10 de desembre 2016

Japó_7: Hiraizumi

Per anar a Hiraizumi, que està a uns 100 Km de Sendai, vam agafar dos trens, primer el shinkansen fins a Ichinoseki i allà vam canviar de línia, del tren ràpid al convencional. Es triga una hora.

Els conjunts de temples que es veuen aquí son els del segle XII amb les reconstruccions que s’han anat fent al llarg dels segles. Ara be, s’han trobat les restes de temples anteriors. 

Els primers temples d’Hiraizumi es van construir cap a l’any 850; va ser el monjo Ennin que va fundar el primer temple de Chuson-ji. Aquest monjo era el tercer abat de la branca del budisme anomenada Tendai o de la terra pura. 

A Ennin se’l coneix també com Jikaku Daishi, que em sembla que és un títol, honorífic, com de gran mestre. 

Aquest monjo va estar nou anys viatjant com a pelegrí per la Xina de la dinastia Tang, per aprofundir en el budisme. Va ser un dels grans viatgers de l’època. Ell també va fundar un dels temples de Yamadera i de Matsushima. Tots aquests temples els va visitar el poeta de haiku, Matsuo Basho.

Cent anys abans, en el 750 es va descobrir or, per primer cop, al Japó. No sé si aquests primers temples tenien or o tot és en els dels segles següents. 
Hiraizumi va entrar a formar par de la història de Japó en el segle XII, quan el clan Oshu Fujiwara controlava el nord de l’illa de Honsu, o sigui pràcticament tota la regió de Tohoku. 

La família Fujiwara eren ja una família important de Kyoto; un dels seus joves va ser nomenat governador del que ara és la regió de Tohoku. Un cop allà, es va casar amb la filla d’un cap local, els Abe. Però aquesta família Abe, amb els anys va acumular molt poder en la regió i això no va agradar a la cort imperial, que va enviar a algú per controlar o supervisar les coses en les terres del nord. 

Això va generar tensions entre els diferents grups que van desencadenra una guerra que va durar nou anys. El noi Fujiwara va morir i van obligar a la vidua, de la familia Abe, a casar-se amb un fill del clan vencedor. Va haver-hi encara una altra guerra de tres anys. Al final, l’únic supervivent que podia reclamar el poder era Kiyohira, que tenia sang dels dos clans rivals. En aquestes guerres va perdre a la seva dona i el fill. 

Kiyohira es va traslladar aquí a viure, cap a l’any 1100. Va ser el primer del clan Oshu Fujiwara a governar aquesta regió. La ciutat està envoltada per tres bandes per rius i per l’altra cantó hi ha muntanyes. Per tant, era una ubicació molt estratègica en el nord del país, ja que la carretera més important que uneix el nord amb el sud ja passava pel centre d’aquesta ciutat. 

L’objectiu de Kiyohira era crear una comunitat basada en els principis i ideals del budisme. Volia crear un lloc de pau en el nord de Japó. No es van escatimar recursos, com es pot veure en els temples que hi ha. 

El primer que va fer va ser encarregar la fabricació d’uns reliquiaris d’or amb una imatge del buda Amida, i distribuir-los cada 106 metres, al llarg de tota la ruta que uneix el nord (Aomori) amb el sud (Fukushima). Amb això es volia marcar el territori d’on era sobirà però al mateix temps es volia apaivagar els esperits de tots els morts en les guerres, tant dels amics com dels enemics.

En aquesta branca del budisme Amida és el més important de tots els budes. Representa la força vital que ens sustenta, el nostre jo transcendental. A més dóna amor incondicional i compassió universal. En aquesta branca del budisme es considera que l’alliberament espiritual està a l’abast de tots. 

Després d’això va fer construir el temple de Chuson-ji. Hi ha 9 imatges del buda Amida, molt grans, en or; la més gran té 9 metres d’alçada. En una altra sala hi ha 100 imatges del buda històric Shakyamuni. No va escatimar recursos ja que volia ser un centre de pau i el centre del budisme del mon. 

