Com que vaig acabar força d’hora la visita del temple de Yamadera i el poble no donava més de sí, vaig decidir seguir explorant la regió. Aprofitant que ja no plovia, vaig agafar el tren cap a Yamagata, que és la ciutat important que hi ha a la vora de Yamadera. Van ser 20 minuts de tren.
La ciutat de Yamagata és la capital de la prefectura que té el mateix nom. Havia sigut una ciutat fortificada, de mitjans del segle XV, però ara pel que jovaig veure és una ciutat moderna. La ciutat en sí no té massa atractiu, però està molt ben situada, prop de Yamadera, prop d’alguns onsens (banys termals) importants i de les pistes d’esquí. Diuen que la millor època per visitar-la és quan hi ha els festivals.
L’estació de tren és molt moderna, i just al davant hi ha una sala wifi que em va anar perfecte per poder enviar algun missatge. El que em va costar una mica era saber per quin cantó sortir. Per sort només hi havia dos opcions. Vaig intentar preguntar sense èxit. El primer intent va ser fallit, vaig arribar a una gran esplanada i aparcament. Vaig desfer el camí i vaig emprendre l’altre sortida. Aquest cop sí, estava més o menys al centre de la ciutat.
Carrers molt amples, poca gent caminant i tampoc masses cotxes. Tot net i polit. Algunes botigues curioses, però res massa especial.
Vaig trobar algun temple camuflat entre els cases. Com en els de Yamadera abans d’entrar hi ha una font, generalment la sortida d’aigua és per la boca d’un drac, i uns cullerots per agafar l’aigua. És per rentar-se abans d’entrar al temple a pregar. Es tiren una mica d’aigua per les mans, que fan lliscar fins als colzes, després em sembla que se’n passen per la cara.
A la porta del temple hi ha una mena de mural on la gent penja bocins de fusta amb alguna cosa escrita; suposo que són pregaries o desitjos que volen que es compleixin.
Estava cansada i vaig estar buscant algun lloc on entrar a prendre alguna cosa. No vaig tenir èxit. Hi havia restaurants, però no vaig saber trobar un bar, una teteria o cafeteria. Hi ha màquines de begudes per tot arreu, però no hi ha bancs per seure. Pots comprar la beguda però has de seguir caminant.
Al final vaig entrar en un centre comercial i allà si que vaig trobar refrescos i seients! Del que tenien per beure el que em va semblar més familiar va ser una ampolla que vaig suposar que era aigua de maduixes. No ho sabia segur, ja que el dia abans havia agafat una ampolla amb un dibuix d’unes fulles i vaig suposar que era d’algun sabor especial i o, era aigua pura. Aquesta cop sí que el dibuix s’ajustava al que hi havia a dins; era aigua amb gas amb gust de maduixa.
Aquí no resulta fàcil escollir begudes. Quan estava a Yamadera, amb la caminata tenia molta sed i em moria de ganes de prendre un coca-cola. En una de les botiguetes m’he mirat què tenien i res, no reconeixia res. Llavors he preguntat a la venedora i... sorpresa! Darrera de tot, amagada, estava la coca-cola!
Mentre estava en el centre comercial descansant, una senyora que també estava reposant després de les compres m’ha ofert un dolç de color negre. Era una mena de gominola, en forma de cub. No estava malament, no tenia massa gust.
Per la ciutat vaig poder veure algunes indicacions dels punts de trobada en cas de terratrèmol. Yamagata és una ciutat de l’interior i aquí suposo que l’efecte d’un tsunami és més difícil que arribi. Tots els llocs que veia indicats eren parcs, espais oberts.
Em va sorprendre veure que davant d’alguns aparadors de vidre, especialment si estaven en cantonades, hi havia apilats tot de sacs. Aquí hi feia sol, però començava a aixecar-se vent i s’apropaven núvols negres. Suposo que a l’igual que a Sendai, estaven en alerta pel mal temps que s’apropava.
A les 4 de la tarda vaig decidir tornar ja cap a Sendai. Estava cansada doncs des de les 8 que estava en marxa. Vaig agafar un tren que parava a totes les estacions i va trigar una hora i quart.
Pel que vaig observar, a partir de 2/4 de 4 ja hi ha nens que surten de l’escola, així que el tren es va omplir força. Om que començava a Yamagata vaig tenir sort i vaig poder anar asseguda.
Això em recorda el bus que et porta a la terminal, no et fan anar com a sardines, com a casa nostra, sinó que tothom va assegut i quan ja no hi ha seients lliures posen un altre bus.
Viatjar en tren és interessant, ja que vas veient el paisatge però també la gent del país. Aquesta regió de Japó, la de Tohoku no és gens coneguda pel turisme occidental. De fet, vaig passar uns dies sense veure turistes europeus, o molt pocs i passaven desapercebuts. És un Japó que em va semblar diferent al del sud, que havia vist en fotografies. Com si fos el país del dia a dia, més d’estar per casa. Em va agradar aquesta sensació. M’hi sentia còmoda, tot i que trobava a faltar bars, llocs on seure.... i el menjar em cansava una mica. 
Un cop a Sendai vaig seguir explorant la zona propera a l’estació, uns carrers comercials coberts, grans avingudes... Vaig sopar en un lloc molt agradable, tipus taverna. Hi havia forces grups de gent fent xiarri. Ara be, a mi a l’anar sola, em van posar a la barra i cara la paret! Vaig prendre pollastre rebossat i un formatge també rebossat, acompanyat de copa de vi (no massa bo, però canviava de l’aigua). 1200 iens.
Total que vaig quedar satisfeta de la meva primera sortida en tren per la regió. El temps no havia sigut meravellós, però no em va impedir pujar fins a dalt de Yamadera.
