Vam deixar enrere Butrint i el canal de Vivari i ens vam dirigir cap a l’interior, per passar la frontera i entrar a Grècia. La carretera estava poc transitada, en part perquè ja era de nit, i el pas fronterer està poc freqüentat i els tràmits van ser força àgils.
Vam continuar ruta cap a Metsovo; hi havia neu a les vores de la carretera i també tot el voltant de l‘hotel. Vam arribar-hi que ja eren les deu de la nit.
L’hotel no estava a la població sinó que estava a les afores. No havíem sopat i jo tenia gana, però baixar al poble amb el fred i al neu se’m feia una muntanya. Curiosament a l’hotel no servien sopars.
Al final vam acabar encarregant pizzes i el que sí tenien a l’hotel era vi. O sigui que al final vam menjar molt be. Pizzes, vi i ens van regalar unes creps de xocolata. En total ens va sortir a uns deu euros. El vi no estava gens malament i per acabar vam provar un vi que és típic de la zona, amb un toc dolç que també estava molt bo. Aquest sopar va compensar el tram final del dia que va ser una mica cansat. 
Quan havíem passat amb el cotxe el poble semblava força animat, es veien alguns restaurants plens de gent. Però el poble estava a 2 Km, baixant, amb el que en tornar caldria pujar, i la neu i el fred feien que vingués molt poc de gust. Per sort el fet de que ens poguessin portar unes pizzes va ser una bona solució. 
Al final, entre una cosa i l’altre vam anar a dormir molt tard, en comparació amb els altres dies que anàvem gairebé com les gallines.
Metsovo és una ciutat d’Epir que es troba en les muntanyes Pindo, la serralada més important de Grècia, ubicada al nord del país. El seu pic més alt té 2637 metres.
La regió on es troba Metsovo s’anomena Zagorochoria, i hi ha un parc nacional que du el mateix nom. Diuen que és un dels parcs que diuen que és un dels més bonics i amb un ecosistema més divers de tota Europa.
Aquí hi ha el major centre de cultura aromanesa de Grècia. També hi ha aromanesos a Albània, Macedònia i Bulgària.
Al mati feia un dia esplèndid, malgrat el fred i l’aire gèlid. Vam anar cap al poble de Monodentri. En aquesta regió hi ha 46 pobles tradicionals, i aquest és un d’ells. Es troba a poc més de mil metres d’alçada.
El nom d’aquesta població és del segle XIX i té el seu origen en un gran arbre que hi havia i que va perdurar fins al 1910. Ara segueix havent-hi un gran arbre que a l’estiu deu ferforça ombra, i que és el punt de reunió de la gent.
Durant els segles XVII i XVIII era un poble amb una gran activitat comercial el que afavoria l’economia i la prosperitat. Es van construir escoles, esglésies en estil bizantí, grans mansions en marbre... la primera escola es va construir l’any 1750. Diversos personatges famosos de la regió van estudiar en aquesta escola.
Eren originaris d’aquesta població també diversos comerciants i gent de renom que van contribuir a la prosperitat i el desenvolupament cultural d’aquesta regió.
Vam passejar pel poble, per carrerons estrets, empedrats, fent joc amb les cases també en pedra. Està restaurat però amb gràcia. És un lloc amb molt encant.
Des d’aquest poble es pot baixar cap a les gorges Vikos, que diuen que son de les més fondes; tenen uns 900 metres de fondària. Ara be, com que hi havia molta neu no s’hi podia baixar. Així que ens vam acontentar amb anar cap al monestir d’Ayia Paraskevi des d’on hi ha bones vistes sobre les gorges. 
Aquest monestir es va construir l’any 1412 dedicat a una màrtir romana del segle II que guaria les malalties dels ulls. L’home que va finançar la construcció d’aquesta capella ho va fer en agraïment perquè la seva filla s’havia guarit d’una malaltia incurable. L’any 1778 aquesta església es va convertir en un monestir de monges.
És una església molt petita, protegida per les roques i amb vista sobre les gorges. Una ubicació espectacular. El camí per arribar-hi amb força neu i gel en alguns trams. Estava tot envoltat de neu i gel.
D’aquí vam anar en cotxe cap a un altre poblet, Kipoi; de tota la regió de Zagori és el que es troba a menys alçada a toar del riu: havia sigut el centre de la regió. Després de la guerra dels balcans i l’alliberament d’Epir en el 1913 la població de Kipoi reclamava ser la capital de la regió degut al seu emplaçament que ra el poble més cèntric i també perquè ja ho havia sigut.
Aquest poble també ha preservat l’estil arquitectònic d’Epir, amb cases i carrers en pedra. La característica especial d’aquest poble és que té tres ponts de pedra. Un a cada extrem del poble i l’altre més al centre que porta al molí d’aigua.
Nosaltres vam veure el pont Milos, que es va construir en el 1748, per creuar el riu Bagiotikos. Aquest pont té dos grans arcades i una més petita. El nom del pont és perquè aquí a la vora hi havia un moli.
Aquest pont el feia servir la població per anar cap a Ioannina a vendre les seves mercaderies. El primer pont que hi va haver era de fusta i pla; va ser més tard que es va construir en pedra i en forma d’arcs.
Volíem fer una caminada pel bosc a l’altra banda del riu però el terra estava xop d’aigua i amb neu i gel en alguns trossos. O sigui que no vam poder fer una gran volta. Em va sorprendre trobar alguna església petitona pel bosc, que no semblava pas una església, i també vam veure el molí, que dona nom al pont.