12 de novembre 2016

Sri Lanka_16: Plantacions de te i Nuwara Eliya

Avui ens dirigim cap al sud, a una població de muntanya anomenada Nuwara Eliya. Pel camí entre les muntanyes ens aturem per veure una plantació i factoria de te.

La industria del te dona feina, directa i indirectament, a més d’un milió de persones a Sri Lanka. Molta de la gent que hi treballa són dones i agafen gent a partir dels 12 anys d’edat. 

Actualment el país és conegut pel te, però anteriorment tenia grans plantacions de cafè; l’any 1860 era el major productor de cafè del mon. Tot i que era un comerç lucratiu, l’any 1867, l’escocès James Taylor va decidir dedicar-se al cultiu del te. Va plantar 19 hectàrees de terreny, en una zona propera a Kandy, a 500 metres d’alçada. 

Dos anys més tard, en el 1869, va arribar a l’illa un fonc letal per les plantes de cafè; en deu anys va malmetre la major part de plantacions de cafè, el que va provocar la ruïna de molts terratinents britànics. Molts d’ells se’n van entornar al seu país. Els que es van quedar van seguir l’exemple de Taylor i es van dedicar al cultiu de te. 

Tant quan es cultivava cafè com després amb el te, la població singalesa no volia treballar en les plantacions, pel que els britànics van haver de portar ma d’obra de la Índia, i així la població tàmil al país va anar augmentant. Actualment bona part de la població tàmil continua treballant en la industria del te. 

L’any 1890 Thomas Lipton va comprar algunes de les plantacions de te de Sri Lanka i l’any 1965 aquesta illa va esdevenir la major exportadora de te a nivell mundial. 

Ara be, tot i que el te era de Sri Lanka, com que la industria estava dominada pels britànics, exportaven aquest producte com a propi. 

Merril J. Fernando, era un singalès que es dedicava al cultiu de te i que el seu somni era que tot el procés de cultiu, tractament, envasat i comercialització depengués de Sri Lanka. Va aconseguir fer realitat el seu somni l’any 1988, quan amb els seus fills van fundar la companyia de te Dilmah. Diuen que és una de les millors marques de te del país. 

Les llegendes diuen que pels voltants del 1350, el rei, veient-se amenaçat pels enemics es va amagar en aquesta zona de muntanyes, prop de Pussellawa, on ara hi ha les plantacions de te. 

Nosaltres vam visitar la factoria de te de Pussellawa; la població es troba a 850 metres d’alçada, el que fa que tingui un clima fresc i suposo que adient pel cultiu del te. 

Diuen que les plantacions de Pussellawa les van iniciar els germans Worms, que van arribar a Ceilan cap als anys 1840, abans de que Taylor fes la seva gran plantació. 

Les plantacions de Pussellawa i Maturata estan formades per 43 hisendes, que cobreixen una superfície de 23.000 hectàrees. Entre totes produeixen més de 12,5 milions de quilos de te i hi treballen unes 21.000 persones. Una d’aquestes hisendes és la Delta, que és la que nosaltres vam visitar. 

Ens ensenyen tot el procés de tractament i per tenir els diferents tipus de te. El procés d’assecat, la classificació dels tes, els brots tendres... és molt interessant. Després podem olorar els diferents tipus i també degustar-los. Evidentment també hi ha la botiga on pots trobar gran varietat de caixes i paquets on hi ha un assortit de tes. 

Des d’aquí vam continuar pujant fins arribar a la població de Nuwara Eliya, que es troba a gairebé 1900 m; és la ciutat de Sri Lanka que es troba a més alçada.

Nuwara Eliya ja es coneixia durant el regne de Kandy. De fet, en l’època dels reis singalesos la gent venia aquí a buscar material i pedres precioses, però no s’hi vivia. S’hi ha trobat una pedra gravada del segle X, que confirma que aquesta regió era ja coneguda. 

La historia d’aquesta regió també la relacionen amb un fragment del Ramayana (narració èpica índia, probablement escrita en el segle III a. C.). Els singalesos creuen que Ravana, el rei de Lanka, tenia la seva capital aquí i que quan va segrestar Sita, la dona del seu rival Rama la va dur a aquestes muntanyes. 

