Aquest és un viatge que vaig fer, durant les vacances de Nadal
del 2010, pel nord de Senegal. Vam arribar al país la matinada del 29 de
desembre del 2010 i marxàvem la matinada del 5 de gener del 2011, per tant hi
vam estar 7 dies.L’any 1996 havia fet el meu primer viatge al Senegal; aquell
cop vaig visitar la part central, creuant Gàmbia i arribant fins a la
Casamance, al sud. Un altre dia ja escriuré sobre aquest viatge.
En aquest viatge ens vam centrar en la zona nord, en realitat
va ser un recorregut des de Dakar fins a Saint-Louis, a tocar de la frontera
amb Mauritània i vam seguir un tram del riu Senegal, que és la frontera natural
entre els dos països. En aquest mapa he marcat els llocs que vam visitar.
Geografia
El Senegal es troba a la costa atlàntica d’Àfrica, enfront de
l’arxipèlag de Cap Verd; limita al nord amb Mauritània, pel riu Senegal, a
l’est amb Mali, al sud amb Guinea Bissau i Guinea Conakry, i enmig del
territori senegalès, hi ha Gàmbia, al voltant del riu Gàmbia.
Gàmbia separa la Casamance de la resta del país, tret de la
regió de l’est, que té capital a Tambacunda.
El Senegal és un territori pla, que ocupa una conca
sedimentària anomenada mauritano-senegalesa, amb elevacions que rarament
superen els 100 m, tret de la península de Cap Verd, al sud-oest. Hi ha tres
zones diferenciades.
Per una banda, tenim la península de Cap Verd, una agrupació de
petits altiplans d’origen volcànic; és la part més occidental del continent
africà. Rep el nom del promontori rocallós que forma el cap Verd i que s’estén
des de les zones sorrenques del Senegal. La seva configuració converteix la
zona en un excel·lent port natural, situat al davant de l’illa de Gorée. La
capital del país, Dakar, es troba a l’extrem d’aquesta península.
Una altra zona és la que formen les restes d’antics massissos
adjunts als contraforts del massís de Fouta-Djalon, a Guinea Conakry; aquí hi
ha el punt més alt del Senegal, un promontori sense nom (o jo no l’he trobat),
prop de Nepen Diakha, amb una altitud no coneguda exactament, que oscil·la
entre 580 i 640 m.
I la tercera regió és una àmplia planícia continental que
s’estén per la península de Cap Verd i ocupa tot el nord i l’est del Senegal.
Aquesta tercera àrea conté algunes de les roques més antigues
del planeta, el sòcol barremià (paleoproterozoic), en què apareixen quarsites i
altres roques cristal·lines. Al nord es troba l’extrem sud d’una serralada de
muntanyes aplanades anomenades Mauritànides, compartida amb Mauritània, en què
hi ha coure, urani i ferro.
La costa del Senegal conté diversos paisatges que depenen del
clima, els corrents marins i la hidrografia.
La Gran Costa és el tram costaner al nord de Dakar, entre la
península de Cap Verd i la desembocadura del riu Senegal. Aquí predominen les
dunes i depressions on s’hi cultiven hortalisses. Són dunes costaneres de baixa
alçada, i a l’altre costat els wòlofs han fet horts protegits dels vents
marins.
En els estuaris salins dels rius al sud de Dakar, creixen
manglars formats per illots. Aquests boscos i canals es coneixen com a bolongs;
el Parc Nacional del Delta del Saloum és un laberint de canals rics en pesca.
Els bolongs es troben també a l’estuari de Gàmbia i al del riu Casamance.
L’anomenada Petita Costa o Costa de les petxines, comença a
Rufisque i acaba a Joal-Fadiouth; aquí hi ha els bolongs de Sine-Saloum. La
principal vegetació d’aquesta zona són les casuarines, un arbre que arriba als
25 metres. La particularitat de la Petita Costa és que la platja està plena de
petxines trencades.
La península de Cap Verd, on hi ha Dakar, és una costa
volcànica i hi ha poques platges de sorra. La costa està dominada per dos
turons volcànics cònics, les Mamelles, i el far.
Al sud de Gàmbia hi ha les platges de Casamance. En una costa
baixa sembrada d’arròs hi ha Ziguinchor, la ciutat més important de l’àrea; en
aquesta zona hi ha el cap Skirring, a tocar de Guinea Bissau, i a la
desembocadura del riu Casamance hi ha l’illa de Karabane.
Els principals rius de Senegal són: Senegal, Salum, Gàmbia i
Casamance, i el cabal depèn dels monsons.
