapa on estan indicades les principals atraccions
de Nikko; nosaltres només en vam veure algunes. Tot el que visitem es troba en
el Parc Nacional de Nikko. Primer vam
anar al llac Chugenzi i la cascada Kegon i després a la part dels santuaris i
temples.
Aquest parc es considera un dels més bonics del país, i és molt
conegut pels seus temples budistes històrics i els santuaris xintoistes, com el
Nikko Tosho-gu i Rinno-ji, que formen part dels Santuaris i Temples de Nikko,
Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
Irohazaka (Pendent Iroha) és un parell de carreteres sinuoses que connecten la zona baixa, prop del centre de Nikko, amb la regió muntanyosa on hi ha el llac Chuzenji. Iroha són les tres primeres síl·labes de l’alfabet japonès que s’utilitzava abans (que tenia 48 síl·labes), i que ara es coneix com aeiou; zaka significa pendent. Les dues carreteres, una és de pujada i l’altra de baixada, tenen 48 revolts tancats.
El llac es troba a uns 1260 metres d’altitud, però abans
d’arribar-hi la carretera puja fins al 1400 metres.
Per incentivar que la gent circuli a baixa velocitat es van
instal·lar sensors a l’asfalt de manera que si circules a 40 km/hora se sent
música, en canvi si vas més ràpid no se sent.
El llac Chugenji i el mont Nantai
El llac té una circumferència de 25 km i la profunditat màxima
és de 163 metres. El riu Yukawa és la principal font d’aigua, i drena a través
de les cascada de Kegon.
El llac Chuzenji va ser descobert l’any 782 per un sacerdot
anomenat Shodo quan el seu grup va aconseguir escalar el mont Nantai.
Juntament amb el mont Nikko-Shirane, el mont Nantai és un dels
volcans més nous del Parc Nacional. Els estudis científics de l’estructura
geològica del volcà van començar el 1957 i han establert que es va formar fa
aproximadament 23.000 anys i que la seva última erupció va ser fa 7.000 anys.
L’any 2017 l’Agència Meteorològica del Japó el va classificar com a volcà
actiu.
La primera ascensió coneguda és la que va fer el monjo budista
Shodo Shonin al segle VIII dC; des de llavors el mont Nantai s’ha convertit en
una muntanya sagrada i un lloc de pelegrinatge pels budistes i xintoistes.
Forma part dels Santuaris i Temples de Nikko, que són Patrimoni Mundial de la
UNESCO.
A mi m’atreia més la vista de les muntanyes nevades, però el
mont Nantai és el que té la típica forma de conus volcànic.
Les excavacions arqueològiques realitzades aquí entre els
segles XIX i XX han desenterrat molts artefactes, que daten des del final del
període Nara al segle VIII dC fins al període Edo, entre els segles XVII i XIX.
La traducció literal de Nantai és “cos masculí”. Aquesta
muntanya que proporciona aigua als arrossars de sota, té la forma de les barres
de pedra fàl·lica que es troben en jaciments Jomon preagrícoles (14.000 aC-400
aC).
En la religió xintoista el shintai o go-shintai, “cos del kami
o cos sagrat del kami” és un objecte que es troba en els santuaris o proper a
ells, on es considera que hi resideixen els kami, els esperits.
Per comparació amb la paraula xintoisme penso que en català deu
ser xintai.
Els arqueòlegs afirmen que durant el període Yayoi (300 aC-250
dC) el go-shintai més comú en els primers santuaris xintoistes era un cim
muntanyós proper que subministrava aigua i, per tant, vida, a la terra on vivia
la gent.
El llac Chuzenji és el llac natural de major altitud del Japó.
El terreny al voltant és muntanyós i boscós. Quan hi vam arribar nosaltres feia
fred. Prop de l’aparcament hi ha un temple que té el mateix nom que el llac.
És un lloc molt agradable, i suposo que a l’estiu és ideal per
fugir de la calor de Tòquio. Suposo que és per això que a mitjans del període
Meiji (1868-1912) i principis del període Showa, moltes ambaixades europees van
construir cases de vacances al voltant del llac.
