Sri Lanka_12: Kandy, Esala Perahera

Vam arribar a Kandy a la tarda. Aquesta ciutat està una mica més al sud de Matale, però segueix estan en la zona central. Es troba en la zona muntanyosa i és la segona ciutat més gran del país.

Kandy és la capital cultural i el lloc més sagrat del país. La ciutat està a uns 500 m d’alçada, envoltada de turons. El nostre hotel estava en un del turons i a vegades feia una mica de mandra pujar i baixar. No era massa, però es feia una mica pesat. 

Hi ha un llac artificial, molt bonic, que el va fer construir, en el 1807, l’últim rei de Kandy. Al llac hi ha una illa que aquest rei feia servir per l’harem. Més tard els britànics hi van col·locar el magatzem de municions. En una banda del llac, davant d’un temple, era la zona de bany dels monjos. 

Kandy és patrimoni de la humanitat des del 1988. Va ser l’última capital dels regnes singalesos. La ciutat es va fundar cap a l’any 1350 de la nostra era, però en un primer temps formava part d’un altre regne. El regne de Kandy es va iniciar en el 1469 i es va estendre fins al 1815. A partir d’aquest moment, i fins al 1948, va ser una colònia. 

L’any 1592 el regne de Kandy era l’únic regne independent que resistia i sobrevivia a l’illa; la costa estava conquerida pels portuguesos. Van haver-hi diversos intents per part dels portuguesos i dels holandesos per apoderar-se del regne de Kandy. També es van enfrontar a les tropes britàniques. Va ser l’últim regne a resistir-se a la colonització.

Els primers anys el regne de Kandy era pròsper i important, però hi va haver un moment de declivi. Cap al 1600 el rei que hi havia es va adonar de que el budisme anava decaient, ja no hi havia noves incorporacions de monjos als temples i monestirs. Així que es va dedicar a fer prosperar de nou el regne i donar una nova embranzida al budisme. Va aconseguir portar la relíquia de la dent de Buda a la ciutat. 

Diuen que quan estaven cremant el cos de Buda, l’any 483 a. C., algú va aconseguir recuperar una dent. Primer va estar guardada a l’Índia i en el segle IV d. C. va arribar a Sri Lanka camuflada en el cabell d’una princesa. Primer va estar custodiada a l’antiga capital d‘Anuradhapura, després va anar canviant de llocs, segons els conflictes que hi havia en el país. 

Finalment el rei de Kandy va aconseguir portar-la a la ciutat. La custodia de la relíquia estava relacionada amb la reialesa. Es considerava que el que la tenia era el que per dret podia governar el país. 

Donada la vinculació de la custodia de la relíquia amb el rei, es va fer construir un temple al costat del palau reial i enfront d’altres temples dedicats a divinitats hinduistes. 

Hi ha rumors que qüestionen si és la veritable dent o una rèplica. Els portuguesos deien que s’havien apoderat d’ella i l’havien cremada, però els singalesos ho negaven. Sigui la dent autèntica o una rèplica, el cas és que la gent l’hi té una gran devoció; és més el símbol que l’objecte en sí.

Kandy és un lloc molt important pels budistes; creuen que si al menys una vegada a la vida vens aquí en peregrinació aconsegueixes millorar molt el teu karma. 

Abans de l’arribada de la dent de Buda a la ciutat, el símbol més important pels budistes era l’arbre de la il·luminació. Allà anaven els fidels a fer les seves pregàries. Quan el rei va aconseguir la custodia de la relíquia, la gent no en va fer massa cas. va ser llavors quan va decidir fer una gran desfilada en la que es mostraria aquesta relíquia a la població. 

Quan va arribar la dent es va guardar dins d’un relicari d’or, i estava ben custodiat. Aquesta urna on està guardat es la que es va decidir treure, al menys un cop l’any, per tal de que la gent la pogués venerar. 

Sri Lanka és un país eminentment agrícola, i més en el passat, pel que la pluja és molt important. Ja en el segle III a. C. a la zona de les muntanyes es feia un festival per demanar la pluja. Aquest festival tenia el suport econòmic dels reis. Per altra banda, amb el budisme, els fidels anaven a l’arbre de la il·luminació a pregar, i també demanaven pluja i bones collites. Es creu que en els primers temps del budisme es feien els dos festivals simultàniament, i potser a la llarga es van fusionar. 

El mes lunar d’Esala, que és entre juliol i agost, era una època de festivals diversos, de tipus hinduista i budista. A més és quan comença la temporada de pluges, per tant època propicia per les festes de la fertilitat. 