Els antics reis singalesos protegien aquesta zona ja que és rica en aigua. No s’hi van construir mai palaus. Consideraven que si preservaven la natura i l’ecosistema, protegien l’aigua que era fonamental pels cultius. 

L’any 1818 els britànics van descobrir aquest lloc; anaven de cacera i caminant pel bosc es van trobar amb les muntanyes i les cascades de Nuwara Eliya. Van quedar meravellats, tant pel paisatge com per la riquesa en animals i pedres. en aquell temps aquí hi vivia una gran població d’elefants. Malauradament van fer desaparèixer bona part d’aquests animals; diuen que un caçador en va arribar a matar més de 400.

Uns deu anys després d’haver descobert aquesta regió el governador s’hi va establir, ja que gràcies a l’alçada el clima és molt més agradable que el que hi ha a la costa. Poc després es va obrir una mena de centre de salut que era conegut a nivell internacional. 

Com ja he comentat, al començament els britànics van dedicar-se al cultiu de cafè, i de seguida van veure que el clima era idoni pel cultiu de vegetals. La major part dels vegetals que es consumeixen a l’illa venen d’aquesta regió. 

Les plantacions de cafè i després de te van contribuir al desenvolupament d’aquesta zona, ja que entre altres coses, es van millorar els accessos. Donat el seu bon clima aquí era un dels llocs de descans dels terratinents britànics. 

L’any 1910 tan sols hi havia dos singalesos que fossin propietaris d’alguna casa en aquesta població. No va ser fins després de la primera guerra mundial, en el 1918, quan els singalesos van començar a comprar terrenys i es van anar construint cases aquí. 

La ciutat es va construir seguint l’estil anglès de planificació, en la construcció de parcs i els edificis en estil victorià. Hi ha diversos hotels que conserven l’aspecte que tenien en l’època colonial. 

De fet, la ciutat és una barreja curiosa, perquè trobes els grans hotels, amb aquest aire angles i al costat mercats i carrers amb un aire ben singalès. No hi falten tampoc les dàgobes i les escultures de Buda, en un extrem de la ciutat i en l’altre, l’església cristiana. 

Vam anar a fer el “te de les cinc” al Gran Hotel. És un edifici senyorial, impressionant; el personal vestit a joc amb l’estil del hotel, grans salons amb mobiliari antic, butaques, miralls... Els pastissos, estaven boníssims i jo vaig provar el te irlandès, o potser era escocès. Era com el cafè irlandès però amb te. Molt curiós. 

Hi ha grans magatzems de roba i material d’esport. Originals i falsificacions. Diuen que quan ja porten un temps al mercat ja es poden vendre les copies. Pel que diuen està molt be de preu.

Després vam agafar un tuc tuc i ens en vam anar cap al llac Gregory. A la que es va amagar el sol feia fred, es nota que s’està a les muntanyes. Tot i la fresca que hi feia va ser molt agradable. És una altra cara de la ciutat. 

El llac Gregory és un llac artificial que es troba molt a la vora de la ciutat. A mesura que va anar augmentant la població que vivia aquí, gracies al bon clima que té, el governador va decidir que s’hi tenia que fer arribar l’electricitat. Per això es va construir el llac que acumula l’aigua de pluja i la que baixa de les muntanyes i aquesta aigua es transporta fins a la central hidroelèctrica. Es va construir en el 1873. 

El llac va servir també, en l’època colonial, com a lloc d’esbarjo. De seguida van començar a aparèixer petits negocis, amb barquetes per fer la volta al llac, lloguer de cavalls i ponies.... i la gent hi anava a fer el pícnic. Actualment segueixen totes aquestes activitats, però el recintes està molt més arreglat que fa cent anys. Hi ha camins asfaltats i llocs per seure. 

Quan hi vam anar nosaltres hi havia una festa i es tenia que pagar entrada. Hi havia moltes famílies, i atraccions de tota mena. Era curiós perquè tant podies trobar gent en màniga curta com d’altres molt abrigats i amb gorros de llana. Va ser un passeig molt agradable.