Com que vaig anar a dormir molt d’hora a les 6 del matí ja estava en peu. Començaven a servir esmorzars a les 6,30. Era un bufet lliure. Les taules eren grans, per compartir. I em va sorprendre que molts es posaven d’esquena a la gent com si no volguessin que els vegis menjar.
Hi havia una mica de tot, essencialment japonès. Vaig prendre carn de porc, una mica de peix, salmó i un que semblava el barat, pa de bambú, ous remenats... Vaig optar per fer un tastet de tot, ja que no hi havia res que em temptés molt. No hi havia coberts, només palillos. Al costat dels sucs hi havia cafè fred i te també fred. En un racó tenien també alguna llesca de pa de motllo ( 4 o 5) i també un nombre escàs de croissants.
Abans de venir cap aquí m’havia mirat què hi havia interessant per la regió i havia comprat el passi de trens de la regió de Tohoku. És per fer tots els viatges que vulguis durant cinc dies. Només arribar a la ciutat vaig anar a l’estació a recollir el passi i també que m’expliquessin be com funcionava. Van ser molt amables, interessant-se per quines excursions volia fer, aconsellant-me, perquè dels dies que tenia lliures hi havia algun en el que anunciaven temporal. Em van recomanar que aquell dia em quedés a la ciutat. 
Així que vaig estar pendent de la informació meteorològica. La pagina oficial funciona molt be. Aquell dia tenia previst anar a Yamadera. Segons la previsió faria més mal temps a Sendai que allà, o sigui que vaig decidir aventurar-me i començar la meva aventura amb els trens japonesos.
Va ser força senzill trobar el tren que havia d’agafar. Els rètols a l’estació estan en japonès i angles. Aquí la vida comença molt d’hora i al vespre de seguida queda tot en calma. O sigui que vaig agafar el tren de les 8,15 h. Anava ple d’estudiants, vestits d’uniforme. Les nenes amb faldilles força curtes. Pugen i baixen del tren molt ordenats. No es posen drets i es preparen per sortir fins que no s’ha aturat el tren. Van baixar en un parell de parades que fa el tren dins d ela mateixa ciutat de Sendai. 
El trajecte dura una hora, i va estar plovent to el camí. Un cop va haver sortit de la ciutat el tren va quedar gairebé buit. A Yamadera vam baixar unes cinc o sis persones.
El poble es troba en una vall molt verda, i ja des de l’estació es veu a la muntanya del davant el temple, enmig de la boira. El temps era força desagradable; plovisquejava de forma continuada. No em va quedar més remei que treure el paraigua.
És un poble tranquil, i el temple s’estén per tota la muntanya. En una botiga em van donar un plànol del recinte en anglès. Segons hi posa aquí, Yamadera és un lloc que té molt poder. Et protegeix de la mala sort i te`n porta de bona. Pujant 1015 graons de pedra arribes a dalt de la muntanya. En el mapa que em van donar hi ha marcades les botigues de les dones de Yamadera.
Aquest temple es va fundar l’any 860. El seu nom oficial és Risshakuji, però se’l coneix com Yamadera, que vol dir la muntanya del temple.
Durant el període Heian, entre el 794 i el 1185, l’emperador Seiwa va enviar un dels monjos budistes més importants a la regió més extrema del territori, la de Tohoku. Era un monjo de la secta Tendai, del temple Enryakuji que es troba a la muntanya Hiei, prop de Kyoto.
Els monjos que van arribar aquí duien el foc del seu temple d’origen, que diuen que encara crema. Gracies a això, quan el senyor feudal Oda Nobunaga va destruir diversos temples i va apagar la flama del temple d’Enryakuji, els monjos de Yamadera van poder portar altra cop el foc sagrat al temple original.
El poeta Matsuo Basho, va visitar Yamadera en el 1689 i l’hi va agradar tant el lloc que va escriure un dels seus millors i més famosos haiku. Els haikus son uns poemes típics japonesos, de tres versos, en que generalment fan referencia a la natura. L’any 1662 es va publicar el seu primer poema, quan tenia uns 18 anys.
Hi ha una estàtua d’ell i del seu poema gravat en una roca pel camí de pujada.
