Vam deixar enrere el cràter i vam continuar fent via pel desert amb els 4x4 direcció nord-est. Les pistes estaven en força mal estat per les pluges dels darrers dies. En apropar-nos a Dashoguz va començar a aparèixer l’asfalt, però no sempre és una millora, ja que també està força fet malbé en alguns trams. Estaven refent la carreter i s’havia d’anar alternant entre la nova i la vella.
Com que és la carretera que porta cap a la frontera amb Uzbekistan hi ha molts camions i també bastants controls de policia. El xofer em va explicar que ell pot passar la frontera amb turistes però que si vol anar-hi de vacances ho té més complicat, ja que el tema del visat és difícil. El mateix passa en sentit contrari pels uzbeks.
Vam aturar-nos a veure el canal Shavat, que és una desviació del riu Amu-darià, per utilitzar les seves aigües per la irrigació dels camps. La ciutat de Dashoguz s’estén per les dues bandes del canal. Em sorprèn molt trobar aquella abundància d’aigua tant a la vora de la zona desèrtica.
En el trajecte fins aquí es veuen molts camps d’arròs i de cereals, així com arbres fruiters. El país té tot el perímetre fèrtil i la part central desèrtica. Els canals que aprofiten les aigües del Amu-darià i el Murgab ajuden a mantenir la producció agrícola.  |
| Mausoleu de Turabek Hanym |
L’objectiu de venir fins aquí era anar a visitar el recinte arqueològic de Kunya-Urgench, que forma part del patrimoni de la humanitat des de 2005.
 |
| Mausoleu de Turabek Hanym |
Kunya Urgench que vol dir “vella Urgench”. Aquesta ciutat en persa es coneixia com Gurgandj. Llegeixo que la paraula “organdí”, un teixit de cotó i tafetà, podria provenir del nom d’aquesta ciutat, en la que hi comerciaven àrabs i xinesos. A l’igual que les altres ciutats del mon antic que hi ha en aquest país, aquesta ciutat també es trobava en una cruïlla de rutes comercials.
No se sap ben be quan es va fundar però s’han descobert restes d’una antiga fortalesa del segle VII-VI a. C. Va ser la capital de la regió de Khorezm o Coràsmia, de l’imperi aquemènida. En algun text xinès del segle I d. C. ja se l’anomena. Més tard, el primer registre que n’hi ha indica que la ciutat va patir una invasió àrab l’any 712 i en l’any 995 l’hi van donar el nom de "Gurgandj". 
La ciutat va adquirir gran rellevància entre els segles X i XIV quan era la capital de la regió de Khorezm. Era un important centre comercial i competia en grandària i en fama amb Bujara i altres ciutats potents de l’Àsia central. Gràcies a la seva situació estratègica, va esdevenir una ciutat prospera que va contribuir notablement al desenvolupament de la ciència i la cultura en l’Àsia central. 
En el segle XI competia amb Bujara i diuen que fins hi tot va arribar a eclipsar-la. Els poetes la descrivien com la ciutat dels 1000 savis. El científic, metge i filòsof Avicena (Ali ibn Sina) va viure aquí. Va escriure mes de tres-cents llibres de matèries diverses.
Va ser molt important en el mon musulmà de l’època fins que en el 1210 Samarcanda es va convertir en la capital.
 |
| Mausoleu de Turabek Hanym |
L’any 1218, un gran grup de mercaders de les terres de Gengis Khan van ser assassinats en aquesta regió. Gengis Khan va enviar tres emissaris a Samarcanda per demanar una reparació per aquest fets, però Mohamed II (el governant d’aquell moment) va fer matar a un dels emissaris i als altres dos els hi va fer cremar la barba. Com a venjança l’any 1221 Gengis Khan va assetjar la ciutat de Kunya Urgench. Els habitants van resistir-se durant sis mesos i quan les tropes enemigues van entrar van seguir lluitant pels carrers de la ciutat.
Els mongols van cremar les cases, però fins i tot així els seus habitants seguien sense rendir-se. Així que les tropes de gengis Khan per tal d’acabar amb tots els supervivents van desviar el curs del riu Amu-darià per inundar la ciutat i ofegar-los.
