Est de Turquia-57. Vorejant Armènia: Igdir i mines de sal de Tuzluca

Al matí, en sortir direcció nord, cap a Igdir, ens aturem per fer algunes fotografies més del mont Ararat, que avui es veu sense núvols al cim.

Aquesta mena de guinguetes que et trobes en llocs un tant remots sempre m’impressionen. A vegades estan en carreteres transitades i que sovint presenten esllavissades o altres entrebancs; resolen una mica la vida als que passen o es queden atrapats unes hores, però els que hi treballen veuen gent. Ara be, en aquesta carretera, o d’altres com aquesta, solitàries, la vida dels que hi treballen és molt dura. Estan tot el dia aquí, sols, sense veure a gaire gent.

En algun punt de la ruta, crec que abans d’arribar a Igdir, es veuen tres països: Armènia, Azerbaidjan i Iran. Hi ha molts controls perquè anem vorejant fronteres.

Igdir està a 50 km de Dogubayazit. Ens hi aturem tan sols per comprar alguna cosa per dinar; ens ho vam menjar abans de fer la visita d’Ani. Ens recomanen uns pastissos de pasta de full farcits, amb verdures, formatge o carn; s’anomena “borekcisi” i ja t’ho donen tallat a bocins i en una capsa de plàstic.   

Al nord d’Igdir, a uns 40 km, vorejant la frontera amb Armènia, ens aturem per visitar les mines de sal de Tuzluca. El nom de la població, igual que el de les mines, prové de Tuz, que en turc vol dir sal.

Tuzluca, coneguda pels armenis com Koghb, va formar part de diversos regnes armenis. La ciutat i els voltants es van convertir més tard en un caciquisme kurd fronterer otomà i un escenari de guerra constant entre l'Imperi Otomà i Pèrsia.

En el 1746 la regió va ser cedida a Persia. Però després de la guerra russo-persa, 1826-1828, va quedar sota control de Rússia. Llavors es va anomenar Kulp.

L’any 1829, poc després de l’annexió a Rússia, l’explorador Friederich Parrot, de la Universitat de Dorpat (Tartu, Estònia), va viatjar a Surmali (Armènia) amb una expedició per ascendir al mont Ararat. Dos membres del seu equip, estudiants de medicina, van venir aquí a Kulp, per examinar les mines.

Després de la revolució Russa, la ciutat va quedar sota l’administració de la república Democràtica d’Armènia. Després, pel tractat de Kars, va ser cedida a Turquia. Va formar part de la província de Kars fins al 1993 quan es va crear la província d’Igdir.

Les mines de sal han tingut un paper important en el desenvolupament d’aquesta regió. Oficialment van començar a funcionar l’any 1923, però es coneixien ja des de l’època medieval. No sé si aquesta informació fa referència només a quan van ser incorporades a Turquia. Em sembla que ja abans s’hi extreia sal. Alguns investigadors creuen que aquest lloc s’ha utilitzat ja des de l’època hitita.

El clima i les condicions salobres de Tuzluca van convertir aquesta població en un lloc de repòs per gent amb problemes d’asma.

La informació que he trobat em genera una mica de confusió ja que no m’acaba de quadrar amb el que explicaven, o el que vaig entendre.

Quan vam visitar les coves van dir que la mina portava uns deu anys sense funcionar i que a dins hi ha un centre de teràpia. He trobat un article de l’any 2021 en que estudien un projecte per instal·lar un centre de salut (haloteràpia) a l’interior de la mina, en una part que ja no està en actiu.

El que dedueixo del que he estat llegint és que és una mina molt extensa i que actualment hi ha dues zones diferenciades: una part de la que segueix extraient-se sal i l’altra destinada al turisme. La part que està destinada a les visites de les coves i a les cures de malalties respiratòries, es troba en una zona que devia fer temps que ja estava en desús.

És un jaciment de sal molt gran, diuen que pot cobrir la demanda de NaCl del país durant més d’un segle; aquí també discrepàncies, en un lloc diuen 100 anys i en un altre 400. Actualment s’extreuen unes 150 tones de sal cada dia.

Es considera que destinar una part de les coves al turisme mèdic no afectarà a la disponibilitat d’aquest producte, i en canvi serà beneficiós per l’economia de la regió.

L’aire de les coves de sal és molt bo pel tractament de diverses malalties. Llegeixo que a la ciutat hi ha sales d’haloteràpia, que tenen les parets recobertes amb la sal de la mina.

En comparació amb altres mines, les mines de sal són de les més segures. A Turquia hi ha més de 30 dipòsits de sal gemma.

L’haloteràpia, és un tractament en el que es respira aire amb petites partícules de sal. Aquest procediment ajuda a millorar la respiració i es considera un tractament alternatiu per a les malalties de les vies respiratòries, l'oïda, el nas, la gola i la pell.

Va ser en el segle XVIII quan es va començar a observar que els treballadors de les mines de sal que tenien problemes respiratoris milloraven d’aquesta afecció com més temps passaven a les galeries. Després de la Segona Guerra Mundial va desenvolupar-se la idea i l’ús de les mines de sal com a centres de salut; n’hi ha unes quantes a Europa que aprofiten l’ambient de les mines per tractaments mèdics.

S’ha determinat que el dipòsit de sal gemma de Tuzluca té un 91,4% de NaCl. La reserva visible és de 613 milions de tones i la reserva possible és de 226 milions de tones.

S’entra per un passadís amb il·luminació de colors; tot el recorregut és amb llums de colors. De seguida s’arriba a una amplia sala. Hi ha dues grans sales i alguns racons més foscos. Una de les coses que em va sorprendre més va ser trobar un espai on fer el pícnic, amb taules i cadires. No ho trobo massa acollidor estar allà mig a les fosques... però suposo quela gent hi passa una estona per aprofitar les condicions saludables de l’aire. 

Hi ha unes construccions, en un racó més fosc, que són les sales de tractament. Ara, després de llegir l’article, me n’adono de que encara no deu estar en funcionament. Segons el projecte hi haurà habitacions i també espais per homes i per dones, separats. També està previst que hi havia una cuina i cafeteria; si ho he entès bé, seria a dins de les mines. 

Al final del recorregut hi ha un altre espai ampli, i una mena de sala d’actes.