Vam arribar a Lecce que ja era gairebé fosc, i no em vaig poder fer massa idea de com és. Vam passejar pel barri antic. Hi ha molts dels edificis que devien ser palauets, ja que tenen detalls decoratius a les façanes. En algunes portes de cases, així com en la part de sota dels balcons, s’hi poden veure figures en pedra, que serveixen per protegir als seus habitants dels mals esperits.
Tot i que ja es fosc, es pot copsar l’aire senyorial de cases i carrers. Hi ha moltes esglésies. Llegeixo que l’estil arquitectònic d’aquí és el barroc de Lecce. La catedral és barroca, i pel meu gust massa carregada. Una de les coses que em va xocar és que les figures que treuen en processó estan fabricades en cartró pedra, imitant la fusta, però així resulten molt més lleugeres. Estan molt ben fetes, ja realment enganyen a la vista i semblen talment de fusta. 
A l’igual que a Bari, aquí també s’il·luminava la catedral amb motius nadalencs. Es veia la façana blava plena d’estrelles. 
A la façana d’una església hi ha una figura en pedra d’una àliga o similar, que amb les ungles s’obre el pit i així alimenta a les cries, amb la seva sang, se suposa. 
Em van comentar que en les escenes antigues del sant sopar a Jesús se’l situava al cap de taula. Va ser Miquel Angel el primer en fer-lo seure al mig dels deixebles, i des de llavors, en totes les altres representacions se la col·locat al centre. 
Totes les construccions d’aquesta zona, així com les figures i relleus son fets en pedra calcària que és la de la regió.
El port de Lecce havia sigut molt important en l’antiguitat. Llegeixo que un rei ostrogot, que tenia com a nom de guerra Tòtila, la va saquejar i ocupar abans del 549, quan la van reconquerir els romans, passant a formar part de l’imperi bizantí.
El nom de Tòtila em fa gràcia, ja que en català es fa servir tòtil o tòtila més aviat en sentit poc afalagador. I també, segons acabo de descobrir, és un animal amfibi.
De l’època romana queden algunes restes, com són el teatre i l’amfiteatre. L’amfiteatre es troba en el centre de la ciutat, a la plaça Oronzo, al costat d’algun edifici modern i d’un immens arbre de nadal decorat amb llums multicolors. Es va construir en el segle I o II dC i hi cabien uns 15.000 espectadors.
Sant Oronzo és l’actual patró de la ciutat, però abans del 1656, any en que el papa del moment va decidir el canvi de patró, la patrona de la ciutat era Santa Irene. Per venerar a la seva patrona es va construir, a finals del segle XVI una església dedicada a ella.
Vam tornar ja de fosc cap a Alberobello on fèiem nit. Era el nostre centre de pernoctació en l’exploració de la zona al sud de Bari. En el trajecte de cotxe escoltem la música de la tarantel·la. A la festa de cap d’any també van tocar i ballar aquesta música.
La tarantel·la és un ball molt popular d’aquesta regió, que si no estic confosa té el seu origen en el segle XI. Expliquen que en aquella època les dones treballaven al camp amb les cames nues i sovint les picaven les taràntules.
La picada era mortal, fins que van descobrir que si feien grans moviments com si volguessin espantar-la, o treure-se-la de sobre, no morien. Llavors es va crear una música per tal de que ballessin i suessin fins eliminar tot el verí. El ball podia durar dies, perquè si paraven abans hi havia el risc de que quedés verí i morissin.