El llac va ser un lloc d’estiu preferit per Sir Ernest Satow
quan va ser enviat britànic al Japó del 1895 al 1900, com ho demostren els seus
diaris d’aquella època. Va fer construir una casa vora el llac que durant més
d’un segle la va utilitzar l’Ambaixada Britànica.
Va ser el temple el que va donar nom al llac. L’objecte
principal de culte de Chuzenji és una estàtua de sis metres d’alçada de Kannon,
la deessa budista de la misericòrdia. L’estàtua està esculpida en un arbre que
segueix arrelat a terra.
Aquest temple és un dels més antics de Nikko, construït l’any
784, pel monjo asceta Shodo (735–817). Originalment era un lloc per a la
pràctica ascètica; actualment està afiliat al temple Rinnoji i és conegut per
que s’hi venera a Tachiki Kannon; l’escultura va ser obra del mateix Shodo fa
més de 1.200 anys, i és l’estàtua més antiga que es conserva a Nikko.
Cascada de Kegon
La cascada de Kegon (Kegon no taki), de gairebé 100 metres
d’alçada, és la més famosa de les cascades de Nikko. Es troba prop de l’entrada
del llac Chuzenji.
Hi ha una cascada principal, d’uns 97 metres de caiguda, i una
dotzena més al darrera i als laterals,.
Llegeixo que és un lloc que es va fer famós pels suïcidis.
Misao Fujimura (1886 - 1903), un estudiant de filosofia i poeta va escriure un
poema de comiat en el tronc d’un arbre abans de suïcidar-se saltant des de les
cascades de Kergon.
La veritat és que va resultar una mica decebedora ja que no hi
havia gaire aigua.
Santuaris i temples de Nikko
L’any 766 el monjo budista Shodo Shonin va fundar el temple de
Rinno-ji i després, en el 784 el temple Chuzenji. Al voltant d’aquests temples
va anar sorgint el petit poble de Nikko.
Actualment, el Nikko Toshogu, el santuari Futarasan i el
Rinno-ji formen part del Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, sota el nom
de “Santuaris i Temples de Nikko”.
Durant el període Meiji (1868-1912) Nikko és va convertir en un
destí turístic, tant pels seus paisatges i entorn com pels onsens o banys de
fonts termals. L’any 1890 els Ferrocarrils Nacionals Japonesos (actual Grup JR)
van inaugurar la línia Nikko i en el 1929 es va inaugurar la línia Tobu Nikko,
pertanyent al Ferrocarril Tobu.
Futarasan jinja és un santuari xintoista fundat l’any 782 pel monjo budista Shodo Shonin. Està dedicat a tres kami (deïtats o esperits xintoistes), que estan representats per les muntanyes sagrades de Nikko: el mont Taro, el mont Nyoho i el mont Nantai.
Em sembla que aquí a Nikko hi ha dos santuaris més anomenats
Futarasan; un a dalt del mont Nantai i l’altre als peus d’aquesta muntanya, a
la riba nord del llac Chuzenji.
El santuari està compost de diversos edificis, construïts en
diferents èpoques, però predominen els de l’època Tokogawa o període Edo (1603
– 1867).
El recinte principal Honden, i el seu edifici veí Haiden; van
ser construïts el 1619. El primer va ser traslladat el 1645, i el segon
reconstruït aquest mateix any per aprofitar l’espai que havia quedat buit amb
el trasllat del Honden.
El santuari està format per diverses estructures. Algunes
d’elles són: Shinkyo o pont sagrat, situat a les afores del santuari i creua el
riu Daiya, va ser construït en el període Muromachi i reformat el 1636; Honden
és el santuari principal, construït l’any 1619, i traslladat a la ubicació
actual l’any 1645; santuari Mitomo o Mitomo-jinja, es va fundar l’any 848, i és
un petit santuari on es rendeix tribut al kami Sukunahikona; Santuari Hie o
Hie-jinja, es va fundar també en el 848, i és un petit santuari on es rendeix
tribut al kami Oyamakui.
