Vam arribar a Ohrid a mitja tarda, o sigui que ja era fosc. L’hotel estava davant del llac, no massa lluny de la ciutat antiga. El carrer que voreja el llac està ple de restaurants i hotels. El llac Ohrid en la zona macedònia està més ben conservat que en l’albanesa.
Estava plovent, pel que passejar no era massa agradable. Hi ha un carrer sense cotxes, ple de botigues, en les que s’hi troben totes les marques i que queda al peu de la part antiga.
Cansada de caminar sota la pluja i de mullar-me, vaig tornar a sopar a l’hotel. Vaig prendre unes barquetes de pa farcides de trossos de tomàquet i cansalada, amb herbes aromàtiques, gratinat al forn. Em va costar menys de 3 euros. No vaig prendre vi ja que em demanaven 4 euros per una ampolleta individual. M’havia mal acostumat els últims dies.
La ciutat es troba a uns 700 metres d’alçada. Des de l’any 1979 forma part del patrimoni de la humanitat. És un dels assentaments més antics d’Europa.
La primera població que hi va haver aquí era una ciutat grega anomenada Lihnidos. Aquesta ciutat tenia un teatre i una acròpolis. Com explicaré després, el teatre encara es conserva. Posteriorment va formar part de l’imperi romà; en el segle II a. C. era una parada important en la via Egnatia. Aquesta via la va fer construir el procònsol de Macedònia l’any 146 a. C. amb l’objectiu d’unir les diferents colònies romanes que hi havia entre el mar adriàtic i el egeu. 
Ja en l’any 209 d. C es parlava d’una fortalesa sobre el turó, que protegia cases residencials, botigues i les cisternes.
Quan l’any 395 es va dividir l’imperi romà, Ohrid va passar a formar part de l’imperi bizantí, convertint-se en seu del bisbat i un important centre cristià.
Sembla que la ciutat de Lihnidos va patir un terratrèmol l’any 526, en el que hi va morir força gent. Després d‘això no se la torna a anomenar més en les narracions de l’època. Suposo que després era ja Ohrid de la que es parla. Algunes de les pedres i baixos relleus de la ciutat antiga s’han trobat en construccions posteriors.
En els segles VI i VII van arribar a la ciutat eslaus procedents del nord, i es va convertir en un focus de la cultura eslava. Això es va veure potenciat per l’arribada en el segle X de dos deixebles dels apòstols eslaus Cirili i Metodi. Un d’ells era Sant Climent, que va fundar el monestir de Sant Pantaleimon i l’altre Sant Naum, que també va fundar el seu monestir prop d’aquí. Sant Climent va contribuir al desenvolupament de la cultura búlgar-macedònia.
Cirili i Metodi eren dos germans nascuts a Tessalònica en el segle IX que van difondre el cristianisme i els que van idear l’alfabet glagolític, precursor del ciríl·lic. Sel’s considera els pares de les lletres eslaves. Sant Climent també va participar en la gestació del nou alfabet.
En el segle X hi va haver enfrontaments entre l’imperi bizantí i l’imperi rus de Kiev; l’imperi búlgar va prendre partit pels russos. En aquesta guerra va morir Pere I de Bulgària i això va desencadenar la revolta macedònia contra els bizantins. Ohrid va ser el centre de la revolta. El tsar Samuel I va aconseguir restaurar l’imperi Búlgar, amb capital Ohrid i també la seu de l’arquebisbat. Aquest imperi el formaven Macedònia, Bulgària, Sèrbia, part de Grècia, Albània i Croàcia.
Va ser en aquesta època que es va fer la primera restauració de la fortalesa; suposo que és quan se la va anomenar la fortalesa de Samuel. Una segona restauració es va fer en el nou període bizantí en el 1018.
En el segle XI els bizantins van recuperar el control de la ciutat per tornar-lo a perdre tot seguit a mans del nebot de Samuel I. Segons cròniques de l’època, a finals de segle XI la ciutat estava en ruïnes pels enfrontaments entre bizantins i russos. Amb la caiguda de l’imperi bizantí, en el 1204 la ciutat va passar a formar part del regne de Tessalònica.
Durant el segle XIV va estar sota control serbi fins que cap a finals del segle va passar a mans otomanes. El domini otomà va ser llarg, entre el 1394 i el 1912.
