Llegeixo que Banerji va descobrir 2.170 monedes de coure en
aquesta stupa budista; Sir John Marshall entre 1926 i 1928 en va desenterrar
unes 1.100; i Ernest JH Mackay entre
1927 i 1931 en va trobar 1.078 més. El 15 de novembre de 2023, es va trobar un
tresor de monedes de coure de l’imperi Kuixan amb un pes de 5,5 kg en aquesta
mateixa stupa, quan es feien treballs de conservació després de les inundacions
del 2022.
El monument sota el monticle ha estat un misteri des de 1922.
Va ser classificat com a stupa budista i complex de monestirs de l’època Kuixan
pel Servei Arqueològic de l’Índia, dirigit pels britànics, però els estudiosos
contemporanis no hi estan d’acord i afirmen que és necessari un reexamen acurat
per determinar la naturalesa i els orígens exactes del monument.
L’stupa no és perfectament simètrica en relació amb el
quadrilàter que l’envolta. Marshall va afirmar que això devia ser perquè va ser
la primera estructura construïda pels budistes en aquest lloc, i el pati i el
monestir van haver d’ajustar-se i adaptar-se a l’espai limitat del monticle.
La cúpula de l’stupa feia temps que havia desaparegut, deixant
un tambor circular buit. Es diu que els vilatans una vegada van cavar al mig
d’aquest tambor a la recerca d’un tresor i van descobrir un taüt de relíquies.
Tot i que es van descobrir restes d’aquest taüt durant l’excavació de Banerji,
no en quedava prou per reconstruir-lo. El tambor circular va ser construït amb
maons assecats al sol.
Banerjee i el seu ajudant, Wartekar, estaven intrigats per la
precisió amb què es col·locaven els maons assecats al sol, amb un acabat llis i
polit de l’interior. També van descobrir fragments de guix pintat, cosa que
suggereix que l’interior del tambor havia estat decorat una vegada. No obstant
això, aquesta observació entrava en conflicte amb l’estructura convencional
d’una stupa budista, que normalment presentava un nucli sòlid de restes cobert
per una cúpula, no una cambra buida.
Quan John Marshall va arribar aquí l’any 1924, va afirmar que
el tambor no podia haver estat buit, ja que no era costum que les stupes
budistes tinguessin cambres internes, i molt menys les decorades amb murals. A
més, va argumentar que una cúpula construïda amb maons assecats al sol no
hauria pogut cobrir una cambra tant amplia, sense ensorrar-se. A més, va
suggerir que els fragments de guix pintats descoberts per Wartekar probablement
provenien d’altres llocs, no de l’interior del tambor.
Ara bé, Marshall admetia que l’acabat suau de les parets
interiors del tambor era inusual, especialment si s’havia pensat simplement com
un nucli ple de runes. Però no sabia donar cap explicació per a aquesta
anomalia.
La ciutat de la civilització de l’Indus a la zona de l’stupa la
va excavar en bona part l’equip de Banerji i el que quedava ho va completar, en
la temporada 1925-26, l’equip de B. L. Dhama, sota la supervisió de Marshall.
Ara bé, excavar sota de l’stupa volia dir desmantellar-la, i això va generar
gran controvèrsia. Així que aquesta part no s’ha excavat.
Al voltant de l’stupa hi havia un pati vorejat de cel·les i
edificis d’habitacions, formant el que Marshall va identificar com un monestir
budista; però això és atípic, ja que els monestirs no solen construir-se al
voltant d’una stupa. El complex incloïa dues sales d’assemblees, un santuari,
un bany, 15 cel·les de monjos a la planta baixa i possiblement 25 més al primer
pis, amb uns 40 monjos en total, segons Marshall.
Marshall va assenyalar quatre habitacions darrere de les
habitacions que creia que eren addicions posteriors, possiblement cuines o
magatzems, tot i que aquestes instal·lacions eren poc freqüents durant el
període Kuixan. Marshall va concloure que aquestes 4 habitacions no formaven
part del monestir original.
En el que es considerava la zona dels monjos s’hi van trobar
moltes olles funeràries de la civilització de la vall de l’Indus.
En una de les habitacions Banerjee va trobar una sèrie d’olles
amb extrems punxeguts, que va identificar com a urnes funeràries. Moltes
d’aquestes olles a les capes inferiors es van trobar apilades una sobre
l’altra, amb les més baixes col·locades en suports en forma d’anell.
