Després de visitar el fort anem fins al poble de Daraza Sharif
per visitar la tomba del poeta sindi sufí Sachal Sarmast. Es diu que el Sind és
la terra dels sufís; hi ha molts sufís que van viure i van passar la seva vida
al Sind, un d’ells va ser aquest poeta.
Daraza és una paraula que ve del persa, “Dar-e-raaz” que
significa la porta als secrets divins. Aquest poble es troba a prop de l’actual
ciutat de Ranipur, a uns 3 km, i a uns 32 km de Khairpur.
El poble de Daraza Sharif és famós per ser el lloc on està
enterrat el poeta sufí Faquir Abdul Wahab Farouqi, també conegut com a Sachal
Sarmast.
Sachal Sarmast va néixer en aquest poble l’any 1739. Era de
família molt pietosa, ien una època molt turbulenta al Sind, ja que hi havia la
lluita pel poder entre els Kalhora i els Talpur. En la seva poesia ja advertia
a la gent sobre els esdeveniments del futur i del període de dominació
estrangera que seguiria.
Va començar a difondre el missatge de l’amor diví a través de
la seva poesia; es va guanyar el títol de Sachal (Veraç) Sarmast, a causa del
seu amor per la veritat, que va predicar al llarg de la seva vida.
Sachal Sarmast solia insistir que la seva poesia era
d’inspiració divina. Sota la influència de la inspiració poètica estava en
èxtasi i els seus devots anotaven les seves declaracions. Quan tornava a
recuperar la consciencia no reconeixia els versos que havien anotat i era
incapaç d’explicar-los. Diuen que per això la seva poesia a vegades conté
paraules i expressions difícils d’entendre.
Quan Sachal Sarmast era molt jove, va morir el seu pare i el va
cuidar seu oncle. Es va casar amb una cosina que va morir dos anys més tard i
no es va tornar a casar.
Sachal Sarmast sempre va preferir el silenci i la solitud i mai
va sortir del seu poble, Daraza Sharif. Duia un estil de vida molt senzill,
diuen que el iogurt i la sopa eren els
seus aliments preferits. Dormia en un llit de fusta nua. Era un home humil,
gran amant de la música. Coneixia set llengües com l’urdú, el balutxi, el
sindhi, el saraiki, el panjabi, el persa i l’àrab, i escrivia poesia en les set
llengües.
Hi ha nou recopilacions de la seva poesia persa, especialment
el Diwan-i-Ashkar i el Dard Nama, que consisteixen principalment en versos
filosòfics.
Va morir l’any 1829, als 90 anys. Les seves pertinences van ser
enterrades al costat de les tombes dels seus familiars (pare, avi, oncle i
cosins) al mausoleu construït més tard per Mir Rustam Khan Talpur, el governant
de Khairpur.
Si ho he entès bé, va ser enterrat on vivia, i s’hi va
construir un santuari. Centenars de seguidors venen diàriament a venerar-lo i
alguns pernocten al santuari. Cada any, en la seva festa de l’urs (aniversari
de la seva mort) venen sufís de diferents zones del Pakistan i canten cançons
sufís.
Com a poeta ha contribuït a la literatura sindi. La literatura
del Sind és rica en poemes i cançons sufís, que diuen que són molt conegudes
arreu.
El govern de Sind ha establert una biblioteca amb el seu nom
Biblioteca Sachal. La biblioteca està plena de llibres acadèmics, literatura i
altres llibres escrits per diferents autors. Recentment, la biblioteca s’ha
traslladat a un edifici de nova creació que és més bonic i decorat.
Qawwali o qavvali és un estil musical cantat propi del sufisme;
amb aquesta musica els intèrprets volen que els seus oients arribin a l’èxtasi.
El nom urdú qawwali ve del verb àrab qaul (parlar); els cantants, sempre homes,
s’anomenen qawwal, tant si són els solistes com si són els que els acompanyen
amb palmes o cantant les tornades; l’acompanyament musical típic és l’harmònium
i percussió amb dholak o tabla.
L’origen d’aquesta música religiosa s’atribueix a Amir Khusraw
(1244-1325), que va combinar la tradició poètica persa del ghazal amb la
literatura oral del sud d’Àsia. Un concert d’aquest estil pot durar hores, i la
durada de cada peça
depèn de la comunió
amb el públic: normalment comença amb un tempo lent, que accelera i torna a
decaure; si una part de la cantada agrada molt al públic, els intèrprets la
repeteixen més sovint.
Musicalment, el qawwali està estructurat en tres parts: recitat
de texts sagrats, instrumentalització i cant devocional; el recitat es fa
tradicionalment en àrab, hindú, panjabi o urdú. Mentre un cantant recita els
versos i gesticula amb les mans, un altre improvisa i respon; llavors la veu
principal fa cantar una tornada als membres del cor, i la repetició i la
variació en intensitat provoca l’èxtasi en l’audiència i els músics.
Quan vam ser-hi nosaltres hi havia molts peregrins i molt
ambient. Tinc anotat que les tombes que estan cobertes amb una tela taronja
corresponen a hindús. En el subcontinent indi el sufisme el segueixen musulmans
i no musulmans.