El més impactant d’aquest temple és una sala que està tota recoberta d’or; es va acabar de construir quatre anys abans de la mort de Kiyohira. 

Un altre llegat d’aquest senyor feudal van ser les 5300 copies del cànon budista, en les que les línies estan escrites alternant or i plata, sobre un paper blau. S’ha convertit en un símbol d’Hiraizumi.
 
Amb la construcció del temple va començar a arribar molta gent a la ciutat, ja que es van fer venir els millors artesans de Kyoto, i també els millors monjos per habitar aquest temple. Per tant, al ciutat necessitava poder allotjar a tota aquesta gent, necessitava mercats, comerços, habitacions... I poc a poc van anar millorant les infraestructures convertint a la ciutat d’Hiraizumi en un centre pròsper i de molt moviment. 

Gràcies a l’arribada de gent d’altres llocs, mercaders i artesans, es va convertir en un important centre d’intercanvi cultural. 

El conjunt de Chuson-ji tenia més de 40 temples i més de 300 residencies per monjos. En l’escrit que va fer Kiyohira el dia de la consagració del temple deia que qualsevol viatger que arribés aquí, fos quina fos la seva condició o classe, rebria les benediccions de Buda. 

Kiyohira va morir als 73 anys, en el 1128. El van enterra segons el seu desig, en aquest temple, per poder seguir vetllant per la pau en aquest territori del nord. 

Hi ha una flor de lotus, a la que anomenen el lotus de Chosun-ji, que té els seus orígens en una llavor que es va descobrir cap als anys 1950 quan es feien uns exàmens de les tombes dels senyors del clan Oshu Fujiwara. 

Enganxat en un dels cascs es van trobar unes llavors de lotus, que havien estat allà enterrades durant més de 800 anys. Una d’aquestes va sobreviure i va florir un mes de juliol. Els pètals d’aquestes flors d’origen antic són mes prims que les altres espècies que hi ha. 

El va succeir el seu fill Motohira, que seguint el somni del seu pare va fer construir un altre temple, Motsu-ji, que té una certa influencia de l’estil arquitectònic de la capital. Segons els registres que hi ha, aquest temple era més gran que el de Chosun-ji. Aquí tampoc van escatimar en materials. 

L’encarregat de l’obra va ser un artista de Kyoto, al que se l’hi va pagar amb uns quants quilos d’or, 50 cavalls, robes de seda i molts altres productes que van sorprendre, per la seva qualitat i quantitat a la gent de la capital. 

Obra de Motohira és que va finançar la transcripció del sutra del Lotus en honor al seu pare. Aquest sutra té 60.000 caràcters i la transcripció es va fer tota en un dia. 

Des de l’any 1997, en memòria de Kiyohira i Motohira, un cop l’any es fa una transcripció d’aquest sutra del Lotus, en un dia. Hi participen més de cent persones. 

Motohira va morir l’any 1157 als 53 anys i el va succeir Hideira, que va seguir la tradició de transcriure sutres. Va finançar la transcripció del cànon budista complet, escrit en lletres d’or sobre paper blau. Per això se’l coneix com el cànon blau i daurat. Ell també va fer construir un temple. 

Ara be, el temps que l’hi va tocar viure a Hideira era complicat i molt convuls. Va aconseguir mantenir la neutralitat i evitar una nova guerra en aquest territori. Però després de la seva mort van tornar els conflictes i va ser la fi del clan Fujiwara. 

Nosaltres vam començar la visita pel que està més a prop de l’estació que és el el temple Motsu-ji. A la base hi ha les restes i els jardins d’un altre temple que havia fet construir la dona de Motohira. És el temple Kanjizaio-in.