A Kandy, a l’igual que a la resta del país, hi ha dos comunitats diferenciades: els tàmil, hinduistes i els singalesos, budistes. Hi ha unes quantes divinitats, Vixnu, Natha, Katagarama i Pattini que es consideren les protectores de la illa. Els seus temples estan davant del temple de la dent de Buda i del palau reial. Aquestes divinitats d’origen hinduista son també venerades pels budistes, que consideren que Natha i pattini representen el Buda del futur. 

El festival d’Esala Perahera que es veu actualment és la fusió que es va fer en el segle XVIII dels festivals a les diferents divinitats. Actualment és un esdeveniment històric, cultural i folklòric. Es venera a Buda però també a les divinitats protectores del país. Es un festival per tots els habitants, ja que sigui quina sigui la seva religió s’hi senten representats. 

Al llarg dels segles, aquest festival estava patrocinat pels reis, que juntament amb altres dignataris, desfilaven amb el relicari de la dent de Buda. 

Diuen que en el segle XIII el país patia una gran sequera i després de passejar la dent de Buda, al voltant de la ciutat va començar a ploure abundantment. 

Faxina, un monjo budista xinès que va viatjar cap a l’any 400 d. C. per Sri Lanka, ja descrivia el festival de l’Esala Perahera. Viatgers de diferents èpoques han deixat constància d’aquest espectacle. 

Ara be, hi va haver un període en el que no es va fer el festival, o no es va treure la relíquia. Va ser quan hi havia els enfrontaments amb els portuguesos, que volien conquerir el regne de Kandy. Aquell temps van mantenir la relíquia amagada, i crec que en algun moment el rei també es va haver d’amagar. 

L’organització del festival és molt laboriosa, i quan estàs allà te n’adones de la feina que comporta. A començaments d’any s’informa als propietaris del elefants de quants se’n necessitaran, així tenen temps de comprovar si les vestimentes amb les que els decoren estan en bon estats, si cal reparar-les o fer-ne de noves. 

L’astròleg del temple de la dent és el que decideix quin és el dia propici per iniciar el festival. Després es reuneixen tots els que estan involucrats en l’organització posar en marxa els preparatius. 

Aquest festival dura cinc dies, i com que ho decideix l’astròleg, cada any pot canviar de dies. Durant aquests dies la ciutat viu per això, per la desfilada que hi ha cada tarda. 

El primer dia de desfilada és el més informal, menys vestimentes i guarniments, menys danses. La importància de la festa va en augment dia a dia. La culminació és el darrer dia.

Quan hi vam ser nosaltres era un dels dies del mig. Després de deixar les coses a l’hotel vaig baixar a la ciutat, a la zona del palau i el temple de la dent de Buda, Sri Dalada Maligawa que està a tocar del llac. 

Com ja he dit, tota la ciutat viu al voltant del festival. Pels carrers per on ha de passar el seguici hi ha gent asseguda esperant el pas de la comitiva, agafant lloc. En altres carrers tothom qui té una sortida a carrer posa cadires i les lloga per poder veure la desfilada assegut. 

Faltaven hores encara per començar i ja hi havia gent esperant. També hi havia carrers tallats al trànsit i llocs per on ni a peu podies passar. Llavors vaig veure els primers elefants, enmig del carrer; un traginava un feix de branques amb la trompa, els altres estaven menjant, els netejaven i preparaven per l’actuació que tenien que fer en unes hores. 

El recinte del temple és molt ampli, però tenia poc temps per entrar o sigui que vam passejar una mica per veure l’ambient. Feia molta calor i veies la gent aparcada a ple sol, esperant pacientment, asseguts sobre un plàstic, al terra. Em va impressionar. Nosaltres havíem pagat per cadira. També teníem que anar-hi d’hora, però no tant. 

Tal i com diuen, es veu gent hinduista i budista, barreja de cultures i religions entre el públic. És un acte festiu. Famílies, dones amb criatures, homes.... tothom hi té cabuda. 

L’entorn és molt bonic, el llac amb les muntanyes, la gent, el palau i temples, les parades de flors, veure els preparatius de la desfilada, com guarneixen als elefants, com preparaven les torxes amb les closques de coco i oli... tot plegat molt interessant.

Vam pujar cap a l’hotel on havíem quedat amb els altres i vam tornar a baixar de nou per anar als nostres seients. Vam pagar uns 50 euros. Tot i tenir el lloc reservat cal anar-hi abans de que tallin els carrers i et sigui difícil arribar fins a l’edifici on tens la plaça reservada. 

L’ambient pel carrer és impressionant. Ja hi havia molta gent asseguda, baranes separant la vorera de la calçada, guàrdies controlant tot el moviment... Molta gent ja estava asseguda per terra, alguns en les cadires de pagament. El nostre lloc tenia bona vista, vam estar de sort. Per davant nostre passaven venedors ambulants, amb glòbuls, coses per picar... una mica de tot. 

