Geòrgia_3: Ananuri

Continuen camí fins a Ananuri, que es troba a uns 70 Km de Tbilisi. És una fortalesa que es troba prop de Zhinvali, des de la que es té una bona vista sobre el riu Aragvi.  

Aquest complex van construir-lo els ducs de Aragvi, una dinastia que va governar aquesta regió des del segle XIII. Algunes de les part més antigues que es conserven son d’aquesta època, com és la torre de vigilància. 

És un recinte força gran en el que hi ha dos esglésies, la torre i les restes d’altres construccions. 

Al llarg dels anys els Aragvi van haver d’enfrontar-se a diverses batalles, en la del 1739 van perdre i els van massacrar a tots. Així que la fortalesa va passar a mans d’un altre clan. Això va durar poc i va anar canviant de governants però va seguir en funcionament fins a començaments del segle XIX. 

En una de les esglésies hi ha enterrats alguns dels ducs d’Aragvi. L’església de l’Assumpció té la façana amb decoracions en relleu molt boniques. El sorprenent és que una de les portes ha quedat inutilitzada ja que al davant hi van construir una torre. O sigui que es va construir primer l’església i després la torre. 

A l’interior hi ha frescos, però la majoria es va fer malbé en un incendi que hi va haver en el segle XVIII. Un dels frescos representa els 13 monjos assiris que van arribar a Geòrgia per cristianitzar-la. És una imatge que es troba sovint en les esglésies d’aquest país. Aquesta església encara està en ús.  

El dia no és molt agradable per rondar per entre les pedres ja que està tot mullat i relliscós; la vista també queda molt esmorteïda per la mala llum. Així i tot, el recinte em va semblar interessant i el que em va agradar més van ser els relleus i detalls de l’exterior de l’església.

Geòrgia_2: Monestir de Jvari

Va estar tota la nit plovent i quan ens vam llevar continuava. A més, el pronòstic del temps no pintava gens be ja que anunciaven molt fred, i no es van equivocar.

Vam sortir de Tbilisi cap al nord, per la carretera militar, la highway, que arriba fins a la frontera nord. Es va posar a nevar i feia molt de fred; tot i que estava tot el terra mullat en alguns llocs quallava. 

Prop de Mtskheta, sobre un turó, hi ha el monestir de Jvari o de la santa creu, que per molts georgians és un lloc especialment sagrat. Antigament aquí hi havia un temple pagà.

El cristianisme va arribar a Geòrgia en el segle IV i l’any 330 amb la conversió del rei Mirian al cristianisme es va convertir en la religió de l’estat. Amb motiu d’aquest fet, en aquest turó s’hi va erigir una creu de fusta i una petita església davant de la creu. Deien que la creu feia miracles i això va provocar que hi hagués un flux constant de peregrins. Cap a l’any 600 es va construir una nova església més gran, en el lloc on hi havia la creu, per això al monestir se l’anomena de la santa creu. La base de pedra on hi havia la creu encara es conserva a l’interior de l’edifici. Aquesta església va passar a formar part del patrimoni de la Unesco l’any 1994. 

Més o menys al seu voltant es veuen les restes de la muralla que s’havia construït al voltant del monestir. 

La que va propagar el cristianisme a Geòrgia va ser santa Nina o santa Nino, que vol dir cristiana. No sé perquè, però en molts llocs l’anomenen sant Nino, en masculí, tot i que era una dona. Aquesta santa és molt venerada a Geòrgia. Segons la llegenda hauria guarit a la reina quan estava molt malalta i això va fer que es convertís al cristianisme. Més tard va haver-hi la conversió del rei. Segons diuen, durant una cacera es va perdre al bosc quan ja es feia fosc. Llavors desesperat va resar al deu de la Nino, en el que creia la seva dona. Així va trobar el camí per tornar a casa i es va convertir al cristianisme, declarant aquesta com a religió d’estat. 

A dins de l’església no hi pot faltar la icona de santa Nino i una creu en substitució de la primera que hi va haver. L’interior és molt senzill però a mi em resulta agradable, em recorda les ermites romàniques. En totes les esglésies ortodoxes cal posar-se un mocador per tapar-se el cabell.  