A més, el mongols van perseguir a Mohamed II que es va escapar, però va acabar morint de cansament en una illa del mar caspi. Aquí a Kunya-Urgench hi ha el mausoleu del seu pare, Tekes i el del seu avi, II-Arslan.
Van reconstruir la ciutat, que va ben aviat va recuperar l’esplendor i importància d’abans. Ibn Batuta, un viatger àrab que va visitar la ciutat, la descrivia com la ciutat més gran, més bonica i més important de les que tenien els turcs. Feia èmfasi en els mercats, els amplis carrers i les comoditats amb que vivien. 
Però en el 1373 Tamerlà va atacar la ciutat. Hi va haver una primera revolta infructuosa, per part de la dinastia sufí governant, en el 1379 i un altre cop en el 1388. La resposta de Tamerlà va ser arrasar la ciutat, matar a la població i destruir el sistema d’irrigació. Només va quedar en peu una mesquita. Sembla ser que volia evitar que Kunya-Urgench fes ombra a Samarcanda i aquesta perdés influencia. 
Kunya Urgench va ser un important centre de mestres constructors. Els coneixements que s’impartien aquí es van estendre pel mon musulmà al llarg dels segles. El seu estil arquitectònic va influir en l’art de l’Iran i l’Afganistan i més tard, a través de l’imperi mogol, en el segle XVI, va arribar a l’Índia. Moltes de les construccions que hi ha a Samarcanda les havien construït arquitectes i personal de Kunya Urgench del segle XIV.
Es va tornar a reconstruir la ciutat, i més tard, en el segle XVI, encara hi va haver una reconstrucció parcial. Però quan el curs dels riu va canviar la població es va desplaçar uns 150 km més enllà, que ara es troba a l’Uzbekistan i porta el nom de Urgench.
Després d’això la vella Urgench va quedar oblidada fins al 1831, quan es va venir aquí per la construcció del nou canal. La població turcmana va ocupar la regió però fora de la ciutat antiga i utilitzaven l’antiga ciutat com a cementiri. Llavors va començar a ser un centre de pelegrinatge, i encara continua sent-ho. Les primeres expedicions arqueològiques es van fer en el 1929.
 |
| Mausoleu del sultà Tekesh |
Hi ha diverses construccions, de diferents segles, entre el XI i el XVI, escampades en un terreny desèrtic. També alguna del segle XIX.
El primer lloc que vam visitar és el mausoleu de Turabek-Hanym, del segle XIV. Està dedicat a la filla del khan uzbek que va convertir la regió a l’islam, tot i que no se sap qui està enterrat aquí. Aquesta princesa era l’esposa de Kutlug Timur. Va ser la patrona de les dones. Sembla que també la van declarar santa. Hi ha moltes llegendes al voltant d’aquesta dona. 
Segons una de les llegendes l’hi va prometre al mestre constructor Gulgardan, que estava enamorat d’ella, que es casaria amb ell si construïa l’edifici més bonic de la terra. L’edifici que va construir, el mausoleu d’un rei sufí, no va ser prou del gust de la princesa, que va decidir casar-se amb el governador de la ciutat, Kutlug Timur. Gulgardan, molt decebut es va llançar al buit des de dalt del mausoleu que havia construït.  |
| Mausoleu de II Arslan |
És la construcció més gran de la plana, i conté un mosaic de 365 peces geomètriques que representen el cel nocturn. Es pensa que tenia alguna funció de calendari o similar. Hi ha 24 arcs, 12 arcs més grans a sota i 4 finestres que representen les setmanes del mes. Molts simbolismes en les peces de la cúpula. Es coneix com la perla de Kunya Urgench i és un important centre de pelegrinatge.
Aquí vam trobar un nombrós grup de gent del país, que anaven tant a fer turisme com pelegrinatge. Tenien moltes ganes de parlar amb nosaltres, de fer-se fotografies... i aprofitaven qualsevol moment per fer-se una selfie, amb el mòbil, amb nosaltres al darrera.