La desfilada comença al vespre, quan ja es fa fosc. Com que era l’hora de sopar van venir els xicots d’una pizzeria propera i ens van dur les cartes per si volíem escollir alguna cosa per menjar. Vaig encarregar una pizza i una beguda i al cap de mitja hora me la van dur. Això si, aquest servi només es pot fer abans de que comenci la processó. Després ja no es pot circular. 

Quan va començar a fer-se fosc va passar la policia a controlar la situació. Miraven dins les papereres, es fixaven en qualsevol cosa que pogués ser sospitosa. També van passar per davant nostre l’equip mèdic; homes i dones vestits de blanc, elles amb una mena de còfia, suposo que anaven a ocupar els seus llocs. Amb la quantitat de gent que hi ha és lògic que hi hagi serveis mèdics a punt. 

Els primers que desfilen son els del llàtig; antigament anunciaven l’arribada del rei. Van de blanc i vermell, amb el llàtig van picant a terra i fan un soroll impressionant. A banda i banda del carrer van passant també uns nois portant unes torxes: un pal llarg amb una mena de cistella metàl·lica a dalt on hi ha closques de coco impregnades amb oli, cremant. De tant en quant cauen brases enceses a terra i passa un al darrera apagant-les. 

Hi ha desfilada de banderes budistes, diuen que per remarcar el caire espiritual de la processó. També desfilen amb les banderes de les diferents províncies. 

Hi ha desfilada d’uns amb espases; representen als que antigament custodiaven la relíquia. Després desfilen els que fan danses amb el foc. És impressionant la perícia que tenen; fan girar grans anells encesos per sobre el cap i davant seu. Hi ha nois força joves fent aquesta part de l’espectacle. Fa molt bonic la llum del foc en la nit, i tothom pendent del seu pas. 

Passen ballarins, fent danses de diferents tipus, i si no recordo malament també desfilen noies ballant. És com un seguici folclòric; em sembla que hi ha representació de diferents grups, cadascuns mostren la musica i danses del seu poble. 

Hi ha tambors, trompetes, musica de forma continua; tot això segueix la tradició antiga d’aquesta festa. Llegeixo que hi ha danses en les que porten flors de coco a les mans. Aquestes flors són símbol de prosperitat.

I el plat fort de la desfilada són els elefants. Van guarnits, amb teles plenes de llums que els hi cobreixen el cos. Porten cadenes a les potes per evitar qualsevol accident. Van escortats per un o dos homes o nois. En alguns casos hi ha un muntat a dalt que du una mena de para-sol. 

Van alternant les danses amb la desfilada d’elefants. Alguns van amb robes blaves, altres grogues, vermelles.... Amb el pas de les hores es fa una mica repetitiu, però té la seva gràcia en conjunt. Val la pena. 

El moment més emotiu és quan arriben un grup d’elefants escortant al que porta l’urna on se suposa que hi ha la dent de Buda. En veure’ls arribar tothom es posa dret. Primer vaig pensar que ho feien per veure-ho be, i poder fer fotos. Cal dir que la gent del país també anava amb els mòbils fotografiant i filmant. Però no era això que s’aixecaven, era en senyal de respecte. Vaig veure’n molts amb els ulls baixos i com si resessin, mentre la comitiva passava pel davant.

Un elefant amb l’urna va passar uns quants cops per davant nostre; em va fer la impressió que eren diferents animals, o al menys guarnits diferents. No sé si era la mateixa urna. Potser hi ha una mena de confraries i totes volen portar-la. És una suposició. El cas és que des de passa per primer cop la gent ja està dreta. 

Quan s’acaba la desfilada es pot ja sortir de darrera les baranes. Els carrers s’omplen de gent que torna cap a casa, a l‘espera de la nova sessió al dia següent. En total la desfilada dura unes dues hores i abans, esperant allà hi havíem estat una hora i mitja. 

De tornada cap a l’hotel, vam passar pel costat del llac; l’illa estava il·luminada i també el complex Sri Dalada Maligawa, que és el temple i palau reial.

Sri Lanka_11: Matale

Deixem Dambulla i ens dirigim cap al sud, direcció a Kandy, però abans ens aturem a Matale.

Una cosa que em xoca en aquest país són les botigues on venen alcohol. Aquí a Matale era una finestreta enreixada on et venien les ampolles de cervesa, vi o begudes més potents. 