La creu de santa Nino és peculiar, ja que té els braços una mica desplaçats cap avall. Segons la llegenda una nit va somniar que la Verge Maria l’hi entregava una creu feta amb dues branques; en despertar-se va pensar que era un senyal de que l’hi demanava que anés a evangelitzar Iberia, el que ara és Geòrgia, així que va fabricar una creu com la que havia somniat i va lligar les dos branques amb els seus cabells. 

A part de ser un lloc sagrat com que està dalt del turó i domina tota la vall també tenia una funció de vigilància. Actualment moltes parelles de nuvis pugen aquí per tal de que beneeixin la seva unió. Com que fa molt mal temps, la vista sobre el riu i la ciutat de Mtskheta està molt emboirada.

Geòrgia_1: Tbilisi

Aquest cop he estat fent un petit recorregut pel Caucas, visitant l’est de Geòrgia i el nord d’Azerbaidjan. És una terra que m’atrau per la seva complexitat, per que tot i que ja havia estat per aquí en el 2007, segueix costant-me assimilar la seva historia.

El Caucas, el territori que es troba entre el mar negre i el mar caspi, presenta una diversitat de pobles important; ha sigut zona de pas, amb invasions provinents de totes bandes que han anat definint aquesta regió del planeta. Les fronteres han anat canviant al llarg dels segles i em sorprèn descobrir que en l’antiguitat aquí hi havia la Iberia caucàsica, que seria en part el que és ara Geòrgia, i que Albània era més o menys el que és Azerbaidjan; tocant al mar negre hi havia Còlquida, on segons la mitologia grega van anar els argonautes buscant el velló d’or. 

El que m’atrau d’aquesta regió és el poc que en sé; sovint surten a les noticies els noms de regions o repúbliques de les que gairebé no en conec res: Txetxenia, Daguestan, Abkhàzia, l’Alt Karabakh, Ossetia... totes estan en aquesta zona i la seva historia està bastant entrelligada, per això em resulta complexa i difícil d’assimilar la historia d’aquests països. Visitant la regió és una forma d’anar entrant poc a poc en la seva idiosincràsia. 

Vam volar amb Aeroflot, via Moscou, per anar a Tbilisi. Els dos vols anaven molt plens. Feia molts pocs dies de l’accident d’avió als Alps i m’impressionava una mica. Mirava avall i veia les imatges que passaven a la televisió de l’accident, amb les restes escampades. Em feia pensar que la vida és efímera, que tot pot canviar en un segon, d’estar allà dalt suspès en l’aire a no ser-hi. De totes formes, això passa en qualsevol accident o mort sobtada, el pas entre estar viu o no, és un instant i per tant cal aprofitar el moment. 

Vam arribar a Tbilisi a les 3 de la matinada hora local i després de dormir una mica vam sortir a visitar la ciutat. El primer que vam fer va ser canviar moneda; La moneda d’aquí és el lari i el canvi està a 1 € ~ 2,4 laris. Ja el primer contacte amb la ciutat és xocant, doncs la llengua georgiana té el seu propi alfabet, amb el que si no el coneixes, et sent analfabet. Quan em passa això és quan me n’adono de que anem constantment llegint els rètols i qualsevol cosa que hi hagi pel carrers. En no entendre res em sentia una mica frustrada. Al llarg dels dies t’hi acostumes i mires tan sols els dibuixos que et permeten tenir una mica d’informació. 

Feia un temps molt dolent; va estar plovisquejant amb més o menys força durant tot el dia, cosa que és un incordi quan es vol passejar per poder veure la ciutat. Una cosa curiosa, que devia saber l’altre cop que vaig venir però que havia oblidat, és que el nom de Geòrgia és el que l’hi donem nosaltres, però en georgià el país s’anomena Sakartvelo. 

Trobo la ciutat molt canviada, noves construccions en estil modern, totalment diferent, amb vidre i metall, en contrast amb al pedra del passat. Moltes de les obres noves s’han fet després de la guerra del 2008, que va enfrontar Geòrgia i Rússia pel control d’Ossètia del sud. Després el país es va apropar mes a Europa. 

