Vam sortir molt d’hora de Villa de Leyva per anar direcció al nord, cap a Barichara, El paisatge és bonic; muntanyós, molt verd i creuem un riu, que em sembla que és el riu Suárez.
A la carretera, ja ho havíem vist un altre dia, vam trobar algun policia, amb l’arma a punt. De fet em van dir que eren soldats fent la mili. Quan arribes amb el cotxe prop seu aixequen el polze indicant que no hi ha perill i que es pot passar. Per la seva banda el conductor del vehicle fa també el mateix signe per indicar que per on ell ha passat també estava tot tranquil.
Ens expliquen que fa 12 anys es va instaurar aquest control a les carreteres ja que havia arribat un moment en que la gent no sortia de la població per por als segrestos. Actualment aproximadament un 70% de les carreteres del país són segures. Queden encara grups guerrillers, em sembla que alguns estan cap al sud.
També ens expliquen que hi ha agencies que han muntat el seu negoci al voltant del Pablo Escobar. Porten a la gent a visitar els llocs que freqüentava, viatges al voltant del tema del narcotràfic. El guia ens comentava que a ell no l’hi sembla be. Té la sensació que els venen com herois tots els del mon del narcotràfic. Però eren grups que van dominar i controlar a la gent. No tenien cap escrúpol en matar als que no col·laboraven i en matar a les seves famílies.
Vam arribar a Barichara a l’hora de dinar. Vam menjar en un restaurant ubicat en una antiga casa colonial, amb un pati amb arbres i diverses sales en un porxo. Un entorn agradable i tranquil. De fet com tot el poble.
Després de dinar vam passejar pel poble. No hi havia gairebé ningú pels carrers. Els carrers fan pendent, i el seu paviment son grans lloses de pedra. Les casetes baixes, pintades de blanc i ressalten els marcs de les finestres i les portes pintades de colors.
Aquest poble, que està a uns 250 Km de Bogotà, sobre la serralada oriental andina, es troba a uns 1300 metres d’alçada, el que fa que la temperatura sigui molt agradable. La part antiga del poble són construccions de finals del segle XVIII. L’any 1975 va ser declarat monument nacional i patrimoni històric i cultural de la humanitat.
Està tot molt cuidat, hi ha alguna petita església i la catedral al centre del poble. Està dedicada a la verge de la pedra.
Expliquen que l’any 1702 a un camperol se l’hi va aparèixer la Verge sobre una pedra i que la seva silueta va quedar gravada a la roca. La gent del poble va començar a venerar aquell indret i uns anys més tard van decidir construir-hi una església. Això passava en el 1751. La institució eclesiàstica mai va creure en aquest miracle i diuen que no hi ha referències que deixin constància de que realment va quedar gravada la pedra.
Aquesta església és la catedral, que diuen que és una obra única. És bonica de veure i original. Construïda en pedra de diferents tons terrosos i ocres amb la llum de tarda fa molt bonic.
Davant de la catedral hi ha la plaça, el que ells en diuen el parc, suposo que perquè hi ha arbres. Es va construir l’any 1705 i és un lloc agradable per seure una estona a descansar i al capvespre veure passar a la gent.
Com que es patrimoni nacional, tot el que es construeix ha de ser conservant l’estil colonial, i s’han de preservar les construccions antigues. La gent local no sempre pot pagar el manteniment d’aquestes cases.
Llegeixo alguns comentaris força crítics amb la situació que hi ha aquí. Com que és una zona de clima agradable va atraure a famílies benestants cap aquí. A més, em sembla que aquí no hi va haver violència, però aquests nou vinguts van acabar desplaçant als baricharans de tota la vida.
Els enredaven perquè venguessin les seves terres, fent-los-hi creure que feien un bon negoci, però després amb el que els hi donaven no podien comprar res, i ho havien perdut tot. Els nou vinguts han provocat que els lloguers i les ventes augmentin molt de preu, i els camperols i la població local no ho pot pagar.
Van ser molts els baricharans que van haver de marxar d’aquí. I els que s’han quedat a la zona no viuen massa be. Diuen que el govern no s’implica en millorar la situació d’aquesta regió i que el terreny és força àrid, pel que els pagesos passen gana. També sembla que manquen infraestructures bàsiques. Al centre del poble que és per on vaig passejar no m’ho va semblar, però sovint no és veu el cantó amagat de les poblacions.
Hi ha un cert malestar entre els habitants de tota la vida i els nouvinguts. Expliquen que un d’aquests nouvinguts va presentar una petició perquè deixessin de tocar les campanes de l’església. La població local no s’ho va prendre gaire be, consideraven que era una manca de respecte.