Ens vam aturar en aquesta ciutat per dinar i per anar a veure el jardí de les espècies. Està tot en el mateix lloc. Vas amb un guia que et va explicant les plantes i aplicacions que tenen. Hi havia forces grups de turistes i el nostre guia anava a tota pastilla, amb el que la visita no em va semblar tant interessant com esperava. 

Ens van oferir un te amb espècies i després de fer un petit tour pel jardí, ensenyant-nos arbres i arbustos, ens van portar a un dels espais que hi ha reservats en el jardí per les demostracions. Aquí vam poder olorar diversos olis essencials i vam poder provar alguna crema. 

Va ser curiosa la crema per depilar; l’olor era agradable, no com les d’aquí, i a més en molt poc temps havia eliminat els pels. Els olis essencial semblaven de bona qualitat; tenien força varietat. També tenien olis vegetals amb algunes gotes d’olis essencials, són els olis pel massatge ayurvèdic. 

Quan ja t’han deixat olorar els productes venen uns quants massatgistes a oferir-te els seus serveis. A alguns els hi van fer massatge cranial, altres cervicals... va estar be. 

Aquí a Sri Lanka la medicina ayurvèdica té una gran tradició; en aquesta regió hi ha un hospital ayurvèdic, que fa servir olis i cremes que contenen extractes naturals de plantes. 

A la botiga que hi ha al costat del restaurant venen tots els productes, relacionats amb les espècies i els olis. Hi ha cacao, cremes, tes, olis... de tot. Ben presentat i atractiu. Tenen també uns dentífrics que contenen 24 plantes medicinals.

Alguna de les coses curioses que preparen: te amb xocolata i essència de plàtan vermell. El te d’espècies també està molt bo, la barreja d’ingredients és variable. 

Després vam continuar la ruta fins a Kandi. Per la carretera es pot veure alguna que altra dàgoba i estàtues de Buda de mida gegantina.

Sri Lanka_10: Coves de Dambulla

La ciutat de Dambulla està més o menys al centre del país; el seu atractiu més important és un conjunt de coves amb representacions de Buda. Si no estic confosa, aquest indret es coneix com el temple d’or. És patrimoni de la Unesco des de l’any 1991. 

A mi em va encantar. Hi havia molta gent, tot i que hi havíem anat d’hora. Molts érem turistes, però també gent del país i vaig veure-hi alguns monjos i monges budistes. La visita val la pena.

Es deixa el cotxe en l’aparcament que hi ha a peu de carretera. Allà mateix hi ha una dàgoba moderna, blanca i daurada i just davant de la muntanya hi ha un edifici espectacular; és de color blanc, amb decoracions florals, flors també al voltant, i sobresortint per dalt, un Buda gegant, daurat. 

Es passa pel costat d’aquesta construcció i s’accedeix al camí de pujada. Hi ha uns 100 metres de desnivell, i pel camí es poden veure algunes famílies de micos, especialment les femelles amb les cries. 

Un cop a dalt es té vista sobre la plana. Diuen (jo no m’hi vaig fixar) que es pot arribar a veure la roca de Sigiriya. I aquí és on s’han de deixar les sabates abans de creuar la porta d’entrada al recinte de coves. 

Hi ha una esplanada, amb un arbre de la il·luminació, com en qualsevol altre lloc religiós de per aquí i arran de la paret de roca, un porxo blanc, on hi ha l’entrada a les coves. 

Hi ha constància de que aquesta àrea estava habitada en el segle III a. C. però no es descarta que els primers assentaments fossin més antics; hi ha llocs en que diuen que estava habitada en el segle VII a. C. En aquesta zona s’han trobat 80 coves, però tan sols se’n visiten cinc.

El nom de Dambulla vol dir font de la roca; això ve de que hi ha aigua gotejant per una escletxa de la roca, però no es coneix el seu origen. 

Amb l’arribada del budisme, en el segle III a. C. aquestes coves les van ocupar monjos eremites. 

L’any 103 a. C. a Anuradhapura hi va haver una rebel·lió i el rei Valagamba va haver de fugir de la ciutat. Es va refugiar en aquestes coves i els monjos que hi vivien el van protegir. Quan va recuperar el trono va fer construir un temple com agraïment pel seu ajut. Més tard, els altres reis també van fer noves aportacions als temples. 

Des d’aquell moment les coves es van convertir en temples. Les pintures i estàtues de Buda que hi ha cobreixen diferents períodes, però les més antigues corresponen a aquest moment. Ara be, la majoria van ser restaurades i pintades en els segles XI i XII. 

El conjunt de murals que hi ha en aquestes coves cobreix una superfície de 2.100 m²; inclouen escenes de la vida de Buda, i també de la història. 