Una de les novetats que trobo és el pont de la pau, que es va inaugurar l’any 2010. És un pont per vianants sobre el riu Mtkvari, que uneix el barri antic amb els que hi ha a l’altra banda del riu. És obra d’un arquitecte italià, fabricat en vidre i acer, es pot veure gairebé des de qualsevol lloc. Està equipat amb leds i a la nit està il·luminat. És sorprenent, sobretot pel contrast amb l’entorn, amb les cases més antigues, amb les balconades i galeries. 

En alguns llocs he trobat que al riu l’anomenen Kura, i finalment he descobert que Kura és el nom en rus del Mtkvari. Aquest riu és molt llarg, una mica més de 1500 Km de recorregut, neix a Turquia i la desembocadura es troba a Azerbaidjan. 

Al costat del pont hi ha un altre edifici peculiar, al parc Rike, és un teatre i crec que també un centre d’exposicions; no m’hi vaig acostar, només el vaig veure des de fora. Té forma més o menys tubular, aproximadament en L. 

Em va fer la impressió que hi havia força gent demanant pèls carrers. Trobem bastants alemanys, que han vingut a veure el partit (crec que de futbol) que es juga al vespre. 

Com per tot arreu, hi ha un munt de llegendes a Geòrgia. Una d’elles és sobre el seu origen: diuen que Déu, quan va acabar la creació va cridar a tots els pobles per repartir-los hi la terra. Ara be, els georgians, que estaven entretinguts fent festa, cantant i ballant, van arribar tard. Quan van demanar a on els hi tocava anar a ells, Déu els hi va dir que ja havia distribuït tota la terra, però amb els seus cants i danses van entendrir-lo i llavors els hi va dir que renunciava a l’edèn que s’havia reservat per ell i els hi cedia. Per això consideren que el seu és el millor país del mon.

Hi ha evidencies que indiquen que en aquest lloc ja hi havia un assentament en el segle IV a. C., però no és fins al segle IV en que es menciona per escrit aquest lloc. L’any 458 es va convertir en la capital del regne, prenent el relleu a Mskheta. Hi ha diverses llegendes sobre l’origen del nom de la ciutat, sent la més popular la que explica que en una cacera el rei Gorgasali va veure caure un faisà ferit en una font d’aigua calenta sulfurosa i sorprenentment l’animal va sortir de l’aigua guarit. Diuen que això el va impressionar molt i com que va veure que l’aigua tenia propietats miraculoses va decidir construir aquí una ciutat; el seu nom, Tbilisi, vol dir calent. 

La situació de Tbilisi és estratègica, en mig de les rutes comercials que unien orient i occident, o sigui que el trasllat de la capital a aquest punt, a part de la presencia d’aigües amb propietats curatives,devia venir també d’aquest fet. Les rutes comercials podien contribuir a la prosperitat econòmica del regne. Precisament per això també era cobejada per tots els del voltant. I així l’any 645 els àrabs s’apoderen de la ciutat i passa a formar part d’un emirat musulmà fins a l’any 1122, quan el rei David IV, anomenant el constructor, recupera la ciutat. Aquest rei havia aconseguit unificar Geòrgia i establir un estat fort, amb una administració eficaç i un exèrcit permanent. Això és el que l’hi va permetre recuperar Tbilisi i convertir-la altre cop en la capital del regne. 

Abans d’això, Tbilisi era una fortalesa, Narikala, construïda pels perses en el segle IV, i reconstruïda i ampliada diverses vegades. En persa el seu nom vol dir inexpugnable. Des d’aquí es controlava el camí cap a Mtskheta (la capital en aquella època). 

Llegeixo que en algun moment de la historia (no he aconseguit saber quan) el turó de Narikala es coneixia com el “turó dels joves comunistes”. L’església que hi ha allà dalt la van construir els habitants de la ciutat, després de la guerra del 1992; era un símbol del retorn a la religió, ja que durant el període soviètic poques esglésies feien cerimònies religioses. Les muralles que es veuen ara restaurades daten del segle VIII, de l’època dels emirs àrabs que tenien el seu palau a l’interior de la fortalesa. 

Al costat de la fortalesa, i que es divisa des de molts llocs de la ciutat, hi ha una gran estàtua blanca, que representa la Mare de Geòrgia, que es va construir el 1956. Aquesta figura femenina porta en una ma un vas de vi, pels amics de Geòrgia i a l’altra, una espasa, pels enemics. Aquesta estàtua ha substituït la que hi havia de Stalin. 