Molts dels detalls d’aquesta construcció, així com la decoració, no es trobaven en aquella època en cap altre lloc. Es pensa que aquest edifici es va construir cap al 1330 i que va ser després que aquest estil es va començar a emprar a l’Uzbekistan on es troba en una construcció que es va iniciar en el 1379 però que no es va finalitzar fins al 1404. 
El minaret Kutlug-Timur és del segle XI-XII, té 60 m d’alçada, és el més alt de tot el conjunt arqueològic. El seu diàmetre va decreixent des dels 12 m a la base fins als 2 m en la part alta.
Com tota l’arquitectura d’aquesta regió, està construït en totxanes, que estan decorades i tenen inscripcions cúfiques. El minaret devia formar part d’una construcció anterior i devia ser restaurat per Kutlug Timur al voltant de l’any 1330.
El fet de que la ciutat recuperes la seva importància i esplendor, després de ser destruïda va ser obra del governador Kutlug Timur i la seva dona Turabeck Khanym, entre el 1321 i el 1335. 
Se suposa que aquest minaret es va començar a construir en el segle XI, durant el mandat del xa Abu-Abbas Mamun; no se sap perquè, però va quedar inacabat i va ser durant el mandat de Kutlug Timur que es va finalitzar.
Antigament a dalt de tot i havia una llum. Una escala de 145 graons per arribar a dalt però l’accés a l’escala era des del sostre de la mesquita que ja no existeix.
Un altre mausoleu és el del xeic Seyit Akhmed, que se suposa que va morir en el 1308 i que va tenir una gran influencia en la islamització dels khans mongols. Va ser restaurat en el segle XIX.
El mausoleu del sultà Ala al-din Tekesh, que va ser el fundador de l’imperi de coràsmia (o khorezm) i que va governar entre 1172-1200. Té una cúpula cònica.
Es pensa que podia formar part d’un complex més gran, amb diverses construccions. Hi ha qui suggereix que a més de com a mausoleu podia haver sigut el palau del governador o del xa. 
El mausoleu de II Arslan que va governar entre el 1156 i el 1172. És la construcció més antiga que segueix en peu. Hi ha indicis que fan pensar que en algun moment podia servir per emmagatzemar aigua.
Hi ha un complex arquitectònic que conté diferents mausoleus. El de the Najm-ad-Din al-Kubra és del segle XIV; aquest home era un filòsof, metge, mestre d’escacs i un general. A més va fundar l’ordre sufí kubrawiya. Aquesta construcció va ser reconstruïda diversos cops.
Hi ha també el mausoleu de Piryar Vali, de la mateixa època, segles XIII-XIV i un de posterior, el del sultà Alí, que va governar durant el segle XVI. 
Moltes d’aquestes construccions em recordaven les que hi ha Samarcanda i Bujara. És molt interessant de veure, tot i que molts edificis estan força deteriorats. També em va agradar trobar-hi gent. entraven a tots els mausoleus en que podien, donaven la volta al sarcòfag, una petita pregaria i tornaven a sortir fins arribar al següent indret. 
Amb aquesta visita ens va passar el matí i vam anar a Dashoguz a dinar. Quan anàvem en ruta paràvem a dinar en hotels. No hi havia una gran varietat de menjar, però estava bo. Habitualment ens servien una mena de crestes farcides de carn o de verdures, sopa de llenties, pollastre i carn picada, tipus hamburguesa.
Dashoguz és una ciutat moderna que comença a assemblar-se a la capital, Ashgabat. Té una mesquita que, quan jo hi vaig ser al març, encara no s’havia inaugurat.
La construcció de la mesquita es va iniciar en el 2008, té cabuda per 1500 persones, tindrà a més un museu, sala de conferencies, una sala per celebracions per 1000 persones. Està construïda en marbre, amb minarets estilitzats, combina el color blancs amb la decoració blanca. És bonica, però l’hi falta ànima; no sé si es pel fet de que no està encara en funcionament o pels materials i la grandiositat.
I d’aquí va marxar cap a l’aeroport per agafar el vol cap a Ashgabat. Aquest voo i el de Mary, duren uns 40 minuts i valen uns 50 dòlars. Són aeroports petits, però així i tot es passen dos controls d’equipatge i de sabates.