També es van descobrir dues grans gerres de terra, que
contenien urnes funeràries amb diversos ossos humans no calcinats en
reliquiaris de terracota en forma de gresol. De la mateixa manera, es van
desenterrar moltes gerres funeràries grans que contenien ossos humans no
calcinats, massa grans per cabre dins de les urnes funeràries més petites.
Banerjee no tenia cap dubte que aquesta cambra formava part del
monestir budista. Però el que el va desconcertar va ser la presència d’olles de
la cultura de l’Indus amb extrems punxeguts (que va identificar com a urnes
funeràries, tot i que Marshall no creia que fossin urnes funeràries) dins d’una
petita cambra del monestir. No es coneix cap exemple d’una cambra funerària
dins d’un monestir budista, i és molt poc probable que aquesta cambra es fes
enmig de les habitacions dels monjos.
En una altra cambra Banerji va descobrir un gran pot de terra
parcialment enterrat sota el terra de maó budista, la seva boca coberta per una
llosa de gres. Dins del pot hi havia petits recipients amb extrems punxeguts,
similars als que es van trobar en l’altra habitació i que Banerji va
identificar com a urnes funeràries. Aquests estaven incrustats en terra
enganxosa barrejada amb fragments d’ossos. Alguns ossos van ser col·locats en
reliquiaris toscs i envoltats de ceràmica en miniatura.
Com ja he dit, es van trobar monedes de l’era Kuixan. Les
troballes incloïen 1.684 monedes de forma quadrada trobades en un pot de fang
sota el segon pis en una habitació i 76 més en la del costat. En total, es van
descobrir més de 2.000 monedes a tot el monestir.
Aquestes monedes es remunten principalment a l’època de
Vasudeva I, un rei de Kuixan que va governar entre el 185 i el 220 dC. Ara bé,
s’han trobat altres monedes amb símbols que suggereixen que l’àrea va continuar
en ús en els segles posteriors, possiblement fins al segle V dC.
Banerji havia passat molt de temps inspeccionant els canals
fluvials secs dels rius Sutlej i Indus, entre 1918 i 1922. Va identificar 17
antics llits de l’Indus i les restes de 27 ciutats principals i 53 més petites.
Basant-se en la investigació dels canals fluvials secs va imaginar la
topografia de Mohenjo Daro tal com podria haver estat fa aproximadament 5.000
anys.
Va argumentar que a l’antic Sind, les grans ciutats només
podien haver existit al llarg de les ribes del riu, i fa 5.000 anys, Mohenjo
Daro es trobava a la riba sud d’un dels primers llits del riu Indus. Va
assenyalar que les restes d’aquest antic llit del riu es van trobar no gaire
lluny de les ruïnes de la ciutat.
Dins de la mateixa ciutat, hi havia illes, grans i petites,
prop de la riba sud del riu, que els habitants utilitzaven per construir
temples i santuaris. Banerji va identificar tres illes clau que albergaven
aquestes estructures sagrades, inclòs el lloc on ara es troba l’stupa buida.
Va proposar que on hi ha l’stupa originalment hi havia un
santuari o temple del període de la cultura de l’Indus, estratègicament situat
en una petita illa prop de la riba del riu. El santuari original es va
construir intencionadament a un nivell més alt (relativament més baix que
l’alçada actual) per protegir-lo de les greus inundacions que freqüentment
afectaven al Sind. Va fer comparacions amb altres santuaris del Sind, com els
que hem visitat, Sadhu Bela i Sateen Jo Aastan, que estan situats a illes properes
a Mohenjo Daro, proposant una continuïtat en una antiga tradició de construir
santuaris a les illes.
En el seu informe, Banerji va assenyalar que el pati pavimentat
i el quadrilàter d’habitacions que envolten l’stupa buida pertanyen al període
de l’Indus, mentre que l’stupa buida, juntament amb la plataforma de maons
cremats sobre la qual s’aixeca, van ser construccions posteriors. El fet de que
la plataforma i l’stupa buida no estiguin alineades suggereix que la plataforma
era anterior i estava destinada originalment a una altra estructura diferent i
més antiga. L’stupa buida, s’hauria afegit molt més tard, al voltant del segle
I aC o dC.
