17 de febrer 2018

12_Albània. Korça.

Vam deixar enrere Kastoria i la Macedònia grega per entrar de nou a Albània. Canvi de país, canvi d’hora. Vam arribar a primera hora de la tarda a Korça. 

La primera impressió és la d’una gran ciutat, moderna, i com que era any nou, amb molta il·luminació i decoracions típiques d’aquestes dates. 

La ciutat la van fundar els otomans a finals del segle XIV. En un primer temps va ser una fortalesa anomenada Goridje, i com ha passat en molts altres llocs, poc a poc es va anar construint al reus voltant. Ara be, la regió ja estava habitada molt de temps abans de la fundació de la ciutat; llavors la població vivia en els turons que hi ha al voltant del centre actual. 

És un important centre cultural i econòmic del país. Aquí va néixer la musica albanesa, anomenada serenata. També va ser aquí que es va obrir la primera escola de llengua albanesa. Aquí se celebra el carnaval més concorregut i més gran d’Albània, que té lloc abans de la pasqua ortodoxa. 

La gran mesquita i el basar es van construir en el 1496. Entre els segles XVII i XIX alguns dels barris antics es van tirar a terra o es van cremar per engrandir la ciutat. 

Va ser un dels centres més importants del renaixement cultural albanes que és d’on va sorgir el sentit de nacionalitat albanesa i que va portar a la independència de l’imperi otomà. 

A començaments del segle XX la historia de la ciutat va ser un tant convulsa. La insurrecció Epirota del 1913 va provocar assalts i terror en el sud-est albanès, per part dels irredemptistes grecs, que volien incorporar aquests territoris a Grècia. 

Els grecs van ocupar la ciutat fins que a mitjans del 1914 el govern grec va ordenar a les seves tropes que abandonessin la ciutat. Però la pau va durar poc, ja que un any més tard van tornar a ocupar Korça i també Berati. Això va provocar una onada migratòria de la població musulmana cap a la costa, el més lluny possible de la frontera grega.

Durant un breu període de temps, entre el 1916 i el 1918, va ser la República autònoma de Korça, fundada per Germenji i que estava sota la protecció militar francesa. 

Aquests temps convulsos van provocar que bona part de la població emigrés, especialment cap a Estats Units, on actualment hi ha una important comunitat albanesa-americana. 

En els inicis de la formació de l’estat albanès aquesta Korça es diferenciava de les altres ciutats del país pel seu nivell econòmic i cultural, així com pel seu desenvolupament urbanístic.

La major part de la població és cristiana ortodoxa o musulmana sunnita, però hi ha també musulmans bektaixís i cristians evangèlics. Diuen que es el símbol de l’harmonia entre religions. 

Teníem l’hotel ben situat, tot i que no era cap meravella. Estava en un carreró, en una casa antiga. El personal no era massa simpàtic, en part perquè no hi havia forma d’entendre’s però també tenia una certa apatia i poques ganes de resoldre res. Era any nou i la ciutat estava plena a vessar de turistes. Totes les places hoteleres ocupades. 

La ciutat està en procés de restauració. Es veuen moltes construccions noves, com la catedral ortodoxa que es va construir l’any 1994. De fet les pintures de l’interior encara no estan acabades. Es la més gran de totes les esglésies ortodoxes d’Albània. Simbolitza el retorn a la pràctica religiosa, que va estar prohibida entre el 1967 i el 1991. 

L’interior és ampli i agradable, tot i que l’hi falta la pàtina que dona el temps i el seu us. Les parets decorades amb pintures i hi ha també icones. No hi pot faltar l’iconòstasi, com en qualsevol església ortodoxa, que aquí és fet de fusta a l’igual que unes grans làmpades que il·luminen la sala. 

D’aquí vam anar cap a l’antic barri otomà, on hi ha la mesquita Iljaz bej Mirahori, que és la més antiga d’Albània i també és el monument més antic de la ciutat. Es va construir l’any 1496 i porta el nom del governador de la ciutat quan es va convertir en centre administratiu.

L’estil arquitectònic d’aquesta mesquita no era usual en el Balcans, i va ser la primera mesquite voltada d’Albània. L’interior és molt sobri,parets blanques amb algunes pintures murals en les que es veuen paisatges de la Meca i Medina. 

Davant de la mesquita hi ha la torre del rellotge, que es va reconstruir l’any 2015 quan es va remodelar també la plaça on es troben. 

Allà a la vora hi ha el que havia sigut el basar. Carrers estrets que porten a una plaça central. Era dia festiu i estava tot tancat. Havien sigut les botigues i parades del mercat però ara estan en renovació i poc a poc les van obrint de nou.

En el passat aquest mercat era lloc d’intercanvi de mercaderies entre albanesos, però també amb turcs i grecs, o fis i tot venecians. A part dels carrerons hi havia un edifici central de dos pisos en estil de construcció típic de la ciutat.

A les afores de la ciutat hi havia les posades pels viatgers que venien al mercat. L’època de més esplendor va ser en el segle XIX i començaments del segle XX. Hi havia més de mil parades! Diuen que era com una ciutat dins de la ciutat. 

En aquell temps hi havia un riu que creuava el basar i que es podia creuar per ponts de fusta. En el que era el carrer principal hi havia un pont de pedra. 

Al llarg de la seva historia el mercat es va cremar-se tres cops, i cada cop es va reconstruir de nou. L’any 2015 es va fer una renovació amb l’objectiu d’atraure el turisme a la regió. La idea era tornar a donar al mercat la imatge original. 

Vam entrar a tafanejar en un hotel que semblava una casa tradicional, amb un gran pati i tot de galeries al voltant amb les habitacions. Semblava un lloc molt agradable i tranquil per allotjar-se. 

Altre cop al centre, a la part moderna, havien instal·lat una pista de gel. El que em va fer gràcia és que per ajudar a patinar al nens hi havia uns pingüins de la seva mida, en els que s’agafaven i així perdien la por a caure. 

Allà mateix hi ha una torre-mirador molt alta (10 pisos) a la que es pot pujar amb ascensor, pagant entrada. La vista val la pena, tot i que era de nit i feia moltíssim fred, en part perquè està molt ventilat. 

Després vam anar a sopar a un poble a les afores de la ciutat. El restaurant estava ubicat en una casa antiga amb menjadors força grans; el que em va cridar més l’atenció van ser els caps d’animals dissecats que decoraven les parets. 

Hi havia molta gent, no sé si era turisme local o grec. Hi havia un menú que incloïa uns entrats variats molt complets, pasta de fullfarcida de formatge, verdures, mongetes gegants cuinades, formatge feta, xai al forn, vi a dojo i raki de la regió. Estava tot molt bo. A més hi havia música i la gent de la taula del costat, van sortir a ballar. Tot plegat deu euros. 

En sortir de sopar no es veia a ningú pel carrer, cosa que no és d’estranyar ja que feia fred i plovia.