Quan es visita Xiraz és impensable no arribar-se a Persèpolis. És patrimoni de la Unesco des del 1979. Com a mesura de seguretat no deixen entrar amb motxilles. Amb bossa si. Aquí sí que hi vam trobar turisme no iranià, però tampoc massa. Es podia visitar be sense masses problemes.
Persèpolis em va sorprendre. En un primer moment em va decebre ja que no recordava haver-ne vist masses fotografies i m’ho havia imaginat més monumental. Queda poca cosa en peus. Però a la que vaig començar a passejar per allà, la percepció va canviar. En els murs i el que queda en peu es veuen uns relleus impressionants. Et pots passar hores intentant deduir que representen, o observant els detalls.... El millor del que queda de l’antiga ciutat de Parsa (o Persèpolis, com la coneixem nosaltres).
També les inscripcions en cuneïforme son sorprenents, però com que no les entenc, passat el primer moment de curiositat, em deixaven indiferent. Ha sigut després que he anat llegint les traduccions i m’ha fet gràcia. Totes comencen més o menys de la mateixa manera. Agraint al deu Ahura Mazda que els hagi convertit en reis, que vetlla per ells i el seu poble, i que amb la seva ajuda construeixen el palau. També comenten les grandeses del poble aquemènida.
Els monuments que hi ha aquí son les restes dels palaus dels reis aquemènides, que es van construir en els segles V i IV a. C. Va començar Dario I o també conegut com Dario el gran. El seu fill Xerxes va continuar la construcció de palaus i acabant els que havien quedat a mig de l’època del seu pare. Artaxerxes va continuar l’obra ampliant alguns palaus i acabant-ne d’altres. Artaxerxes III va fer noves ampliacions i reparacions.
La població iraniana era d’origen nòmada i els emperadors aquemènides conservaven aquest esperit. Així que no passaven tot l’any en el mateix lloc sinó que tenien una ciutat preferida per cada estació de l’any. En temps de fred vivien a Babilonia i a Susa, i quan feia calor es desplaçaven a Hamadan, que està a 1800 metres d’alçada. Aquestes ciutats eren els centres administratius, polítics i econòmics. Però hi havia dues ciutats més, que era on es feien les celebracions i festes rituals. Una d’elles era Pasargada, on es feia la cerimònia de la coronació del rei. L’altra era Parsa (o Persèpolis) en la que s’hi feien la resta de cerimònies.
Tant Pasargada com Persèpolis, eren ciutats molt venerades; eren importants centres religiosos i estaven considerades el bressol del poble persa. Així que Persèpolis tenia gran importància i molta influencia en el mon aquemènida. Va ser per això que Alexandre el gran quan va conquerir la regió va incendiar la ciutadella de Persèpolis per tal de destruir les arrels del poble aquemènida.
Persèpolis es troba en una esplanada rocosa al peu d’una muntanya que ja era sagrada pels elamites. En unes tauletes trobades aquí s’hi descriu les ofrenes que feia aquest poble venerant la muntanya. L’esplanada es troba a 1770 metres d’alçada.
Cap a l’any 518 a. C. Dario I va escollir aquesta esplanada rocosa per construir-hi un pavelló reial i més tard van continuar l’obra el seu fill Xerxes i el seu net Artaxerxes. Hi ha historiadors que creuen que fonamentalment era per celebrar-hi la festa del Nowruz, que era la festa nacional; una festa reial i religiosa, en la que se celebra l’inici de la primavera.
Hi havia terraplè natural que es va aplanar i condicionar, potser engrandint-lo, per construir-hi a sobre. Aquesta feina de preparació del terreny va durar uns quants anys. Quan ja es tenia una amplia superfície sòlida i resistent es va iniciar la perforació dels fonaments i un sistema de canalitzacions per evacuar l’aigua de pluja i que no hi hagués filtracions als edificis. Ho tenien tot molt ben estudiat.
Mentre va estar en funcionament aquestes canalitzacions i drenatges van funcionar, però després es van obturar amb les roques que queien de la muntanya i eren arrossegades per la pluja. Això va provocar l’enderrocament parcial de la muralla i l’aigua i el fang van entrar als palaus dipositant-hi importants quantitats de fang i pedres.