El més important és el riu Senegal, que neix al massís de
Fouta-Djalon de Guinea Conakry, forma la frontera oriental del Senegal amb
Mali, mitjançant el seu afluent, el Falemé, i es dirigeix cap al nord, i
llavors fa frontera amb Mauritània dirigint-se cap a l’oest. Quan es troba a
menys de 10 km de la costa, gira cap al sud, paral·lelament a l’oceà, i després
d’uns 15 km desemboca al nord de la ciutat de Saint Louis.
A 22 km al nord de Saint Louis hi ha l’embassament de Diama, la
presa que es va construir per a evitar que l’aigua de la mar pugés pel llit, ja
que abans podia arribar fins a 200 km riu amunt a causa de la baixa altitud de
la zona.
El riu Salum és a un centenar de quilòmetres al sud de Dakar.
Té uns 250 km de longitud i forma un gran delta compartit amb el Sine, en el
qual es troba el Parc Nacional del Delta del Salum, format per un llarg manglar
a la seva riba. La conca formava antigament el Regne de Salum, i la ciutat més
important actualment és Kaolack.
El riu Gàmbia neix al nord de Guinea (Conakry), al massís de
Fouta-Djalon, travessa l’àrea senegalesa de Tambacounda en direcció nord-oest,
en què es troba el Parc Nacional del Niokolo-Koba, i entra a Gàmbia amb una
sèrie de meandres cap a l’oest fins a l’Atlàntic.
El riu Casamance, a la zona meridional, té 200 km de longitud,
neix a Guinea (Conakry) i banya les regions de Kolda, Sedhiou i Ziguinchor, en
què desemboca formant un important estuari.
Ètnies i llengües
El poble senegalès està format per un gran nombre de grups
ètnics que conviuen en bona harmonia. La definició de la paraula ètnia és
controvertida, i es prefereix el criteri lingüístic per distingir aquests grups
i subconjunts de la població. Les dades següents són d’un estudi del 2005, en
el que es diferencien cinc grups.
Els wòlof són el grup majoritari, amb un 43,3% de la població;
es troben al centre-oest i als centres urbans. El seu pes polític creix i el
seu pes lingüístic és molt important, sent el wòlof la primera llengua
vernacular parlada pel 95% de la població. Els Lebous estan units als Wòlofs.
Els Halpulaarens, són un grup de parla fulani, són el segon
grup més gran (23,8%). Es fa una distinció entre els Tuculor i els Fulani.
Generalment ocupen el Ferlo, la vall del riu Senegal, el Badiar i l’Alta
Casamance. Pastors i tradicionalment nòmades, ara estan fortament afectats per
l’èxode rural i la sedentarització (especialment els Tuculors).
Els Serer (14,7% de la població) es troben principalment a la
Petite-Côte i al delta del Saloum, al llarg de la costa. Subgrups: els Nduts,
els Safène, els Niominkas.
Els Diola representen només el 3,7% de la població senegalesa.
Aquests pescadors i agricultors d’arròs viuen principalment a la Baixa
Casamance.
Al mateix territori que els Diolas hi viuen diversos grups
minoritaris, amb una manera de vida similar, entre els quals podem esmentar els
Manjaques, els Mandegne, els Bandials, els Karones i els Balantes.
Amb un 3% de la població, el grup Mandinka inclou subgrups com
els Malinké, els Soninke, els Bambara, els Socés i els Diakhankés.
El grup Tendas ocupa la regió de l’est del Senegal. Inclou el
grup ètnic dels Bediks, els Bassaris, els Badiarankés i els Coniaguis.
Pinzellades d’història
Prehistòria
Les restes més antigues de vida humana trobades a Senegal són
de fa uns 350.000 anys, i s’han trobat a la vall del Falémé, un afluent del riu
Senegal, al sud-est del país.
Del Paleolític s’han trobat eines de pedra, a la península de
Cap Verd, i destrals al sud-est del país, rascadors també a la península de Cap
Verd, i també a les valls baixes o mitjanes dels rius Senegal i Falémé.
Hi ha diferents jaciments arqueològics del Neolític. Algunes
eines i peces de pedra trobades a la
península de Cap Verd, a les illes Magdalena i també a l’illa de Gorée fan pensar que els pescadors de la zona es
devien dedicar també a la construcció naval. Al jaciment de Bel-Air, prop de
Dakar, s’hi va trobar una estatueta, la Venus de Thiaroye.