La muralla de la fortalesa tenia tres portes, de les que encara se’n conserva una. Encerclava la ciutat antiga sobre el turó. Amb l’ocupació otomana la gent va anar marxant de l’interior de la ciutadella u es desplaçar cap a les parts baixes, cap a la plana. Molts dels carrerons que encara es veuen son d’aquella època, de la ciutat medieval. Encara es veuen cases del segle XVII i XVIII, orientades de forma que podien gaudir de la vista sobre el llac i a més aprofitar la llum solar. 
Durant el període otomà, els habitants es van convertir a l’islam; les esglésies i la catedral es van remodelar per convertir-les en mesquites i es van construir nous edificis en estil islàmic.
En el segle XIX va ser un centre important del desenvolupament del nacionalisme macedoni; diverses personalitats de l’època van escriure i publicar les seves obres escrites en macedoni.
L’any 1913 es va dividir Macedònia entre Grècia, Bulgària i Sèrbia. En principi Ohrid quedava en la zona Sèrbia però els búlgars la van ocupar i part de la població va fugir per la inestabilitat que hi havia.
En acabar la primera guerra mundial Ohrid pertanyia a Sèrbia i en el 1929 formava part del regne de Iugoslàvia. Durant la segona guerra mundial la ciutat la van ocupar els Búlgars i després els alemanys. En acabar la guerra va passar a formar part de la República Socialista de Macedònia.
Cap a l’any 1955, amb el restabliment de l’església ortodoxa de Macedònia,molts musulmans van emigrar cap a Turquia. Els musulmans que es van quedar eren majoritàriament albanesos.
La visita de la ciutat va ser molt agradable, ja que feia un dia esplèndid. A la plaça que hi ha al peu de la ciutat antiga es poden veure unes estàtues dedicades a sant Climent i a Sant Naum, els dos monjos que van arribar aquí per formar nous monjos en els seus respectius monestirs.
Els carrerons son estrets i enmig de les cases van apareixent algunes esglésies de pedra, petitones. La primera parada la fem en una casa on fabriquen paper, de forma manual, seguint la tradició xinesa del segle II a. C. Només hi ha set llocs almon on el fabriquin d’aquesta forma. Es una botiga taller molt petita, però t’ensenyen com fer el paper. Aquí tenen una de les dues úniques impremtes que hi ha a Europa, repliques del mètode inventat per Gutemberg, que es van crear a Àustria en el 1937. L’altra està a Eslovènia.
Després ens vam aturar a l’església de santa Sofia, que es va construir en el segle XI. És una de les esglésies medievals més grans de la regió. Havia sigut la catedral. Tot i que es diu que és del segle XI no està clar quan es va construir ja que no hi ha cap inscripció. Del que sí que hi ha constància és que cap al 1035 s’hi va fer alguna obra, però no està clar si era la construcció o millores. L’església original tenia tan sols una cúpula, i va ser en el segle XIV quan es va ampliar, tot i que ja la forma que tenia en el segle XI ja tenia capelles separades tot al llarg de l’església. Després es van construir noves naus. I en el segle XIV un pis superior i torres. 
Amb l’arribada dels turcs la van convertir en mesquita, i la van remodelar. Els frescos que hi havia es van cobrir de blanc, l’iconòstasi es va fer servir per l’escalinata interior. Es va construir un minaret.
Entre els anys 1950 i 1957 es va restaurar: es van destapar i netejar els frescos, i es va reconstruir l’església. Els frescos que hi ha aquí són dels millors del període medieval, tant a Macedònia com arreu. En el temps en que es van pintar, en el segle XI, la ciutat depenia del patriarcat de Constantinoble, i la seva importància radica en que són de les pintures bizantines millor conservades. El que va finançar la realització d’aquests frescos va ser l’arquebisbe Leo, que va supervisar les escenes i composicions que es tenien que pintar.
Aquesta església es va construir durant el primer imperi Búlgar, després de que la religió oficial fos el cristianisme. Alguns autors diuen que la primera església es va construir en el segle IX. Però la major part de la construcció data del segle XI, igual que els frescos de l’interior. També hi ha frescos dels segles XII i XIII. Una nova ampliació es va fer en el segle XIV.
En el segle XI va haver-hi un canvi important en la pintura, tant de les icones com dels frescos. Les cares començaven a expressar emocions, ja no eren tan hieràtiques com en els segles anteriors. Això es veu en les pintures d’aquesta església.