Hi ha 153 estàtues de Buda, 3 estàtues de reis singalesos i 4 de divinitats, dos d’elles hinduistes (Ganeixa i Vixnu). Diuen que son els temples cova més ben conservats de tot Sri Lanka, 

En el segle V de la nostra era es va construir en una de les coves una dàgoba. Les divinitats hinduistes van afegir-les en el segle XII. Un dels reis, en el 1190, hi va afegir unes 70 estàtues de Buda. 

Molt del que es veu ara és del segle XVIII. En el segle XIX es va utilitzar una altra cova i es van repintar algunes escenes de les parets. En el segle XX és quan entra a formar part del patrimoni de la Unesco i es fa també una restauració.

Els especialistes diuen que com que el material que hi ha en aquest conjunt de coves compren un període molt ampli de temps, permet veure l’evolució de l’art budista singalès. 

A més de les coves hi havia 4 monestirs i és en tot aquest conjunt monacal que va començar el moviment nacionalista contra els britànics, l’any 1848.

L’any 1938 va ser quan es va construir el passadís porticat i es van decorar les entrades a les coves. Ara el conjunt fa bonic ja que ressalta el blanc d’aquesta construcció amb el gris de la pedra. a més així el camí d’un cova a l’altre està protegit del sol i la pluja. 

En la primera cova hi ha un Buda reclinat de 15 metres de llarg. És el més gran de tot aquest conjunt. A l’entrada hi ha una inscripció del segle I. Hi ha també una pintura en la que està representant Ananda, un dels deixebles de Buda. A més, una estàtua de Vixnu. Aquesta cova s’anomena del rei diví. És una cavitat molt estreta, i és complicada la circulació ja que hi ha els que entren i surten, que s’han d’anar cedint el pas i vigilar no tocar la paret sense voler. 

Al costat hi ha un temple hinduista, dedicat a Vixnu. Estava atapeït de gent i no vaig aconseguir entrar. Hi havia un sacerdot o similar, i la gent anava a que els beneís. Una parella l’hi duia el seu fill petit. El capellà va fer una pregària i després l’hi va posar la marca al front. 

La següent cova és la més gran, té uns 50 metres d’ampla i uns 20 de fondària. Aquí hi ha 50 estàtues, d’aquests dos són de reis; una és la del reia que es va refugiar aquí en el segle I a. C. i l’altra és la del rei del segle XII que va fer posar un pa d’or a les imatges de Buda, segons consta en una inscripció que hi ha a l’entrada. 

L’estàtua de Buda més important d’aquesta cova estava coberta amb un pa d’or. Tota la paret i sostre estan pintats. Per fer-se una idea de la grandiositat d’aquest espai: hi ha 16 Budes drets i 40 asseguts (no els vaig comptar, ho he llegit). 

En aquesta cova hi apareix també Vixnu i una altra divinitat. A més, un dels Budes està escortat per dos figures en fusta, que representen a Maitreya (el buda del futur) i Avalokitesvara (el de la compassió). Els peregrins sovint els hi ofereixen garlandes de flors. 

Aquesta cova és impressionant. Un podria passar-s’hi molta estona contemplant les pintures i escultures. Les altres coves, suposo que per la comparació, deceben una miqueta.

La tercera cova és del segle XVIII; es coneix com el gran nou monestir. Aquí hi ha una estàtua d’un rei i les pintures son de l’estil de Kandy. La quarta i cinquena coves son més petites i modernes, de menys qualitat artística. La cinquena inicialment era un magatzem. 

Al recinte exterior, prop de l’arbre de la il·luminació hi ha l’espai reservat a la cerimònia de trencar el coco, com ja havíem vist en altres llocs. Homes i dones, venen aquí amb el coco encès i el trenquen contra el terra, mentre fan una pregària. 

Una de les coses que m’ha sorprès d’aquest país és la barreja de les dues religions, budisme i hinduisme; comparteixen espais i temples i la gent prega en tots dos. 

Aquest conjunt de temples coves és impressionant. Hi ha una gran varietat d’imatges de Buda de totes mides, formes, estils, en diferents postures... I el fet de que les parets i sostres estiguin pintats també acaba de deixar bocabadat. Pots dirigir la vista en qualsevol direcció que sempre hi ha alguna cosa interessant a mirar.

Sri Lanka_9: Sigiriya rural

A la tarda em vaig apuntar a una excursió per veure la vida rural. Valia uns 20 euros una volta que dura dues hores. Va ser curiós, ja que vas en diferents medis de transport. 

El primer tram el fèiem en carro tirat per un bou, però com que era l’hora de la calor, l’animal no estaven massa per la labor, i no es deixava enganxar al carro. Finalment van aconseguir que fes cas. Per un camí de terra vam anar cap al llac. La pista no estava en molt bon estat i quan vam creuar amb un altre carro va ser una mica laboriós el pas. 