Protohistòria
En el cas del Senegal, la periodització de la protohistòria
continua sent controvertida. De fet, sovint s’equipara amb l’Edat del Metall,
situant-la així entre la primera metal·lúrgia i l’aparició de l’escriptura. Ara
bé, aquesta definició eurocèntrica sembla poc adequada a les realitats
africanes. De totes formes es poden distingir quatre grups.
A la costa i als estuaris dels rius (Senegal, Saloum, Gàmbia i
Casamance), hi ha una alta concentració de túmuls funeraris i de petxines. Al
delta del Saloum hi ha 217 d’aquests cúmuls; també es troben al nord, prop de
Saint-Louis, i a l’estuari del Casamance.
L’oest del país és ric en túmuls funeraris fets de sorra, que
els wolof anomenen mbanaar, o tomba, mentre que els serer els anomenen podom.
També es va descobrir una cuirassa d’or massís amb un pes de 191 grams, a
Rao-Ngueguela, prop de Saint-Louis.
En una àrea molt extensa, situada a la part sud-central del
país, al voltant de Gàmbia, hi ha alineacions de grans pedres conegudes com els
cercles megalítics de Senegàmbia; des de l’any 2006 està inscrit a la Llista del Patrimoni
Mundial de la UNESCO. Dos d’aquests llocs es troben en territori senegalès:
Sine Ngayène i Sine Wanar, tots dos situats al departament de Nioro du Rip.
Sine Ngayène té 52 cercles megalítics, incloent-hi un doble cercle; a Sine
Wanar, n’hi ha 24, i les pedres són més petites.
L’existència de restes protohistòriques a la vall mitjana del
riu Senegal es va confirmar a finals de la dècada de 1970. S’han desenterrat
ceràmica, discos ceràmics perforats i objectes ornamentals. S’han trobat
fragments de peces d’origen llunyà, com el Magreb, el que revela l’existència
de fluxos comercials transsaharians.
L’era dels grans imperis
En el segle III o IV els Sarakolés fundaven el regne de Ghana
que ocupava el Sudan Occidental
Al segle IV, el Sudan Occidental (la regió històrica del Sahel
africà entre l’Atlàntic i el llac Txad) va veure com els pobles indígenes
soninké consolidaven les seves primeres estructures polítiques i xarxes
d’intercanvi. Aquest procés va posar les bases del futur i poderós Imperi de
Ghana (Wagadou).
L’Imperi de Ghana,
situat a la regió del Sahel de l’actual Mali i Mauritània, va ser la
primera societat a nivell estatal a l’Àfrica Occidental, emergint ja al segle
IV dC. Aquest antic imperi va ser fundat pel poble indígena Soninke. La seva
posició estratègica al llarg de rutes comercials vitals va facilitar el
creixement d’una estructura política sofisticada, ja que els líders locals
buscaven estendre la seva autoritat a través del comerç. Ghana era reconeguda per
la seva riquesa, especialment en or, que es va convertir en una part crucial de
la seva economia. La seva àrea d’influència es va estendre gradualment a les
regions entre les dues valls fluvials del Senegal i el Níger.
Al segle XII, l’Imperi de Ghana va anar perdent gradualment la
seva influència sobre els regnes circumdants. La clau principal del declivi de
l’imperi va ser la pèrdua de control sobre les rutes comercials. Diversos
regnes es van independitzar: els regnes de Diarra, Bakhounou, Sosso i Mandé.
L’Imperi de Ghana aviat es va limitar a un territori al voltant de Koumbi
Saleh.
Però la caiguda de l’Imperi de Ghana també va provocar el
declivi i la ruïna de Koumbi Saleh, que va anar quedant abandonada en favor
d’altres ciutats mercantils.
Regne de Tekrour
El regne de Tekrour o Takrur era contemporani de l’Imperi de
Ghana, però molt menys extens. Aquests dos regnes eren els únics grups
organitzats abans de la islamització. Va coexistir i competir amb l’Imperi de
Ghana.
El territori de Tekrour correspon aproximadament al de l’actual
Fouta-Toro; va ser un imperi comercial situat a la vall del riu Senegal, al
nord de Senegal.
El seu període de màxim esplendor va ser entre els segles IX i
XIV. Va ser un dels primers estats d’Africa Occidental en adoptar l’islam de
forma massiva, segurament abans de l’any 1040.
L’existència del regne Tekrour al segle IX està documentada per
manuscrits àrabs, però algun historiador podria existir molt abans, en l’època
cristiana primitiva. Altres fonts atribueixen la fundació de Tekrour a la
dinastia Dia Ogo (o Dyago), que va venir del nord.
Estats formats després de la descomposició de l’Imperi de
Ghana. Ghana.