Llàstima que no es podien fer fotografies, amb el que se m’oblida el que he vist. És curiós que hi havia uns frescos amb unes figures ensenyant una cama, una cosa molt poc habitual. No sé si era en aquesta església o en una altra.
En una altra església hi havia pintures del segle XIV i es va descobrir que a sota hi havia les del segle XI. Van aconseguir separar-les com si fossin calcomanies. Molt enginyós el sistema.
Vam continuar pujant fins al teatre grec. És una sorpresa trobar-lo allà enmig de les cases i en molt bon estat de conservació.
Aquest teatre es va construir l’any 200 a. C. Només es conserven be els seients de més avall. La part alta està restaurada. En alguns seients hi ha el nom gravat, suposo que corresponia a la família que tenia aquell lloc reservat. És un teatre obert que queda protegit del vent pels dos turons que hi ha a la vora, i que també protegia l’acústica, ja que es troba enlaire, i el públic a més podia gaudir de vistes al llac. Està al peu de la fortalesa.
En l’època romana es va fer servir per les lluites de gladiadors i també per l’execució dels cristians. Va ser per aquest darrer motiu que la gent no apreciava massa aquest lloc i quan es va acabar el domini romà es va abandonar i enterrar. Després, amb el pas de les generacions es van oblidar de la seva existència.
No va ser fins fa uns 30 anys que per casualitat en fer unes obres van aparèixer uns blocs de pedra amb gravats del deu grec Dionís i de muses. Va ser llavors quan es va recordar que en aquesta zona hi havia hagut un teatre grec.
Actualment torna a estar en funcionament; s’hi fan concerts i espectacles diversos. Aquí es celebra cada any el festival d’estiu d’Ohrid; han actuat aquí Josep Carreras i Victòria dels Àngels, entre molts d’altres personatges famosos del mon de la música.
Una mica més amunt hi ha la fortalesa Samuel. Com ja he comentat va ser la capital del primer imperi Búlgar, durant el regnat del tsar Samuel de Bulgària a finals del segle X. Sembla que abans ja hi havia hagut una fortalesa, construïda per Felip II de Macedònia en el segle IV a. C.
L’aigua que es feia servir aquí dalt, a la fortalesa, es pujava del llac; em sembla que es transportava amb animals. S’omplia una cisterna i després per medi de canalitzacions es distribuïa per la població que vivia fora de la muralla.
Aquí hi ha l’església de la Mare de Deu de Peribleptos, que vol dir aquella que vetlla per tots. Té la típica estructura d’església bizantina, construïda l’any 1295 i té uns frescos impressionants. Alguns són els primers treballs de dos dels més prestigiosos pintors medievals. Aquí es veuen rostres expressius, que és el que s’ha anomenat el renaixement de la pintura. Les pintures mostren emocions i vitalitat; hi ha escenes de la Mare de Deu, de Sant Joan Baptista i de Jesucrist.
Quan van destruir el monestir de Sant Climent les relíquies del sant es van traslladar aquí, però em sembla que actualment tornen a estar a l’església de Sant Climent. En el segle XIV es va afegir un ambulatori, que es va tancar en el segle XIX i diuen que és per això que té aquesta aparença poc usual la seva entrada.
Els sostre de l’església no es va conservar prou be i la humitat ha afectat a molts dels frescos de les parets i el sostre. En alguns casos la humitat ha afectat a la coloració dels pigments, en altres és que la pintura es desenganxa de la paret. L’any 2009 es va restaurar amb la contribució i ajuda d’una fundació americana.
Una altra església és la de Sant Climent i Sant Pantaleimon. L’església original es la que devia construir Ciment quan va arribar aquí. Diuen que no estava content amb la mida de l’església i en va construir una més gran que va dedicar a Sant Pantaleimon. En aquesta nova construcció és on sant Climent feia la litúrgia i donava les classes i revisaven l’alfabet que havien creat. Va construir una cripta on va ser enterrat després de mort. 
En el segle XV quan van ocupar la ciutat els turcs la van convertir en mesquita. Llegeixo que en el segle XVI van permetre restaurar el monestir i l’església però que al cap de poc tornava a estar en ruïnes i en el segle XVII van construir una nova mesquita. L’any 2000 es va tirar a terra la mesquita perquè estava en la zona de Plaošnik on hi havia hagut el monestir de Sant Climent.
