Tenia que estar a Sendai per una reunió a començaments de setembre pel que vaig aprofitar a anar-hi uns dies abans per explorar una mica la regió.
El viatge de Barcelona a Sendai és molt llarg. En total 22 hores. Quan vaig buscar els vols vaig vigilar que hi hagués un marge de temps suficient en les escales per no haver de patir, i també que no tingués que canviar de terminal. La millor opció que vaig trobar era fent una primera parada a Frankfurt i després, ja al Japó, una altra escala a Nagoya.
 |
| Avió de Nagoya a Sendai |
La sorpresa va ser que a Barcelona em van dir que no podia facturar l’equipatge fins a destí, o sigui fins a Sendai. Només podia facturar fins a Nagoya. El trajecte de Nagoya fins a Sendai el feia amb la companyia nipona ANA i em van explicar que aquell dia havia anul·lat alguns vols per problemes amb els motors dels seus avions. La noia que m’atenia em va dir que semblava que el meu vol no estava anul·lat però que no m’ho podia garantir.
No em va quedar més remei que oblidar-me’n d’aquest problema fins que arribés allà. Tenia masses hores per davant com per neguitejar-me. El vol cap a Frankfurt va sortir amb mitja hora de retard; tot i se un vol de menys de dues hores, ens can oferir una pasta i un cafè o una beguda.
L’aeroport de Frankfurt el vaig trobar una mica caòtic. Aquest segon vol també va sortir amb mitja hora de retard. Els seient força confortables, en quant a espai. A diferencia de la companyia turca, amb la que he volat més el darrer temps, no ens van donar mitjons. Ara be, si que ens donaven tovalloletes humides per rentar-nos les mans abans de menjar.
El vol de Frankfurt a Nagoya era de codi compartit amb la companyia nipona i el menjar que servien era tipus japonès amb algun toc europeu. Vaig prendre pollastre estil japonès i fideus. Per amanir hi ha la clàssica vinagreta i també salsa de soja. No escatimen gens l’alcohol. A més del vi blanc i negre hi ha vi espumós.
Les 11 hores de vol van passar relativament be. Hi havia moltes famílies, uns joves d’una escola, gent que semblava que anava per feina... una mica de tot. De la tripulació alguna parla japonès.
Nagoya és la quarta ciutat més gran del país però l’aeroport està en una illa artificial. Fa efecte vist des de l’aire. No hi havia fingir per arribar a la terminal. El control de passaports va ser molt lent. Jo estava una mica nerviosa doncs havia de recollir la maleta i tornar-la a facturar.
 |
| en algun carrer de Sendai |
Després les coses no van ser tant complicades. Preguntant aquí i allà vaig aconseguir canviar de la zona internacional a la nacional. És un espai molt gran i la zona de vols domèstics estava molt buida i era molt espaiosa. Hi ha wifi per tot arreu.
Estava molt cansada ja que el trajecte és molt llarg, però tot va resultar més fàcil del que m’esperava.
En aquesta terminal vaig tenir el primer contacte amb els wàters japonesos. Impressionant. Plens de botons. I tot està molt net.
L’avio que em va dur cap a Sendai era petit, dos seients per cada banda i d’hèlices. Tot és petit menys l’espai entre les cames que és força ampli. Era l’única estrangera en aquest vol. Ja quan estàvem a la sala d’embarcament m’hi vaig fixar, tothom era asiàtic. Els anuncis en japonès, a dins de l’avió també. Hi havia força gent gran i em vaig fixar que hi ha bastanta diversitat de fisonomies.
 |
Observant a la gent em va semblar que totes les senyores de mitja edat en endavant duien el cabell curt. No sé si era casualitat o és així per tot el país.
Tot i que hi ha el tren que enllaça l’aeroport amb la ciutat vaig preferir agafar un taxi perquè vaig pensar que em resultaria més fàcil. Agafar el taxi sí que ho va ser, però comunicar-me amb el taxista no. Parlava molt, en japonès, i no hi havia forma d’entendre’ns. Jo duia el plànol amb la ubicació de l’hotel en japonès, però no devia ser prou clar perquè no parava de preguntar-me coses. Em va semblar que no tenia ni idea de com arribar a l’hotel. Va estar fent unes quantes trucades i finalment em va dipositar davant de l’hotel, amb un ampli somriure. Feliç ell i jo també!
Ja havia escollit un hotel que estes a la vora de l’estació per poder fer excursions amb tren fàcilment. Era un hotel senzill i l’habitació minúscula. Allargada, un llit estret, amb la taula en paral·lel al llit. No portava una bossa gaire gran, així i tot em va costar trobar lloc per posar-la. No hi ha armaris, uns penja-robes penjats a la paret és tot el que hi ha.
El bany... Impressionat. Minúscul i molt ben aprofitat l’espai. La tassa del wàter ocupa gairebé la meitat de l’espai, ja que amb tota la maquinaria que porta associada requereix lloc. Pots escalfar el seient, el pots netejar, automàticament. Tens diferents opcions de sortida d’aigua: freda o calenta, amb més o menys pressió, tipus dutxa o esprai. Només seure, a la tassa detecta el teu pes, engega un xorro d’aigua. És d’una sofisticació increïble.
La pica del lavabo és minúscula però suficient i comparteix la canalització d’aigua amb la dutxa que està al costat, Girant una palanca pots tenir aigua al lavabo o a la dutxa. La dutxa i el terra eren tot d’una peça en plàstic. Em recordava els dels trens.
Era un hotel senzill i no tenien bar, només servien esmorzars. Així que vaig sortir a donar una volta i buscar algun lloc per dinar, mentre acabaven d’arreglar l’habitació. A l’hotel no parlaven gaire anglès, però s’esforçaven per fer-se entendre. Em van assenyalar en el plànol per on podia anar per trobar menjar.
Estava cansada pel llarg viatge i una mica atabalada per no entendre res. Una de les primeres sensacions que vaig tenir era que tot parlava. En pujar a l’ascensor deien alguna cosa, pel carrer en passar davant d’un aparcament també... Sentia veus i no tenia ni idea de què estaven dient. Era una mica frustrant. Després m’hi vaig habituar i ja no en feia cas, però aquell primer dia va ser estressant.
Només sortir al carrer em vaig adonar de que hi ha moltes màquines de refrescos, però... no podia escollir, no hi havia cap etiqueta que em resultés familiar.
Davant de l’estació hi ha un centre comercial amb una planta dedicada als restaurants. Em va anar molt be. Vaig menjar allà, una hamburguesa amb arròs i verdures; et serveixen aigua que és molt bona. 1000 iens, menys de 10 euros.
Vaig voltar una mica pel barri de l’hotel i l’estació. Vaig trobar un petit temple, camuflat entre les cases, i tancat. Hi havia molts restaurants amb ofertes. La gent s’ho mira molt abans de decidir-se i entrar en un local. Al vespre vaig anar a sopar a les 6 de la tarda. Era hora punta i en molts restaurants hi havia cua. La carta tenia fotos pel que vaig poder triar sabent més o menys quina pinta tenia el que menjaria.
Una altra de les coses que em va cridar l’atenció aquell primer dia va ser els passos de vianants. La gent s’espera, ordenada, a una certa distància de la vora. Més o menys es fan tres o quatre fileres. A l’altra banda de carrer igual, però les fileres no queden una davant de l’altra, sinó intercalades.
Aquell primer dia jo veia espai davant de tot i m’hi vaig posar. Ningú em va dir res, i no va ser fins més tard que em vaig adonar que ho deixaven expressament buit. Precaució per si un cotxe se surt? Per evitar esquitxos en dia de pluja? Ni idea.
