Weishan és també una regió habitada majoritàriament pels Hui i pels Yi. Si no estic confosa la revolta dels Hui contra l’emperador Qing es va gestar aquí.
Aquí va néixer el fundador del regne de Nanzhao i va ser la capital d’aquest regne; es conserven moltes relíquies i histories d’aquella època. Després, durant la dinastia Ming (1368-1644) hi havia el comptat de Weishan. Es conserven alguns edificis tant de l’època Ming com Qing.
La ciutat és molt agradable per passejar. Aquí i allà hi ha escultures de bronze, representant diferents escenes de la vida quotidiana, amb les figures de mida real. Em feien molta gràcia i em vaig dedicarà fotografiar totes les que em sortien al pas.
Des de les 7 del matí en diferents places de la ciutat es pot trobar gent fent tai-xi. Quan vaig arribar a la plaça que hi ha a tocar del parc dels ocells, hi havia un grupet de cinc o sis senyores que estaven fent els seus exercicis, en una mena d’escenari. El que em va sorprendre era que feien tots els moviments amb una pala i una pilota a la ma. Uns moviments lents i lleuger, gràcils, en els que a vegades passaven la pala per sota la cama alçada i la pilota no queia. I no estava enganxada a la pala. Eren senyores grans però se les veia molt àgils. 
Una mica més enllà, en una zona molt més àmplia, hi havia el gruix de la gent; homes i dones d’edats diverses bellugant-se amb la mateixa lleugeresa, en silenci, concentrats.
A les nou del matí ja s’ha acabat el tai-xi. Llavors comença l’arribada de gent al parc amb la gàbia on va l’ocell, tapada. Un cop al parc la pengen d’una branca i la destapen. Hi ha moltíssimes gàbies. Uns els col·loquen de costat, altres més solitaris... Els homes, quan jo hi vaig ser no vaig veure dones, parlen entre ells, o s’estan senzillament allà asseguts. Els ocells canten i refilen. És molt curiós de sentir, fan un bon xivarri.
Jo no hi entenc gens d’ocells, però el que em va sorprendre és que tots eren semblant i també les seves gàbies. Les gàbies són de fusta clara, amb un petit abeurador de porcellana. Els ocells confraternitzen entre ells i s’estimulen amb els cants. Després vaig saber que hi ha concursos de cant d’ocells.
Darrera del parc hi ha el temple dedicat a Confuci i des d’aquí se senten encara els ocells en plena activitat cantora. En aquest temple no hi havia ningú visitant-lo. Vam trobar dues nenes que vivien allà i que estaven practicant amb la flauta travessera, que curiosament era de fusta. El temple és bastant senzill, amb una estructura similar als altres: construccions en fusta vermellosa i marbre per les baranes en el pati. 
La ciutat antiga és forà tranquil·la. Hi ha construccions noves però simulant l’estil antic, fetes de fusta i que no desentonen. Per recórrer la ciutat hi ha transport públic, un vehicle obert que fa de bus. Les parades estan indicades amb rètols de fusta. Jo ni m’hi havia fixat, però hi va haver un moment que ens havíem trobat amb algú i estàvem parlant justa davant de la parada. Llavors passava el “bus” i es va parar pensant que volíem pujar.
En l’època dels regne de Nanzhao aquesta ciutat se la coneixia amb el nom de Menghua. Estava emmurallada i tenia quatre portes, en les direccions dels quatre punts cardinals. La muralla tenia 5 torres però tan sols dues van sobreviure fins a l’època moderna. 
La ciutat antiga que es veu actualment és de l’època del primer emperador Ming (segle XIV). En el centre de la ciutat hi ha la torre Xinggong, que vol dir la torre envoltada d’estrelles. Aquesta torre i la Gongchen han sigut els emblemes de la ciutat antiga.
La torre Gongchen formava part de la porta nord de la muralla del regne de Nanzhao i estava construïda en fusta. Era una de les torres més ben conservades de Yunnan, però es va cremar en el 2015. Inicialment tenia tres pisos, però en unes remodelacions que es van fer en el 1650 van treure un pis, quedant reduïda a dos pisos. Des d’aquesta torre hi havia bona visibilitat sobre tota la ciutat.
Aquesta ciutat ha tingut molt bona reputació a nivell cultural. Des del segle XIV hi ha hagut més de 20 persones que han passat els exàmens imperials de més alt nivell i unes 200 persones més que han passat els exàmens a nivell provincial.
En el segle XVIII l’emperador l’hi va concedir el títol d’estat cèlebre de la literatura. Diuen que hi ha molts bons treballs de cal·ligrafia.
Passejant per la ciutat trobem coses curioses, com el sistema d’assecat dels fideus. Tenen dos tipus de fideus, els de farina d’arròs que són frescos, i els de farina de blat que es venen secs. Un ventilador davant dels fideus penjats permet airejar-los i assecar-los.
Arribem al mercat, està força tranquil i tenen molt assortiment de productes, alguns vegetals desconeguts per mi. Em sorprèn també la forma de oure els ànecs o trossos de carn. Tenen uns grans contenidors metàl·lics més o menys cilíndrics, i al seu interior pengen al voltant de la paret les peces de carn. Al fons suposo que hi ha brases o la font de calor. Després ho tapen i ho deixen coure.
Em sembla que ja ho he comentat que els peixos aquí es venen vius. Per això en el mercat hi ha les palanganes amb els bitxos i un tub injectant aire a l’aigua.
Vam dinar com cada dia, un assortit de plats variats abans d’anar a la muntanya de Weibao.