El santuari anterior es trobava en aquest lloc a una alçada
relativament més baixa, però va ser destruït per una gran conflagració,
evidenciada pels importants dipòsits de cendres trobats durant les excavacions.
La plataforma de maó probablement es va construir després, i la gran alçada de
la plataforma va ser el resultat de les restes acumulades de períodes
successius.
Banerji va argumentar també que les habitacions que envolten el
quadrilàter es van utilitzar inicialment com a santuaris en lloc d’habitatges.
La presència d’una plataforma en forma d’E en un d’aquests santuaris indica la
pràctica de rituals de libació, i el descobriment de nombroses taules d’oblació
i copes de libació subratlla encara més la importància espiritual d’aquest lloc
durant el període de la cultura de l’Indus.
El consens general entre els acadèmics és que hi ha poques
evidències de que aquesta torre sigui una stupa.
Llegeixo que John Marshall, llavors director general del Servei
Arqueològic de l’Índia, potser estava sota certa pressió per etiquetar
l’estructura com una stupa budista, malgrat les nombroses inconsistències que
hi havia i que no va saber explicar. Ni tan sols va especular sobre la
possibilitat que pogués ser un monument de l’era de la civilització de l’Indus.
La ciutadella que forma l’alçada de Mohenjo-Daro va ser
clarament un esforç planificat, amb enormes murs tancant una plataforma elevada
de 200 metres de llarg i 400 d’ample. I en el punt més alt hi ha l’estructura
que es qüestiona i que s’ha anomenat l’stupa budista.
L’any 2007, Giovanni Verardi, un arqueòleg jubilat de la
Universitat de Nàpols, va examinar el lloc i va assenyalar que l’stupa no està
alineada a la manera típica budista, al llarg dels punts cardinals. El sòcol és
alt i rectangular, no quadrat com s’esperaria, i hi ha poca ceràmica associada
amb el període posterior. També va concloure que els materials recuperats del
que s’havia anomenat les habitacions dels monjos es van fer en el període de la
cultura de l’Indus.
Verardi considera que hi ha pocs dubtes que, a part de la
cúpula de maó de fang, l'stupa és en realitat un edifici de l’època de la
cultura de l’Indus. Creu que era probable que hi hagués una piràmide esglaonada
amb dues rampes d’accés, i que els segells de terracota trobats a prop
representen el que sembla ser una deessa dempeus en un arbre mentre un home
sacrifica un animal suggereix que l’edifici s’utilitzava per a activitats
religioses.
Jansen i altres arqueòlegs coincideixen que aquesta
interpretació pot ser la correcta, tot i que afegeixen que caldria fer noves
excavacions per demostrar-ho. No s’ha descobert cap temple en cap jaciment de
la cultura de la vall de l’Indus, i això és curiós ja que en les principals
civilitzacions antigues se n’han trobat. La presència d’una plataforma
esglaonada al cor de la seva ciutat més gran uniria la civilització de la vall
de l’Indus amb una tradició d’edificis religiosos que l’any 2000 aC hi havia repartits
per l’Orient Mitjà i l’Àsia Central.
Les idees proporcionades per l’arqueòleg Giovanni Verardi
indiquen que l’stupa era una estructura que coexistia amb la ciutat cap al 3000
aC, i que va ser modelada com altres zigurats trobats a l’Antic Pròxim Orient,
per exemple el d’Ur, amb qui mantenien contactes comercials.
Un zigurat és un gran monument religiós escalonat piramidal de
l’antiga Mesopotàmia, que es creu que alberga un déu o déus al temple al seu
cim. Aquestes estructures formaven part de complexos de temples, no oberts al
públic, on només els sacerdots podien realitzar rituals en nom de la deïtat
patrona de la ciutat. Els zigurats simbolitzaven la connexió entre el cel i la
terra, amb les seves plataformes elevades i temples sagrats.
Les cultures de l’ndus i Mesopotàmia van tenir connexions,
principalment a través del comerç, durant l’edat del bronze (al voltant del
3300 al 1300 aC). L’evidència arqueològica, com ara segells, ceràmica i béns
trobats en ambdues regions, suggereix vincles comercials actius. Tot i que
estaven connectades econòmicament, les dues civilitzacions eren diferents en
termes de llengua, arquitectura i pràctiques religioses.
