Pakistan-45. Sukkur: gurudwara Sadhu Bela

Agafem altre cop una barca per anar a l’illot de Sadhu Bela (també ho he trobat escrit com Sadh Belo, Sadh Bela, o Sat); aquest illot es troba aigües avall de l’illa de Bukkur.

Baba Bankhandi Maharaj (1807-1863) va néixer prop de Delhi (o al Nepal) i va arribar a Sukkur l’any 1823, quan aquesta ciutat era un important centre comercial del subcontinent indi. Quan va arribar a aquesta illa, anomenada Menak Parbat, no hi havia res, cap mena d’instal·lació. L’hi va agradar el lloc i va decidir establir-se aquí; establir aquí el seu dhuni o foc sagrat. A partir d’aquest moment la gent va començar a anomenar l’illa Sadhu Bhelo, que significa el bosc del savi.

Actualment el complex religiós ocupa dues illes interconnectades: Sadh Belo i Deen Belo.

Quan explicava el recorregut pel Panjab ja vaig comentar que el sikhisme va sorgir al Panjab, l’any 1469 i el fundador d’aquesta religió va ser Guru Nanak Dev Ji.

Es diu que en aquesta illa hi va fer estada Guru Nanak, probablement quan anava del Panjab fins a la costa, creuant el Sind, i que des d’aquí hauria predicat mostrant als sadhus el camí correcte per viure. Hi ha encara l’arbre sota el qual es va asseure, suposo que per impartir les seves ensenyances.

Però el sikhisme del Sind difereix significativament del que va sorgir al Panjab. Una de les branques o sectes que hi ha en el Sind és la dels Udasi. Baba Bankhandi Maharaj, que va ser el que es va instal·lar a viure en aquesta illa era Udasi.

La paraula Udasi em crea una certa confusió: per una banda és el títol que es dona als homes savis i sants d’una branca del sikhisme, però també és el nom d’aquesta branca o secta religiosa dins del sikhisme.

La secta Udasi va ser una de les moltes sectes religioses sincrètiques que van sorgir al nord de l’Índia durant el període medieval, com a reacció a les rígides normes religioses i socials. Es considera que la va fundar Baba Sri Chand (1494 –1629), el fill gran de Guru Nanak, el primer Guru i fundador del sikhisme.

Baba Sri Chand va establir el seu propi ordre ascètic que es coneixia com “Udasipanth” o la secta dels separats dels camins del món. Els udasi tenien els seus propis gurus, sent Baba Sri Chand el primer.

Mentre que Guru Nanak considerava important la participació en la societat, Sri Chand, propagava la renúncia ascètica i el celibat.

Els Udasi tenien la seva línia paral·lela de gurus (separada de la de Guru Nanak). En el segle XVII tenien ja força importància i poc a poc van anar gestionant els santuaris i establiments sikhs, controlant-ne un nombre significatiu en el segle XVIII; el seu model de sikhisme divergia considerablement del model ortodoxa, Khalsa.

Els Udasis van propagar àmpliament la seva filosofia sikh durant el segle XVIII i principis del XIX; els seus ensenyaments van atreure a molta gent.

Al segle XVIII es van convertir en els custodis dels santuaris sikhs, i en aquesta època van ser intèrprets i difusors de la filosofia sikh. Fins i tot van controlar el temple daurat d’Amritsar, el santuari més important del sikhisme. Sota l’Imperi Sikh els udasi  van rebre grans concessions de terres i a principis del segle XIX hi havia més de 250 establiments udasi al nord-oest de l’Índia.

Les seves pràctiques religioses s’apropen al sincretisme del sikhisme i l’hinduisme, i no s’ajustaven als estàndards Khalsa ordenats per Guru Gobind Singh.