Aquest monestir estava molt ben situat, sobre un turó, una mica més avall de la fortalesa, amb vistes al llac. Sembla que es va aprofitar la base d’una antiga basílica de l’època romana.
L’any 2000 es va començar el procés de restauració de tot aquest conjunt. L’església és va reconstruir totalment. Ja anteriorment s’havia vist que en el subsol hi ha diversos túnels i criptes, i s’hi han trobat restes de columnes de la basílica romana.
L’any 2007 es van descobrir prop de l’església més de dos mil monedes venecianes, el que indica que hi havia relacions comercials entre Ohrid i Venècia.
Aquesta zona de Plaošnik és molt venerada pels macedonis cristians que venen aquí en les celebracions de la Pasqua i Nadal.
L’església va ser construïda l’any 893 i sant Climent la va dedicar a sant Panteleimon. El nom de naixement d’aquest sant era Pantaleon, que vol dir “en tot com un lleó”, però quan es va convertir al cristianisme se’l va canviar per Pantaleimon que vol dir “compassiu”. Era metge i es dedicava a visitar als cristians empresonats.
Sant Climent va crear aquí l’escola literària d’Ohrid, que va ser un centre de cultura i literatura eslava, que va acollir més de 3500 deixebles. En morir va ser enterrat aquí; diuen que ell mateix es va construir la sepultura.
Al costat de l’església hi ha el baptisteri, amb el terra al seu voltant cobert de mosaics del segles IV-VI, en els que destaca l’esvàstica. Son mosaics amb simbolisme religiós, que segons ens expliquen un cop batejats en sortir de la pila baptismal en trepitjar el mosaic acceptes les creences que hi estan representades.
La primera basílica cristiana es pensa que estava dedicada a l’apòstol Sant Pau ja que en el segle I d.C. va estar predicant aquí.
Baixant per la ciutat antiga es poden veure diverses botigues on venen perles. Les perles d’Ohrid són especials. És una tradició que té més de 90 anys d’antiguitat. La tècnica de fabricació passa de generació en generació. Talevi és la més famosa de les famílies que en fabriquen.
Aquesta família van comprar la fórmula secreta a un rus, per 25 napoleons (moneda que es feia servir en el segle XIX a França) l’any 1924. Van començar la fabricació i van tenir molt èxit. Només la gent benestant les podia comprar ja que eren cares. La família a més de fabricar les perles les va comercialitzar, van crear el seu banc. Les van anomenar les perles d’Ohrid. Aquest nom l’hi van donar en el 1935. Venia gent de fora la ciutat a comprar-ne. Actualment són molt apreciades per tot el mon.
Les perles estan fetes amb nacre. Cada gra de perla es fa a ma, es posen en escuradents sobre una taula de fusta i cada gra es recobreix amb l’emulsió nacrada que és secret de família. Tot el material que es fa servir és natural; fins i tot els pinzells amb els que s’aplica la capa d’emulsió. Es posen 5 o 6 capes; abans d’aplicar una capa cal que l’anterior estigui ben seca, pel que aproximadament esperen una hora.
La pasta nacrada amb que es fabriquen les perles està feta amb escates d’un peix d’aquí. Hi ha un mes a l’any en que aquest peix té les escates negres, i és el que dona les perles negres.
Com ja he dit la fabricació de l’emulsió, que és la clau de tot és un secret familiar. Però com que la qualitat de les perles ha d’estar certificada, els inspectors també han de guardar el secret de la fórmula.
De nou ja a la vora del llac vam agafar una barca per fer una volta i veure la ciutat des de l’aigua. Va ser un passeig agradable, malgrat que feia força vent i una mica de fred. Sort que feia molt sol.
En acabar el passeig aquàtic vam anar a dinar en un restaurant amb vistes al llac. Vaig prendre una mena d’estofat, vi i aigua. Estava molt bo. Em va costar prop de 10 euros; el vi ho encareix. Era una ampolleta del vi Alexandria, que és el que servien per tot arreu. És molt bo. Coma curiositat, aquí per tot arreu les ampolles d’aigua són de vidre.
Al vespre es va girar una forta ventada. Les onades que hi havia al llac arribaven fins al passeig que hi havia davant de l’hotel. Gairebé no circulava ningú pel carrer. Era impressionant i no venia gens de gust estar a fora. Pel centre, al peu de la ciutat antiga hi havia un pessebre que em va cridar l’atenció perquè en lloc de figures estava fet amb icones.