Al llarg dels segles diversos viatgers van deixar constància de la seva existència i es comenten algunes de les inscripcions i es reprodueixen alguns gravats. Suposo que tot i que Alexandre cremés la ciutat, algunes construccions es devien aguantar en peu.
En el segle XIX es van iniciar les missions arqueològiques que van fer sortir a la llum aquests palaus mig coberts de fang. S’han trobat part dels canals que hi havia per drenar l’aigua i que ara, un cop nets, segueixen fent aquesta funció.
Les inscripcions que es troben en aquesta ciutat utilitzen l’escriptura cuneïforme, i els textos generalment estan escrits en tres llengües: persa, elamita i babiloni. En la primera inscripció que es troba Dario deixa constància de la construcció d’aquesta ciutadella.
L’esplanada on hi ha els palaus està uns 12 metres per sobre de la via d’accés i el peu de la muralla. Hi ha una escalinata que permet accedir a dalt; aquesta escala té dos ramals, un que puja pel cantó dret i l’altre l’esquerra juntant-se a dalt davant del que es coneix com la porta de tots els pobles.
Els graons son baixos per facilitar l’accés als dignataris i visitants, ja que diuen que molts d’ells devien ser d’edat avançada. Alguns altres historiadors opinen que era per poder-hi accedir a cavall. Els que rebutgen aquesta idea es basen en que en aquell temps estava prohibit accedir a un palau reial a cavall.
Hi ha investigadors que creuen que durant les festes nacionals, com la del Nowruz, els dignataris perses i iranians pujaven per l’escala de la dreta i els d’altres tribus per la de l’esquerra.
Un cop a dalt s’arribava a la Porta de Tots els Pobles, punt d’entrada a la ciutat reial. El nom d’aquest petit palau és degut a que els representants dels països vassalls tenien que passar per aquest palau per accedir a la sala de les audiències.
Aquest edifici és de l’època de Xerxes. Tenia una sola sala amb tres portes i quatre columnes, de més de setze metres d’alçada, suportaven el sostre. La porta que dóna cap a l’escalinata d’accés estava decorada amb dos figures de mida molt gran, tallades en pedra que sembla que suportin el pes de les parets. Em sembla que representa dos toros alats amb cap humà i grans barbes, que tenen la mirada dirigida cap a la plana i que es considera que eren els guardians, vigilant a tots el que accedien a la ciutadella. Sembla que estiguin aguantant les parets.
Realment aquest primer monument impressiona. Les figures recorden una mica les del mon assiri. Tants les figures com les columnes estan molt decorades.
A l’interior del que era aquest palau hi ha unes inscripcions cuneïformes en les que el rei Xerxes deixa constància de la construcció d’aquesta portaamb l’ajuda del Deu Ahour Mazda, que el va fer rei. A més hi ha el que podríem considerar grafitis, que van deixar els viatgers dels segles XVIII i XIX que van passar per aquí.
Aquesta sala tenia al voltant de la paret un banc de pedra; era aquí on els visitants esperaven a ser rebuts en audiència. Una part d’aquest banc era més elevada i hi havia un vigilant que mantenia contacte visual amb un altre home que estava a l’Apadana (la sala d’audiències) a la vora del rei. Quan aquest l’hi feia un senyal sabia que ja podia enviar un altre grup de visitants cap a la sala d’audiències.
S’han trobat algunes restes de rajoles esmaltades que decoraven les parets interiors d’aquest palauet i dels altres.
En la Porta de Tots els Pobles, una de les portes és l’entrada i les altres dues, una podria servir per entrar i anar cap a la sala d’audiencies i l’altra de sortida. O també he llegit que una la feien servir els dignataris perses i iranians, i l’altra els emissaris dels pobles vassalls.
Aquí a la vora s’ha trobat una gran roca tallada en forma de banyera, però la fondària en alguns llocs es gran (1,20 m) mentre que en altres és molt poc fonda (0,5 m). Hi ha diverses teories sobre perquè servia. Uns creuen que tenia alimentació subterrània i que devia tenir un sortidor central, servint com a decoració en els jardins. D’altres pensen que era on els convidats feien les seves ablucions. Una tercera teoria és que era un abeurador pels animals amb que arribaven els convidats a la festa del Nowruz. És curiós perquè aquesta mena de dipòsit d’aigua no està comunicat amb els canals subterranis d’aigua.