El seu nom, pres d’escrits àrabs, es diu que està vinculat al
del grup ètnic tucolor. Els habitants i hereus culturals d’aquesta zona van
donar origen al poble tucolor, una branca sedentària de l’ètnia fulani (o fulbé
o peul).
El comerç amb els àrabs era nombrós. El regne importava llana,
coure o perles i exportava or i esclaus. Aquest anomenat comerç d’esclaus
oriental subministrava mà d’obra esclava al nord d’Àfrica i a l’Àfrica
Sahariana.
Regne Djolof
Durant els segles XIII i XIV es van formar i desenvolupar dues
altres grans entitats polítiques: l’Imperi de Mali i l’Imperi Djolof. Com a
resultat de la invasió mandinga, Mali va continuar expandint-se, primer cap a
l’est del Senegal i després ocupant gairebé tot el territori actual. Aquest
regne va ser vassall de l’Imperi de Mali durant bona part de la seva història,
fins a la segona meitat del segle XIV.
Els relats tradicionals dels wolof diuen que aquest estat
podria haver-lo fundat el mític Ndiadiane Ndiaye; a aquest personatge se li
atribueix una ascendència islàmica almoràvit i un vincle per part de mare amb
l’estat de Tekrour.
El primer rei, Ndiadiane Ndiaye, hauria governat del 1350 fins
al 1370, i el darrer, Leele Fuli Fak,
del 1543 al 1549.
El regne Djolof va estendre la seva dominació als petits caps
al sud del riu Senegal (Waalo, Cayor, Baol, Sine-Saloum), unint tota l’àrea
senegàmbica a la qual donava unitat social i religiosa: creant la confederació
del Gran Djolof.
Desintegració de l’imperi Djolof
L’arribada dels europeus va precipitar l’autonomia dels petits
regnes que estaven sota el control dels Djolof. Menys dependents del comerç
transsaharià gràcies a les noves rutes marítimes, es van disposar a comerciar
amb el Nou Món.
El declivi d’aquests regnes es pot explicar especialment per
les rivalitats internes, després per l’arribada dels europeus, que van
organitzar la gran sortida dels joves africans cap al Nou Món. Ràtzies,
guerres, epidèmies i fams van sobrepassar la població, mentre els poderosos
practicaven el comerç d’esclaus a canvi d’armes i béns manufacturats.
Sota la influència de l’islam, aquests regnes es van
transformar i els marabuts van tenir un paper més rellevant.
El 1895 es va crear l’Àfrica Occidental Francesa (AOF), que
incloïa els territoris sota domini francès a la regió, incloent Senegal, Sudan
francès (ara Mali), Guinea i Alta Volta (ara Burkina Faso). La seva capital és
Saint-Louis.
Navegants i comerciants
Va ser a mitjans del segle XV quan diverses nacions europees
van arribar a les costes de l’Àfrica Occidental; successivament o
simultàniament van arribar-hi els portuguesos, holandesos, anglesos i
francesos. Els europeus es van establir primer al llarg de la costa, a les
illes, a les desembocadures dels rius i després una mica més amunt del riu.
Van obrir llocs comercials i es van dedicar al comerç
d’esclaus; llegeixo que en el passat aquest terme feia referència a qualsevol
tipus de comerç (blat, pebre, ivori, etc.), i no necessàriament, o només al
comerç d’esclaus.
Navegants portuguesos, imperi colonial portuguès
Animats per l’infant Enric el Navegant i sempre a la recerca de
la ruta cap a les Índies, sense oblidar l’or i els esclaus, els navegants
portuguesos van explorar les costes africanes i es van aventurar cada cop més
al sud.
El 1444 Dinis Dias va passar per la desembocadura del riu
Senegal per arribar al punt més occidental del continent africà, que va
anomenar Cap Verd, Cap Verd, a causa de la vegetació exuberant que hi
observava. També va arribar a l’illa de Gorée, que els seus habitants
anomenaven Berzeguiche i que va anomenar Ilha de Palma, l’illa de les Palmeres.
Els portuguesos no s’hi van establir de manera permanent, sinó
que van utilitzar el lloc per aturar-se i comerciar a la regió. No obstant
això, hi van construir una capella el 1481. També es van establir establiments
comercials portuguesos a Tangueth al Cayor, una localitat que van rebatejar com
a Rio Fresco (el futur Rufisque) a causa de la frescor de les seves fonts, al
Baol in Sali (el futur balneari de Saly), que va prendre el nom de Portudal, o
a Joal al regne de Sine.