Els banys sulfurosos, tenen les característiques cúpules en totxana. En el passat eren els banys que utilitzava la població. 

Diuen que en el segle XII hi havia més de 70 banys en la ciutat. Els banys que es veuen ara, crec que es van descobrir ~1970 i es van restaurar, son del segle XVII o XVIII. En un d’aquests banys s’hi havien banyat Dumas i Pushkin i en devien deixar constància en algun dels seus escrits; segons sembla Pushkin va dir que els banys de Tbilisi eren els més luxosos que havia vist. 

Molts dels banys son subterranis. Ara aquesta zona està canviada, han descobert el que hi ha al subsòl i està tot més arreglat del que recordava. Hi ha un edifici del segle XIX, amb la façana amb mosaics, que també és una casa de banys però ara estava en obres. 

El rei David (el constructor) es va fer construir un palau a la vora del riu sobre un turó on ara hi ha una estàtua del rei Gorgasali i l’església de Metekhi. L’església data del ~1280 però reconstruïda molts cops. 

Aquest rei va animar a artesans i comerciants armenis a venir a instal·lar-se a la ciutat. De fet, l’època de major esplendor de la ciutat va ser durant el regnat d’aquest rei i el de la reina Thamar, en els segles XI i XII. La coronació d’aquesta reina es va fer a l’església de Mtekhi. 

La reina Thamar va trencar el costum que hi havia de casar-se amb un georgià i es va casar amb un príncep d’ossètia. Abans però s’havia casat amb el pretendent que l’hi havien escollit, un príncep rus, que va resultar un desastre i al cap de dos anys el va repudiar. Com que l’hi van dir que tenia que tornar-se a casar, aquest cop va escollir ella al futur marit. 

Sota el seu regnat el territori es va ampliar, era un imperi cristià que s’estenia pel que és Azerbaidjan, Armènia i la riba meridional del mar negre. Mantenia relacions comercials amb molts països, com per ex. amb els mamelucs d’Egipte. 

Diuen que els poetes l’hi dedicaven cançons i es fabricaven joies amb el seu rostre. Com a senyal de respecte l’anomenaven rei Thamar i l’hi van donar l’espasa dels reis. Llegeixo que no va decretar cap pena de mort i que durant el seu regnat, els georgians que vivien en països musulmans no tenien que pagar impostos. 

És durant els segles XI i XII que la ciutat s’estén a les dos ribes del riu. El període daurat de la ciutat es va acabar amb l’arribada dels mongols que l’any 1386 van destruir la ciutat. Els perses la van capturar ~1545 i poc a poc recupera un cert esplendor, especialment en els segles XVII i XVIII, però torna a ser arrasada pels otomans, en el 1795, que cremen la ciutat. En el 1800 Rússia annexiona Geòrgia. 

L’església Antshiskhati és la més antiga de la ciutat; va ser construïda pel fill del rei Gorgasalis, en el segle VI. Khati vol dir icona i el seu nom vol dir icona de Antshi.  Antshi és un monestir que es troba en el territori de l’actual Turquia. Aquesta icona es va portar cap aquí en el segle XVII i actualment està en un museu de la ciutat i a l’interior de l’església hi ha una reproducció. 

Molt a prop hi ha la torre del rellotge, que a mi em resulta simpàtica; surten unes figuretes a tocar les hores.

Hi ha una zona per vianants, molt cuidada, amb moltes escultures pel carrer. N’hi ha una que representa un home assegut amb una banya que fa de got a la ma: és el “tamada”, el que dirigeix la cerimònia dels brindis en les celebracions. Aquesta és una reproducció a escala gran d’una figura del segle VII a. C. trobada a Vani (Geòrgia occidental).  

El tema dels brindis a Geòrgia és molt important. Ja me’n vaig adonar l’altra vegada que vaig estar per aquí. El “tamada” o mestre de cerimònia és el que fa el discurs abans de brindar i també el que autoritza a que un altre digui també unes paraules abans del següent brindis. Es fan brindis per tot.  Recordo la impressió que em va fer quan vam estar dinant amb una família; l’home de la casa era el “tamada”, va brindar per nosaltres, pel nostre viatge, per les nostres famílies, pel passat, pel futur.... per un munt de coses que ni se m’hauria acudit. I cada cop, es buida la copa. A més no és una frase curta, sinó que recordo discursos molt elaborats, llargs i cerimoniosos.