Un cop al llac vam agafar una barca per fer un recorregut pel llac. Més que una barca era una plataforma de fusta suportada per dos barques estretes que feien de flotadors. Feia molta calor ja que estàvem a ple sol, però era fantàstic. Aquest artilugi no anava a motor, sinó a rems, o sigui que el silenci era absolut. Al fons del llac es veia la roca de Sigiriya. 

Aquí i allà es veien casetes disperses, que indica que hi ha gent vivint al voltant del llac. 

Ens apropen a una zona on està ple de lotus. Recullen fulles i ens fan un barret per protegir-nos del sol. També cullen flors de lotus que encara estan tancades i les obren fent diferents dissenys amb els seus pètals. Són uns artistes. La que em van donar a mi tenia forma de rosa blanca. 

Vam arribar a un petit poblet on ens esperava una família. Vam veure a l’avia, una parella i el seu fill. La dona va ser la que ens va ensenyar com vivien. L’avia cuidava del net i l’home venia de tant en quant a ajudar en alguna cosa. 

En el poble hi ha cases de fang, altres amb les parets de fulles de palmera trenades i algunes d’obra, que ja són més confortables. 

La senyora ens ensenya com separen el gra d’arròs de la closca. Provem també el morter de fusta, per treballar dret; és molt similar al que he vist per Àfrica. Aixequen el piló i el tiren amb ritme constant i força, per anar picant el que hi ha dins. Sembla senzill però el piló pesa molt; ella el fa anar amb una agilitat impressionant. Jo no arribo a aixecar-lo ni tres centímetres. 

Tenen també un molinet de pedra. Aquest es fa servir assegut en un tamboret baix. S’ha de fer rodar, una pedra sobre una altra, empenyent per un pal que hi ha dret. Un cop més, no té res de senzill. Asseguda jo no tenia prou força per girar la pedra. Mig dreta la cosa millorava una mica, però no massa. 

Ens va ensenyar a preparar el pa típic d’aquí, el roti. Barreja coco ratllat, amb una farina (que no sé de què és). Afegeix alguna espècie i fa una massa afegint una mica d’aigua. Posa la massa entre dues fulles de cocoter i ho cou sobre una planxa metàl·lica que està sobre el foc. El foc el fa amb closques de coco. 

A part prepara una salsa amb seva, tomàquet, bitxo, aigua i coco ratllat. Aquesta salsa és crua i serveix per acompanyar el roti. Com que era picant jo vaig optar per prendre el roti tot sol. Estava molt bo. A mi no m’agrada el coco i en canvi aquests rotis sí; no té el gust característic del coco. 

Per beure ens van preparar una infusió; per endolcir-la et donaven uns terrosos fets amb mel i gingebre. No s’ha de posar dins de la infusió sinó que es mossega un boci i es beu un glop d’infusió. 

El poble es troba en una clariana enmig de palmeres i suposo que tenen algun conreu. Des d’allà vam agafar un tuck-tuck per anar fins al bus i després ja de tornada a l’hotel. 

Havia sigut un dia intens, amb la pujada a la roca i el sol en el trajecte pel llac. Així que en arribar a l’hotel va ser genial poder-se donar un bany i descansar. La llàstima és que a la que va començar a baixar el sol van sortir gran quantitat de mosquits i mosques.

Sri Lanka_8: Sigiriya

Sigiriya és un important recinte arqueològic que atrau a moltíssims turistes. Per això vam anar-hi a les 7 del matí. A més, el guia hi havia anat abans per posar-se a la cua i ser dels primers quan comencessin a vendre entrades. La veritat és que val la pena anar d’hora. Hi ha moltíssima gent i hi ha trams en que el camí és estret, per tant es va en fila índia. Així que si ets dels primers no has d’anar-te aturant tota l’estona.

Sigiriya vol dir la muntanya del lleó. El que caracteritza a aquest lloc és la roca que sobresurt, uns 180 metres per sobre la plana. A dalt hi ha un palau i al voltant de la roca, en la base, hi ha uns bonics jardins. 

Fa uns dos milions d’anys en aquesta zona hi havia volcans actius; la roca de Sigiriya és el magma solidificat d’un d’aquests volcans. El vent i la pluja dels milers d’anys transcorreguts van erosionar el volca i ha quedat tan sols el magma endurit.

Les primeres traces de vida humana que s’han trobat són del 5000 a. C. i fins i tot hi ha qui no descarta que abans d’aquesta data ja hi visqués gent. 