Des de la Porta de Tots els Pobles s’accedia a un pati en el que hi havia el palau de les audiències o Apadana. Ara queda molt poca cosa i costa molt imaginar com era tot això en aquell temps. Aquest palau devia tenir unes grans portes de fusta amb unes més petites a la part baixa. Se suposa que habitualment feien servir les portes petites i que només en les grans ocasions s’obrien les grans.
Aquestes portes també tenien dues figures tallades en pedra, esfinx amb cap humà i cos de toro alat. Eren els guardians, mirant en direcció a la muntanya i cap a l’avinguda que porta cap a la sala del trono o de les 100 columnes. Tot al llarg d’aquesta avinguda hi havia, cada 7 metres, unes garites on es creu que en els dies de celebracions, s’hi col·locaven soldats per vigilar el camí. Aquesta avinguda se la coneix com el passeig de les desfilades.
L’Apadana era el palau de les audiències de Dario i del seu fill Xerxes. Constava d’una sala central amb 36 columnes, tres peristils cadascun amb 12 columnes, 4 torres a les quatre cantonades de la sala, i en el cantó on no hi havia peristil hi havia les sales de guàrdia.
Aquesta sala estava uns tres metres per sobre del nivell dels patis del voltant i de la Porta de Tots els Pobles. Així que per accedir-hi hi havia unes escales que sortien dels peristils. Les parets d’aquestes escalinates estaven decorades amb inscripcions i uns baixos relleus impressionants.
El sostre estava a uns 20 metres d’alçada, sostingut per 72 columnes de les que en queden 14 en peu (una està reconstruïda). Segons les descripcions dels viatgers dels segles passats en el 1619 en quedaven 20 en peu i amb el pas dels anys hi ha constància de que anaven caient, fins que al 1841 en quedaven tan sols 13 en peu. Després ja no en va caure cap més. El numero 72 (de les columnes) té un significat especial.
Les unitats de mesura eren diferents en aquell temps. La més petita per mesurar llargades era el dit (2,2 cm). D’aquí derivava el puny, que feia 4 dits; després hi havia el pas, que equivalia a 16 dits. Les proporcions de Persèpolis estan basades en el pas. Per exemple l’escalinata d’accés a l’Apadana fa 78 passos de llarg i 9 d’alt. Totes les dimensions tenen un nombre de passos múltiple de 3, que és el nombre sagrat de l’Iran antic. A més, el 72 sembla que tenia un significat especial en l’Iran antic, ja que l’Avesta (el primer text religiós del zoroastrisme) té 72 capítols, i els cinturons els decoraven amb 72 penjolls.
Aquesta sala d’audiències era immensa, podien haver-hi deu mil convidats. En fer la construcció es va tenir cura de fer canalitzacions de drenatge per l’aigua de pluja. Es pensa que les portes eren de fusta de cedre o de xiprer i que estaven recobertes d’or. S’han trobat alguns claus en or i unes plaques en or, amb forats per on es creue que estaven clavades a la fusta. En aquestes plaques hi ha representats tres toros alats. S’han trobat també unes làmines en or i en plata amb inscripcions en persa antic, elamita i babiloni, en les que Dario parla de les grandeses del seu regne. S’han trobat també monedes d’altres països en un cofre en pedra que estaven enterrats a les quatre cantonades de la sala.
Prop de la sala de les audiències hi havia la terrassa dels reis; estava connectada per passadissos amb els diferents palaus i sales. Això l’hi permetia aparèixer i desaparèixer de forma discreta de les festes i celebracions. A més evitava que el poguessin veure d’esquena.
Hi ha un altre palau, Tachar, que era la residencia d’hivern de Dario. També se la coneixia com la casa dels miralls, ja que la pedra de les parets estava tant polida que brillava. També hi havia el palau privat de Xerxes, que va quedar molt malmès per l’incendi, sembla que perquè la pedra era de pitjor qualitat.
