 |
| Matara |
Ens dirigim cap a Unawatuna, però pel camí fem alguna parada. La carretera segueix la costa pel sud de l’illa cap a l’oest. Ens vam aturar a Matara.
Matara, a l’igual que els altres llocs que vam visitar pel sud de Sri Lanka (Situlpauwa, Yala, Bundala) formava part del regne de Ruhuna, un dels regnes singalesos.
El riu Nilwala creua la ciutat, que es bastant extensa i hi ha ferris per creuar-lo. Un dels problemes que presenta aquest riu és que hi ha cocodrils i en els pobles de la vora de la ciutat i potser també en la pròpia ciutat, de tant en quant hi ha accidents.
Es parla del conflicte entre els homes i els cocodrils. La població que viu a la vora del riu l’utilitza per rentar-hi la roba, banyar-se.... també s’ha anat traient la vegetació de la vora del riu, fet que molesta als animals, a part de que alguns els maten o destrueixen els seus ous. Així que els cocodrils ataquen.
Al centre de la població hi ha un temple que va fer construir un dles antics reis i que és molt venerat pels budistes.
La ciutat va estar governada entre els segles XVI i XVIII primer pels portuguesos i després pels holandesos. A l’època portuguesa l’anomenaven Maturai, que vol dir la gran fortalesa. Ara be, sembla que podria venir de la paraula tàmil Thurai que vol dir ferri.
L’any 1756 els holandesos es van apoderar de la província marítima de Sri Lanka. Quatre any més tard, les tropes del rei de Kandy van atacar el fort i es van apoderar de la ciutat. No van aconseguir conservar el control massa temps ja que els holandesos la van reconquerir en el 1762. I el 1796 va passar a mans britàniques.
El far, construït pels holandesos és un dels més antics de l’illa i un dels mes bonics, segons diuen. A la ciutat hi ha dues fortaleses també del temps dels holandesos. A l’igual que l’església Sant Mary.
La població d’aquí és singalesa, però en els segles XVI-XVII van arribar a aquesta regió comerciants àrabs, i els seus descendents segueixen vivint aquí en bona harmonia amb els singalesos.
Davant de la costa hi ha una illa, pigeon island, o illa dels coloms, en la que hi ha un temple budista relativament modern, anomenant Parevi Dupatha. Per arribar-hi es passa per un pont penjant metàl·lic, que es va instal·lar en el 2008 ja que l’anterior se’l va endur el tsunami del 2004.
 |
| Weligama |
No vaig veure massa cosa de la ciutat, em vaig dedicar a recórrer la zona marítima, i arribar fins al temple budista, però sense entrar-hi. Al llarg de tota la costa es veia gent asseguda contemplant el mar, parelles o grupets d’amigues, protegits sota un paraigües que els hi conferia un certa intimitat.
Trobo també algun grup de nenes que surten de l’escola, totes de blanc, amb el mocador també blanc que suposo que són de la minoria musulmana.
Després vam continuar per la carretera de la costa, la zona on el tsunami va fer més mal. Pobles sencers desapareguts. Es veuen restes de cases, altres noves, reconstruïdes o millor dit, construïdes de nou.
 |
| illa de Taprobane |
Vam arribar a Weligama, població des d’on es divisa la casa que tenia Paul Bowles en una illa just al davant, anomenada Taprobane.
L’any 1950 Bowles va visitar a un amic seu a Ceylan; l’any abans havia vist unes fotografies de l’illa de Taprobane que l’hi van agaradr molt. Quan va ser allà altra cop aquesta illa va cridar la seva atenció. I quan dos anys més tard es va posar a la venta, la va comprar. La seva dona no resistia be el clima d’aquí i quatre anys després de comprar la casa, Bowles la va tornar a vendre per tornar cap a Tànger.
Sorprenentment, el tsunami del 2004 no va afectar massa a l’illa de Taprobane, i la casa no va patir masses desperfectes. Les 40 persones que hi havia llavors a la casa no van patir cap mal. Veient la illa sorprèn molt i m’imagino l’esglai que devien sentir la gent que estava allà.
Vam continuar la ruta fins a Unawatuna. Pel camí es poden veure una sèrie de pals clavats drets a dins de l’aigua, que es on es posen els pescadors d’aquesta zona per pescar. Generalment pugen al pal al capvespre. Aquest pal s’anomena petta, té uns 4 metres d’alçada. S’asseuen aquí i es posen a pescar.
 |
| Unawatuna |
La fotografia d’aquest estil de pesca es troba en molta de la publicitta de Sri Lanka i en fotografies de viatgers i turistes. Sembla que sigui la forma habitual de pesca. Actualment no ho és; ara s’hi posen només si els turistes paguen.
L’origen d’aquesta forma de pescar prové de la segona guerra mundial. Els llocs per pescar estaven ocupats i algunes famílies tenien problemes per alimentar-se, pel que els seus homes van haver d’espavilar-se i pescar des de dins de l’aigua. Feien servir restes de vaixells o avions que sobresortissin de l’aigua per posar-se a pescar. Després alguns van tenir la idea de clavar un pal, i fer-hi un petit seient, i pescar des d’allà.
Aquest estil de pesca es va anar estenent. Clavaven el seu petta i protegien la seva zona. Em sembla que passa d’una generació a l’altra la zona de pesca.
Després del tsunami va deixar de practicar-se aquest estil de pesca. Ara ha ressorgit, diuen. Jo no els vaig veure pescant, però no era el capvespre que és quan s’hi dediquen. Era el migdia i els pocs que hi havia oferien pujar al pal perquè els turistes els hi facin fotografies. Segons el que pagues pugen més o menys homes als petta.
Vam continuar ruta fins arribar a Unawatuna, que està a uns 5 Km de Galle. Es un lloc summament turístic. Tot el front marítim està ple de restaurants i hotels, i en el carrer de darrera és on hi ha les botigues de records i agencies que t’organitzen sortides per veure els esculls de coral o altres excursions.
És una de les majors atraccions turístiques de l’illa, famosa per les seves platges i el corals. Aquí també va fer estralls el tsunami del 2004. Molts hotels van desaparèixer i també bona part de la platja.
En un extrem de la badia hi ha una dàgoba que és un centre de pelegrinatge. Els pescadors porten ofrenes i part dels seus guanys els entreguen al temple per demanar protecció per quan surten a l’oceà.
Em vaig oblidar d’agafar mitjons i entre les pedres i que era hora de molta clor, vaig passar-ho una mica malament visitant el temple. La vista sobre la badia està be. Aquí és un budisme és força diferent al del Tibet i Bhutan. Per exemple, em sorprèn que aquí no hi ha cap moli d’oracions.
Els holandesos van arribar aquí per mar, en el 1640, i va ser des de Unawatuna que van anar a la conquesta del fort de Galle. De les cases que es van construir els oficials en aquella època, algunes encara perduren, i s’han convertit en hotels, i una d’elles és l’hospital.
Mentre vaig estar per la zona de costa alternava el menjar calamars gambes. Estaven les dues coses molt bones. Els peixos també tenien molt bona pinta, però em molesten les espines i per això no en prenia.