Abans he mencionat les inundacions del 2022; aquest any la
temporada del monsó va provocar inundacions massives a la zona al voltant de
Mohenjo Daro. La inundació va ser general i va arruïnar molts cultius de les
comunitats locals, el que va provocar que hi hagués molts desplaçats. Uns mesos
després de les darreres pluges encara quedaven molts camps coberts per l’aigua,
i com que el nivell de les aigües freàtiques era ja molt alt era impossible
drenar-los. L’antiga ciutat també va patir els efectes de l’aigua.
En la zona de l’stupa budista les pluges monsòniques van deixar
al descobert la protecció geotèxtil que s’havia utilitzat per protegir la paret
original de l’stupa; a sobre s’hi havia construït un mur de fang que els
aiguats van arrencar. També es va esfondrar parcialment una de les parets de
l’stupa, i en altres punts l’aigua va erosionar la superfície.
Altres zones de l’antiga ciutat també van quedar danyades, la
quantitat d’aigua acumulada va afectar a les parets que ja estaven excavades.
Llavors es va veure la necessitat urgent de tenir un pla de drenatge. Llegeixo
que es va afegir terra, per elevar el sòl i obligar l’aigua a sortir.
Ja s’han inserit canonades de formigó a les bases d'algunes
parets en zones que han demostrat ser difícils de drenar de forma natural. Ara
be, alguns dels desguassos de l’antiga ciutat encara funcionen, i això que
tenen 4.500 anys d’antiguitat.
En algunes zones es poden veure fragments de ceràmica de molts
artefactes mil·lenaris, que van quedar al descobert a causa dels monsons del
2022.
Hi ha una zona que no havia estat excavada abans, i que l’aigua
va arrossegar la coberta vegetal deixant al descobert noves ruïnes. És un racó
que queda darrere del museu.
Diuen que es veu la inconfusible forma rectangular dels maons
vermells, i una vora corba, que podria indicar que a sota hi ha un pou. Al
centre hi ha vegetació però en el que podria ser les parets no, que és el que
marca la línia corba. Després de les pluges van aparèixer trossos de ceràmica
antiga i un braçalet de terracota trencat, que probablement havia arrossegat
l’aigua ja que abans no hi eren.
Les inundacions van danyar considerablement el jaciment; quan
es feien els treballs de reparació es va trobar un recipient de terracota
parcialment trencat, al costat occidental de l’stupa. A l’interior, hi havia
centenars de monedes de coure antigues, que daten de l’Imperi Kuixan (ca.
50-250 dC). Era el cop que se n’havien trobat més en un mateix lloc. Durant les
excavacions realitzades entre 1922 i 1931, els arqueòlegs van trobar més de
4.300 monedes, però estaven escampades pertot el jaciment.
Prop de les ruïnes hi ha una escola primària; quan es va donar
permís per construir-la no es pensava que hi pogués haver res d’interès sota
terra, però ara no es descarta que estigui construïda sobre part de l’antiga
Mohenjo Daro.
Des de que es va excavar per primer cop, en el 1922, la ciutat
va ser excavada en diverses fases al llarg dels anys següents. Després
l’activitat arqueològica es va alentir, per la falta de recursos i sobretot
després de la partició. Finalment, l’any 1965, es van prohibir les excavacions,
ja que les estructures que ja s’havien descobert s’estaven fent malbé degut a
estar a la intempèrie. Actualment els treballs se centren en preservar i
recuperar el que hi ha excavat, que es tan sols un 10% del que devia ser la
ciutat. També es fan estudis però amb tecnologia menys invasiva per no danyar
les restes.
Després de passar una bona estona per la part de l’stupa baixem
cap al que era el centre administratiu, dins de la zona de l’anomenada
ciutadella o ciutat alta.
Mentre estàvem a dalt vam trobar dos xinesos, amb al seva
escorta. Duien bastants homes per protegir-los, i quan algú s’apropava una mica
a ells, els veies que es posaven a la defensiva.
El barri de la ciutadella es troba uns 18 o 20 metres per sobre
de la ciutat baixa, que era la zona residencial. La ciutadella era el centre
administratiu i possiblement també religiós. Aquí hi havia els grans edificis
públics, entre ells el gran bany, un edifici que s’ha anomenat el col·legi per
a sacerdots, i el que es creu que era un graner central de la ciutat.