Una altra de les construccions importants era el Palau de les Cent Columnes, o la sala del trono, que era de l’època de Xerxes. Tots els palaus tenien una escalinata per accedir el porxo i a l’interior, i les parets estaven decorades amb baixos-relleus i inscripcions.
Un altre dels edificis que hi havia, ara reconstruït i on hi ha el museu de Persèpolis, que no vaig poder veure, és el que es coneix com l’Harem de Xerxes.
Aquesta nom ve de que el palau estava envoltat per un mur i només tenia una petita porta. Les dependències interiors només eren accessibles pels és íntims. Dins d’aquest recinte hi havia diversos edificis similars, units per passadissos. L’organització de l’espai ha fet pensar als historiadors que aquest edifici el feien servir les dames de la cort. En els baixos-relleus que hi ha aquí, el rei apareix acompanyat d’un eunuc en lloc de per soldats com en els altres palaus. Una inscripció indica que va ser Xerxes qui el va fer construir. En aquesta inscripció deixava clar que preservava totes les obres fetes pel seu pare i que en creava de noves, i que Ahura Mazda vetllaria per tots ells.
En les excavacions que es van fer aquí es van trobar 750 tauletes d’argila escrites en elamita que donen informació sobre les obres. Es parla dels obrers, els pagaments que es feien, la quantitat, com es distribuïen les feines.... S’indicava les tasques dels obrers dels diferents orígens. Aquesta informació demostra que no hi havia treballs forçats, que es pagava un sou, en metàl·lic o en espècies per la construcció de Persèpolis.
No es menciona enlloc la presencia de treballadors o artistes grecs. Això descarta la teoria que havia corregut de que els grecs havien contribuït en la construcció de Persèpolis.
També es veu en aquests registre escrit que a les dones i nens els contractaven per tasques senzilles com per exemple per fer el pa, mentre que els homes se’ls contractava per un ampli ventall de feines, com fabricació armes, orfebreria ebenisteria, escultors, treballadors de coure, recol·lectors d’impostos....
Com ja he comentat, Alexandre el gran va acabar amb Persèpolis el mes de febrer del 330 a. C. Segons les descripcions que hi ha de l’època, en aquell moment era la ciutat més rica i sumptuosa del mon. Havien sigut dos segles de prosperitat i tant les grans mansions com les cases de la gent no aristocràtica tenien bon mobiliari, decoracions valuoses, objectes preciosos.
Alexandre, el rei grec de Macedònia cobejava aquesta ciutat i la seva riquesa. El tresorer de Persèpolis n’era conscient i quan va veure que no podrien resistir l’atac, l’hi va oferir a Alexandre el tresor de la ciutat, amb l’objectiu de salvar a la població i els seus palaus. Però no ho van acceptar i l’exercit grec va arrasar amb les poblacions veïnes i després va assaltar per sorpresa Persèpolis.
Alexandre va deixar que els seus soldats s’apoderessin de tot el que trobessin, que destruïssin fessin el que volguessin. Van matar a tots els homes, les dones i nenes se les van quedar com esclaves i les van vendre. Les riqueses, or, joies, catifes, armes... tot va anar a parar a les butxaques dels macedonis. Diuen que fins i tot es mataven entre ells per prendre’s el botí.
Alexandre es va instal·lar al palau de Dario i es va quedar amb el tresor dels aquemènides, que diuen que era equivalent a 4,000 tones de plata. Va necessitar 3,000 camells per endur-s’ho a un lloc segur. Va passar dos mesos a la ciutat i quan va marxar la va incendiar.
S’ha especulat sobre perquè havia tingut aquesta reacció. S’havia dit que era una revenja perquè anteriorment Xerxes havia cremat Atenes. Però l‘explicació que es dóna actualment és que volia destruir el símbol de l’imperi aquemènida. Demostrar a la gent que el que manava al mon era ell. Ara be, el seu poder no va durar gaire, ja que va morir set anys més tard.