Passejant pel poble vam veure algunes esglésies petitones, tipus ermita que em van agradar molt per la seva senzillesa. I ja a la part alta s’arriba al mirador des d’on es veu el canyó del riu suárez.
És una zona enjardinada amb algunes escultures tallades en pedra, realitzades per escultors colombians. Estan decorant el camí que voreja la muntanya i des d’on es té la vista sobre la vall. És el parc de les arts.
Des d’aquí dalt surt un camí que porta cap a la població de Guane, que està a 9 Km. És el camí reial.
La població de Guane la van descobrir els espanyols en el 1540. El seu nom antic era Móncora i era el centre de la cultura Guane.
Va ser aquí on els espanyols van concentrar als guane que van sobreviure a l’ocupació, amb l’objectiu d’adoctrinar-los. Sembla que van aconseguir imposar la seva religió ja que l’any 1623 van confirmar als cacics més importants d’aquesta ètnia.
El camí està empedrat. Es va restaurar l’any 1988. Era el camí reial centre-oriental que connectava diferents rutes, entre elles Bogota amb Bucamaranga, i tenia desviacions cap a Cartagena i Veneçuela, entre d’altres.
En realitat eren camins que ja utilitzaven els chibchas, els musiques, els guane... des de feia moltíssim temps. L’únic que van fer els espanyols va ser pavimentar-lo amb lloses de pedra. Això va contribuir al desenvolupament de la regió ja que formava part d’una ruta comercial.
El passeig és molt agradable però se’ns va posar a ploure quan estàvem a mig. El camí creua un parell de cops la carretera, i vam poder aprofitar a agafar elcotxe en aquest segons punt. La pluja no va durar gaire.
Guane és encara més tranquil que Barichara. La plaça del poble amb l’església colonial del 1786 és el centre. L’interior molt sobri, semblant al de les petites esglésies de Barichara.
No hi ha grans coses a veure però és un lloc agradable. Hi ha una torre del rellotge al costat del museu paleontològic i arqueològic. El museu és interessant i tenen una bona col·lecció d’objectes, però sembla una mica descuidat.
Hi ha una important col·lecció de fòssils d’uns 60 milions d’anys d’antiguitat. La majoria son fòssils d’espècies marines. La senyora que ens ho ensenya hi posa bona voluntat i ens explica les coses, però sense massa passió i un to un tant monòton. És una llàstima que no deixen fer fotografies; a mi em van be per recordar el què he vist. Hi ha també una sala amb objectes de ceràmica que pertanyien ala cultura guane i objectes de l’època espanyola.
Hi ha un grup de dones que es dediquen a fabricar uns licors cremosos a base de llet condensada de cabra i algun alcohol. Ens n’ofereixen per provar. No està malament però a mi aquest tipus licors no m’entusiasmen, els trobo empallegosos.
La població local intenta aprofitar que hi ha alguns turistes que baixem fins aquí per guanyar alguns diners extres. Suposo que viuen sobretot de ramaderia i agricultura.
Vam tornar a Barichara; el poble seguia estan tranquil. A la catedral hi havia missa (era diumenge) i estava plena de gom a gom. Potser tota la població estava concentrada allà, perquè pel carrer ni una ànima.
Vam sopar en un restaurant prop de la plaça, en un lloc que recordava una mica la cuina d’autor. Era una mica més car que altres llocs, però res exagerat. Uns 16 euros. Vaig demanar el que a mi em va semblar que era un crep de salmó. Però no vaig entendre be la carta. Era una crep de xampinyons i formatge amb beixamel i al voltant salmó i patates fregides.
Vam acabar de sopar a les 8 del vespre i ja queda molt poca gent pel carrer i això que feia calor, una temperatura agradable. La vida aquí segueix un altre ritme. La mestressa de l’hotel ens havia dit que tancaria la porta cap a 2/4 de 9.
A la sortida del poble hi ha una petita ermita dedicada ala verge de la pedra i al costat un monument a la formiga “culona”. En aquesta regió hi ha la tradició de menjar formigues “culones”. Aquestes formigues surten cap al mes d’abril llavors les atrapen i les torren.
Els guane eren uns bons guerrers i consideraven que la força l’adquirien menjant el cul d'aquestes formigues. Quan els espanyols els van sotmetre van prohibir menjar formigues, ja que trobaven que era un ritual pagà. Fa uns quants anys que s’ha recuperat la tradició. Es poden prendre de diferents formes: fregides, torrades o se’n fa una salsa.