La ciutat estava fortificada amb torres de guàrdia a l’oest de
l’assentament principal, i fortificacions defensives al sud. Tenint en compte
aquestes fortificacions i l’estructura d’altres ciutats importants de la vall
de l’Indus, com Harappa, es postula que Mohenjo Daro era un centre
administratiu. Tant Harappa com Mohenjo Daro comparteixen relativament la
mateixa disposició arquitectònica i, en general, no estaven fortament
fortificades com altres llocs de la vall de l’Indus. És obvi a partir dels dissenys
idèntics de la ciutat de tots els llocs de l’Indus que hi havia algun tipus de
centralitat política o administrativa, però l’extensió i el funcionament d’un
centre administratiu encara no està clar.
Era una ciutat ben planificada, construïda majoritàriament amb
maons cuits. Era una metròpoli de gran importància, que gaudia d’un sistema
cívic, econòmic, social i cultural ben organitzat.
Mohenjo Daro es va construir en un període relativament curt de
temps; sembla que el sistema de subministrament d’aigua i els pous devien
trobar-se entre les primeres construccions previstes. S’han descobert més de
700 pous, juntament amb sistemes de drenatge i el gran bany. La quantitat de
pous és sorprenent, en comparació amb altres civilitzacions de l’època, com
Egipte o Mesopotàmia; es calcula que podria haver-hi un pou per cada tres
cases.
La presència de tants pous fa pensar que els habitants es
basaven únicament en les precipitacions anuals, i que els pous no estiguessin
massa allunyats del riu; aquests pous permetrien abastir d’aigua a la ciutat en
cas de setge.
Pels carrers hi havia en un costat uns canals per on
s’eliminaven les aigües residuals. Les aigües brutes de les cases anaven aparar
a aquests canals i d’aquí anaven probablement cap a l’Indus. Aquestes
canalitzacions o desaigües estaven tapats amb totxanes, i disposaven d’alguns
forats per on podien ser inspeccionats. amb forats per a poder ser
inspeccionats.
Les cases també tenien banys i serveis que es buidaven en un
receptacle de ceràmica o directament al clavegueram del carrer.
Es desconeix el nom original de la ciutat, però basant-se en
l’anàlisi d’un segell trobat aquí s’especula que l’antic nom de la ciutat
podria haver estat Kukkuṭārma, que vol dir “la ciutat del gall”. Podria ser que
les baralles de galls haguessin tingut un significat ritual i religiós per a la
ciutat.
Mohenjo Daro va ser la ciutat més avançada de la seva època,
cap al 3000 aC, amb una enginyeria civil i una planificació urbana notablement
sofisticades. Va quedar abandonada cap al 1900 aC quan la civilització de
l’Indus va entrar en declivi de forma sobtada.
La regularitat de carrers i edificis suggereix que hi havia una
planificació urbana. La ciutat té un traçat planificat, amb edificis rectilinis
disposats en un pla de quadrícula. La majoria van ser construïts amb maó cuit i
morter; alguns incorporaven superestructures de fang assecat al sol i fusta.
S’estima que la ciutat cobria unes 300 hectàrees, tot i que em
sembla que actualment es creu que era més gran. També s’havia parlat de que
podria tenir uns 40.000 habitants, actualment es diu que potser uns 100.000.
Podria haver sigut més gran que la ciutat de Memphis a Egipte, Ur a
Mesopotàmia, o Elam, a l’actual Iran, que eren les ciutat més grans del pròxim
orient.
La ciutat tenia grans plataformes que
podrien ser una defensa contra les
inundacions. Es diu que podria ser que la ciutat hagués patit inundacions
successives i reconstruïda al mateix lloc; se suggereix que va reconstruir-se
sis vegades. Alguns arqueòlegs, suggerien que una riuada final va cobrir la
ciutat de fang i és el que va provocar que s’abandonés. Algun autor suggereix
que potser no hi va haver una inundació massiva sinó que al llarg de l’any hi
hagués petites inundacions, combinades amb el desgast de la terra pels conreus,
les pastures i els recursos per a maons i ceràmica, i que tot això va provocar
l’abandonament de la ciutat.