A la paret de la muntanya hi ha uns mausoleus semblants als de Naqsh-e Rostam, als que es pot accedir amb facilitat. Quedes al peu de la paret tallada, on hi ha uns relleus similars. El símbol del zoroastrisme, l’anell amb ales del que emergeix una figura humana, probablement el rei Dario; podria significar el caire diví del rei. El símbol de l’anell amb ales és el símbol de la fortuna iranià. A l’igual que en les altres tombes que havíem vist, la porta d’entrada al mausoleu és similar a les dels palaus.
Arquitectònicament costa molt fer-se una idea de com era, ja que no hi ha masses estructures en peu, però els baixos-relleus que hi ha aquí i allà són impressionats. Mirar-los és com llegir un llibre, sobretot si te’ls expliquen.
Ha un relleu, crec que en el palau de Xerxes, en el que es veu el rei lluitant contra un animal; diuen que representa la lluita del be contra el mal. Però els més espectaculars són els de les parets de les escalinates.
En el temps que es va construir Persèpolis no es coneixia la perspectiva. No va ser fins als segle XIII que els pintors van començar a explorar la forma de representar la tridimensionalitat. Així que en el segle V a. C. per poder representar en els baixos-relleus fileres paral·leles de gent avançant per les avingudes, van recórrer a una estratègia que em sembla interessant. Era posar el terra en vertical, per indicar la posició en que estava cadascú i després la figura representada de perfil. Així si per l’avinguda circulaven quatre fileres de gent, en la paret es veuen quatre rengleres de personatges, una sobre l’altra.
Hi ha una sèrie de símbols que apareixen de forma recurrent. Un d’ells és la palmera. Aquest arbre es molt venerat a l’Iran i representa l’abundància i la felicitat. Es troba sovint acompanyant la figura del rei, o sigui que es considera l’arbre sagrat i reial.
Un altre és el xiprer, que simbolitza la primavera i l‘abundància eterna. Els iranians l’han considerat sempre un arbre que porta bona sort i paradisíac. Diuen que Zoroastre va plantar un xiprer, potser per això tenia importància pels aquemènides, ja que Dario va ser el primer en adoptar el zoroastrisme com a religió oficial.
Un altre símbol que apareix molt sovint és la flor de lotus. La majoria de dignataris que apareixen en els relleus porten una d’aquestes flors a la ma. En aquell temps era habitual perfumar-se amb flors i portar-ne quan s’anava convidat. Les flors són símbol del perfum i la frescor. En general tenen dotze pètals, probablement representant els dotze mesos de l’any; com que és un motiu que es repeteix s’interpreta com un desig de prosperitat pel nou any.
Molts dels relleus que hi ha fan referencia d’una forma u altra a la festa del any nou iranià, el Nowruz, que correspon a l’equinocci de primavera.
Algunes de les escenes corresponen als soldats de la guàrdia personal del rei, seguits dels criats que porten les seves pertinences, després els dignataris del regne.
En un dels seguicis de dignataris del regne, se’ls veu abillats amb vestimentes llargues, pròpies dels homes lliures, i duen collarets i arracades. No estan col·locats de forma rígida i encarcarats sinó que donen al sensació de vida; a uns se’ls veu parlant amb el del costat, d’altres mig girats cap al veí del darrera... Van relaxats, convidats a casa d’un amic. No dóna la sensació de que estiguin atemorits per anar a una audiència reial.
En un altre lloc es veuen 23 grups d’emissaris de diferents països vassalls, que porten regles al rei aquemènida. Cada grup està separat del següent per un xiprer i flors de gessamí, i va guiat per un personatge del país, persa o meda (segons els vestits). Els 23 grups d’emissaris es diferencien per les faccions, la vestimenta, el pentinat i els regals que duen; això ha permès identificar quin és el seu origen. Estan representats emissaris de poblacions properes així com d’altres força més llunyanes. Hi ha elamites, armenis, aris, babilonis, lidis, afgans, assiris, de capadòcia, egipcis, jònics, bactrians, de gandara, abissinis, àrabs....
Segons algun historiador, que uns personatges portin vestit meda o persa no vol dir que siguin de diferent ètnia; la vestimenta meda es feia servir per cavalcar i anar pel camp, mentre que la vestimenta persa era la que es feia servir quan s’estava a ciutat, a casa o palau. Així que es diu que la vestimenta persa era la de la cort i la meda la dels militars.