També hi ha restes de columnes i fonaments d’uns temples anteriors, dels que ja se’n parla en escrits del segle XII. Segons aquests escrits hi havia una sèrie de construccions en fusta a banda i banda el camí. 

El temple de Motsu-ji estava compost per diferents construccions, 40 temples i més de 500 residencies per monjos. Queda molt poc dels edificis del segle XII. El seu jardí té molta fama per tot el Japó, per la seva bellesa. 

Quan va decaure el clan Oshu Fujiwara tots els edificis van quedar malmesos per incendis però els jardins es van salvar. El disseny del jardí del temple Motsu-ji era el típic del segle XI, l’estil sakutei.

El jardí estava construït al voltant d’un llac, amb unes roques formant illes; al menys una d’elles estava unida al temple principal per un pont. 

En l’època dels Fujiwara un dels passatemps era reunir-se en aquests jardins, recitar poemes i beure sake. L’any 1986, per celebrar el 800 aniversari de la mort de l’últim senyor feudal del clan, es va recuperar aquest passatemps. La gent es vesteix de forma tradicional, s’asseuen al voltant del rierol que alimenta el llac, on hi ha un bol amb sake, que es desplaça amb l’aigua. La gent recita poemes i pren un glop de sake del bol quan acaba i l’hi passa pel davant. Hi ha algunes fotografies d’aquest festival que es fa en el mes de maig. 

Els jardins amb el llac i el bosc al darrera són molt bonics. Com que s’apropava la tardor, els arbres anaven canviant de color, apareixent les primeres tonalitats vermelloses. És una visita molt relaxant. 

Després vam anar fins a l’altre gran complex de temples, el de Chuson-ji. Els arbres que es van trobant en el camí de pujada diu que tenen més de 400 anys. A banda i banda del camí es van trobar petits temples, sempre en fusta, sense pintar. Les imatges que hi ha canvien d’uns als altres. N’hi ha de ben curioses. 

En aquests temples encara hi viuen monjos, uns 20 o 25 i fan cerimònies. Em sembla que vaser en el de Motsu-ji que en vam trobar uns resant. Els altars són molt curiosos, molt diferents als d’altres llocs budistes. La majoria són nous, tot net, brillant.

Davant de cada temple, la font per fer les ablucions. Hi ha cartells que expliquen com fer-ho. Amb una mena de cullerot es tiren aigua per les ans, que fan relliscar més o menys fins al colze, primer un braç, després l’altre. I després la boca o els llavis. Jo no em vaig aprendre el ritual, tampoc vaig provar de fer-lo. 

També hi ha els encensers, on es claven barretes d’encens. En general recipients metàl·lics, ben treballats, plens de sorra blanca, on hi claven les barretes. 

Molts sostres estan restaurats i em fa gràcia el detall de les canalitzacions per recollir l’aigua de pluja i que no caigui de forma descontrolada a terra.

El bosc en aquest altre recinte també és impressionant, especialment el bosc de bambús.

En aquest temple s’hi fan un munt de festivals, com en molts altres temples del país. En un d’aquests festivals totes les actuacions són fetes pels monjos del monestir. Es fan les representacions que es feien en el passat quan l’emperador Meiji venia a la regió de Tohoku. Moltes de les danses i representacions estan dedicades a la pau i a desitjar una vida tranquil·la i prospera per tothom. Amb tots aquests festivals es vol preservar les tradicions i les obres del passat.

08 de desembre 2016

Japó_6: Matsushima

Matsushima es troba a la costa est del país, no gaire lluny de Sendai. En aquesta badia hi ha 260 illes cobertes de pins; algunes habitades altres únicament unes roques sobresortint de l’aigua. El nom de Matsushima és una combinació de la paraula illa i pins. Diuen que és un dels tres llocs més bonics de Japó.

El tsunami i terratrèmol del 2011 va afectar molt aquesta zona, tot i que la barrera que formen les illes va frenar la força de l’aigua i els danys van ser menors del que es podia haver esperat. Tot i així, encara hi ha edificis que no s’han restaurat. De fet, hi ha sis ciutats al voltant de la badia. 