Hi ha diferents temples en tot aquest recinte. Un d’ells el va fer construir, en el 1356, el senyor feudal del castell de Yamagata, que és la ciutat propera a aquesta muntanya. És de fusta de faig, que diuen que és estrany una construcció d’aquest material. I és aquí on es conserva la flama sagrada.
La pujada es fa a través d’un bosc de cedres, on hi ha molta humitat i un degoteig constant d’aigua. Així i tot, el camí em va encantar. Hi havia molt poca gent, tots japonesos. Regnava el silenci. Anava caminant lentament, pel mig del bosc, bastant fosc, ja que és dens i no feia sol. Aquí i allà es van trobant figures de buda, esteles mortuòries... coses que criden l’atenció.
L que més em fascinava eren les figures de Buda, en pedra. N’hi havia de totes mides, amb ofrenes posades al seu davant, i la majoria tenien una tela vermella per sobre. No sé si era tela o plàstic. A vegades embolicava la figura, d’altres els cobreix el cap, en algunes és un pitet. Molt curiós.
He llegit que hi havia rodes d’oració. Jo no n’he vist cap del tipus de les tibetanes. En canvi hi ha una mena de flors clavades en un pal, generalment vermelles, que potser són les rodes d’oració. Les ofrenes que hi ha son variades; em sorprèn torbar-hi joguines, cotxets, nines...
Els temples són de fusta, sense pintar. Molt sobri, elegant. No és el japó que havia vist en fotos. Em va agradar molt. M’hi vaig passar tres hores rondant per allà.
Em vaig fixar que la gent davant de cada temple tocava el gong que hi ha per cridar al monjo. Llavors treien un llibre que duien en una bossa, generalment de tela i l’hi donaven. M va costar molt fer-me entendre i que m’expliquessin en què consistia aquell ritual. Al final vaig aconseguir saber-ho. Molta gent fa la ruta dels temples pel país. En cada temple demanen al monjo que els hi escrigui una pregària i els hi posa el segell del temple. Ells fan un donatiu.
La parella que m’ho va explicar em va ensenyar el llibre, amb l’escrit que els hi havien fet. Evidentment no entenia res del que hi deia.
Hi ha un mirador cobert des del que hi ha molt bona vista sobre la vall. També hi ha en una de les portes, les figures dels guardians, una a cada banda; estan una mica despintades, cosa que no m’estranya donada la humitat que hi ha aquí.
De baixada em vaig trobar uns nois europeus que em van saludar molt contents, i és que és agradable trobar algú que entengui anglès!
En el poble vaig trobar un restaurant amb la carta amb fotos i en anglès i m’hi vaig quedar. Vaig menjar molt be, per 1050 iens (10 euros). Vaig prendre un bol immens de sopa de fideus amb soja i tempura de verdures, gamba i bolets.
El curiós és que la tempura estava a dins la sopa. La dona del restaurant em preguntava alguna cosa referent a la tempura, que no vaig entendre. Al final va desistir de fer-se entendre. Potser em preguntava si volia la tempura a dins o a fora. No estava malament, però m’agrada més a fora, que conserva la textura.
La gent molt amable, i curiosos. Em miraven per veure si sabia menjar. I jo els mirava a ells per veure com fer-ho. En alguns restaurants, a sota la cadira hi ha una cistella per deixar-hi el bolso.
Després de dinar vaig visitar el que en diuen l’antic hotel. Ara és una mena de museu i et permet veure com son aquests edificis antics per dins.
Com que Yamadera és una muntanya sagrada, només s’hi podien allotjar els peregrins. L’any 1751 els monjos del temple van autoritzar la construcció d’hotels en la zona. En aquell moment se’n van obrir 25. Amb la construcció del tren que enllaçava Yamagata amb Yamadera en el 1933 el flux de gent va augmentar. L que ara és el museu va servir d’hotel entre 1751 i el 2007. Va ser un dels hotels més antics en aquesta zona. El nom de Yamadera hotel és del 1902.
Com que és en fusta has de deixar les sabates just en entrar. Hi havia una exposició de pintures i dibuixos, i el que em va agradar és veure l’estructura de l’edifici.