En alguna representació els dignataris amb vestimenta meda, porten un capa amb mànigues amples lligada al davant amb un cordó. Aquesta capa era obligatòria (quan es duia vestimenta militar) per anar a una audiència, ja que bloquejava els braços de forma que no es podia treure un arma. No dur-la es castigava amb la pena de mort.
Hi ha moltes representacions de soldats i guardians. Es pensa que el lloc on estan representats és on es col·locaven els de carn i ossos. En edificis en que hi havia guàrdies a l’exterior i a l’interior, quedava reflectit en els murs, ja que estaven representats a les dues bandes de la paret. Els soldats que protgien l’interior eren responsables de la seguretat al palau i del rei, i estaven acostumats a la lluita cos a cos.
Segons textos antics el cos d’elit de l’armada iraniana el formaven deu mil homes i se l’anomenava la guàrdia immortal, ja que quan moria un de seguida era substituït per un altra, de forma que el nombre d’homes era sempre el mateix. Segons aquests relats, la seva vestimenta era molt acolorida i brillant, predominava el color porpra, groc i crec que salmó.
Una altra escena que es repeteix és la del lleó abatent a un toro. Hi ha diverses interpretacions però cap d’elles concloent. Una és la que es basa en l’astronomia i les constel·lacions. Aquests dos animals representen dos signes zodiacals, dues constel·lacions. Pot significar que és el moment de l’any en que la del lleó entra en fase dominant respecte a la del toro. Això correspondria a l’equinocci de primavera (o sigui la festa del Nowruz). L’altra interpretació associa el lleó amb el sol, i el toro amb la lluna, en el culte a Mithra. El moment en que el sol està en fase dominant respecte a la lluna és en el equinocci de tardor. Per tant, totes dues interpretacions indiquen que estaria relacionat amb alguna celebració de les estacions.
L’anell alat, es troba en molts pobles asiàtics; té el seu origen a Egipte on representa a Horus, el deu sol, també es troba en l’art assiri i simbolitzava el poder i la persona del rei. Pels aquemènides representa el poder diví i la fortuna reial. En algun lloc apareix aquest símbol amb una figura humana emergint del centre, flanquejat per soldats que el protegeixen. En algun altra lloc són esfinxs les que li rendeixen respecte.
Les esfinxs estan inspirades en l’art mesopotàmic i egipci; simbolitzen sentinelles, guardians del tresor, d’un palau, un temple o una residencia. Les seves ales d’àliga i el cos de lleó representen la força, la vigilància i l’agudesa.
L’any 1932 es va desenterrar l’escala que porta a l’Apadana i van sortir a la llum els baixos-relleus. Es va poder veure que en alguns indrets s’havia conservat el color. Malauradament ara ja no queda res d’aquella pintura. Actualment s’estan deteriorant per culpa de la pluja i de la contaminació (els cotxes que circulen a la vora i les fàbriques que hi ha als voltants).
Costa d’imaginar els palaus, les portes cobertes d’or, les pintures dels relleus, les rajoles esmaltades decorant l’interior de les sales, escalinates... luxe i confort de l’època. I tot plegat amb vida, gent anant amunt i avall, militars, gent benestant... I en les festes devia ser espectacular. Des d’aquesta esplanada hi ha vista a la vall.
És interessant destacar que els relleus de les figures que hi havia a les portes podien ser baix-relleu (sobresortint) o excavat (enfonsat); això permetia saber si era una porta d’entrada o de sortida.
En alguns relleus es veu el rei rebent l’anell del poder. O sigui representa la seva coronació per part del deu Ahrua Mazda.
Només hi ha dos llocs on aparegui alguna figura femenina. Una es troba en l’eix de les rodes d’un carro en un seguici en el que es duen ofrenes al rei. L’altra és una lleona que està amb dues cries. La lleona està enfadada perquè pateix per les seves criatures. Diuen que és l’única escena d’enuig o bèl·lica que hi ha en tot el complex. La resta són escenes plàcides, sense cap dona.