Segons tots els relats, Mohenjo Daro era una ciutat pacífica i
cosmopolita, dedicada principalment al comerç. No sembla que hagués estat un
poble en guerra, ja que fins ara no s’han trobat quantitats importants d’armes
ni amagatalls d’armes; les poques armes que s’han trobat semblen més aviat
armes destinades a la caça.
La societat, que es creu que estava formada per múltiples grups
ètnics i racials, es considera igualitària, ja que no es van trobar grans
temples o palaus durant les excavacions. Tot i que l’stupa seria un temple...
Es creu que podria haver estat governat per un consell
d’ancians elegits de la societat o un sacerdot-rei o governador nomenat per una
autoritat superior en altres llocs de la civilització de la vall de l’Indus.
Un dels espais que hi ha és la Sala d’Actes o Sala de les
Columnes. Hi ha la base de 20 columnes de maons, quadrades, disposades en
quatre rengleres. Segurament aquí es reunien els governants, sacerdots,
oficials, elits i soldats en assemblea per tractar temes d’estat, i també es devia fer servir
per activitats culturals i socials.
Un contenidor d’escombraries, per tant devien tenir algun
sistema de recollida de residus
Un dels espais que impressiona és el Gran Bany. Les evidències
arqueològiques indiquen que es va construir en el tercer mil·lenni abans de
Crist, por després de la construcció del temple o la torre que hi ha a la part
alta de la ciutadella, el que actualment s’anomena stupa.
Aquest bany es considera que és el primer dipòsit d’aigua
pública del món antic. El bany té dues àmplies escales que servien per
accedir-hi, i en els extrems de cadascuna d’elles hi ha un pas d’un metre
d’ampla i 40 cm d’alçada. En un dels extrems de la gran cisterna s’hi va trobar
un forat que podria servir per drenar l’aigua.
Tant el sòl com les parets estaven recoberts per uns maons de
fang finament ajustats i fixats a la vora amb arrebossat de guix; per
impermeabilitzar-ho bé s’hi va col·locar una gruixuda capa de betum (producte
resistent a l’aigua).
En tres dels costats s’hi van descobrir columnes de maó; en
alguna de les que s’han conservat diuen que s’hi observen unes arestes que fan
pensar que podrien haver tingut una pantalla de fusta o un marc de finestra.
Tot al llarg d’una de les vores hi havia una sèrie d’habitacions;
en una d’elles s’hi ha trobat un pou, que potser subministrava una part de l’aigua
necessària per omplir el bany.
La majoria dels experts coincideixen que aquest bany es devia
utilitzar per a funcions religioses, com a banys purificadors.
L’any 1950, Sir Mortimer Wheeler va excavar una estructura que va identificar
com el Gran Graner. Seria un graner estatal que proveïa d’aliments a la
població, tant de la ciutadella com de la ciutat baixa, quan hi havia fam o be
en cas d’inundacions.
Hi havia divisions de fusta, semblava per emmagatzemar el gra,
i conductes d’aire per assecar-lo. Segons Wheeler, els carros haurien portat
gra del camp i els haurien descarregat directament aquí. Ara bé, no s’ha trobat
cap evidencia de que aquí hi hagués hagut gra. Aquesta Gran Sala està molt a la
vora del Gran Bany.
A l’altra banda del carrer del Gran Bany hi havia un gran
edifici que constava de diverses habitacions i tres terrasses, amb dues escales
que conduïen al terrat i al pis superior. Tenint en compte la grandària i la
proximitat al Bany es pensa que aquest edifici podia haver estat la casa de
diversos sacerdots, per això se’l va anomenar el Col·legi dels sacerdots. En
algun lloc he trobat que constava de 78 habitacions i podia haver sigut una
zona residencial sacerdotal.
Com ja he dit, la ciutadella és on hi havia els edificis
públics i l’administració. També hi ha una part que es creu que era una zona
comercial, on s’exposaven els productes per a la venta a l’engròs. La venta i
al detall es feia a la ciutat baixa.
En acabar la visita guiada pel recinte vaig tornar a pujar a
l’stupa per gaudir de la ciutat des de dalt i per fixar-me una mica més en les
habitacions del voltant, que en diuen les cel·les dels monjos, però que devien
ser santuaris de l’antic temple.
Com que començava a fer-se tard el recinte es va anar buidant
de visitants, i era un gust passejar per allà. Era un dels avantatges de dormir
a la residència del jaciment.