Nosaltres (ja m’havia trobat amb els meus companys) vam anar amb tren fins a Hon-shiogan i allà vam agafar un vaixell que fa un recorregut entre les illes fins arribar a la població de Matsushima. 

Com que era temporada baixa, hi havia molt poc turisme i vam haver d’esperar força estona fins que va sortir una excursió. Havia llegit que era millor fer el recorregut en aquest sentit i no a la inversa, que el fa molta més gent. I és cert, a la terminal del ferry estàvem esperant quatre gats, mentre que del vaixell que arribava provinent de Matsushima va baixar moltíssima gent. 

Va ser un gust que anés gairebé buit el vaixell. Et podies passejar amunt i avall i ningú et destorbava a l’hora de fer fotos. El recorregut dura uns 50 minuts. Algunes de les illes estan molt erosionades i han agafat formes curioses. 

Ja des de ben antic s’havien escrit poemes sobre aquesta badia, els waka, poema tradicional japonès. Diuen que el famós poeta de haiku Matsuo Basho quan va arribar aquí per primer cop es va quedar sense paraules. 

El primer lloc on vam anar va ser a l’illa Oshima, a la que s’hi arriba creuant un pont pintat de vermell. El tsunami del 2011 va destruir el pont però s’ha refet de nou. 

És un dels llocs més sagrats d’aquesta badia ja que hi ha coves i memorials budistes. Les figures en pedra que hi ha en les coves són molt curioses; si no recordo malament, a Yamadera també n’hi havia d’aquest estil. Son blocs geomètrics, esfèrics, trapezoïdals, prismes.. formes que combinades donen la idea d’una figura humana. 

Fa mil anys en aquesta illa hi va viure un monjo budista, que hi va passar 12 anys meditant. La llegenda diu que l’emperador l’hi va enviar 1000 pins i que per això ara aquesta illa i les demés estan cobertes per aquest tipus d’arbre. 

El contrast del verd amb la pintura vermella del pont és molt bonic. L’entorn és agradable, amb les coves i les pedres amb escrits gravats, que corresponen a poemes de Matsuo Basho. El temple que hi ha a dalt, en fusta, sense pintar. 

La casa de te Karantei, està també a tocar de l’aigua. Aquest edifici formava part del castell de Kyoto i l’hi van regalar a Date Masamune, el dàimio de Sendai, que la feia servir en el segle XVI per allotjar-hi els convidats.

Després vam anar cap al temple Godaido. També es troba en una illa unida a terra ferma per un pont pintat de vermell. És el que està més cèntric. Aquest temple va ser construït en l’any 807 i després reconstruït per Date Masamune en el 1604. Diuen que és famós perquè aquí hi ha cinc imatges del buda de la saviesa. Ara be, aquestes imatges només es poden veure en una cerimònia especial que té lloc cada 33 anys!

Aquí si que hi havia força gent. El temple és de fusta, sense pintar i bastant decorat. Un home em va fer veure de que les figures d’animals que hi ha són totes diferents. No recordo és el simbolisme que tenien. 

Contrasten els temples amb la pàtina que dóna el pas del temps i les construccions modernes. Aquí sí que hi ha moltes botigues de records i artesania. És un dels llocs més turístics de per aquí; per sort no era temporada alta.

En una de les moltes botigues que hi ha vaig poder veure unes làmpades de paper amb la forma de les nines típiques de la regió. 

El temple de Zuiganji està a la part alta de la ciutat. És tresor nacional i un dels temples del budisme zen més famosos de la regió de Tohoku. El va fundar un monjo budista que estava aquí per difondre la seva religió pel nord del país, l’any 828. 

