Aquesta ciutat es troba en una plana envoltada de muntanyes; al sud-oest hi ha la més alta de Turquia, el mont Ararat, amb e Gran Ararat (5.137 metres) i el Petit Ararat (3.896 metres). Altres cims de més de 3.000 metres que hi ha al voltant de la ciutat són el Tendürek (3.533 metres) i el Kaletepe (3.196 metres), i n’hi ha alguns més una mica més baixos, però de més de 2.000 metres. La ciutat es troba a 1.625 metres d’altitud.
És una ciutat típica de frontera, moltes botigues, molt comerç,
embotellaments, caòtica... i al menys pels carrers que vaig passejar, sense
monuments ni coses destacables; així i tot, és interessant i em resulta curiós
de veure l’animació i moviment que hi ha.
Es troba molt a prop de l’antiga ruta comercial que unia
Trabzon, antiga Trebisonda, amb el nord-oest d’Iran; va ser un important centre
comercial, però a mesura que el comerç per aquesta via disminuïa la seva
importància també. Es va acabar en el segle XIX amb la guerra russo-turca i
durant la Primera Guerra Mundial quan les tropes russes van ocupar la ciutat.
Aquesta regió va estar governada per la dinastia Bagràtida o
Bagratuní, de la noblesa armènia. La ciutat s’anomenava Daroynk (o Daruynk), un
nom armeni que es va conservar fins al segle XVI.
En el segle IX, Aixot I Bagratuní va convertir aquesta població
en la seva capital i va fer construir la catedral.
Els prínceps de la dinastia Bagràtida d’Armènia residien a
Daroynk i van reconstruir la fortalesa en la configuració actual, en que les
torres queden integrades en la roca.
Al llarg del temps la fortalesa va ser conquerida i
reconquerida per perses, armenis, bizantins i seljúcides; tots ells haurien
utilitzat la plana per descansar i recuperar-se durant els seus passos a través
de les muntanyes. Els pobles turcs van arribar aquí en el 1064, però de seguida
ban venir els mongols i després altre cop turcs.
El castell de Daroynk es va reparar molts cops al llarg de la
història. Actualment du el nom del senyor de la guerra turc que va fer
encarregar una de les reconstruccions, en el 1374, un príncep anomenat Beyazit.
I va ser en el segle XVI que la ciutat es va rebatejar amb el nom de Beyazit o
Bayazit.
La ciutat va patir combats durant la guerra Otomana-Persa
(1821-1823) quan l’any 1821 el comandant en cap persa, Abbas Mirza, va ocupar
la ciutat; després, en el 1856, va ser atacada per Rússia, i altre cop, durant
la guerra Russo-Turca (1877-1878), a finals d’octubre del 1877, els russos van
capturar i ocupar la ciutat.
Quan els russos es van retirar, bona part de la població
armènia va marxar amb ells per construir el Nou Beyazit, a la vora del llac
Seva, actualment Gavar, a Armènia.
Bayazit va ser la capital de la República Kurda d’Ararat, del
1927 al 1930. La República d’Ararat es va fundar l’any 1927, durant la revolta
d’Ararat per tal de tenir un estat kurd a l’est de la recent creada República
Turca.
Després de la Primera Guerra Mundial, amb el tractat de Sèvres
del 1920, estava prevista la creació d’una regió autònoma al Kurdistàn. Aquest
tractat consolidava la divisió de l’Imperi Otomà, però algunes de les parts,
com els turcs, no el van ratificar. El moviment nacional dirigit per Mustafa
Kemal Ataturk rebutjava aquest tractat.
Això és el que va fer que esclatés la revolta dels kurds de
l’Ararat, que es van sentir traïts per la República de Turquia. Una
organització kurda fundada en el 1927 va proclamar la República Kurda d’Ararat.
La República d’Ararat mai va ser reconeguda internacionalment. Els
kurds van perdre, la revolta va ser esclafada per les tropes turques que van
destruir la ciutat. Llavors van construir una nova ciutat a l’est de
l’anterior, i es va anomenar Dogubayazit, Bayazit oriental o de l’est.
Actualment molts dels habitants que hi ha són armenis turquificats
o kurds que van ocupar les cases dels armenis que havien quedat buides després
del 1915.