També van recórrer la baixa Casamance des del segle XVI, i van
fundar Ziguinchor el 1645. La introducció del cristianisme va acompanyar
aquesta expansió comercial.
Companyia Holandesa de les Índies Occidentals
Després de l’abjuració de l’Haia el 1581, les Províncies Unides
(Països Baixos Septentrionals) es van alliberar de l’autoritat del rei
d’Espanya. Van basar el seu desenvolupament en el comerç marítim i van estendre
el seu imperi colonial a Àsia, Amèrica i Sud-àfrica. A l’Àfrica Occidental, van
obrir establiments comercials en alguns llocs del que ara són Senegal, Gàmbia,
Ghana i Angola
Creada el 1621, la Companyia Holandesa de les Índies
Occidentals va comprar l’illa de Gorée l’any 1627. Va construir-hi dos forts
que ara han estat destruïts, el 1628 el de Nassau davant de la cala i el 1639
el de Nassau al turó, així com magatzems de mercaderies destinades als
establiments comercials del continent.
Els colons holandesos van ocupar l’illa durant gairebé mig
segle, però van ser desallotjats diverses vegades: el 1629 pels portuguesos, el
1645 i 1659 pels francesos, i el 1663 per tropes angleses. Comerciaven amb
cera, ambre, or, ivori i també participaven en el comerç d’esclaus, però no
s’allunyaven gaire dels punts comercials de la costa.
Rivalitat franco-anglesa
Els intercanvis comercials i el comerç d’esclaus es van
intensificar al segle XVII amb l’arribada dels francesos i els anglesos al
Senegal; francesos i anglesos es van enfrontar-se principalment per dues
qüestions, l’illa de Gorée i Saint-Louis.
El 10 de febrer de 1763, el Tractat de París va posar fi a la
Guerra dels Set Anys i va reconciliar, després de tres anys de negociacions,
França, Gran Bretanya i Espanya. Gran Bretanya va retornar l’illa de Gorée a
França, i aquesta, com a potència colonial líder, va adquirir nombrosos
territoris, com el riu Senegal, amb els forts i factories comercial de Sant
Louis, Podor i Galam, i amb tots els drets i dependències del riu Senegal.
Sota Lluís XIII, i especialment sota Lluís XIV, es van concedir
privilegis força extensos a certes companyies navilieres franceses, que es
trobaven amb nombroses dificultats. El 1626 Richelieu va fundar la Compagnie
Normande, una associació de comerciants de Dieppe i Rouen, responsable de
l’explotació del Senegal i Gàmbia. Va ser dissolta el 1658 i els seus actius
van ser comprats per la Companyia de Cap Verd i Senegal, que al seu torn va ser
expropiada després de la creació per part de Colbert el 1664 de la Companyia
Francesa de les Índies Occidentals.
La Companyia Senegal va ser fundada al seu torn per Colbert el
1673. Es va convertir en l’eina principal de la colonització francesa al
Senegal, però, carregada de deutes, va ser dissolta el 1681 i substituïda per
una altra que va durar fins al 1694, data de la creació de la Companyia Reial
del Senegal.
Una tercera companyia senegalesa es va crear el 1709, fins al
1718. Per part britànica, el monopoli del comerç amb l’Àfrica va ser concedit a
la Royal African Company el 1698.
L’1 de novembre de 1677, el capità de guerra de la marina de
Lluís XIV, el vicealmirall Jean d’Estrées, va capturar Gorée. L’illa va ser
recuperada pels anglesos el 4 de febrer de 1693, abans de ser ocupada novament
pels francesos quatre mesos després. El 1698, el director de la Companyia del
Senegal, André Brue, va restablir les fortificacions. Però Gorée va tornar a
ser anglesa a mitjans del segle XVIII.
L’excel·lent ubicació de Saint-Louis va despertar l’enveja dels
anglesos, que la van ocupar tres vegades: durant uns mesos el 1693, després
durant la Guerra dels Set Anys, des de 1758 fins que va ser recuperada pel duc
de Lauzun el 1779, i finalment entre 1809 i 1816.
El 1783, el Tractat de Versalles va retornar el Senegal a
França. El monopoli de la goma aràbiga va ser concedit a la Companyia Senegal.
Nomenat governador el 1785, el cavaller de Boufflers va passar
dos anys desenvolupant la colònia, mentre feia contraban de goma aràbiga i or
amb les “signares”.