Hi ha també una sinagoga, amb un gran canelobre al davant. Estava tancada o sigui que només la veig per fora. 

Prop de l’hotel hi ha una gran plaça amb una estàtua daurada de sant Jordi i el drac. Sembla ser que realment està recoberta d’or. És el monument a la llibertat per commemorar la independència del país. 

El museu de Geòrgia, té un important contingut arqueològic amb material de tombes de 3000 a. C i fins al segle IV d. C. Hi ha moltes peces en or trobades a Vani, a la riba del mar negre, la Còlquida; son peces dels segles VIII al III a. C.. En aquest mateix recinte arqueològic s’hi va trobar la figureta del “tamada”. 

Hi ha diademes, penjolls, collarets, peces amb pedres incrustades.... Figuretes rituals en ferro i bronze trobades en la tomba d’un nen, del segle III a. C. Em sorprèn una mena de plat metàl·lic amb el cap d’un home que surt del centre. Una altra cosa curiosa és que hi ha molts objectes que son d’altres països, com Egipte i Japó. Suposo que posa de manifest les relacions comercials que havien tingut. 

Després de la visita del museu vaig continuar passejant per la ciutat, que té façanes molt boniques i escultures més o menys simpàtiques per tot arreu. Vaig trobar un carrer que en n’estava ple. Em va recordar la ciutat de Wroclaw a Polònia que té unes figuretes de nans repartits per tota la ciutat. 

Em va resultar curiós tornar a la ciutat, molts llocs em resultaven familiars, però diferents. M’hi sentia una mica com a casa. Va ser una llàstima que fes mal temps.

Xipre_23: Retorn a Làrnaca

Els dies de vacances s’acaben i retorno cap a Làrnaca. És curiós que després de recórrer la illa la ciutat em sembla diferent, sense que sàpiga dir ben be perquè. Suposo que influeix el fet de que ja em resulta familiar i m’oriento més fàcilment, i que m’he anat fent al tarannà de la gent de per aquí. Tenia un dia i mig per passejar i perdre’m per la ciutat, temps de sobre per veure tot el que hi ha, inclosos alguns museus, però va ser una mica decebedor ja que la majoria de coses estaven tancades.

Vaig començar anant a la Fundació arqueològica Pierides. Aquí vaig tenir sort, estava oberta i no massa lluny de l’hotel. Pierides en el 1839, per tal de protegir les restes arqueològiques de la zona dels lladres i saquejadors de tombes, va crear aquest museu. La col·lecció la van anar ampliant al llarg dels anys els seus descendents. L’edifici és de l’any 1825 i era la casa de la família. És petit però tenen peces molt boniques, que recorden les que es veuen al museu de Nicòsia. A més, hi ha alguns plats i bols de ceràmica que trobo sorprenents ja que recorden dissenys moderns. 

En sortir del museu vaig agafar el bus per anar cap al llac salat. Fa un bon recorregut per la part alta de la ciutat, es passa fins i tot per l’aeroport i al final arribes al llac. Aquest llac acumula aigua de la pluja i a l’estiu diuen que queda gairebé sec. Ara sí que tenia aigua i hi havia un bon grup de flamencs, encara que estaven una mica allunyats de la vora. 

He llegit que les descobertes arqueològiques indiquen que on ara hi ha el llac a l’edat del bronze hi havia un port comercial. Aquest llac està gairebé a tocar del mar, i suposo que el perfil de costa ha anat canviant al llarg dels segles. El poble que hi havia va quedar abandonat en el 1050 a. C. i segons sembla va ser a posteriori que es va convertir en el llac salat. Durant segles s’ha extret sal del llac per exportar. 

Hi ha un camí que circumval·la el llac; està ben acondicionat i en alguns trams és agradable ja que passa allunyat de la carretera però en altres trossos és una vorera al costat de la carretera, pel que el sorll dels cotxes trenca l’encant. A la primavera deu ser molt bonic i agradable; ara no estava malament, però se’m va fer una mica monòton. Des d’on ens havia deixat el bus fins a la pista que porta fins a la tekke hi ha una bona caminada.  