Abans he comentat que hi ha tres santuaris amb el mateix nom
aquí a Nikko; el que visitem és el santuari principal, el que està proper als
altres santuaris i temples Patrimoni de la Humanitat de Nikko.
Com ja vaig comentar a la Introducció en parlar de la religió,
amb l’arribada del budisme i el sincretismes religiós, van començar a
construir-se temples (budistes) al costat dels santuaris (xintoistes) formant
un sol conjunt. A l’època Meiji es van separar les dues religions i els
recintes religiosos. Va ser en aquesta època que tot el que era budista en
aquest santuari va destruir-se i ara és essencialment xintoista.
El santuari va patir durant el període Sengoku (1467-1573), ja
que moltes de les seves propietats van ser confiscades pel clan Hojo tardà i
més tard per Toyotomi Hideyoshi.
La construcció del santuari Toshogu a principis del període Edo
va fer que es reconstruís aquest santuari que va tenir el suport de daimyo i
membres de la noblesa.
Ens van dir que anava buit. Els kamushi van tenir alguns
problemes per pujar les escales duent aquella estructura, que semblava pesada.
Em feien patir una mica, però em va permetre veure amb una mica més de detall
el mikoshi.
No sé si primer havien portat el mikoshi a l’interior del
santuari, per posar-hi el kami i en aquestes altres fotos se l’entornen ple, o
be si eren diferents mikoshi els que es transportaven al santuari.
Molts dels santuaris xintoistes, tenen a l’entrada dos lleons
protectors, anomenats Komainu; protegeixen al santuari i les seves deïtats de
qualsevol mal i dels mals esperits. També representen la força i el poder.
Generalment un té la boca oberta com si estigués pronunciant la lletra a, la
primera del sànscrit i l’altre tancada com si pronunciés la darrera, un; per
tant simbolitzen el principi i la fi.
Abans de creuar la porta torii s’ha de fer una reverència.
No tinc massa clar on acaba el que correspon al santuari
Futarasan i el que ja és del santuari Toshogu. Recordo el camí vorejant un mur,
flanquejat pels típics fanalets de pedra, que potser era la via que anava d’un
santuari a l’altra.
En algun lloc he trobat que aquests fanalets s’anomenen toro en
japonès, i en altres que el nom és ishidoro o doro. Sigui quin sigui el nom
correcte, són uns elements icònics dels jardins, temples i santuaris japonesos.
Els fanalets de pedra es van introduir al Japó amb l’arribada
del budisme, el segle VI, provinents de la Xina a través de Corea. Inicialment,
s’utilitzaven exclusivament en temples budistes; el fanalet de pedra més antic
que es conserva al Japó es troba al temple Taima-ji de Nara, que data del
període Asuka (538-710 dC).
Durant el període Heian (794-1185), van començar a posar-se
fanalets de pedra també als santuaris xintoistes, reflectint la naturalesa
sincrètica de la religió japonesa.
En les tradicions budistes, la llum del fanalet representa la
il·luminació de les ensenyances de Buda, guiant els creients a través de la
foscor de la ignorància. L’estructura del fanalet sovint s’interpreta com una
representació dels cinc elements de la cosmologia budista: terra, aigua, foc,
vent i buit.
En contextos xintoistes, els fanalets de pedra serveixen com a
“yorishiro”, objectes capaços d’atreure i allotjar kami (esperits o deïtats).
Es creu que la llum del fanalet guia aquests esperits i crea un espai sagrat.
Durant alguns festivals s’encenen per guiar els esperits dels avantpassats de
tornada al món dels vius.
En el context de la cerimònia del te, els fanalets de pedra
guien els hostes pel roji (camí del jardí de te), que simbolitza el viatge des
del món quotidià fins a l’espai tranquil de la sala de te. La llum suau que
emeten convida a deixar enrere les preocupacions mundanes i preparar-se per a
l’experiència meditativa de la cerimònia del te.