Signares (del portuguès senhoras) era el nom que es donava a
les dones mulates franco-africanes de l’illa de Gorée i de la ciutat de Saint
Louis, en l’època colonial francesa, durant els segles XVIII i XIX. No sé segur
si eren totes mestisses, o és que s’havien casat amb europeus, aconseguint així
més influència. Van obtenir actius individuals, estatus i poder dins les
jerarquies del comerç atlàntic d’esclaus.
El 1789, els habitants de Saint-Louis van redactar un Llibre de
Greuges. El mateix any, els francesos van ser expulsats del Fort Saint-Joseph
de Galam i del Regne de Galam.
Una economia esclavista
Els europeus esperaven trobar més or a l’Àfrica Occidental, i
es van decebre una mica; la zona va rebre major atenció quan el desenvolupament
de plantacions a les Amèriques, va provocar una gran necessitat de mà d’obra
barata.
Al Senegal, es van establir punts de comerç d’esclaus a Gorée,
Saint-Louis, Rufisque, Portudal i Joal. La vall superior del riu Senegal,
especialment amb el fort de Saint-Joseph de Galam, va ser una força impulsora
per al comerç d’esclaus francès a Senegàmbia al segle XVIII.
Al mateix temps, es va desenvolupar una societat mixta a
Saint-Louis i Gorée.
L’esclavitud va ser abolida per la Convenció Nacional, el 1794,
i després restablerta per Napoleó Bonaparte el 1802.
Debilitament gradual de la colònia
El 1815, el Congrés de Viena va abolir el comerç d’esclaus,
però això no va canviar gaire econòmicament per als africans.
Després de l’enfonsament de la fragata Medusa, el governador de
Senegal va ser el baró Roger, que va fomentar el desenvolupament dels cacauets;
diuen que el monocultiu del cacauet va ser durant molt de temps la causa del
greu retard econòmic del Senegal. Malgrat la perseverança del baró Roger,
l’empresa va acabar en fracàs i més tard l’expansió del cultiu de cacauets
tindria altres desavantatges.
La colonització de la Casamance també va continuar. L’illa de
Carabane (Karabane), adquirida per França el 1836, va ser profundament
transformada entre 1849 i 1857 pel resident Emmanuel Bertrand-Bocandé, un
empresari de Nantes.
L’esclavitud va ser abolida novament a les colònies franceses
per la Segona República el 27 d’abril de 1848. Aquest decret es va registrar al
Senegal el 23 de juny de 1848 i va entrar en vigor el 23 d’agost de 1848.
A Saint-Louis i Gorée, 9.800 esclaus van ser alliberats;
aquesta emancipació va anar acompanyada d’una indemnització per als propietaris
d’esclaus per part de l’estat francès.
Colonització francesa moderna
Iniciada al segle XVII, la colonització francesa va alterar,
entre altres coses, la cultura del país. L’arribada del general Faidherbe
(1818-1889) va marcar un punt d’inflexió en la seva ambició i modalitats.
Faidherbe
Faidherbe, governador del Senegal del 1854 al 1861 i del 1863
al 1865, va penetrar lentament a l’interior del país i va establir les bases de
la futura Àfrica Occidental Francesa (AOF).
En una regió on, després de l’abolició del comerç d’esclaus,
l’agricultura era essencialment agrícola de subsistència (mill, sorgo,
tubercles, etc.), Faidherbe va imposar el cultiu de cacauets.
Va posar fi a l’administració local tradicional, va crear
tribunals i escoles indígenes que només eren un mitjà per imposar una amenaça
als caps locals, com l’Escola d’Ostatges, destinada als fills dels caps i
notables, reclutats per la força, per supervisar-los i entrenar-los perquè
esdevinguin auxiliars de la potència colonial. La primera escola per a ostatges
va ser creada a Saint-Louis, l’any 1855.
El 21 de juliol de 1857, el governador Faidherbe va crear el
primer cos d’infanteria senegalès.
Sota el comandament del capità Protet (1808-1862), les tropes
franceses van prendre possessió de la costa el 1857 i hi van construir un petit
fort, però el comandant del batalló d’enginyers Émile Pinet-Laprade, que va
elaborar un primer pla cadastral el juny de 1858, va ser el veritable fundador
de Dakar. Les obres del port de Dakar, que originalment era un poble pesquer,
van començar el 1862.
La Conferència de Berlín
França va aconseguir el control de la major part de l’Àfrica
Occidental a la Conferència de Berlín de 1884-1885, però Gàmbia va ser
assignada a Gran Bretanya.
A finals del segle XIX, tot el territori de l’actual Senegal va
caure sota dominació francesa. El 1902, Dakar va substituir Saint-Louis, que es
va convertir en la capital de l’Àfrica Occidental Francesa, una de les colònies
franceses.