La Hala Sultan Tekke és un centre de culte musulmà. Tekke vol dir convent i probablement hi havia hagut un convent aquí. És un dels seus llocs sagrats ja que segons diuen aquí va caure de la mula la tia de Mahoma (en un altre lloc llegeixo que era la seva dida) i va morir. Va ser enterrada aquí i es va anar ampliant el recinte, que primer devia tenir tan sols una mesquita. Ara es veuen diferents construccions, la tomba, un mausoleu, la mesquita.... És bonica de veure i el lloc té molt encant. De totes formes no m’hi vaig entretenir gaire ja que havia vist que just al davant hi ha una parada de bus, que passa cada dues hores i faltava poc temps perque passés. O sigui que si volia estalviar-me la caminada de tornada i la pluja, ja que estava punt de descarregar un bon xàfec, em convenia agafar aquell bus. 

De retorn a Làrnaca vaig anar cap al fort seguint la platja i just al seu darrera hi ha la Gran mesquita. Aquest edifici era inicialment una església, construïda en el segle XVI, però quan Xipre va ser ocupada pels turcs van convertir-la en mesquita. Després de la invasió del nord de la illa, tot i que molts musulmans van marxar de la ciutat, la mesquita es va conservar i segueix havent-hi culte. L’edifici actual correspon a la restauració que es va fer en el segle XIX. Hi ha un petit cementiri al jardí del davant i l’edifici té dues plantes, a la planta baixa és on entren els homes i les dones pugen a la part de dalt. Hi ha un munt de sabates a la porta i les dones m’animen a que entri, però em va fer molta mandra descalçar-me, ja que plou i anava xopa de roba i de peus. O sigui que tan sols vaig donar una ullada des de la porta. 

Seguint per la platja, més enllà del fort hi ha uns quants restaurants on es menja molt be i és una zona que està plena de gavines i algun que altre local les alimenta, amb el que no tenen por de la gent. 

Diumenge al matí a primera hora la ciutat tenia un aire tranquil, circulava poca gent, tant sols es veia algú que anava o venia de comprar el pa i els que dormen al carrer es llevaven i buscaven un racó solejat on passar l’estona. La ciutat està engalanada per les festes nadalenques i de cap d’any; trobi una plaça plena de cafès amb terrassa, en la que hi ha un gran arbre, i la plaça té com una mena de tendal de llums, que a la nit fa molt bonic.

Vaig anar cap a Kition; ja sabia que estaria tancat però volia veure l’emplaçament on havia estat l’antiga ciutat: Pensava que des de fora es veuria alguna cosa, però no és així, no es veu res. 

Antigament on ara hi ha Làrnaca hi havia un assentament anomenat Kition, que es va fundar en el segle XIV a. C. i va ser un port important gràcies a les exportacions de coure. 

Tot i que no vaig poder veure res, el fet de que aquestes ruïnes estiguin una mica lluny del centre em va permetre veure altres barris de la ciutat, menys transitats pels turistes i vaig trobar alguna que altra església. Una d’elles va ser l’església ortodoxa chrysopolitissa. La vaig trobar molt bonica. En aquell moment estaven dient missa i estava plena; a fora hi havia forces homes fumant i nens, esperant que acabés la cerimònia religiosa. És una església del segle XIX que està construïda sobre una anterior,de la que em sembla que ha agafat el nom, que vol dir “torre daurada”.  

El museu d’història natural en principi estava obert en diumenge, però no va ser així. El següent intent per veure un museu va ser en el paleontològic, tampoc vaig tenir sort, ja que estava en obres. O sigui que una mica cansada de deambular sense poder visitar res vaig tornar cap al port i al passeig marítim, allà sí que hi ha animació. 

Els cafès i bars estan plens de gent. Em dóna la sensació de que a totes hores hi ha gent menjant i bevent. Els plats aquí són molt abundants, de fet amb un sol plat n’hi ha prou per un bon àpat. Un dia vaig demanar calamarsets i n’hi havia uns 18 o 20. Em va costar d’acabar-me’ls. Un altre cop vaig prendre unes boletes de formatge arrebossades que estaven molt bones i de les que també n’hi havia un munt. 