Entre l’any 1000 i 300 a. C. els habitants de la regió es van tornar sedentaris, i es van començar a dedicar a l’agricultura, cultivaven mill i arròs. I van desenvolupar els primers sistemes d’irrigació. També va començar-se a utilitzar el ferro. 

El primer cop que es va produir ferro a Sri Lanka va ser cap a l’any 900 a. C. i el procés es va dur a terme aquí a Sigiriya. Fabricaven estris per treballar el camp Entre el segle I i IV d. C. van ser importants productors de ferro. 

A partir del segle III a. C. comença aquí la vida monàstica budista. El monjos vivien en les coves que hi havia en la roca. Aquest període s’allarga fins al segle I a. C. 

El regnat de Kasyapa I, entre el 477 i el 495, va ser el més profitós. La construcció es va desenvolupar molt en la regió. El palau que hi ha sobre la roca i els jardins de la base es van construir en aquest període. 

Abans de l’any 477 el rei era Dhatusena I, que vivia a Anuradhapura. Aquest rei tenia dos fills, Moggallana, que era el príncep hereu, i el seu germanastre, Kasyapa, que no era fill de la reina. Kasyapa va fer un cop d’estat, va matar al seu pare, va enviar al seu germanastre a l’exili a l’Índia i es va proclamar rei. Va establir-se a Sigiriya, on va fer-se construir un palau sobre la roca. 

Ara be, menys de 20 anys més tard va reaparèixer el seu germà a reclamar el trono; evidentment hi va haver enfrontaments i batalles i Kasyapa, davant la derrota que patia, es va suïcidar; diuen que ho va fer en el mateix camp de batalla. 

Vam començar la visita pujant a la roca, l’emblema de la ciutat. La primera part del camí és a peu pla, creuant els jardins fins que s’arriba al peu de la muntanya. Llavors es comença a pujar més o menys per l’ombra; en algunes zones és pels arbres, d’altres per l’ombra de la pròpia roca. En les vistes aèries es veu el bloc de roca enmig del verd de la plana.

Hi ha escales metàl·liques subjectades a la roca, i rampes, per facilitar l’accés a la part de dalt. Pel camí hi ha alguns nois i homes que s’ofereixen a ajudar al que tingui problemes en algun punt. 

La pujada a dalt de tot es fa en dos trams: hi ha un primer replà, que és l’esplanada de l’escala del lleó, i després pujant aquesta escala s’arriba al cim, on hi ha les restes del palau. 

En el primer tram hi ha, a mig camí, el que anomenen la paret mirall. És un mur que tapa el penya-segat, de totxana i enguixat a sobre. Es va construir en el segle V. Diuen que el polit de la paret feia que es pogués veure des de molt lluny. Aquest estil que combina la roca i la totxana era típic de les construccions de Sigiriya. 

Una mica més amunt d’aquesta paret mirall hi ha una cova amb frescos. Queda relativament poques pintures a veure, o que et deixen veure, però antigament sembla que hi havia uns 140 metres de llarg per 40 metres d’alçada decorats. Una part en la roca, altra en la cova i també en la paret mirall. En un llibre publicat l’any 1907, sobre les antigues capitals de ceilan, es parla de que tota la roca semblava una gran galeria de pintura. 

Tot i que molts cops a aquestes pintures se les anomena frescos, diuen que no sembla que s’hagués utilitzat aquesta tècnica. 

La visita d’aquesta cova em va agradar, tot i que em va decebre una mica. Potser perquè no pots entretenir-te massa, hi ha cua, n’hi ha menys d eles que em pensava i al natural el color es veu més esmorteït que el que trobes en les fotografies. No deixen fotografiar-ho o sigui que he fotografiat les del llibre que vaig comprar. 

Es puja per una escala de cargol de sentit únic, ja que és molt estreta; es baixa per una que hi ha a l’altre extrem de la cova. Hi ha representades apsares, o nimfes celestials, típiques de l’art en el mon asiàtic. 

Les primeres descripcions que es van fer d’aquestes pintures es basaven en el que es veia per telescopi des dels jardins. Això passava cap al 1830-40. L’any 1891 es va publicar un article amb reproduccions fetes per l’home que va accedir fins a la cova i les va poder copiar. 

Hi ha qui opina que aquestes figures femenines tenen les faccions de les dones de la cort de Kasyapa i que representa una processó cap a un temple. Altres suggereixen que hi ha una princesa i que es volia representar el caràcter diví de la reialesa. 

