Anant cap a la ciutat baixa es té una visió una mica diferent
de la ciutadella.
Ja en el segle XXI, Randall Law, investigador de la Universitat de Wisconsin, ha demostrat que les pedres i els metalls d’aquesta regió circulaven per tot arreu.
Els comerciants de l’Indus, dominant els vents monsònics, comerciaven amb els àrabs i probablement van fer negocis fins i tot més a l’oest, cap a l’actual Iraq. Un text mesopotàmic registra un cas judicial que involucra un “Meluhhan”, que es creu que és la paraula sumèria per a algú de l’Indus, mentre que un altre esmenta un intèrpret de Meluhhan en una cort mesopotàmica.El mineral emprat en la fabricació de segells era l’esteatita o pedra sabonosa, que és una varietat de talc de tacte greixós, un silicat de magnesi de fórmula Mg₃Si₄O10(OH)₂.
Aquest investigador va analitzar les restes d’aquesta pedra emprada en la fabricació de segells en diferents ciutats de la civilització de la vall de l’Indus i va veure que el mineral provenia de pedreres que es trobaven molt més al nord, com ara Hazara i Jammu. Els processos de fabricació en tota la vall del’Indus estaven molt integrats en una àmplia zona. Law també parla de la naturalesa de l’esteatita d’aquesta regió que la feia tan atractiva per als artesans de segells, ja que es tornava blanca de manera més fiable quan s’escalfava. La neteja sembla que era
fonamental en la seva forma de vida, i també podia formar part del seu sistema
de creences; com ja he dit hi, s’han trobat molts pous, i quan camines per
l’antiga ciutat vas trobant-los, de diferents mides, la majoria circulars, tot
i que a la ciutadella n’hi havia un d’ovalat. O sigui que tota la ciutat tenia
fàcil accés a l’aigua dolça.
Era un centre important de comerç, amb tallers de fang,
tintoreria, ferreters, artesans de cloïsses i de pedres petites. Alguns
d’aquests articles artesanals es fabricaven amb materials importats, d’altres
podien estar destinats a l’exportació.
S’hi ha trobat figures assegudes i dempeus, eines de coure i de
pedra, segells tallats, bàscules i pesos, joies d’or i jaspi i joguines per a
nens. S’han recuperat moltes peces de bronze i coure, com ara figuretes i bols,
el que demostra que els habitants de Mohenjo Daro sabien com utilitzar la
tècnica de la cera perduda. Es creu que els forns que s’han trobat s’havien
utilitzat per obtenir coure i per fondre els metalls.
Algunes de les obres de coure més destacades que es van
recuperar són unes tauletes de coure que tenen escriptura i iconografia de
l’Indus.
S’han recuperat fragments de ceràmica i terracota i restes
d’olles amb dipòsits de cendres, el que fa pensar als arqueòlegs que es podien
haver utilitzat per dipositar-hi les cendres d’un difunt, però també podria ser
que aquestes olles s’omplissin de cendres per escalfar habitacions de la casa.
Arribem a la que anomenen l’habitació dels esquelets. He trobat
algun article amb fotografies i realment és sorprenent. En aquesta habitació
s’hi van trobar diversos esquelets encastats a terra. En les excavacions
realitzades entre 1922 i 1931 a la ciutat es van trobar un total de 37
esquelets (o part d’elles) que es podien atribuir a la civilització de l’Indus.
Llegeixo que no es va trobar ni un sol cos dins de la zona de
la ciutadella fortificada, que és on si hi hagués hagut lluita segurament
s’hauria desenvolupat la batalla final. Això em fa dubtar sobre el que vaig
escriure de la ciutadella, quan parlava de l’stupa, en algunes de les
anomenades habitacions de monjos s’hi havia trobat algun esquelet.
Ara be, no hi ha cap evidència que demostri que aquí hi hagués
hagut un conflicte armat. En algun moment s’havia especulat sobre si havia
sigut la invasió ària la que havia acabat amb la civilització de l’Indus; en la
publicació de Marshall sobre la massacre desvincula el final de la civilització
de l’Indus de la invasió ària, ja que hi hauria uns dos segles de diferència
entre ambdós fets. Va atribuir els assassinats a bandits dels turons a l’oest
de l’Indus (suposo que del Balutxistan), que van fer algunes incursions
esporàdiques contra els pobles de l’Indus, quan era ja una civilització en
decadència.
La ciutat va tenir com tres períodes, el primerenc, l’intermedi
i el tarda. Quan parlava de la ciutadella, a la sala d’actes hi havia un pou
que deien que era del període intermedi, o sigui no dels primers temps de la
ciutat, quan s’havia construït el temple i la ciutadella.
En època tardana part de la ciutat es va reconstruir i algunes
cases es van construir en espais que en el període anterior eren carrers.
La fotografia dels esquelets i la informació sobre la suposada massacre l’he trobat en aquesta web.
En molts llocs es poden veure els maons vermellosos amb cristallets blancs de sal a la superfície. Diuen que és un dels problemes que hi ha aquí a Mohenjo Daro.
El sòl és salí i les sals presents al sol es dissolen en aigua
i passen a través de materials porosos, com el fang o els maons d’argila, fins
que arrien a la superfície; quan l’aigua s’evapora, deixa un recobriment de
cristalls de sal sobre els maons i aquests acaben esmicolant-se i convertint-se
en pols.
Dsprés ens dirigim cap a la segona zona residencial, on hi ha els
habitatges que semblen de més categoria, i que devien ser de famílies
benestants.
Les parets de maons estaven originalment arrebossades amb fang,
se suposa que per protegir els maons, i suposo que també per protegir l’interior
de l’edifici de la calor i la humitat, mantenint una temperatura més estable, minimitzant
la diferència entre dia i nit.
Mohenjo Daro m’ha impressionat tant la visita pel recinte
arqueològic com per tot el què he anat llegint. He intentat posar-ho una mica
en ordre, però no sé si me n’he sortit massa. He trobat informació en webs i
articles, de diferents èpoques, i per tant varien les interpretacions... En el
lloc la informació és escassa o gairebé nul·la.
Sigui com sigui, descobrir les ciutats d’aquesta cultura de fa cinc mil anys val la pena.