Hi ha un monument que recorda als armenis que van arribar aquí fugint del genocidi al seu país, en el 1915. Segons el rètol que hi ha representa l’agraïment del poble armeni al poble xipriota per la seva acollida i ajuda quan van desembarcar a les seves terres. A més vol recordar a les víctimes del genocidi. 

Una altra escultura que es troba a l’altre extrem del passeig marítim és un gran lleó en marbre, donat per Venècia per celebrar l’agermanament entre les dues ciutats. 

La visita del fort no m’atreia especialment però no hi havia gran cosa més a veure i això si que estava obert, o sigui que vaig aprofitar. Es troba al final del passeig marítim anomenant Foinikoudes.

El fort es va construir probablement durant el regnat de Jaume I de Xipre (~1385) per protegir el port, ja que era el port més important de la illa després de la caiguda de Famagusta en mans genoveses. Per les restes arqueològiques que s’han trobat es creu que aquest primer fort devia ser més gran que l’actual. 

Hi ha referències de viatgers de l’any 1625 que parlen del fort i un abat del segle XVIII que vivia a Làrnaca va deixar constància que el fort que hi havia a la ciutat havia sigut construït pels otomans, i que, tot i que estava força destruït, encara hi havia un destacament de soldats que es dedicaven a rebre amb salves d’artilleria als vaixells de guerra cristians que s’apropaven. 

Durant el període colonial britànic hi havia la presó i en una de les sales s’hi feien les execucions. En el pati central hi ha els canons alguns d’ells son de l’època medieval. Per altra banda, en un altre racó hi ha unes làpides o esteles de tombes que provenen d’esglésies de Lefkosia i que son del segle XIV. 

La vista de la badia des de la part alta del fort és bonica i el dia és agradable, ara be estic sola deambulant per allà, no abunden els visitants! Hi ha també un petit museu amb peces interessants que recorden les altres que ja havia vist. Un cop més trobo les ceràmiques esmaltades, que em recorden pintures de Picasso. 

La catacumba de Phaneromeni la veig indicada als mapes però em costa una mica de trobar, ja que està entre edificis moderns, al costat d’una església de començaments del segle XX. La catacumba és del segle VIII i està tallada a la roca. No tenia massa clar si s’hi podia baixar però en aquell moments arribaven dues dones i em van animar a seguir-les. Amb la pluja del dia abans les escales de pedra estaven relliscoses i tot el terra xop d’aigua. A l’interior una sala amb una tomba i dos icones. Llegeixo que aquí probablement hi havia hagut anteriorment una tomba fenícia. Les dones que van baixar amb mi van fer una petita pregària davant la tomba i van tornar a pujar. Sembla ser que la gent hi ve per demanar ajuda al sant quan te problemes de salut. Les dones m’indiquen que entri a l’església que hi ha adherida a la tomba i elles mateixes m’obren una porta lateral de vidre. No és massa gran i està plena d’icones, algunes modernes però d’altres em semblen força antigues. 

L’església de Sant Llàtzer no està oberta tot el dia sinó que obren una estona abans de les misses. Quan obren les portes hi ha un bon enrenou, per una banda els turistes que entrem una mica impacients per veure el seu ric iconostasi, per altra banda algunes persones que s’ocupen de netejar i organitzar les coses per la cerimònia. 

M’estic una mitja hora llarga asseguda en una de les cadires observant. Tenia ganes de veure la cerimònia religiosa, però em vaig cansar d’esperar. Mentre era allà van entrar uns etíops, un home amb la túnica blanca llarga i dues monges que l’acompanyaven. És curiós perquè aquesta església té cadires que ocupen gairebé tot l’espai, cosa que no és habitual en les esglésies ortodoxes. 

La ciutat aquell diumenge em semblava diferent, s’havien renovat els turistes; hi havia forces japonesos, un gran grup de dones indies amb els seus saris de colors vius, unes dones filipines, homes asiàtics que no sé si viuen aquí o estan de turisme. I jo passo les darreres hores abans de marxar asseguda al passeig, com fan tots ells, veient passar la gent.