A finals del segle XIX, el poder i la influència de la secta Udasi va començar a declinar. A la dècada de 1870, va sorgir el moviment reformista fundat a Lahore, Singh Sabha, dominat pels sikhs de Tat Khalsa; aquest moviment acusava als udasi de seguir pràctiques i rituals que no estaven d’acord amb el sikhisme, i que hi havia corrupció. De fet, l’ala política d’aquest moviment el que volia era tenir el control de tots els Gurudwaras o santuaris. Aquest moviment va aconseguir posar fi a la influència dels udasis al Panjab, expulsant-los com a custodis dels santuaris.

La Llei de Reforma Sikh Gurdwara de 1925 va definir el terme “sikh” d’una manera que excloïa els grups sincrètics com els Udasis, Nanakpanthis i altres grups que mantenien identitats de transició. Posteriorment, els udasi es van anar identificant cada cop més com a hindús més que com a sikhs.

El Khalsa considera que la salvació es pot aconseguir participant en la societat i perseguint objectius seculars com el poder polític i l’acumulació de recursos com la terra agrària, tot i que això s’havia d’aconseguir dins d’un marc particular de creences i pràctiques espirituals: seguint l’ordre social i l’estructura del Khalsa.

En canvi els Udasi consideren que les activitats seculars són incompatibles amb la salvació personal, que només es pot aconseguir renunciant al món, adoptant l’ascetisme i un estil de vida de viatger monàstic. Hi ha diverses subsectes dins de l’Udasis, seguidors de diferents gurus.

Els udasi adoren una combinació de cinc deïtats: Xiva, Vixnu, Súrya, Durga i Ganeixa. També veneren el Llibre Sagrat del sikhisme, el Guru Granth Sahib. Cada temple sikh en té una còpia, i cada dia es fa un ritual per obrir-lo i tancar-lo.

Es diu que hi ha un temple Udasi dedicat a un sant a cada poble i ciutat de Sind. En tots ells hi ha una còpia del llibre sagrat i imatges de diverses divinitats hindús així com les del sant al que es venera, que em sembla que també s’anomenen udasi.

Però tornem al santuari de Sadhu Bela. El primer que es troba just al desembarcar és una construcció en marbre blanc, el Dharam Mandir, que té uns relleus impressionants. El marbre es va portar des de Jaipur.

El complex religiós, que ocupa tota l’illa, el formen diversos temples (em sembla que n’hi ha vuit o nou) i dependències, com ara menjadors, habitacions i residències per a monjos i visitants que venen a fer-hi un retir espiritual, una biblioteca i un gran jardí.

Es diu que una vegada Baba Bankhandi (el fundador d’aquest gurdwara) va veure Annapurna, la deessa del gra, en un somni. Li va donar un objecte metàl·lic oblong anomenat Kamandal i li va dir que, mentre aquest objecte estigui al complex, no hi haurà escassetat de gra per a la cuina comunitària.

Més tard, Baba Bankhandi va establir diversos llocs de culte, inclosos temples, dedicats a diferents divinitats: Annapurna, Hanuman, Ganesh i Shiv Shankar. També un lloc per ubicar-hi els llibres sagrats, el Granth Sahib i el Bhagavad Gita.

Baba Bankhandi va morir l’any 1863 i el van anar succeint els seus deixebles, un per un, com a custodis del lloc.

Sadhu Bela és un santuari venerat tant pels sikhs com per hindús del Sind i també de l’Índia.

En l’aniversari de la mort de Baba Bankhandi Maharaj, se celebra un festival que dura tres dies, i al que hi assisteixen milers de persones; els pelegrins reben allotjament, menjar i aigua gratuïts.

Diuen que una de les característiques úniques de Sadhu Bela és que moltes oracions i textos estan escrits en sindi.

L’illa de Sadhu Bela va continuar sent la seu dels Udasi fins al 1947. Amb la partició de l’Índia i l’èxode d’hindús i sikhs del Sind cap a l’Índia, va començar la seva decadència. Després, l’any 2010 hi va haver una inundació que va causar grans danys al complex religió però ara ja està restaurat.