Amb el pas dels segles, els artesans japonesos van desenvolupar
estils i dissenys únics, adaptant els fanalets a diversos propòsits i entorns;
els fanalets de pedra japonesos es presenten en una gran varietat de formes i
mides, cadascuna amb el seu propi nom i propòsit.
El Santuari Toshogu és l’atracció principal de Nikko. És un santuari xintoista dedicat al kami (esperit) de Ieyasu, fundador del shogunat Tokugawa, que va morir l’any 1616.
Es va construir l’any 1617, durant el període Edo, mentre
Hidetada, el fill de Ieyasu era el shogun. Es va ampliar durant el govern del
tercer shogun, Iemitsu. Les restes de Ieyasu estan enterrades en aquest
santuari, i s’hi venera el seu kami. El santuari va ser construït pel vassall
Tokugawa Todo Takatora.
Em sembla que l’anomenada avinguda dels cedres és per on
desfilava la processó, i com el seu nom indica la calçada està flanquejada per
cedres.
Per crear un santuari digne del shogun, en la construcció hi
van treballar, durant dos anys, uns 15.000 artesans, i es van emprar 2,5
milions de làmines d’or.
A diferència de la majoria de santuaris xintoistes,
caracteritzats per una arquitectura minimalista que s’integra amb l’entorn, el
Toshogu és una explosió de colors, or i talles diverses. És impressionant. Tot
el santuari és exuberant, en canvi el mausoleu de Ieyasu és relativament
senzill i auster.
La porta torii dona la benvinguda a l’espai sagrat; dins del
santuari hi ha altres portes torii.
En el primer pati hi ha la pagoda Gojunoto, de cinc nivells. Va
ser donada per un daimyo l’any 1650; va patir un incendi en el 1815 i
reconstruïda tres anys més tard.
Més enllà hi ha l’entrada principal (omotemon) o porta Nio, amb
dues estàtues de deïtats protectores, i aspecte ferotge.
Hi ha tres magatzems sagrats, sanjinko, on es guarden objectes
cerimonials i santuaris portàtils; hi ha els vestits i ornaments de 100 tipus,
per a 1200 persones per a la recreació de la processó dels mil guerrers que es
fa durant els dos festivals anuals.
Cada elefant imaginat té una personalitat única, captivant els
cors dels visitants amb les seves entremaliadures i el seu encant irresistible.
Aquests éssers encantadors han estat una atracció estimada durant segles,
captivant la imaginació de tots els que els troben.
El que hi ha en aquest temple té uns 400 anys i està considerat
Monument Natural de Nikko.
Durant el període feudal Edo, aquest arbre era molt valorat i
protegit, sovint considerat un dels arbres sagrats del Japó.
L’estable sagrat, shinkyu, era on es guardava un cavall
imperial blanc, regal de Nova Zelanda. Tokugawa Ieyasu cavalcava en aquest
cavall a la batalla de l’any 1600 que va dur a la unificació del país sota el
govern del clan Tokugawa. Quan el cavall imperial va morir, els següents
shoguns van oferir nous cavalls al santuari. L’edifici consta de dues parts, a
l’esquerra l’estable i a la dreta l’habitació amb tatamis del mosso de quadres.
Aquest edifici és famós pels plafons tallats amb escenes
diverses. La més famosa és la dels tres micos savis, que simbolitza el proverbi
“no veure cap mal, no sentir cap mal, no dir cap mal”. És un recordatori de que
s’han d’evitar influències negatives i practicar un comportament virtuós en
tots els aspectes de la vida.
També hi ha representades les etapes de l’existència humana,
aquestes talles meticulosament elaborades capturen l’essència de la saviesa, la
innocència i l’experiència.
Aquest era un dels llocs en que hi havia més gent i es feia
difícil fer fotografies.
En el xintoisme els cavalls són els missatgers dels kami, i es
creu que els kami venien a la terra cavalcant un cavall.
La porta Yomeimon és una façana ornamentada, daurada i negra,
amb talles intricades i elements decoratius típica del període Edo. També se
l’anomena “la porta de la llum del sol”.
