Continuem per la vall d’Itria per anar a les coves castellana. És una visita que val molt la pena. Es fa un recorregut que dura unes tres hores i s’exploren 3 Km de les coves, tot i que el conjunt de coves i galeries és molt més gran.
A aquestes coves, que es van trobar en la població Castellana, se’ls hi va donar el seu nom, coves de Castellana, i des de que van començar a ser un reclam turístic la població ja no es diu Castellana a seques, sinó coves Castellana.
Es fa el recorregut acompanyat per dues persones, una que va davant fent les explicacions i una altra darrera. Un fet que em va xocar és que les dues noies que ens acompanyaven anaven equipades amb casc, en canvi el públic no. Suposo que és per si hi ha algun imprevist i s’han de sortir del camí marcat per rescatar a algú. Pel meu gust, el grup de gent amb el que es fa el recorregut és excessivament gran.
El camí que es va seguint està molt ben condicionat, alguns trams son amplis, altres estrets, i en forces llocs hi ha humitat, o directament una mica d’aigua. Per evitar relliscades hi ha molts trams amb baranes.
La il·luminació està molt ben posada, dirigint la vista cap a determinades formacions rocoses. Intenten fer-te veure formes d’animals i altres escenes, com és habitual en les coves.
La temperatura es manté sempre constant, a 18 ºC i en la major part del recorregut la humitat és elevada, arribant al 90% en la part més fonda, que es troba a 70 metres sota terra.
El recorregut no és complicat, tot i que es passa molta calor, degut a la humitat; els pendents no son pronunciats, però sí que es va pujant i baixant, per anar passant per les diferents cavitats.
Es poden diferenciar dues zones, la part d’entrada, que té entrada d’aire i llum natural, i les coves més interiors i fondes. Tan sols deixen fer fotografies a les sales de l’entrada.
Les que estan més properes a l’entrada, la part més alta, les roques tenen diferents tonalitats, en canvi les que estan més endins i a major fondària la pedra és molt més blanca.
Un dels passadissos se l’anomena el desert, ja que les estalactites i estalagmites, així com les diferents formacions rocoses, estan cobertes d’argila.
Diuen que aquestes coves són les més interessants d’Itàlia i les segones més grans d’Europa. Es van descobrir l’any 1938, però fins al 1940 no es va accedir fins a la cova blanca, que és la última que es visita.
Aquestes coves s’haurien format fa uns cent milions d’anys, quan la Pulla estava emergint del mar. En aquest procés, la rigidesa del terreny va fer que es fracturés. L’aigua es va anar filtrant per les escletxes i les cavitats de la roca es van anar fent cada cop més grans.
La primera gran cavitat on s’entra és impressionant. El gran forat al sostre il·lumina tota la sala i pots copsar be la fondària que té. Aquesta sala rep diferents noms. En algun llocs en diuen el forat, o el buit, en altres la tomba o l’abisme.
Comés obvi, aquesta és la primera que es va descobrir, ja que des de fora es veia un gran forat a terra. L’entrada no es veia ja que em sembla que el lloc s’havia convertit en una mena d’abocador. La pagesia local creia que aquell forat era la porta de l’infern. Era inevitable que alguns animals caiguessin pel forat, i probablement morien ja que hi havia una caiguda d’uns 60 metres. Així que els seus cossos es podrien allà dins generant gasos que sortien cap a l’exterior i que és el que els hi van fer creure que era l’entrada a l’infern.
Quan es obrir l’accés a aquesta cova es van endur una gran sorpresa en descobrir la grandària de la cavitat i també el recorregut dels seus passadissos.
Tot el recorregut està flanquejat per columnes d’estalactites i estalagmites, que a vegades es fusionen en una sola peça. Algunes tenen un gruix considerable, veritables columnes. En algun lloc sembla un bosc de troncs blancs. És espectacular.
Al fons de tot s’arriba a la que es coneix com la cova blanca. El nom ve de que aquí les columnes d’alabastre són perfectament blanques.
Al costat d’aquesta cova hi ha la que es coneix com la sala del tresor. El nom ve de que en la pedra blanca es poden distingir cristalls d’altres minerals, que són acolorits.