Resistències
Faidherbe va trobar una forta resistència, especialment de Lat
Dior i Damel du Cayor. Inicialment animista, però convertit a l’islam sota la
influència del marabut Maba Diakhou Bâ, Lat Dior va lliurar una veritable
guerra santa contra el colonitzador.
El 1865, el Cayor va ser annexat, cosa que va permetre
connectar Dakar amb Saint-Louis per ferrocarril. Lat Dior entenia el risc que
suposava l’arribada del ferrocarril i s’hi va resistir amb força, però va morir
durant la batalla de Deukhlé el 27 d’octubre de 1886. Actualment és un heroi
nacional, una de les figures més grans de la història del Senegal.
El 1850, El Hadj Omar (Omar Foutiyou Tall), líder de la
germandat Tidjane, va fundar un imperi islàmic que s’estenia des de Tombuctú
fins al Senegal. Va ser derrotat per França el 1864, però els wolof es van
posar del costat de Tall en un conflicte que va durar trenta anys.
Àfrica Occidental Francesa
A partir de 1895, la creació del Govern General va convertir el
Senegal en la seu de l’AOF (Àfrica Occidental Francesa). En aquell moment, la
producció de cacauet representava el 70% de les exportacions. Saint Louis i
Gorée estaven en declivi (Gorée era massa estreta, la rada de Saint-Louis era
insuficient), i ho va acabar de rematar quan, l’any 1902, Émile Pinet-Laprade,
governador del Senegal, va donar a Dakar el paper de capital de l’AOF; va
intentar proporcionar-li infraestructures dignes d’una capital, en particular
un port.
El malentès entre francesos i senegalesos es va intensificar,
agreujat per la creació d’un impost el 1901. Aquesta mesura va desestabilitzar
l’economia del comerç d’esclaus i va accentuar l’oposició dels senegalesos.
El 1914, es van veure obligats a participar en l’esforç
bèl·lic, que curiosament va tenir l’efecte de vincular els negres amb els
blancs no colons. Aquell any, Blaise Diagne va ser el primer diputat negre a
l’Assemblea Nacional francesa. El Senegal va tornar a participar en l’esforç
bèl·lic el 1940. 80.000 joves africans, incloent-hi un gran nombre de
senegalesos, van ser enviats al front.
Epopeia de l’aviació
Va ser a Bambey on es va establir la primera base aèria de
l’AOF, prop de la línia de ferrocarril Thiès-Kayes. El 13 de juny de 1911, el
primer avió va sobrevolar la regió i va deixar els seus habitants bocabadats.
El 1925, Jean Mermoz va volar a la línia Casablanca-Dakar. El
1926, Saint-Exupéry transportava correu en vols entre Tolosa i Dakar en nom de
la companyia Latécoère (més tard Aéropostale), una experiència que relata a la
seva novel·la Courrier sud. El 10 de maig de 1927, Mermoz va inaugurar la línia
sense parades Tolosa-Saint-Louis. El 16 de gener de 1933, va volar de Dakar a
Natal (Brasil) a una velocitat mitjana de 227 km/h. El 7 de desembre de 1936,
va sortir de Dakar a bord de La Croix du Sud, i després es va estavellar al
mar.
Batalles ferroviàries
Els treballadors del ferrocarril Dakar-Saint-Louis (1883) van
fer vaga el 1920. El 1926 va esclatar una nova vaga de treballadors
ferroviaris. Els empleats de la Oficina de Correus van assumir el càrrec l’any
següent. El 1935-37, van esclatar noves vagues a Dakar. El 20 de març de 1937,
decrets del Front Popular van autoritzar la creació de sindicats negres a
l’Oest i Territoris francesos i els van atorgar el dret a negociar convenis
col·lectius.
Al mateix temps, es va produir una expansió significativa del
cultiu de cacauets sota un mode de monocultiu, arran del de les companyies
ferroviàries, propietat d’europeus, així com dels molins d’oli, el més gran
dels quals era propietat del danès Viggo Qvistgaard-Petersen.
L’11 d’octubre de 1947, treballadors ferroviaris malians i
senegalesos del Ferrocarril del Dakar al Níger van fer vaga per obtenir els
mateixos drets que els treballadors ferroviaris francesos. Aquesta vaga, que va
durar diversos mesos, va ser relatada per Ousmane Sembène a la seva novel·la
Les Bouts de bois de Dieu, publicada el 1960. El 1949 es va crear un sindicat
autònom de treballadors del ferrocarril de l’AOF, per secessió de la CGT.