El Shinyosha és on hi ha tres santuaris portàtils,
meticulosament elaborats amb la millor fusta lacada i decorada amb pa d’or.
Aquestes obres mestres encarnen el luxe, l’art i la grandesa de l’època,
servint com a testimoni de la rica herència cultural i l’artesania d’aquell
temps.
El Nemurineko o Gat Adormit, és una escultura ornamental
acolorida d’un gat blanc amb taques negres, que descansa entre decoracions
florals vermelles, verdes i daurades.
Aquest és un dels gravats més reconeguts de la història de
l’art japonès; és obra de l’artista llegendari Hidari Jingoro. Està tallada en
una sola peça de fusta, i es diu que simbolitza la pau i l’harmonia serena dins
dels terrenys sagrats del santuari.
Hidari Jingoro estimava els gats i estava fascinat per aquests
animals. Va passar vuit mesos en reclusió per perfeccionar els seus
coneixements i tècniques en l’escultura de fusta i passava la major part del
temps estudiant, esculpint i tallant gats de fusta que semblessin realistes en
diverses postures.
Abans de la seva reclusió, Jingoro havia sigut aprenent de
l’arquitecte en cap de la Cort Imperial de Kyoto, on va aprendre sobre la
construcció de temples, santuaris i escultures. Amb Jingoro, l’escultura animal
va prendre una aparença realista.
Una escalinata de pedra condueix al santuari interior, on
descansa el venerat Tokugawa Ieyasu.
Ieyasu és consagrat aquí a Toshogu com la deïtat “Tosho
Daigongen” o “Gran Deïtat de la Llum Brillant de l’Est”.
El mausoleu de Tokugawa Ieyasu té un sostre d’estil pagoda que
s’alça sobre una plataforma de pedra. A l’esquerra, hi ha una estàtua amb un
ocell.
Abans de pujar al mausoleu vam entrar a la sala principal, molt
daurada, a la que s’hi ha d’entrar descalç i no s’hi poden fer fotografies.
A la porta Yomeimon és on hi ha la figura del gat adormit, però amb les empentes i la cua de gent era difícil aconseguir una foto ben enfocada.
Es pot pujar fins al mausoleu de Tokugawa Ieyasu.
El martinet blanc em sembla que representa la pau, llarga vida i felicitat.
En el trajecte d’anada de Tòquio a Nikko ens van explicar algunes curiositats sobre el país; vaig anotar les que em van cridar l’atenció.
Antigament els impostos es pagaven amb arròs i per això les
cases de l’arròs, i també les del te, tenien molta importància. En general són
autosuficients en arròs.
El dia estava dividit en dotze parts, cada franja horària tenia
el nom d’un animal del zodíac xinès. Per exemple l’hora del cavall anava de les
11 a les 13 h; això creava alguns problemes, ja que quan quedaves a l’hora del
cavall, un podia ser al lloc a les 11 però l’altre podia arribar a les 12. Era
massa poc precís per això quan es va crear la línia de ferrocarril es va
modificar el sistema horari, i es va insistir molt en la puntualitat. El model
antic va estar en vigor fins al 1873 quan es va adoptar la divisió de 24 hores
per dia.
Les direccions també tenien nom d’animal, per exemple el nord
era la direcció del cavall, l’oest la del gall.
Un cop a Tòquio vaig anar a sopar a un local força ple de gent
local. Em va semblar que eren companys de feina que havien anat a sopar en
plegar de treballar. Menjaven i bevien molt i eren molt sorollosos. Eren
majoria homes. El seu comportament desinhibit em va sorprendre, per comparació
amb el que tenen de dia, pels carrers i transports públics, on són discrets, no
parlen ni fan soroll.
Tòquio em superava, tenia ganes de marxar-ne i anar a llocs més petits. Entre d’altres coses l’esmorzar a l’hotel era estressant per les cues, tant per accedir al menjador com per agafar el menjar o les begudes. Al llarg del viatge vaig anar adaptant-me, i potser no vam estar en cap altre ciutat tant gran i amb un hotel tant immens.
