És un viatge en el que hem agafat molts vols nacionals. Sempre és una mica pallissa ja que has d’anar amb temps. L’aeroport de Neiva és petit i el vol anava complet. Suposo que els preus son força assequibles i compensa estalviar-se les llargues hores de carretera. Pot ser que també hi hagi la component de seguretat. Ara gairebé per tot el país es pot circular amb tranquil·litat però això és relativament recent.
Aquí a Colòmbia hi arriben molts veneçolans fugint de la situació al seu país. Hi ha gent que els accepta be, ja que molts colombians van haver-se de refugiar en un passat no massa llunyà a Veneçuela. Ara be, com passa a tot arreu, cadascú ho veu segons les seves pròpies vivències. Hi ha que no es va sentir acollit al país veí o coneix gent que no s’hi va sentir ben rebuda... O sigui que, com en tot, no es pot generalitzar.
Al matí vam anar a la plaça Bolívar, el centre de la ciutat que aquest cop sí que s’hi podia accedir.
Antigament se la coneixia com la plaça major. És realment molt espaiosa i com que era un dia entre setmana estava ple de nens i joves d’escoles. També està plena de coloms.
En el centre de la plaça hi ha una estàtua de Bolívar, de l’any 1846. Antigament en aquesta plaça hi havia el mercat i al voltant tot eren cases residencials de l’època colonial.
Aquesta plaça es troba en el centre del barri antic de la ciutat. En un cantó de la plaça hi ha la catedral, que per culpa dels terratrèmols s’ha hagut de reconstruir al menys un parell de cops.
Més enllà hi ha la capella del sagrari que es va acabar de construir en el 1700. I el capitoli que es va acabar de construir en el 1926 i que és la seu del congrés.
A l’altra cantó de la plaça hi ha l’edifici “liévano”, on ara hi ha l’alcaldia major d ela ciutat de Bogotà.
A la plaça hi ha una casa que es va construir a començaments del segle XVII en estil àrab andalús, que destaca per les balconades verdes. Jo no m’hi vaig fixar.
El palau de justícia que s’havia construït en el 1921 va quedar destruït per un incendi en el 1948 quan hi va haver el que es coneix com el “bogotazo”, quan van assassinar al líder del partit liberal Jorge Eliécer Gaitán.
Es va construir un altre edifici però també va quedar destruït quan el grup guerriller Moviment 19 d’abril, M-19, va assaltar el palau de justícia l’any 1985. Van agafar més de 300 persones com a hostatges. La policia i l’exercit van encerclar l’edifici i van recuperar-lo. El cost va ser de 98 morts i onze desapareguts. Una massacre. Durant quatre anys es van preservar les ruïnes del palau. Finalment es van eliminar i es va construir el nou edifici.
Al centre de la plaça, hi ha un petit grup de gent mb pancartes en les que expliquen que són desplaçats en el seu propi país.
El qimbo és la primera hidroelèctrica del país. És propietat de Emgesa, empresa del grup de Endesa-Enel. Van prometre llocs creació de llocs de treball, més prosperitat, que pagarien be les terres o en donarien unes altres a canvi... Pel que sembla ha sigut un engany. Hi ha molts desplaçats, i als que els hi ha canviat les terres per unes altres no són de la mateixa qualitat. Les que tenien abans a la vora del riu magdalena eren cultivables i riques. El que van donar a canvi no.
Hi va haver 300.000 persones afectades per la creació de la presa. Sembla ser que bona part de la gent ja va cobrar la seva indemnització, però no estan contents. Però algun grup no. Els que estan a la plaça protestant no, diuen que no s’han respectat els seus drets i que els han estafat però que el govern dona suport ala multinacional. 
Vam passejar una mica més pel centre de la ciutat i després vam agafar el cotxe direcció al nord, cap a la catedral de sal de Zipaquirá. 
La població de Zipaquirá està a uns 25 Km de Bogotà. És un dels centres més importants d’extracció de sal del país. Se la coneix també com la ciutat de la sal De la ciutat no en vaig veure res, ja que només vam anar a visitar “la catedral de sal”. És un lloc molt turístic; l’any 2007 va ser escollit com la primera meravella de Colòmbia. 