Quan en el segle V o VI el palau va quedar abandonat, es van construir monestirs en aquesta zona i per tant aquesta roca es va convertir en centre de pelegrinatge per la gent del país. Pujaven a veure el palau i també les pintures. La seva bellesa els deixava impressionats i els hi dedicaven poemes que gravaven sobre la paret mirall. Hi ha grafitis del segle VI i al llarg dels segles, fins al XIV n’hi van anar apareixent de nous. Se n’han pogut interpretar uns 700. 

A partir del segle VI es van construir nous monestirs, i el seu poder va anar augmentant fins al segle X o XI. Llavors, com que la capital era Polonnaruva, Sigiriya va entrar en declivi. La ciutat va quedar abandonada i només continuava la vida rural; ara be, el sistema d’irrigació es conservava. 

El palau que hi ha sobre la roca va quedar oblidat des del segle XIV fins al segle XVII en que es va ocupar amb finalitats militars. Va ser a partir de 1890 quan es va restaurar l’accés al palau, es van fer plànols i mapes de la zona, i es van analitzar i estudiar les pintures que hi ha a les coves. 

Després de la cova de les pintures s’arriba a l’esplanada de l’escala del lleó. És impressionant. Aquí era on començava l’escalinata que et duia cap a palau. En el passat hi havia una figura de lleó, i si ho he entès be, l’escala passava més o menys per l’interior. El que queda ara són les urpes del lleó. Per la seva mida ja s’intueix que la figura era de talla considerable. La roca i l’escala de pujada impressiona. 

La figura del lleó té un simbolisme, es considera aquest animal com un ancestre i a més era el símbol dels reis de Sri Lanka. Per tant en l’accés al palau reforçava el poder del rei i la seva majestat. 

Des d’aquesta esplanada la vista és interessant. Es veuen els fonaments de diverses construccions al voltant i una mica més avall. 

En la paret que queda just a sota del palau, hi ha des de fa anys, ruscos d’abelles. Són impressionants. Quan la gent puja per l’escala metàl·lica fins al cim, si fa massa soroll, i especialment quan comença a tocar el sol, les abelles es poden posar nervioses i sortir a atacar a la gent. Si es va d’hora, hi ha menys gent, per tant es fa menys soroll i fa menys calor, amb el que el risc es minimitza. 

A l’esplanada hi ha una tenda força amplia, amb mosquitera, que serveix de refugi si les abelles ataquen. Hi ha personal mèdic de guàrdia i vigilants. Tenen uns vestits protectors, un mono de plàstic, amb caputxa que tapa tot el cos i la cara. Quan les abelles fan molt brogit, vol dir que estan molt nervioses i llavors poden arribar a prohibir l’accés al palau. Si tot i així es vol accedir al cim, cal fer-ho vestint aquest equip. Si es declara l’emergència mentre s’està a l’esplanada la gent es tanca a la tenda. 

No sé que deu passar si estàs pujant i les abelles surten. Es deu muntar un bon caos a l’escala i pot ser perillós. Per això penso que a la que detecten que hi ha un petit risc ja veten l’accés. 

Vam tenir sort, era d’hora i encara no hi havia massa soroll. Senties el run-run que feien les abelles però no en vaig veure cap. Un cop a dalt te n’oblides del tema fins que no tornes a passar per la seva vora. 

Després de l’últim esforç, pujant per l’escala clavada a la roca, s’arriba al cim. És de forma ovalada i es poden veure les restes del palau. El que més impressiona en arribar és la vista. Miris on miris al voltant tot és verd. 

El que és el palau té tres seccions: la part baixa del palau, la part alta i els jardins. Connectant les tres zones hi ha una gran piscina tallada a la roca. Les construccions tenien teulades i sembla que recollien l’aigua de la pluja i la que baixava per la teulada. Part de l’aigua s’utilitzava i la resta baixava per canals cap a una cisterna que hi havia a la part baixa del palau. 

Devia ser impressionant veure tot això des de la plana. Per una banda el lleó de la porta d’accés i a dalt, sobresortint el palau amb els seus jardins. 

Es baixa per una altra banda, a través del bosc i es van trobant més restes d’antigues construccions. Crec que algunes són monestirs. En arribar al peu de la roca vaig poder-me entretenir una estona passejant pels jardins. Diuen que són uns dels jardins històrics més antics del món. Estan força cuidats, al menys la part per la que s’accedeix a la roca. Hi ha moltes basses amb nenúfars i lotus. No hi falten tampoc els micos. 

Després vam anar al museu. Hi ha alguna maqueta i vistes aèries de tot el complex arqueològic. Hi havia una exposició temporal en la que es podia veure com era una casa tradicional i alguns dels estris que feien servir; molts fabricats amb pell d’animal. Em van cridar l’atenció unes xancletes, que tenien la mateixa forma que ara, però eren de pell d’animal.