Vam arribar a Mohenjo Daro a primera hora de la tarda. Ens allotjàvem a la casa d’hostes que hi ha al costat del recinte arqueològic, i que és on s’allotgen els arqueòlegs durant les campanyes d’excavació. Això ens va permetre visitar una part del recinte a la tarda i una altra al matí següent; també tenia el seu encant passar la nit a tocar de les restes de l’antiga ciutat, i poder passejar per allà a primera hora del matí, sense gent i gaudint del silenci.
En aquest plànol es pot veure la ubicació del nostre
allotjament, al costat del museu, i de les diferents parts que formen el
recinte arqueològic.
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Moenjodaro_travel_map.png
El jaciment de Mohenjo Daro va ser declarat Patrimoni de la Humanitat l’any 1980; Harappa, al Panjab, i Mohenjo Daro, al Sind, són dels principals jaciments de la civilització de la Vall de l’Indus.
https://routledgetextbooks.com/textbooks/9780415498647/chapter-4.php
Ja ho vaig comentar en parlar de Harappa, però un breu recordatori va bé per situar-se: James Lewis (conegut com Charles Masson, 1800-1853) quan va desertar de l’exèrcit de la Companyia de les Índies Orientals va viatjar per tota l’Índia i l’any 1829 va trobar Harappa. Quan va tornar a Gran Bretanya va publicar un llibre sobre els seus viatges i la part corresponent a Harappa va cridar l’atenció d’Alexander Cunningham (1814-1893), un enginyer britànic apassionat per la història antiga, que l’any 1861 va fundar el Servei Arqueològic de l’Índia. Cunningham va començar les excavacions a Harappa i va publicar els primers resultats en el 1875.
Les excavacions a Mohenjo Daro van començar la temporada de
1924-1925 i es quan es va veure que hi havia una gran semblança amb Harappa, el
que indicava que les dues ciutats pertanyien a la mateixa civilització, la de
la Vall de l’Indus.
Les ruïnes arqueològiques de Moenjo Daro comprenen la ciutat
planificada més antiga del subcontinent indi, i van exercir una gran influència
en la posterior urbanització dels assentaments humans a la península índia. És
l’assentament urbà més ben conservat del sud d’Àsia; es remunta a principis del
3r mil·lenni aC. L’època de màxim esplendor de la civilització de l’Indus va
ser entre el 2500 i el 1500 aC.
Em sembla que no està clar encara si Harappa i Mohenjo Daro van
ser contemporànies o bé si una ciutat va succeir a l’altra.
El nom de la ciutat ho he trobat escrit tot junt, Mohenjodaro,
amb guionet, Mohenjo-Daro, i també separat que és com ho vaig escrivint jo.
Hi ha peces de ceràmica, segells, joies, instruments musicals,
vaixelles de fang, ornaments fets de fang i argila i de lapislàtzuli, cossos
humans, etc. Malauradament les dues peces més rellevants no estan aquí; una és
la noia ballarina que es troba al Museu de Delhi i l’altre és l’estàtua del rei
sacerdot que està al museu de Karachi.
Mohenjo Daro consta de dos sectors: l’àrea de la ciutadella a
l’oest, on es va construir l’stupa budista sobre les ruïnes de l’antiga ciutat,
al segle II dC, i a l’est, les ruïnes de la ciutat baixa, que s’estenen al
llarg de la riba del riu Indus. Aquí els edificis es distribueixen al llarg de
carrers que es creuen entre si en angle recte, en una forma molt ordenada de
planificació urbana que també incorpora sistemes de sanejament i drenatge.
Els rius provocaven grans inundacions, però aparentment cap a mitjans del 2on mil·lenni aC hi va haver aixecaments tectònics entre Mohenjo Daro i la mar, aquest augment sobtat de la costa devia provocar un estancament del drenatge de l’Indus i dels altres rius, provocant greus inundacions a les valls fluvials, i la pujada del nivell freàtic subterrani, contribuint a un augment de la salinitat del sòl fins al punt que va ser impossible mantenir la població dels grans assentaments urbans. L’economia devia decaure ràpidament i els habitants de les ciutats a la vora del riu es van veure obligats a emigrar gradualment a territoris més fèrtils. Les excavacions realitzades suggereixen que Mohenjo Daro va patir més d’un cop inundacions devastadores de profunditat i durada anormals. I s’especula sobre si Harappa podria haver succeït, o almenys sobreviure, a Mohenjo Daro.
En aquest plànol es veu Mohenjo Daro amb el canal que l’encercla, de color blau. Les zones grogues són les que s’han tractat i les que estan en vermell les que corren perill.
Els segells representen diversos animals, figures humanes i
fins i tot deïtats, juntament amb inscripcions pictogràfiques, en l’escriptura
de la vall de l’Indus. Els animals que es veuen en els segells són variats
s'han inscrit en aquests segells són variats i hi apareix també el llegendari
unicorn, una criatura misteriosa que apareix amb molta freqüència i sembla
haver tingut un significat icònic per a la gent de la vall de l’Indus. Altres
animals inclouen dos tipus diferents de bous, rinoceronts, tigres, llebres,
gavials, elefants, antílops i búfals.
El museu està en uns jardins, a l’exterior del recinte arqueològic. Hi ha algunes peces decoratives, com un plànol en relleu molt aproximat.
La troballa d’aquesta estàtua va donar lloc a dos descobriments
importants sobre la civilització de l’Indus: primer, que coneixien la barreja
de metalls, la fosa i altres mètodes sofisticats de treball amb el mineral, i
en segon lloc que l’entreteniment, especialment la dansa, formava part de la
cultura.