Com deia abans, l’hauria fundat el general Celayırlı Şehzade
Bayazıt, en el 1374, sobre una fortalesa anterior que estava en ruïnes.
Els otomans la van ocupar en el 1514, i va ser governada per
militars, entre ells pel general Ishak Paixà, que es va fer construir un palau.
Va ser la base de les campanyes perses de Solimà I, en el
1533-1536, 1548-1549 i 1553-1555.
Com ja he explicat, quan
els russos la van abandonar en el 1878, els armenis locals van marxar amb ells,
per anar a construir una nova ciutat a l’Armènia russa, a la riba del llac
Sevan. La darrera ocupació russa va ser en el 1914. Durant la guerra i després,
fins al 1921,, va ser objecte de lluites i va quedar destruïda.
Segons una inscripció que hi ha l’harem es va finalitzar en
època d’Ishak, en el 1784.
La construcció del palau va començar en el 1685 i es va acabar
en el 1784 o 1785. El palau va quedar malmès després del terratrèmol de 1840 i
es va restaurar de forma parcial en els 20 anys següents. Durant la guerra
russa-turca, 1877-1878, va tornar a quedar danyat, i els russos el van
utilitzar; durant la Primera Guerra Mundial va veure’s afectat per trets.
Després el palau va ser un centre administratiu i després va
ser emprat pels militars fins al 1937. Després es van fer servir pedres
d’aquest palau per la construcció d’altres edificis. L’any 2000 el palau es va
incloure en la llista de candidatures a formar part del Patrimoni de la Unesco.
En la seva construcció es va prendre com a model els palaus
reial d’altres ciutats, com Bursa, Edirne i Istanbul.
Durant la restauració del 2004 es van trobar problemes
estructurals seriosos que no es van poder resoldre del tot. Posteriorment s’ha
afegit una nova coberta i a algunes parts del palau s’hi ha col·locat una
protecció de fusta i vidre.
El palau es va construir en un turó, a uns 5 km de la ciutat,
però en el seu moment estava al centre de la ciutat antiga.
Classifiquen el palau en seccions en funció de l’estil
arquitectònic. Així que hi ha: la façana exterior, els patis, la sala dels
homes (selamlik), la mesquita, el menjador social (Darüzziyafe), el bany,
l’harem, les portes, magatzems d’aliments i municions, el mausoleu, la fleca,
les masmorres i seccions d’interiorisme (portes, finestres, armaris, xemeneies,
armari de refrescos, etc.).
El palau té dos patis i diferents estructures al voltant de
cadascun d’ells. Alguns dels edificis del primer pati estan destruïts. El segon
pati, rectangular, té edificis en els quatre costats.
En el primer pati hi ha una font, que es coneix com la font de
la llet. Diuen que per un broc hi sortia aigua i per l’altre llet i que per
això la gent l’anomenava la font de la llet. Actualment raja aigua freda que
prové de les muntanyes. En els dos nínxols s’hi col·locava un bol per l’aigua.
En la decoració superior hi ha una rosa i una gota, que simbolitza l’amor entre
l’aigua i la rosa.
A la planta inferior hi havia els magatzems i les habitacions del servei. En el segons patí hi ha l’espai pels homes ( selamlik) i al costat l’harem.
El saló del consell (mabeyn) és on es donava la benvinguda a
persones importants i convidats estrangers, i aquí es resolien els assumptes
oficials. Les finestres que es veuen des del patí són les d’aquest saló.
Una de les habitacions, anomenada Oriel, té una terrassa amb
vistes; hi ha tres figures de fusta: una figura humana, que representaria al
fundador del palau, Ishak Paixà, un lleó que representa el poder i la figura
més gran, una àliga, símbol de supremacia i sobirania.
Des de l’espai dels homes s’accedeix a la mesquita.
En la paret del costat hi ha l’entrada a l’harem. Al costat de l’harem hi havia el jardí reial, una terrassa amb flors i arbres. Tenia un petit estany al centre.
L’únic wàter que s’ha trobat en la forma original és a la zona
de l’harem. La sala tenia uns nínxols
per la llenya, i el forat al centre de l’habitació estava connectat al sistema
d’aigües residuals.
Per acabar la jornada vam anar a un punt des d’on es veia be el mont Ararat.