Aquest monjo és el que després va construir els temples de la muntanya de Yamadera i el de la plana de Hiraizumi. En aquella època aquest territori eren les terres frontereres del nord. Aquí hi venien en pelegrinatge monjos des de diferents punts del país, tant llunyans com Kyoto. Durant segles els monjos van estar vivint aquí en coves al voltant d’aquesta badia. 

Al llarg d’aquests segles no es va fer un manteniment del temple. I va ser Date Masamune el que en el 1609 el va reconstruir, i és el que veiem ara. El va convertir en el temple familiar. Diuen que no va escatimar costos, va fer portar fusta de prop de Kyoto, va fer gravats i va cuidar molt la construcció i decoració. 

Aquest temple pertany a la secta Rinzai del budisme zen. El budisme zen al Japó té tres branques, i aquesta n’és una, que es va establir aquí en el 1191.

Abans d’arribar al que és pròpiament el temple, hi ha una sèrie de coves que es feien servir com a cementiri; aquí s’hi guardaven les cendres dels difunts. Van estar en ús des del 1192 fins al final del període Edo, en el 1867. N’hi ha de diferents mides, així com làpides i escultures en diversos estils. Suposo que és degut a que són de diferents períodes. Hi ha les imatges tipus blocs geomètrics i altres molt més elaborades. 

En una de les tombes hi ha penjats uns collarets de grues de colors. És un dels símbols d’Hiroshima. Hi havia una nena d’aquesta ciutat que quan estava a l’hospital malalta de leucèmia, algú l’hi va dir que si feia 1000 grues de paper se li complirien els seus desitjos. Va morir sense haver arribat a les mil. Les seves companyes de classe van acabar de fer-les. A la que t’hi fixes, te n’adones de que en molts llocs apareixen collarets amb aquests ocells de paper.

Hi ha diversos edificis, un d’ells la cuina, un altre és el temple principal. El conjunt és molt bonic, la fusta treballada, ben conservat. Diuen que van venir artesans de Kyoto per fer els treballs fins. 

L’any 1611 l’ambaixador espanyol Sebastian Vizacino va visitar aquest temple, invitat per Date Masamune. Diuen que va dir: el millor edifici del món construït en pedra és el palau de l’Escorial de Madrid, i el millor del món construït en fusta és el temple Zuiganji. 

Al costat d’aquest temple hi ha el temple Entsuin. Aquí hi ha el mausoleu del net de Date Masamune que va morir als 19 anys. El jardí és molt bonic; sorra blanca amb pedres que representa la badia de Matsushima amb les seves illes. 

Aquest temple el va construir Data Tadamune, el segon dàimio de Sendai, fill de Masamune. El va fer construir a la mort del seu fill, que hi ha rumors que diuen que el van enverinar. Un dels edificis era la casa d’estiu del noi que va morir que després van traslladar aquí. 

Hi ha també coves amb imatges de Buda i un bosc de bambús impressionat. A l’interior les pintures són molt boniques. No deixen fer fotografies, és una llàstima perquè ara ja gairebé no recordo com eren, només sé que em van impressionar, que és el que tinc apuntat.

Al costat encara hi ha un altre temple, Tenrinin, on hi ha el mausoleu de la princesa Iroha, filla de Date Masamune. Estava tancat. En el jardí imatges de Buda amb alguna tela vermella, com és habitual per aquestes terres. 

Després vam anar a passejar una mica per la ciutat. Algunes botigues tenen una gran bola penjada a l’entrada; serveix per indicar que allà destil·len sake, o potser només és que el venen. 

És una ciutat moderna, en la que es barregen els edificis nous amb els temples antics i restaurats. És un dels llocs més turístics de la regió de Tohoku, i a mitja tarda quan els turistes anem marxant, la ciutat queda molt tranquil·la. 

De totes formes, com que no és ple agost, no hi havia massa gent. Ara be, comparat amb el que havia vist aquest dies, que no havia trobat a gairebé ningú, això estava ple. Tot és relatiu.