Segona Guerra Mundial
Tres mesos després de l’apel·lació llançada pel general de
Gaulle el 18 de juny de 1940 i la declaració de Pétain del 22 de juny, el
control polític i militar de l’AOF era una qüestió real.
Una confrontació naval davant la costa de Dakar, coneguda com
la Batalla de Dakar o Operació Amenaça, va enfrontar de Gaulle i els Aliats del
23 al 25 de setembre de 1940, d’una banda, i les forces lleials al govern de
Vichy, liderades pel governador general Boisson, de l’altra. Va ser un fracàs
amarg per a les forces franco-britàniques.
L’AOF, on la majoria d’empreses eren propietat d’europeus, com
les fàbriques d’oli de cacauet propietat del danès Viggo Qvistgaard-Petersen,
va obtenir un tracte preferencial del règim de Vichy a nivell comercial però
finalment es va unir a de Gaulle el novembre de 1942, després dels
desembarcaments aliats al nord d’Àfrica.
Els senegalesos van ser sotmesos a múltiples formes de
discriminació racial, ja que el règim de Vichy va afirmar clarament el principi
de la superioritat de la raça blanca. A més, el seu nivell de vida es va
deteriorar a causa de les confiscacions i la suspensió de les importacions
franceses.
Durant tota la guerra, el Senegal va proporcionar infanteria a
l’exèrcit francès. Dels 63.000 soldats a França el 1940, 24.000 estaven morts o
desapareguts en el moment de l’Armistici. Els que van tornar del front van
tenir dificultats per reintegrar-se a la societat africana i no van rebre el
reconeixement que esperaven.
El 30 de novembre de 1944, els soldats d’infanteria
senegalesos, es van amotinar a Thiaroye, a les afores de Dakar; exigien tenir
els mateixos drets que els soldats francesos: igualtat salarial i primes de
desmobilització. La massacre va tenir lloc l’1 de desembre; en la repressió
exercida per l’exèrcit francès hi va haver morts i molts ferits. Durant molt de
temps, l’estat francès va reconèixer 35 morts, mentre que els historiadors
estimen el nombre de víctimes entre 300 i 400. El director Ousmane Sembène va
fer un llargmetratge, Camp de Thiaroye, l’any 1988 sobre aquests fets.
A Casamance, la carismàtica sacerdotessa Aline Sitoé Diatta va
encarnar la resistència contra la dominació colonial i va fer campanya per la
negativa a contribuir a l’esforç bèl·lic que es demanava, però va ser arrestada
i deportada el 1942.
Creat inicialment el 1939, just abans de la Segona Guerra
Mundial, el franc CFA va néixer oficialment el 26 de desembre de 1945, el dia
en què França va ratificar els acords de Bretton Woods i va fer la seva primera
declaració de paritat al Fons Monetari Internacional (FMI). CFA significa
“franc de les colònies franceses a l’Àfrica”.
Cap a la independència
La Segona Guerra Mundial va contribuir a una creixent
consciència que va obrir el camí per a una autonomia gradual de les colònies, i
després per la independència. L’imperi colonial francès va donar pas per
primera vegada a la Unió Francesa el 1946, que va atorgar al Senegal l’estatus
de territori d’ultramar. El règim indígena (1874-1947) va arribar a la seva fi.
Aquests avenços es van considerar insuficients i l’augment de
l’anticolonialisme en molts països va portar a l’aprovació de la llei marc del
23 de juny de 1956 que permetia al govern modificar l’estatus d’aquests
territoris. Com altres, el Senegal va obtenir més autonomia, així com el
sufragi universal per a homes i dones.
El 1958, després de tornar a l’escena política després del cop
d’Alger, el general de Gaulle va proposar un esborrany de constitució sotmès a
referèndum a tots els estats africans. En el referèndum constitucional del 28
de setembre de 1958, el 97,2% dels senegalesos van optar per l’estatus d’Estat
membre dins del marc de la Comunitat i el país va adoptar una constitució
propera al model francès.
Desitjant preservar la unitat regional, la República Sudanesa
(ara Mali) i el Senegal es van fusionar a l’abril de 1959 per formar la
Federació de Mali, que es va independitzar completament el 20 de juny de 1960 i
la capital de la qual era Dakar.
Aquesta independència és conseqüència de les transferències de
poders acordades en l’acord signat a França el 4 d’abril de 1960. Un
desequilibri econòmic i rivalitats personals van portar a la dissolució de la
federació el 20 d’agost de 1960. Senegal i Mali van declarar la seva
independència i es van unir a l’ONU per separat el 28 de setembre de 1960.
