Vam continuar ruta cap al sud, fins a Kataragama, que està ja bastant a prop de la costa. Deixem enrere la regió muntanyosa; pel camí es veia gent banyant-se en els rius i cascades que anàvem passant.
Aquesta localitat és un important centre de peregrinació per tots els singalesos, sigui quin sigui el seu origen i religió. Pels budistes és un dels setze llocs de pelegrinatge que hi ha a Sri Lanka.
S’han trobat vestigis que indiquen que aquesta zona ja estava habitada al menys en el 700 a. C. La primera referència escrita que hi ha és de segle V de la nostra era, però en aquest text es parla d’uns fets que havien tingut lloc en el 288 a. C. 
Kataragama va ser la seu de molts dels reis singalesos. Aquí hi van venir també a refugiar-se alguns reis del nord de l’illa, quan hi va haver invasions des de l’Índia.
Abans de l’arribada del budisme a Sri Lanka, els vedes, l’antic poble singalès, venerava a una divinitat anomenada Sama, que es creia que vivia a dalt de la muntanya. Algunes llegendes parlen del déu Kataragama que inicialment vivia al món Kailas, a l’Himàlaia, junt amb la seva parella la deessa Thevani, i es va traslladar a viure aquí, a Kataragama. Un cop es van haver instal·lat es va enamorar d’una princesa dels vedes, de nom Valli; es va convertir en la seva segona esposa i també en una divinitat. Aquesta seria la raó per la que el temple que hi ha aquí sigui venerat també pels descendents dels vedes.
Segons els historiadors, els rituals que es fan en aquest conjunt de temples tenen els seus orígens en els rituals de la població veda.
Actualment els rituals tenen influencia també del budisme, de l’hinduisme i fins i tot de l’islam. Aquest conjunt de temples està a la vora del riu. I en algunes celebracions, abans d’entrar al temple la gent s’hi banya per purificar-se.
La dàgoba que hi ha aquí diuen que la va fer construir el rei d’aquesta regió després de reunir-se i escoltar les prèdiques de Siddharta Gautama (Buda) quan va fer el seu tercer viatge a Sri Lanka. Els budistes consideren que Buda va beneir aquest lloc. L’arbre de la il·luminació que hi ha també és molt antic, diuen que del segle III a. C.
La població va estar forces anys gairebé abandonada, amb molt poca població, tot i que la gent venia a rendir culte a les seves divinitats.
Durant el segle XV venien molts hinduistes del sud de l’Índia en pelegrinatge. Hi ha llegendes, tant hinduistes com budistes, que atribueixen a aquest lloc fenòmens sobrenaturals.
El lloc és molt curiós i està molt ple de gent, la majoria vestida de blanc. A l’estiu és quan hi ha les grans celebracions. És un gran recinte en el que hi ha a banda i banda del camí central, diversos temples dedicats a divinitats diverses.
Hi ha alguna divinitat, com Sakanda, que té diversos noms; aquest és el seu nom hinduista i budista, però pels tàmils és Murugan i a més crec que representa a Sanat Kumara, que és el deu de la humanitat i del món. Aquí hi ha temples dedicats a Vixnu, a Ghanesa, a Thevani... Una gran varietat, de diferents religions, en perfecte harmonia.
Com en altres llocs, per tot el recinte es tenia que anar descalç, cosa que és una petita tortura per mi. La gent portava ofrenes, entrava a les capelles de la seva preferència per dipositar-les i pregar.
Al fons de la gran avinguda sobresurt la dàgoba blanca, cap a on, lentament, la gent s’anava dirigint. A mi em resultava curiós la mescla de divinitats, d’estils de temples. I el graciós és que allà enmig també hi havia un elefant menjant tranquil·lament. Molts singalesos (o potser eren indis) l’hi feien fotografies, com els altres turistes. O sigui que hi ha una barreja entre centre de pelegrinatge i curiositat turística.
L’arbre de la il·luminació és molt gran i, com en altres llocs està envoltat per un mur baix. Només els homes (al menys pel que fa a estrangers) podien entrar en el recinte i tenien que posar-se una tela enrotllada a la cintura per que els deixessin passar.
Per entrar en alguns dels temples a dipositar les ofrenes es tenia que fer cua. M’intrigava saber que feien i de seguida la gent, molt amable, em va incorporar a la cua i em vaig trobar davant del sacerdot. Alguns deixaven allà l’ofrena, d’altres li donaven diners, i l’hi ensenyaven una safata amb menjar que beneïa; també els beneïa a ells, i a mi. En sortir les dones em van oferir una de les peces de fruita beneïda. He llegit que és part de la celebració compartir el menjar que han dut. 
Es veia també algun monjo budista, que ressaltava amb a seva indumentària taronja, enmig de la gent vestida de blancs.
Hi havia també el lloc on fan la cerimònia de trencar el coco, per demanar la fertilitat. I aquí i allà se sentia música i hi havia danses també.
Em va xocar un grup que dansava i tocava tambors; les dones anaven de vermell i eren les que ballaven i recitaven alguna cosa, incomprensible per mi. Els homes duien una peça rara vermella... vaig intentar saber què feien o que representava però no ho vaig aconseguir. No saber singalès era un problema, i hi havia poca gent que parles angles, i els que en parlaven era el primer cop que veien la celebració, o no sabien explicar-me de que anava. Algun moment em va semblar que podia ser una dansa per demanar la fertilitat.
Va ser molt agradable; hi vam estar una hora i mitja, fins que es va fer fosc del tot, i vaig poder perdre’m aquí i allà, i estar amb la gent amb tranquil·litat.