Els dipòsits de sal que hi ha a la muntanya de Zipaquirá tenen més de 200 milions d’anys d’antiguitat. De fet aquest altiplà on es troba també Bogotà, havia estat cobert per l’oceà fa uns 700.000 anys. L’acumulació de sal en aquests dipòsits va fer que sobresortissin del nivell del terra de l’altiplà i això va facilitar l’excavació de túnels i galeries. Hi ha constància de que aquestes mines ja s’explotaven en el segle V d. C., o sigui molt abans de l’arribada dels espanyols.
L’explotació d’aquest recurs natural va contribuir al desenvolupament de la cultura música, que com ja vaig comentar, és la que va viure en aquest altiplà.
Alexandre Von Humboldt va visitar aquestes mines l’any 1801 i va deixar algun escrit en el que les comparava amb les que hi havia a Europa. Ja en aquell moment remarcava la importància que tenien en l’economia local i del país.
Llegeixo que el hi va transmetre el que havia observat en altres mines sobre el procés d’extracció i que ho van posar en pràctica l’any 1816.
Els miners, abans de començar el treball del dia acostumaven a resar davant d’unes imatges que havien col·locat en diferents racons, per demanar protecció. L’any 1932 un directiu del Banc Popular va considerar que seria bo que tinguessin una església subterrània en la que poder resar.
Això va portar a la construcció de la primera catedral. En aquell moment la mina tenia 4 nivells de galeries, i l’església es va construir en el segon. Es va inaugurar en el 1954.
Era una església molt gran, feia 120 metres de llarg i tenia una alçada de 22 metres. Tenia 6 columnes i llegeixo que hi cabien 8.000 persones!!
Al fons hi havia una gran creu de fusta que jugant amb la il·luminació semblava que hi tingues la figura de Crist quan només era un joc d’ombres i llums.
En una de les naus hi havia el cor i les estacions del viacrucis, amb números romans daurats. Al fons d’aquesta nau hi havia una imatge de la patrona dels miners, la Verge del Guasá, sobre un altar tallat en pedra. Aquesta imatge de 70 cm d’alçada està ara a la nova catedral.
En l’altra nau hi havia una gruta que representava el naixement de Jesús i d’aquí es passava al baptisteri, que estava representat per una cascada.
Aquella primera catedral jugava amb les ombres i llums per donar grandiositat a l’espai i projectar símbols en les parets i els sostres. Aquesta estratègia es repeteix en la nova catedral.
L’antiga església tenia problemes estructurals i per seguretat es va tancar l’any 1992. Això va portar a la construcció de la catedral actual, que es troba uns 60 metres per sota de la primera i que es va obrir al públic en el 1995. 
És un conjunt molt turístic. La visita és curiosa, per la descripció que he trobat de la primera, aquesta sembla que ho reprodueix força, però pel gust massa joc de llums de colors.
Es comença entrant per una amplia galeria, ben assegurada amb una estructura metàl·lica de color vermell. A mesura que avances vas trobant les diferents estacions del viacrucis.
En el trajecte vas trobant altars a banda i banda, tallats en la roca, fins que arribes a la cúpula des d’on es veu la gran creu que hi ha la nau central. És una creu curiosa ja de lluny sembla una peça feta en roca mentre que quan hi arribes te n’adones que és buida. La il·luminació enganya totalment. És una creu molt gran, té 16 metres d’alçada. 
Pots trobar columnes, que em sembla que representen els quatre evangelistes. Un conjunt escultòric en marbre sobre la creació de l’home.....
Hi ha molts detalls curiosos, és molt gran, molt espaiosa i ben ventilada; vull dir que no dona sensació de claustrofòbia. Està també molt vigilat tot, vetllant per la seguretat de la gent.
És curiós de veure i impressiona la grandària; comparant-la amb la mina de sal de Wieliczka, a Polònia, crec que em van agradar més aquella. És cert que el temps difumina els records, però en aquesta, a part de la quantitat de gent que hi havia era l’excés de coloraines que no em va convèncer gaire.
La mina segueix en funcionament en el quart nivell, però no en la zona turística. Tot i que em sembla que es pot visitar una part de les mines, no la que té el muntatge de la catedral sinó les galeries de treball.
